La República Catalana de 1793, la Revolució Francesa i la novel·la La conspiració (Editorial Antinea)

Extret del bloc de Miquel López Crespí: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/209756

anselm | dilluns, 28 de novembre de 2011 | 20:49h

La República Catalana de 1793, la Revolució Francesa i la novel·la La conspiració (Editorial Antinea)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Pens que fóra absurd fer una relació exhaustiva dels llibres d´història o de les obres de poesia, novel·la o teatre que hem llegit per a atrevir-nos a bastir La conspiració o qualsevol altra novel·la històrica. Escriptors admirables com William Faulkner, Maria Aurèlia Capmany, Günter Grass. Issaak Bàbel, Alejo Carpentier, Thomas Mann, Alberto Moravia, Jaume Vidal Alcover, Lev Tolstoi, Maksim Gorki o el mateix Gabriel García Márquez, entre molts d’altres, ham parlat de la necessitat de la informació i la formació per a provar d´enllestir una novel·la història. En el cas que ens ocupa, comentar els orígens de La conspiració, aquesta tasca inicial de formació i informació no va ser excessivament complicada perquè el tema, la Il·lustració, la Revolució Francesa, l’obra de Jean-Jacques Rousseau, Marat, Robespierre, la França de finals del segle XVIII i començaments del XIX, el coneixement de l’obra de Jean-Jacques Rousseau, ens són prou coneguts des de l’adolescència. Les lectures que dels socialistes utòpics anam fent d’ençà mitjans dels anys seixanta, aquella recerca d´obres de Babeuf, Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Robert Owen, Étienne Cabet o la mateixa George Sand, filla predilecta de tots els utopistes esmentats, ja ens anaven fornint les dades que més endavant necessitàrem per a plantejar moltes de les novel·les històriques que hem escrit en aquests darrers anys.

Pens ara mateix en dues novel·les, El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa, Barcelona, 2004) i Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004). Però també era necessària aquesta investigació històrica per a bastir les novel·les d´un món ben diferent del de l'il·lustrat Miquel de Sureda i Montaner de La conspiració. Podria parlar igualment d´unes altres novel·les, les que s’endinsen en la Mallorca de finals del segle XIX i començaments del XX, l’autobiografia imaginària de Miquel Costa i Llobera, el gran escriptor novel·lat en Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Pollença, 2005) i Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors, Lleida, 2006). ¿Podríem copsar com pertoca la lluita de Miquel Costa i Llobera, del clergat d’aquella època, contra les idees de la Revolució Francesa, contra el naixent moviment obrer i el socialisme i l’anarquisme, sense aprofundir altra volta en la Il·lustració, en la Constitució jacobina de 1793, en la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà? Siguin o no conscients d’aquesta influència, i jo pens que ho eren ben bé, els intel·lectuals conservadors com Miquel Costa i Llobera o Mossèn Antoni M. Alcover, el ressò de la pressa de la Bastilla, l’enlairament de la bandera roja dalt les barricades de la Comuna en el París de 1871, l´obra i la influència de Marx i Engels, de Proudhon i Kropotkin, és l’alè, per a nosaltres alliberador, i per al clergat vaticanista diabòlic, que mou totes les seves accions polítiques i culturals.

[Continuar]

L’Església Catòlica esdevé la ferrenya murada que vol aturar l’onada alliberadora que han encès els revolucionaris francesos de 1793 i de 1871. Quan Miquel Costa i Llobera se sent angoixat pels esdeveniments de la Setmana Tràgica de 1909 i crítica els revolucionaris catalans que no volen anar morir a Àfrica en defensa de terratinents, militars i clergat... no expressa la por a la Revolució, a la revolta popular, que senten tots els sectors conservadors del moment? I aprofundint una mica més i pensant en el combat noucentista per bastir un “ordre” en la literatura i la política, per establir els cànons de la bellesa perfecta... no és una lluita contra el “desordre” modernista, tan influït de les idees modernes, pel contagi anarquista i socialista que es vol combatre en tots els camps de la vida?

