Friedrich Engels[1]
És difícil dir quina de les dues, la república o la monarquia, s'ha deteriorat més en els darrers tres anys. La monarquia -almenys al continent europeu- es va transformant arreu, cada cop més ràpidament, en la seva forma definitiva, el cesarisme. Un constitucionalisme fals amb sufragi universal, un exèrcit proliferant com a suport governamental, la compra de voluntats i la corrupció com a mitjans de govern i l'enriquiment per corrupció i frau com a únic objectiu que el govern, es colen arreu irresistiblement sota totes les belles garanties constitucionals, sota aquest equilibri artificial de poders, que els nostres burgesos somiaven en els temps idíl·lics de Louis-Philippe, quan fins i tot els més corruptes de tots eren encara àngels de la innocència en comparació amb els “grans homes” d'avui.
En la mesura que la burgesia perd dia rere dia el seu caràcter de classe temporalment indispensable en l'organisme social, abandona les funcions socials pròpies, es transforma en pura banda de defraudadors, el seu Estat es transforma en un institut de protecció, no de producció, sinó del pur i simple robatori de productes. Aquest Estat, no content de portar en si la seva pròpia condemna, fins i tot ja ha estat condemnat per la història en la persona de Lluís Napoleó. Però, al mateix temps, és la darrera forma possible de monarquia. Totes les altres formes de monarquia estan gastades i obsoletes. Després d'ell, l'única forma d'estat possible és la república.
Però a la república no li va millor. Del 1789 al 1869, va ser l'ideal d'entusiastes lluitadors per la llibertat, sempre desitjada, aconseguida després d'una lluita dura i sagnant i, amb prou feines aconseguida, de nou fugitiva. Des que un rei de Prússia va aconseguir crear una república francesa, tot ha canviat[2]. Des del 1870 -i aquí hi ha progrés- no són els republicans els que creen repúbliques (precisament perquè ja no hi ha republicans purs), sinó els reialistes que desesperen de la reialesa. Els burgesos d'opinió reialista van consolidar la república a França i la van proclamar a Espanya, per fugir de la guerra civil; aquí, perquè hi ha massa pretendents, allà perquè l'últim rei possible està en vaga[3].
Hi ha un doble progrés en això.
En primer lloc, es destrueix la màgia que envoltava el nom república. Després dels fets de França i Espanya, només Karl Blind encara pot aferrar-se a la superstició dels efectes màgics de la república. La república apareix finalment a Europa també com el que és en la seva essència, el que és realment a Amèrica, com la forma més aconseguida de dominació burgesa. Jo dic: finalment també a Europa, perquè repúbliques com Suïssa, Hamburg, Bremen, Lübeck i l'antiga ciutat lliure de Frankfurt -Déu les tingui al seu si- no en parlarem ara i aquí. La república moderna, de l'única de la qual parlem, és l'organització política d'un gran poble, no l'institut polític parroquial d'una ciutat, d'un cantó o d'un club de cantons que, transmesos històricament des de l'edat mitjana, han pres formes menys o menys democràtiques i, en el millor dels casos, van substituir la dominació patrícia per la dominació camperola que no era pas millor. Suïssa viu meitat de la seva gelosia, meitat de la gràcia dels seus grans veïns,; ha de deixar de banda aquests grans discursos republicans i obeir les instruccions tan bon punt estiguin d'acord entre ells. Aquests països només existeixen mentre no intenten intervenir en el curs de la història; per això els prohibeixen neutralitzant-los.
L'era de les autèntiques repúbliques europees datarà del 4 de setembre[4], o més aviat del dia del Sedan[5], encara que fos possible un breu retorn cesarista, sense importar amb quin pretendent. I és en aquest sentit que podem dir que la república de Thiers és l'assoliment definitiu de la república de 1792; la república dels jacobins, sense les il·lusions que tenien els jacobins. A partir d'ara, la classe obrera ja no pot fer-se cap il·lusió sobre què és la república: la forma d'estat on la dominació de la burgesia pren la seva expressió definitiva, realment aconseguida. A la república moderna, finalment s'estableix la pura igualtat política, igualtat encara subjecta en totes les monarquies a determinades restriccions. I aquesta igualtat política, a cas és altra cosa que declarar que els antagonismes de classe no afecten de cap manera a l'Estat, que els burgesos tenen tant dret a ser burgesos com els treballadors proletaris?
Però els mateixos burgesos només estableixen amb extrema repugnància aquesta forma última i realitzada de dominació burgesa que és la república; és ella qui s'imposa a ells. D'on ve aquesta estranya contradicció? Perquè establir la república vol dir trencar amb tota la tradició política; de que, en una república, qualsevol institució política ha de poder demostrar el seu dret a l’existència; per tant, perquè totes les influències tradicionals que, sota la monarquia, donaven suport al poder existent, s'esfondren.
En altres paraules: si és la forma complerta de dominació de la burgesia, la república moderna és alhora la forma d'Estat on la lluita de classes es desempallega dels seus últims obstacles i on es prepara el seu terreny per a la lluita. La república moderna no és precisament res més que aquest terreny de lluita. I aquí teniu el segon progrés.
