Antonio Gramsci,
Article publicat amb motiu de l'atemptat sofert per Lenin el 30 d'agost de 1918, a Il Grido del Popolo, 14 de setembre de 1918, núm. 738. No firmat [1]
La premsa burgesa de tots els països, i especialment la francesa (la distinció especial depèn de raons intuïtives), no ha amagat la seva immensa alegria per l'atemptat contra Lenin.[2] Els sinistres enterradors de l'antisocialisme han exultat obscenament sobre el presumpte cadàver ensangonat (Oh, destí cruel, quants piadosos desitjos, quants dolços ideals has infringit!), han exaltat la gloriosa homicida, han reverdit la tàctica, exquisidament burgesa, del terrorisme i del delicte polític.
Els enterradors han quedat defraudats: Lenin viu i nosaltres desitgem, pel bé i la fortuna del proletariat, que recobri aviat el vigor físic i reprengui el seu lloc de militant del socialisme internacional.
La bacanal periodística haurà tingut, fins i tot, la seva eficàcia històrica: els proletaris han captat el seu significat social. Lenin és l'home més odiat del món, tal com un dia ho va ser Karl Marx.
[Dotze línies censurades]
Lenin ha consagrat tota la seva vida a la causa del proletariat: la contribució que ha donat al desenvolupament de l'organització i difusió de les idees socialistes a Rússia és immensa. Home de pensament i d'acció, troba la seva força en el caràcter moral; la popularitat de què gaudeix entre les masses obreres és un espontani homenatge a la seva rígida intransigència contra el règim capitalista: ell mai s'ha deixat encegar per les aparences superficials de la societat moderna, que uns altres han pres per la realitat, caient així d'error en error.
Lenin, aplicant el mètode forjat per Marx, troba que la realitat és el profund i insalvable abisme que el capitalisme ha excavat entre el proletariat i la burgesia, i el cada vegada més creixent antagonisme de les dues classes. En explicar els fenòmens socials i polítics i en fixar al partit la línia a seguir en tots els moments de la seva vida, no perd mai de vista el ressort més potent de tota l'activitat econòmica i política: la lluita de classes. Ell pertany a la fila dels més fervents i convençuts defensors de l'internacionalisme del moviment obrer. Cada acció proletària ha d'estar subordinada o coordinada a l'internacionalisme, ha de poder tenir caràcter internacionalista. Qualsevol iniciativa, en qualsevol moment, fins i tot transitòriament, que estigui en conflicte amb aquest ideal suprem, ha de ser combatuda inexorablement: perquè qualsevol desviació, per petita que és, del camí que condueix directament al triomf del socialisme internacional és contraria als interessos del proletariat, siguin interessos llunyans o immediats, i només serveix per exacerbar la lluita i allargar la dominació de la classe burgesa.
Ell, el fanàtic, l’utòpic, basa el seu pensament i la seva acció, i la del partit, només sobre aquesta profunda i incoercible realitat de la vida moderna, no sobre els fenòmens superficialment vistosos, que mouen sempre els socialistes que es deixen encegar per il·lusions i errors que posen en perill al conjunt del moviment.
Per això Lenin ha vist triomfar sempre les seves tesis, mentre que aquells que li van retreure la seva utopia i exaltaven el seu propi realisme van ser miserablement atropellats pels grans esdeveniments històrics.
Immediatament després de l'esclat de la revolució i abans de partir cap a Rússia, Lenin havia enviat als companys l'advertiment: «Desconfieu de Kérenski».[3] Els esdeveniments produïts a continuació li han donat plena raó. En l'entusiasme de primera hora per la caiguda del tsarisme, la majoria de la classe obrera i molts dels seus dirigents s'havien deixat convèncer per la fraseologia d'aquest home, que, amb la seva mentalitat petitburgesa, amb la falta de qualsevol programa i de tota visió socialista de la societat, podia conduir la revolució a la ruïna i arrossegar el proletariat rus sobre una via perillosa per al futur del nostre moviment.
[Tres línies censurades]
Arribat a Rússia, Lenin es va posar de seguida a desenvolupar la seva acció essencialment socialista, que podria sintetitzar-se en el lema de Lassalle: «Dir el que hi ha».[4] Una crítica urgent i implacable de l'imperialisme dels kadets (partit constitucional democràtic, el major partit liberal de Rússia), de la fraseologia de Kérenski i del col·laboracionisme dels menxevics.[5]
Basant-se en l'estudi crític profund de les condicions econòmiques i polítiques de Rússia, del caràcter de la burgesia russa i de la missió històrica del proletariat rus, Lenin, des de 1905, havia arribat a la conclusió que, per l'alt grau de consciència de classe del proletariat i tenint en compte el desenvolupament de la lluita de classes, tota lluita política a Rússia es transformaria necessàriament en lluita social contra l'ordre burgès. Aquesta posició especial en la qual es trobava la societat russa també va quedar demostrada per la incapacitat de la classe capitalista de conduir una lluita seriosa contra el tsarisme, per substituir el seu domini polític.
