Sobre Nature al segle XVIII i la seva relació amb els clàssics

PEP TRAVERSO

Algunes qüestions de partida:

1.- La recepció de la filosofia clàssica al segle XVIII francès és una qüestió important de la història de la filosofia però menyspreada per visions tradicionals que enllacen directament Descartes i Hume amb Kant i el naixement de l’idealisme filosòfic alemany. La visió predominant de la història de la filosofia parlaria de pensadors de segona línia referint-se a les philosophes i fugiria de tot allò que fes olor de materialisme de la plebe.

Per a aquesta visió imperant, la filosofia grega són Plató i Aristòtil, tota la resta són o pre-socràtics o epílegs més o menys importants. En canvi Marx afirma que Epicur és el més gran il·lustrat grec; per tant, a la qüestió que tu planteges hi ha implicacions molt importants.

Què simptomàtic és que Marx que viu al moment més àlgid de la filosofia sistemàrica i idealista escolli per a la seva tesi doctoral la relació entre Demòcrit i Epicur, en aquells temps dos piltrafilles filosòfics.

2.- Sospito que els nostres amics coneixien molt poc els autors grecs, segurament els seus llibres de capçalera eren llatins, Ovidi, Ciceró, Sèneca, Lucreci...D’alguns grecs només devien tenir idees molt generals, molt literàries. Recordo un passatge de Diderot en què aquest camina junt a Plató i veuen venir una figura que s’engrandeix a mesura que s’apropa, Diderot pregunta qui és i Plató contesta que és l’experiència; no em sembla Plató un bon mestre per fonamentar aquest concepte d’experiència que Diderot construeix.

3.- Les filosofies clàssiques de les quals “tiren” els nostres són l’estoïcisme i l’epicureisme, només per citar La Mettrie, té una obra que es titula Anti-Sénèque ou le souverain bien i una altra Le Système d’Épicure, la primera sembla que li va provocar problemes amb Maupertuis que va prendre partit per Séneca i l’estoïcisme.

4.- En relació amb l’epicureisme i els nostres amics, el llibre clau podria ser el poema científic de Lucreci De Rerum Natura al segle I a.n.e. Una mena d’ontologia sobre la natura on ja des dels primers versos s’olora Diderot i la seva ontologia, la natura ho és tot, la natura és una, la matèria és eterna...aquí no hi ha espai per als déus. No era casualitat que, referint-se a Lucreci, sant Jeròni deia que era boig, que en els moments de cordura va escriure alguns llibres i que –obviament- va acabar suïcidant-se. El De Rerum Natura es va traduir al castellà a finals del s. XVIII per un tal abbé Marchena, relacionat amb els franchutes (?) i que no es va publicar fins al final del XIX.

5.- La cosmologia epicúrea sembla ser un bon fonament per una proposta social i política revolucionària, per això aquest persistència que tu trobes a les teves lectures; l’home en la seva relació amb la natura, un espai del que han desaparegut els déus, les divinitats, les pors al més enllà; un espai de coneixement lliure és també un espai d’igualtat política ambdós es necessiten i s’exigeixen. Lukács, quan va acabar l’Estètica va començar la redacció de la seva ètica però va girar en rodó i es va posar a construir una ontologia de l’ésser social; segurament aquests boigs del divuit en tenien una i aquesta passava per l’epicureisme, o si tu vols, per alguns clàssics llatins.

6.- Aquestes notes neixen de les lectures que estic fent, que són: La Tesi Doctoral de Marx (produïda per Candel), el De Rerum Natura de Lucreci esmentat i un llibre que ens pot ajudar també, Pascal Charbonnat, Histoire des philosophies matérialistes.