En la lluita contra l´herència de la Revolució Francesa, en el combat del clergat i de la parasitària aristocràcia espanyola o mallorquina, tot serveix. La Guàrdia Civil i l’exercit per a reprimir les manifestacions populars contra les guerres imperialistes espanyoles, en petició d’augments de sou o de pa i escoles per als fills; les trones de totes les esglésies de l’Estat són la tribuna adient per a provar de foragitar de la societat les noves idees que es congrien a les cases del poble, en els primers ateneus populars que neixen sota l’advocació de les idees de Marx o Bakunin; la premsa cultural, els professors universitaris i escriptors conservadors retornant a l’herència clàssica de Roma i Grècia, als límits imposats per la rima i la mètrica ortodoxa per a barrar el pas a l’”anarquia” que, diuen, vol imposar Joan Maragall amb la seva teoria de “la paraula viva”. I quan no basten els sermons des de les trones de les esglésies, les pallisses de la Guàrdia Civil als obrers en vaga, les receptes culturals dels noucentistes contra l’”anarquia”, surten els soldats de l’exèrcit de la monarquia per a matar indiscriminadament el poble treballador, o com a Barcelona, després de la Setmana Tràgica, per a afusellar els “culpables del desordre” que seran condemnats pels seus tribunals especials. Vegeu al respecte l´imprescindible llibre de Josep Benet Maragall davant la Setmana Tràgica (Edicions 62, Barcelona, 1964). Qui no recorda l’afusellament del capdavanter de l’Escola Moderna a Catalunya, el professor Francesc Ferrer i Guàrdia? Ningú, cap polític conservador, cap escriptor partidari del “cànon, la preceptiva i l´ordre literari” no demana l´indult per als que seran executats, ni molt manco per a Ferrer i Guàrdia.

Vet aquí, en la lluita contra l’herència de la Revolució Francesa, el que significa “ordre i bellesa” per a aquests sectors conservadors. A Mallorca, l´execució de Ferrer i Guàrdia, que va comptar amb la fervorosa protesta de Gabriel Alomar, va ser celebrada amb gran alegria pel sector del clergat proper a Miquel Costa i Llobera i Mossèn Antoni Maria Alcover. Basta llegir els articles a favor de l’execució del gran pedagog que escriu un amic d’ambdós sacerdots, el vicari de sa Pobla mossèn Joan Parera Sansó (1865-1928) en la revista Sa Marjal.

En el pròleg a la meva antologia poètica, el llibre Antologia (1972-2002) (Col·lecció El Turó, Ciutat de Mallorca, 2003) hem parlat del que hi havia rere aquesta “recerca de la bellesa perfecta”: “Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de ‘l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síllabes i tons’. Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: ‘versificació’, ‘retòrica’ i ‘artificiositat’.

‘Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de ‘etèria lluita cultural’ quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la ‘bohèmia anarcoide’ del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric”.

