Mesurar l'ús de la paraula "feixisme".

Palmiro Togliatti

Nota del traductor.

El petit tros traduït aquí correspon a un extracte d’un article escrit l’any 1928 per Palmiro Togliatti, quan el futur secretari general del PCI era membre del Comitè Executiu de la Internacional Comunista i treballava a Moscou.

L’article sencer està publicat a: Palmiro Togliatti, La politica nel pensiero e nell’azione. Scritti e discorsi, 1917-1964, a cura di Michele Ciliberto i Giuseppe Vacca, Milano, Bompiani/Il pensiero occidentale, novembre 2014, pp. 112-132. 

Fou publicat originariament en rus a: Kommunisticeskij International, a. IX, nº 27, 13 de juliol de 1928; en alemany a: Die Kommunistische Internationale, a. IX, nº 29-30, 25 de juliol de 1928, pp. 1677-1692, i en rus a: L’Internationale Communiste, a. IX, nº 16 agost de 1928, pp. 1124-1140. Fou publicat l’any 1952 en italià a Società, a. VIII, nº 4, 1952, pp. 593-633. 

El text fou escrit en l’època del 6è. Congrés de la IC en la que es va aprovar un gir a esquerranista i es va anular la política leninista de  front únic, passant a la de “classe contra classe” i a la definició de la socialdemocràcia com a enemic en primer pla. Un enemic al que es es definia com a “social-feixista”. El lector pot trobar àmplia informació al respecte d’aquest viratge estratègic i de les seves conseqüències a: Milos Hajek La tàctica de lucha de “clsse contra clase”en el VI congreso, in: VI Congreso de la Internacional Comunista, primera parte, Cuadernos de Presente y Pasado, nº 66, México, 1977, pp. 7-84. 

L’article de Togliatti contrasta obertament amb aquesta orientació. El mencionat recull de textos del que s’ha extret el text que es publica a continuació, mostra l’abundant producció teòrica i política de Togliatti respecte del feixisme. Una elaboració que, tot convergint més endavant amb la de Dimitrov, aconseguí en el VII congrés de la IC (1935) aprovar la política de front popular antifeixista. Pel camí es cometeren nombrosos errors.

Tot mantenint-se dins de la disciplina de la IC, el dirigent comunista italià treballava per a un canvi d’orientació que, si bé arribà una mica tard, finalment obrí tota una fase de lluita front-populista, democràtica i antifeixista que durà fins l’inici de la guerra freda, ésa dir, fins els anys 1946-47. 

Un dels passos claus donats en la direcció de la política del front popular antifeixista foren les Lliçons sobre el feixisme, impartides per Togliatti durant els mesos de gener i febrer de 1935 a l’escola leninista de Moscou. Es poden trobar, amb un important pròleg d’ Enzo Santarelli a: Palmiro Togliatti, Lecciones sobre el fascismo, México, Ediciones de Cultura Popular, 1977. Primera edició en italià de 1970

Com el lector podrà comprovar l’extracte que he traduït és molt breu i correspon tant sols a la part on Togliatti critica els esquematismes i les generalitzacions abusives del terme feixisme que el transformen en un terme tant polisèmic que acaba designant coses molt diverses i per tant acaba no designant res en concret. Aquestes generalitzacions, aquestes fugides de l’anàlisi concret del fenomen concret tenen conseqüències sols acadèmiques o científiques sinó allò que es pitjor: greus conseqüències polítiques. 

En la situació actual a Itàlia i al conjunt d’Europa l’esquerra incorre sovint en aquestes generalitzacions i esquematismes. També l’esquerra espanyola i catalana participen d’aquests simplismes i reduccionismes. Ens manquen anàlisis més acurats i concrets dels fenòmens que tenim davant dels nassos. Ens sobren les generalitzacions i les definicions abusives. Els errors reiterats als que ens porta aquesta manca de formació teòrica i política els poden comprovar quotidianament. La petita traducció que segueix lluny de tractar d’importar a la actualitat una política que correspon a fa noranta anys, intenta aportar un mètode d’anàlisi, una forma d’entendre la política. Amb el desig de que aquesta petita aportació molecular que ens ajudi una mica a anar d’allò general a allò concret.

Joan Tafalla

Sota el Matagalls/ Sabadell, 15 d’agost de 2018

Extracte de l’article: A propòsit del feixisme

Palmiro Togliatti

El feixisme, la seva essència, els seus orígens, el seu desenvolupament, com a objecte d'estudi, semblen interessar cada vegada més al món del treball i als partits que conformen la Internacional Comunista. No obstant això, crec que aquesta necessitat de coneixement no sempre correspon sempre a una concepció exacta del fenomen feixista examinat sota els seus diversos aspectes. Crec que aquest desig de saber no sempre acompanya la ferma intenció d'arribar a un coneixement tot estudiant amb cura el feixisme com es manifesta concretament a Itàlia i en altres països. Al contrari, em sembla que reemplacem l'estudi detallat d'aquest fenomen mitjançant l'exposició de generalitzacions que són completament abstractes que no es corresponen completament amb la realitat.