Després de la revolució del 1905, on es va demostrar experimentalment l'enorme força del proletariat, la burgesia va tenir por de tot moviment polític en què el proletariat participés, i per necessitat històrica de conservació es va tornar substancialment contrarevolucionària. L'expressió fidel d'aquest estat d'ànim va ser donada pel mateix Miliukov[6] en un dels seus discursos a la Duma: Miliukov va afirmar preferir la derrota militar a la revolució.
La caiguda de l'autocràcia no va canviar gens els sentiments i les directrius de la burgesia russa, més aviat va anar augmentant la seva substància reaccionària a mesura que s’anava concretant la força i la consciència del proletariat. La tesi històrica de Lenin es va acomplir: el proletariat es transformà en gegantesc protagonista de la història; però era un gegant ingenu, entusiasta, ple de fe en si mateix i en els altres. La lluita de classes, exercida en un entorn de despotisme feudal, li havia donat consciència de la seva unitat social, de la seva potència històrica, però no l’havia educat en el mètode fred i realista, no l’havia format una voluntat concreta. La burgesia es va acovardir astutament, va amagar els seus caràcters essencials amb frases altisonants: per a la seva obra il·lusionista es va valer de Kérenski, l'home més popular entre les masses al principi de la revolució; els menxevics i els socialistes-revolucionaris (no marxistes, hereus del partit terrorista, intel·lectuals petitburgesos)[7] van ajudar inconscientment, amb el seu col·laboracionisme, a amagar les seves intencions reaccionàries i imperialistes.
Contra aquest engany es va alçar vigorosament el partit bolxevic, amb Lenin al capdavant, desemmascarant implacablement les veritables intencions de la burgesia russa, combatent la tàctica nefasta dels menxevics, que lliurava al proletariat lligat de peus i mans a la burgesia. Els bolxevics van reivindicar tot el poder per als soviets, perquè només això podia constituir una garantia contra els manejos reaccionaris de les classes acomodades.[8]
Al principi, els mateixos soviets, sota la influència dels menxevics i dels socialistes-revolucionaris, s'oposaven a aquesta solució, i preferien compartir el poder amb els diversos elements de la burgesia liberal; fins i tot la massa, exceptuant una minoria més avançada, deixava fer, sense veure clara la realitat de les coses, mistificades per Kérenski i pels menxevics del govern.
[Disset línies censurades]
Els esdeveniments es van desenvolupar de manera que van donar tota la raó a la crítica completa i urgent de Lenin i els bolxevics, que havien sostingut que la burgesia no tenia ni el desig ni la capacitat de donar una solució democràtica als objectius de la revolució, sinó que ella, ajudada inconscientment pels socialistes col·laboracionistes, hauria conduït el país a la dictadura militar, instrument polític necessari per a la consecució de les finalitats imperialistes i reaccionaries. Les masses obreres i camperoles, a través de la propaganda dels bolxevics, van començar a adonar-se de tot el que succeïa, van adquirir una capacitat i una sensibilitat política cada vegada més grans: la seva exasperació va desbordar per primera vegada al juliol, amb la revolta de Petrograd, fàcilment reprimida per Kérenski. Aquesta revolta, fins i tot estant justificada per la funesta política de Kérenski, no tenia l'adhesió dels bolxevics i de Lenin, perquè els soviets encara seguien reticents a assumir tot el poder a les seves mans, i, en conseqüència, tota revolta es dirigia virtualment contra els soviets, que, bé o malament, representaven la classe.
Era necessari, per tant, continuar encara la propaganda classista i persuadir els obrers a enviar als soviets delegats convençuts de la necessitat que els soviets assumissin tot el poder del país. D'aquí també sembla evident el caràcter essencialment democràtic de l'acció bolxevic, dirigida a donar capacitat i consciència política a les masses, perquè la dictadura del proletariat s'instaurés de manera orgànica[9] i resultés forma madura de règim social econòmico-polític.
A accelerar els esdeveniments va contribuir, més que l'actitud cada vegada més provocadora de la burgesia, la temptativa militar, feta per Kornílov,[10] de marxar sobre Petrograd per prendre el poder, i més tard Kérenski amb els seus gestos napoleònics, amb la formació d'un gabinet compost de coneguts reaccionaris, amb el seu preparlament no triat per sufragi universal, i, finalment, amb la prohibició del congrés panrús dels soviets, veritable cop d'estat contra el poble, inici de la traïció burgesa contra la revolució.