El poderós món al qual pertanyen els conservadors del segle XIX i XX és el món que volien impedir que es consolidàs els protagonistes de La conspiració. Amb Miquel Sureda de Montaner i els seus companys de lluita contra la monarquia borbònica i per la instauració de la República Catalana ens trobam amb tota una altra herència històrica que no té res a veure amb la tradició inquisitorial i imperialista del catolicisme vaticanista espanyol. Una herència revolucionària i antiautoritària que, segons explica l´imaginari informe de la Inquisició, i que el lector de la novel·la pot trobar al primer capítol del llibre... arriba fins a Brutus, enemic de la dictadura de Cèsar, o Espàrtac, el cabdill dels esclaus que aconseguí vèncer en moltes batalles l’exèrcit de la Roma imperial opressora. Els inquisidors espanyols del segle XVIII són ben conscients del perill que, per a les classes dominats espanyoles de l´època, representen les idees subversives dels conspiradors. Diu l´inquisidor general, parlant del protagonista de la nostra novel·la i dels seus companys de conspiració: “Resta provat que els acusats, després del fracàs en la tasca de bastir una República catalana a imitació de la francesa, decidiren consolidar les forces de la conspiració traslladant-se a Madrid. A la capital del regne es reunien en diversos hostals, tavernes i cases particulars -en farem la relació al final de l'informe- on discutien i traduïen les obres de Montesquieu, Voltaire, Rousseau i altres pensadors igualment equivocats i anticatòlics. Per a preparar la conspiració jacobina a Madrid havien començat a estudiar totes les revolucions de les quals hi havia constància en els llibres d'història. Defensors d'una pretesa república romana, eren enemics, com hem indicat al començament d'aquest informe, del gran Cèsar conqueridor de les Gàl·lies i es declaraven partidaris de Brutus, l'assassí, que amb altres conjurats del Senat romà finí amb la vida del gran dictador. En les seves reunions secretes ressuscitaven la memòria d'Espàrtac, posant com a exemple d'honor i de valentia, no pas la vida dels emperadors sinó la dels esclaus, la xurma que cremava temples, calava foc a les viles senyorials, assassinava els seus amos naturals: patricis i generals. Igualment discutiren la revolta de Cromwell a Anglaterra l'any 1668 en contra d'aquell magnífic sobirà que fou -fins a la seva execució per part d'un exèrcit de fanàtics- Carles I. Tot servia, doncs, a llurs sinistres propòsits. La revolta dels comuners castellans contra l'Emperador Carles V; la guerra de les Germanies a València i les Mallorques. Cal llegir, per a creure-ho, les mentides i falsedats que explicaven sobre la sàvia política de Felip V en relació amb una infidel Catalunya que, sense sentit patriòtic, s'havia venut als austríacs posant en perill la unitat d'Espanya i de retop la fortalesa del nostre Imperi arreu del món”.

L’herència cultural i política de què provenen Miquel Sureda i Montaner i els seus companys maçons, protagonistes de La conspiració, és el Renaixement. Homes i dones que en el segle XVI haurien pogut estar al costat dels protestants luterans quan aquests lluitaven contra la corrupció vaticanista, o ben a prop d´intel·lectuals com Francis Bacon, quan aquest començà a qüestionar el domini aristotèlic damunt el pensament universal i propugnà que l´única font de coneixement fiable era l´observació directa de la Naturalesa. La Il·lustració, la gran revolució cultural que té lloc a França durant tot el segle XVIII i que prepara l’adveniment de la República i la Constitució republicana de 1793, comença a bastir-se amb el pensament d´homes com Bacon, però també amb els descobriments científics d´Isaac Newton i el descobriment de la Llei de la gravetat. No cal repetir el que ja hem indicat més amunt. Però són generacions i generacions d’investigadors de tots els aspectes de la ciència els que van preparant, tant l’adveniment del Segle de les Llums, com l’aparició de persones com els protagonistes de La conspiració. Recordem, per acabar, alguns dels trets essencials d’aquest lent avanç cap a la comprensió científica dels fets socials i de la Natura. Als Països Baixos la ciència política surt amb força del fang de la tenebror de l’Edat Mitjana, i Grotius defineix molts dels actuals conceptes del dret natural, aportació que liquida la bruixeria conceptual, que tant afavoria els interessos de les classes dominants de totes les èpoques en recolzar les lleis en els decrets bíblics. René Descartes, enfonsava igualment tota la metafísica de la teologia escolàstica en afirmar que l´home adquiria els coneixements mitjançant els sentits. Spinoza, en considerar diví l´Univers que ens envolta impulsa un panteisme allunyat del dogma escolàstic catòlic i contribueix igualment a dinamitar el món de creences que sostenia tot l’entramat ideològic, és a dir, polític, religiós i cultural, en què recolzava l’Antic Règim.

Els protagonistes de La conspiració, evidentment, són fills de la Revolució Francesa, i propaguen les idees de Marat i Robespierre, tradueixen la Constitució de 1793 i la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, però són també els hereus, el resultat final de les aportacions de Spinoza, Grotius, Descartes, Locke, Newton i Jean-Jacques Rousseau al deslliurament intel·lectual, polític i econòmic de la humanitat.