D'una banda, la burgesia sent que va cap al seu final, tan bon punt desapareix sota els seus peus el sòl de la monarquia i, amb ell, tot el poder conservador vinculat a la sobirania principesca en la superstició de les masses populars incultes. , particularment el camp (si aquesta superstició es prostra davant la reialesa per dret diví, com a Prússia, o davant el llegendari emperador camperol, com a França). D'altra banda, el proletariat considera que el rèquiem de la monarquia és alhora el senyal que demana la batalla decisiva contra la burgesia. La república moderna no és altra cosa que el teatre aclarit per a la darrera gran lluita de classes de la història mundial: aquest és precisament el seu formidable abast.
Però perquè aquesta lluita de classes entre la burgesia i el proletariat tingui un resultat decisiu, ambdues classes han d'estar prou desenvolupades al país en qüestió, almenys a les grans ciutats. A Espanya això només és el cas en determinades parts del país. La gran indústria està relativament desenvolupada a Catalunya; a Andalusia i en algunes altres comarques predominen els grans terratinents i el conreu extensiu -propietaris i treballadors; per la major part del territori, petita pagesia al camp, artesania i petit comerç a les ciutats. Les condicions per a una revolució proletària hi són encara relativament poc desenvolupades, i és precisament per això que encara queda molt per fer a Espanya per a una república burgesa. La República té, doncs, sobretot la tasca de netejar el teatre per a la lluita de classes que vindrà.
En primer lloc, amb aquesta finalitat, cal abolir l'exèrcit i instal·lar una milícia popular. Geogràficament, Espanya està tan afortunadament situada que només pot ser atacada seriosament per un únic veí, i fins i tot només a l'estret front dels Pirineus; un front que ni tan sols fa una vuitena part del seu perímetre total. A més, les condicions topogràfiques són tals que presenten tants obstacles a la guerra mòbil dels grans exèrcits com faciliten la guerra popular irregular. Ho vam veure sota Napoleó que de vegades va enviar fins a 300.000 homes a Espanya, que sempre van fracassar davant la tenaç resistència popular; ho hem vist innombrables vegades des d'aleshores i ho tornem a veure avui en la impotència de l'exèrcit espanyol contra les poques bandes de carlins de la muntanya. Un país així no té pretext per a un exèrcit. Paral·lelament, des del 1830, l'exèrcit a Espanya només ha estat la palanca de totes les conspiracions de generals que cada dos o tres anys enderroquen el govern per una revolta militar, per substituir nous lladres als vells. Dissoldre l'exèrcit espanyol significa alliberar Espanya de la guerra civil. Aquesta seria, doncs, la primera demanda que els treballadors espanyols haurien de fer al nou govern.
Un cop suprimit de l'exèrcit també desapareix el principal motiu pel qual els catalans en particular reclamen una organització federal de l'Estat. La Catalunya revolucionària, per dir-ho així la gran conurbació obrera d'Espanya, ha estat, fins ara, sempre oprimida per fortes concentracions de tropes, com Bonaparte i Thiers oprimien París i Lió. Per això els catalans reclamaven la divisió d'Espanya en estats federals amb administració autonòmica. Si l'exèrcit desapareix, desapareix el motiu principal d'aquest requisit; L'autonomia es pot obtenir fonamentalment sense la destrucció reaccionària de la unitat nacional i sense la reproducció d'una Suïssa més gran.
La legislació financera espanyola va en contra del sentit comú de principi a fi, tant pel que fa a la fiscalitat interna com als drets duaners. Aquí, una república burgesa podria fer molt. La mateixa observació pel que fa a la confiscació dels béns de la terra de l'Església, béns sovint confiscats, però sempre reconstituïts, i finalment sobretot pel que fa a les vies de comunicació que en cap altre lloc necessiten més renovació que aquí.
Uns anys de tranquil·la república burgesa prepararien el terreny a Espanya per a una revolució proletària d'una manera que hauria de sorprendre fins i tot als treballadors espanyols més progressistes. En comptes de repetir la sagnant farsa de l'última revolució, en comptes de fer revoltes aïllades, sempre fàcils de reprimir, esperem que els obrers espanyols aprofitin la república per unir-se amb més fermesa i organitzar-se per a la revolució que ve, d'una revolució que ells dominaran. El govern burgès de la nova república només busca un pretext per aixafar el moviment revolucionari i afusellar els obrers, com van fer els republicans Favre i altres a París. Que els treballadors espanyols no els donin aquest pretext!
[1] Text publicat el març de 1873 al setmanari socialista alemany Volkstaat (n°18 de l'1 de març de 1873). Edicions Socials/Messidor, “Marx/Engels et la troisième république”, 1984. Traducció del francès i notes, Joan Tafalla.
[2] Mode ironia per part d’Engels. Al final de la guerra franco-prussiana 19 de juliol de 1870-10 de maig de 1871, amb el tractat entre el recentment creat imperi alemany i la tercera república francesa el rei de Prússia reconeixia la república francesa, després d’haver derrotat Napoleó III.
[3] 11 de febrer de 1873. Abdicació del rei Amadeu I. Proclamació de la República per una assemblea nacional formada pel Congrés i pel Senat. La majoria parlamentaria (258 vots a favor i 32 en contra) que proclamà la república era monàrquica.
[4] El 4 de setembre de 1870, les masses populars de Paris marxaren cap a l’Ajuntament de Paris i varen proclamar la República. Era el prolegomen de la Comuna de Paris
[5] Batalla de Sedan entre les tropes prussianes i franceses, lliurada entre els dies 1 i 2 de setembre de 1870. La derrota de l’emperador Napoleó III, va originar la caiguda de la monarquia cesarista a França i la proclamació de la república.