Les tesis de Lenin i dels bolxevics, defensades, reblades, propagades amb treball perseverant i tenaç des de l'inici de la revolució, tenien una comprovació absoluta en la realitat: el proletariat, tot el proletariat de les ciutats i dels camps, es va alinear resoludament entorn dels bolxevics, va derrocar la dictadura personal de Kérenski, lliurant el poder al congrés dels soviets de tot Rússia.
Com era natural, el congrés panrús dels soviets, convocat malgrat la prohibició de Kérenski, va donar, entre l'entusiasme general, el càrrec de president del Consell de Comissaris del Poble a Lenin, que havia demostrat tanta abnegació per la causa del proletariat i tanta clarividència a jutjar els fets i a traçar el programa d'acció de la classe obrera.
[Trenta-cinc línies censurades]
La premsa burgesa de tots els països sempre ha representat Lenin com un dictador que s'ha imposat amb violència a un poble immens i l'oprimeix feroçment. Els burgesos no aconsegueixen concebre la societat més que enquadrada en els seus esquemes doctrinaris: la dictadura per a ells és Napoleó, o fins i tot Clemenceau, és el despotisme centralitzador de tot el poder polític en mans d'un, solament, i exercitat a través d'una jerarquia de serfs armats d'escopetes o d’escribes amb pràctiques burocràtiques. Així, la burgesia ha exultat davant la notícia de l'atemptat contra el nostre camarada, i ha decretat la seva mort: desaparegut l'insubstituïble dictador, tot el nou règim, segons la seva concepció, hauria d'esfondrar-se miserablement.
[Seixanta-tres línies censurades]
Victor Kovalenko
Ell ha estat agredit mentre sortia d'una fàbrica, on havia mantingut un debat amb els obrers: el ferotge dictador segueix, doncs, la seva missió de propagandista; està sempre en contacte amb els proletaris, als quals porta la paraula de la fe socialista, l'estímul a l'obra tenaç de resistència revolucionària, per construir, per millorar, per progressar per mitjà del treball, del desinterès, del sacrifici. Va ser colpit pel revòlver d'una dona, d'una socialista-revolucionària, d'una vella militant de la subversió terrorista. En l'episodi hi ha tot el drama de la Revolució Russa. Lenin és el fred estudiós de la realitat històrica, que tendeix orgànicament a construir una societat nova sobre bases sòlides i permanents, segons els dictàmens de la concepció marxista: és el revolucionari que construeix sense fer-se il·lusions frenètiques, obeint la raó i la saviesa. Dora Kaplan era una humanista, una utòpica, una filla espiritual del jacobinisme francès, que no aconsegueix comprendre la funció històrica de l'organització i de la lluita de classes, que creu que socialisme significa pau immediata entre els homes, paradís idíl·lic de goig i amor. Que no comprèn com de complexa és la societat i com de difícil és la tasca dels revolucionaris, amb prou feines convertits en gestors de la responsabilitat social. Sens dubte, ella actuà de bona fe i creia poder donar la felicitat a la humanitat russa, alliberant-la del monstre. No actuen de bona fe els seus glorificadors burgesos, fastigosos enterradors de la premsa capitalista. Ells han exaltat al socialista-revolucionari Txaikovski,[11] que a Arkhànguelsk va acceptar posar-se al capdavant del moviment antibolxevic i que havia derrocat allí el poder dels soviets: ara que ha acomplert la seva missió antisocialista i ha estat manat a l'exili pels burgesos russos capitanejats pel coronel Chaplin, riuen del vell boig, del somiador.
La justícia revolucionària ha castigat Dora Kaplan; el vell Txaikovski expia en una illa de gel el seu delicte d'haver-se fet instrument de la burgesia, i són els burgesos els qui l'han castigat i riuen d'ell.
Una selecció d'articles de Gramsci sobre la revolució russa a:
Antonio Gramsci, Qui vol els fins, vol els mitjans. Jacobinisme i bolxevisme (1917-1926), selecció, edició i presentació de Joan Tafalla, Manresa, Editorial Tigre de paper, 2019.
[1] Il Grido del Popolo, 14 de setembre de 1918, núm. 738. No firmat.