Texte fondateur de l’Association ” Pour un musée Robespierre à Arras ”

Par le rôle éminent qu’il a joué pendant la Révolution Française où se fondait le devenir de la France dans un monde moderne, Robespierre est unanimement reconnu comme un personnage considérable de notre histoire. Bien au-delà de nos frontières, le nom d’Arras est associé à celui de son plus illustre citoyen et il est surprenant qu’aucun véritable lieu de mémoire ne lui soit consacré dans sa ville natale. Acquise en 1990 par la municipalité pour en faire un musée Robespierre, la maison qu’habita celui qui gouverna la France Révolutionnaire entre 1793 et 1794, fut remarquablement rénovée par les compagnons du Tour de France. Cette demeure est aujourd'hui affectée au musée du compagnonage .
Les soussignés demandent instamment que la ville d’Arras restitue à la Maison Robespierre sa légitime vocation afin qu’elle devienne un musée qui aide les Arrageois et les innombrables visiteurs du monde entier à mieux connaître l’histoire de la Révolution Française et de celui qui en fut, quelque opinion qu’on puisse en avoir, l’homme clé.

Lire en plus:

http://www.opc-moe.com/robespierre/cousin22.php

http://www.amis-robespierre.org/fr/accueil.htm

Présentation de la Conspiration pour l'égalité, de Buonarroti par Florence GAUTHIER

Philippe BUONARROTI, La Conspiration pour l’égalité, dite de Babeuf, Bruxelles, 1828

Réédition faite par Georges LEFEBVRE, Paris, Les Classiques du peuple, Editions Sociales, 1957, 2 vol.

vendredi 21 octobre 2011
par Florence Gauthier

Publié dans: http://www.xn--lecanardrpublicain-jwb.net/spip.php?article543

On peut trouver la première édition du livre de Buonarroti dans: http://www.elsarbresdefahrenheit.net/ca/index.php?view_doc=833

Présentation du livre et de son auteur par Florence GAUTHIER, historienne à l’Université Paris 7-Denis Diderot.

Philippe Buonarroti naquit à Pise, en 1761, où il fit ses études. Dès sa jeunesse, il fut marqué par l’indépendance de l’île de Corse, qui s’était insurgée contre l’occupation génoise, depuis 1729, sous la direction politique de Paoli père. L’indépendance de la Corse et la Constitution républicaine et démocratique de Pascal Paoli fils, en 1755, fut un grand sujet de débats et d’enthousiasme à cette époque. Cependant en 1768, Gênes vendit, comme une vulgaire marchandise, la Corse au Roi de France qui la conquit manu militaril’année suivante. De nombreux patriotes corses cherchèrent des refuges et Pise fut l’un d’eux. Buonarroti fit partie de ces jeunes républicains qui s’enthousiasmèrent pour cette expérience, il rencontra des réfugiés corses et se lia d’amitié avec l’un d’eux, Christophe Salicetti, de quatre ans son aîné.

*

Dès le début de la Révolution en France, les Corses reprirent espoir de recouvrer leur liberté et, en août 1789, ils renversèrent le « despotisme militaire », réorganisèrent leurs communes démocratiques, leurs gardes nationales et se préparèrent aux élections de l’assemblée d’un département unique en Corse. En France, l’Assemblée constituante accepta ces prémices et autorisa les réfugiés corses à rentrer chez eux, sans excepter Pascal Paoli alors réfugié en Grande-Bretagne. Buonarroti arriva en Corse avec ses amis en décembre 1789 et fonda un journal, Giornale Patriottico di Corsica qui parut d’avril à novembre 1790.

Pendant son séjour en Corse, Buonarroti se trouva tiraillé entre son admiration pour Paoli et son amitié pour Salicetti, qui appartenait, comme les familles corses Arena ou Bonaparte, à la classe des collaborateurs privilégiés de la monarchie qui leur avait distribué, ou confirmé, l’appropriation privée de terres communales prises aux communautés villageoises.

Paoli rentra en Corse en 1790 et fut élu triomphalement président de l’Assemblée départementale. Il décida de restituer aux communes ces terres usurpées. Alors les familles privilégiées s’y opposèrent, dénoncèrent Paoli et cherchèrent à saboter sa politique, jusqu’à la rupture de juillet 1793 par laquelle les Corses reprirent leur indépendance, ce qui provoqua la fuite de ces familles privilégiées vers la France. Toutefois, l’indépendance de la Corse tourna court car Paoli fit appel aux Anglais, qui occupèrent l’île à nouveau et créèrent un Royaume anglo-corse : ce fut un échec pour la liberté corse !

Buonarroti, qui connaissait mal les réalités corses, s’était laissé conduire par son ami Salicetti. Il quitta la Corse pour la France, en janvier 1793, et la nouvelle Constitution de juin suivant lui permit de devenir citoyen français. Avait-il commencé à s’éloigner de Salicetti ? cette question demeure obscure [1].

**

On retrouve Buonarroti, sous la Convention thermidorienne, proche de Babeuf, puis acteur de la Conspiration pour l’égalité, dont il se fit l’historien, longtemps après les événements.

Réfugié à Genève puis à Bruxelles, il conserva des relations amicales avec de nombreux conventionnels français réfugiés, comme Prieur de la Marne, Barère, Vadier, même s’il ne partageait pas leurs opinions. Il se consacra à tisser des liens entre les divers mouvements révolutionnaires européens, condamnés à la clandestinité dans des sociétés secrètes comme la charbonnerie, les sociétés Aide-toi, les Amis du peuple, les Droits de l’homme et bien d’autres.

Buonarroti publia La Conspiration pour l’égalité, dite de Babeuf en 1828 à Bruxelles, livre dans lequel il offre un bilan critique de la Révolution française et des leçons qu’il jugeait utiles de transmettre aux amis de la liberté, à une époque où la chape de la répression écrasait l’Europe tout entière. Face à la restauration royaliste et catholique les courants d’opposition se distribuaient en monarchistes constitutionnels, comme le proposait La Fayette pour la France ; en saint-simoniens, qui rêvaient, avec une générosité proclamée, d’une industrialisation à capital privé toutefois, et offraient à un aréopage de techniciens savants le gouvernement du monde entier ; de « libéraux » prudents, qui souhaitaient protéger leur fortune à l’ombre d’une aristocratie distinguée par son costume sombre et un visage blêmi par l’abus du refoulé.

Pour sa part, Buonarroti décelait les dangers d’un progrès matériel devenu un déterminisme historique qui tuait la liberté humaine. Il constatait que la misère des classes pauvres s’amplifiait et que les conditions de vie du prolétariat étaient pires encore que celles des esclaves et des serfs : il prenait la défense du grand apport révolutionnaire de la souveraineté populaire, de la démocratie et des droits accompagnant nécessairement, à ses yeux, la dignité humaine.

Son livre lui ouvrit de nouveaux sillons. Il fut lu, traduit et accompagna les dernières années de son auteur qui mourut en 1837. Les mots « montagnard », « droit d’association », « niveleur », « droits politiques », « fraternité universelle » réapparurent dans les rues et les chansons populaires et irriguèrent des sociétés secrètes italiennes, françaises, belges.

En Grande-Bretagne, James Bronterre O’Brien traduisit la Conspiration pour l’égalité en 1836 et réédita lesDroits de l’homme de Thomas Paine. O’Brien, « le maître d’école du chartisme », entra en contact avec Buonarroti : la démocratie et les droits du prolétariat furent le ciment de leur entente et permit de renouer avec l’histoire des peuples en lutte contre l’expropriation capitaliste : le chartisme devint un mouvement ouvrier de masse en Grande-Bretagne, mena campagne pour une réforme électorale réellement démocratique et constitua un tournant dans l’histoire de ce pays. En témoignent aussi les honneurs de la calomnie par les défenseurs de la propriété privée exclusive, qui traitèrent ces sociétés secrètes d’illuminisme et d’irréalisme…

Ce fut à cette époque que Buonarroti se lia d’amitié avec Marc René Voyer d’Argenson (1771-1842), qui fut préfet en Belgique en 1809, mais démissionna car il refusait l’occupation. Penseur libre, il se mit au service des réformes sociales et sa rencontre avec Buonarroti et son livre, en 1830, firent de lui un socialiste, qui prit la défense du prolétariat et milita activement en faveur du droit d’association des ouvriers et de la grève générale comme moyens de transformation de la société. Buonarroti et Voyer d’Argenson furent inséparables, habitèrent ensemble et furent enterrés dans la même tombe [2].