[2] El 30 d'agost de 1918, en sortir de la fàbrica Mijelson, on havia tingut una assemblea, Lenin va ser ferit per la terrorista socialista revolucionària de dretes Fania Kaplan, també coneguda com a Dora Kaplan, com escriu Gramsci. El mateix dia un altre terrorista socialista revolucionari de dretes, l'estudiant Kenneguisser, assassinava al cap de la txeca de Petrograd, Uritski. Setanta-un dies abans d'aquest atemptat, el 20 de juny, un altre terrorista socialista revolucionari de dreta havia assassinat a Moisei Volodarsky. Les ferides d'aquest atemptat van ocasionar la mort de Lenin el 21 de gener de 1924.
[3] Vegeu les tres «Cartas des de lejos» de V. I. Lenin, Entre dos revoluciones, Moscou, Editorial Progreso, 1974. N’hi ha edició espanyola, Madrid, Siglo XXI, 2017, p. 5-41.
[4] Sens dubte es tracta del precedent inspirador la famosa dita gramsciana: «La veritat és la tàctica de la revolució proletària».
[5] Menxevic (minoritari, en rus): seguidors de Gueorgui Plekhànov, de Iuli Màrtov, o de Pàvel Akxelrod. Al II congrés (1903) del POSDR, van quedar en minoria enfront de les posicions dels partidaris de Lenin, que van passar a denominar-se bolxevics (majoritaris). En 1912 van passar de ser corrent en el POSDR a ser partit separat. Durant la revolució de 1917 consideraven que la Revolució Russa havia d'aturar-se en la seva fase de revolució burgesa.
[6] Pàvel Miliukov (1859-1943), fundador del Partit Democràtic Constitucional, ministre d'Exteriors al primer govern provisional de març de 1917. Va tractar de reactivar l'esforç de guerra contra Alemanya, va retardar la convocatòria de l’assemblea constituent i va ser contrari a les propostes de reforma agrària. Després del descobriment d'uns papers secrets en els quals reivindicava l'annexió a Rússia dels estrets i es comprometia amb els aliats a seguir la guerra, va ser obligat a dimitir després de la crisi d'abril. Va ser partidari del cop d'estat de Kornílov. Va morir en l'exili a Aix-les-Bains.
[7] Partit Socialista revolucionari, informalment SR o eserites, era un partit que es proclamava hereu del populisme rus del segle xix (res a veure amb l'actual significat del terme populisme), era el partit majoritari en el camp, amb gran incidència entre els intel·lectuals. Alguns grups en el seu interior seguien fascinats pels actes terroristes de les generacions anteriors. En el transcurs de la revolució de 1917 el PSR es dividirà i la fracció dels eserites d'esquerres formaran part de primer govern soviètic al costat dels bolxevics.
[8] Vegeu V. I. Lenin, «Les tasques del proletariat en la present revolució», publicat el dia 7/20 d’abril de 1917 a Pravda, més conegudes com a tesi d'abril, a Entre dues revolucions, op. cit., p. 51-56. També «Les tasques del proletariat en la nostra revolució. Projecte de plataforma del partit proletari», presentat per Lenin en la conferència nacional del partit bolxevic, celebrada els dies 24-29 d'abril/7-12 de maig a op. cit., p. 75-98.
[9] El concepte d’organicitat o d’orgànic, segons Giuseppe Prestipino (al Dizionario Gramsciano, 2009, p. 598-599) «designa un complex unitari i vital amb una metàfora extreta del món de la vida, potser sota la influència d'un vitalisme d'extracció bergsoniano-soreliana». Aquest concepte és corrent en els escrits juvenils de Gramsci però també en els Quaderns de la presó. Usos del concepte orgànic en diversos contextos: QP 4, 38; QP 7, 24 o, QP 13, 18. També en les Cartes de la presó, almenys en dues dirigides a Tania: de 7 de setembre de 1931 i de 6 de juny de 1932.
[10] Lev Kornílov (1870-1918) general tsarista durant la Gran Guerra. Comandant en cap de l'exèrcit durant el govern provisional de febrer. Va intentar realitzar un cop d'estat a principis de setembre que va fracassar a causa de la resistència obrera i a l'acció dels bolxevics, i va ser destituït i arrestat. Alliberat de forma il·legal per un dels seus còmplices després de la revolució d'octubre, va marxar cap al territori cosac del Don a principis de 1918. Va formar l'anomenat Exèrcit de Voluntaris al costat dels generals Aleksèiev i Kornílov, que va iniciar la guerra civil. Va ser nomenat comandant d'aquest exèrcit, però va morir en acció de guerra prop d’Ekaterinodar, l'abril d'aquest mateix any.
[11] Nikolai TxaikovskI (1850-1926), comandant de l'exèrcit i cap del govern antibolxevic de Arkhànguelsk, després de la invasió d’aquella zona per les tropes de l'Entesa l’any 1919.