***

L’extrait choisi ici ouvre le livre de Buonarroti et présente une synthèse de l’histoire de la Révolution française de 1789 au 9 thermidor an II-27 juillet 1794 qui déploie le caractère démocratique et populaire de cet événement, défiguré depuis en Terreur sanglante et en dictature d’apprentis sorciers pour certains, en « révolution bourgeoise » pour d’autres [3].

Albert Mathiez, le grand historien de cette grande révolution démocratique et sociale, a consacré, en 1927, un remarquable article à ce livre de Buonarroti qui mérite d’être rappelé et dont je cite le passage suivant :

« Je ne connais pas de résumé plus impressionnant et plus vrai de l’histoire de la Révolution que les cinquante premières pages qui servent d’introduction à la Conspiration pour l’égalité. Buonarroti y expose avec une simplicité lucide admirable les raisons supérieures qui ont dirigé les événements. Avant que Karl Marx ait formulé la théorie de la lutte des classes, il va chercher dans l’antagonisme des groupes sociaux et dans le conflit des intérêts et aussi dans les éternelles passions humaines, l’explication dernière des crises multiples qui se sont succédé. Aucun historien, même Louis Blanc, n’a atteint à la précision et la profondeur de ses raccourcis lumineux [4]. »

Le moment est venu de faire connaissance avec ces pages de Philippe Buonarroti.

Extrait choisi : Philippe BUONARROTI, La Conspiration pour l’égalité, dite de Babeuf.

[1] Les meilleures études sur la Corse au XVIIIe siècle demeurent celles de Jean DEFRANCESCHI,Recherches sur la nature et la répartition de la propriété foncière en Corse, de la fin de l’ancien régime jusqu’au milieu du XIXe siècle, Ajaccio, Editions Cyrnos, 1986 ; La Corse française, 30 novembre 1789-15 juin 1794, Paris, Société des Etudes Robespierristes, 1980 et La Corse et la Révolution française, Ajaccio, Editions Cyrnos, 1991. Voir aussi Pascal PAOLI, La Constitution de 1755, texte intégral traduit et annoté par Dorothy Carrington, Ajaccio, La Marge, 1996 ; Florence GAUTHIER, Triomphe et mort du droit naturel en révolution, 1789-1795-1802, Paris, PUF, 1992 qui intègre l’histoire de la Corse à celle de la Révolution française.

[2] Voir le beau travail d’Alessandro GALANTE GARRONE, Buonarroti et les révolutionnaires du XIXe siècle, (Turin, 1951) trad. de l’italien Paris, Champ Libre, 1975.

[3] La dernière offensive contre la Révolution française cumule les effets d’un pseudo-féminisme académique, qui veut voir dans la Déclaration des droits de l’homme et du citoyen de 1789, l’affirmation de la domination des « mâles » contre les « femelles », et ceux d’un postcolonialisme qui croit voir dans ce qu’il nomme « jacobinisme » : « la domination d’une couleur, d’une religion et d’un genre, un universalisme donc blanc, masculin et catholique »…, selon Esther BENBASSA, « La France en situation postcoloniale ? », n° spécial deMouvements, sept. 2011. Voir d’urgence la réponse de Marc BELISSA et Yannick BOSC sur le site revolution-francaise.net, « L’essence du jacobinisme : un universalisme blanc, masculin et catholique ? ».

[4] Albert MATHIEZ, « La politique de Robespierre et le 9 thermidor, expliqués par Buonarroti », Annales Révolutionnaires, 1910, rééd. dans Etudes sur Robespierre, Paris, Editions Sociales, 1973, pp. 251-280. Mathiez a publié dans cet article, pp. 266-278, un manuscrit de Buonarroti Bibliothèque nationale, Mss, f. fr. nouv. acq. 20804.