No obstant això, el defecte que és generalitzar a ultrança no és el pitjor, ja que no és estrany que tot parlant del feixisme es cometin greus errors de judici i d'interpretació política i històrica. No proposo aquí detectar tots aquests errors; Simplement vull insistir en algun aspecte del problema i treure algunes conclusions. Amb a aquesta finalitat utilitzaré  els resultats obtinguts mitjançant l'anàlisi i la investigació realitzada en aquest camp pel nostre propi partit. (...) 

S'ha adoptat el costum d’utilitzar el concepte de feixisme per designar qualsevol forma de reacció. Un company està detingut, una manifestació de treballadors és brutalment dispersada per la policia, un tribunal sentència ferotgement el moviment obrer combatiu, un fracció parlamentària comunista veu violats els seus drets o abrogades, en fi, a cada atac o violació de les anomenades llibertats democràtiques establertes per les constitucions burgeses, se senten crits: "Això és feixisme! Estem en el feixisme!". 

S'ha d'entendre: això no és una simple qüestió senzilla de terminologia. Es considera correcte aplicar la designació de feixisme a qualsevol forma o etapes de la reacció. Però no entenc quin avantatge hi podem trobar, excepte potser per a l'agitació. 

La realitat és una altra. El feixisme és una forma particular de reacció específica; i hem d'entendre bé què consisteix aquesta particularitat. Tampoc hem d'imaginar que aquesta anàlisi només és necessària per arribar a una distinció objectiva i científica. És igualment indispensable per a aconseguir un objectiu polític, per poder definir exactament l'actitud que s'ha de prendre davant del feixisme i sobretot quina és la conducta que s'ha d'adoptar en el futur durant el període de preparació i desenvolupament d'un moviment feixista. 

De fet, podríem realitzar durant aquest període preparatori una acció precisa, destinada a obstaculitzar aquests preparatius, per evitar aquest desenvolupament, però la nostra activitat només pot tenir èxit si sabem com avaluar exactament allò que es teixeix al camp contrari. Al contrari, si prenem com a punt de partida el famós refrany segons el qual "tots els gats són grisos de nit" i deduirem que tots els fenòmens de la reacció són feixistes, mai arribarem a ocupar posicions polítiques i tàctiques sòlides. 

El primer exemple que vull utilitzar per provar la rectitud de la meva afirmació serà pres de la mateixa experiència del nostre partit. En 1921-22, tot i que encara no tenia dos anys d'existència, l'ofensiva feixista havia arribat al seu punt màxim, sense haver aconseguit la victòria completa, és a dir, la conquesta del poder pel feixisme, vam veure triomfar al si del nostre Comitè Central, una doctrina que va penetrar tota la política de la nostra organització i que partia de l'afirmació que el feixisme era, simplement, la reacció capitalista. És evident que aquesta declaració no era totalment equivocada. Al contrari, expressava una veritat, ja que en el transcurs d'aquests anys l'activitat desenvolupada per les esquadres feixistes en contra del moviment obrer i camperol d'Itàlia es va exercir naturalment en benefici del capital industrial i financer. 

Però el feixisme no era només una reacció capitalista. Incloïa al mateix temps molts altres elements. Incloïa un moviment de les masses petites burgeses rurals; també va ser una lluita política dut a terme per certs representants de la petita i mitjana burgesia contra una part de les classes dominants antigues; es tractava d'intentar crear una organització unificada, estenent-se a tot el país, agrupant una fracció de petita burgesia de ciutats encapçalada per elements substancials (ex-oficials, professionals aturats); va ser finalment una organització militar que podria pretendre oposar-se amb èxit a la força armada regular de l'Estat. Comprenent el feixisme tots aquests elements, a més de la reacció capitalista, el seu desenvolupament necessàriament havia de ser complex. Era absolutament ingenu pensar que el capitalisme utilitzaria aquest moviment com un instrument dissenyat per trencar el poder del proletariat, llevat que el continués mantenint el poder retornant a les formes habituals, utilitzant les mateixes institucions, els mateixos polítics, els mateixos mètodes que abans. La complexitat del fenomen feixista va significar que l'evolució del moviment no va ser determinada exclusivament per la fi cap al qual tendeix la burgesia i els agraris, sinó que també va ser influenciat per altres motius, sorgits en el si del propi moviment i que, de vegades fins i tot intentaven dominar-lo. 

El simplisme mostrat pel nostre partit va tenir dues conseqüències que van causar grans danys. En primer lloc no ens vam adonar que hauria estat possible impedir al feixisme, tot guanyant a certs cercles de la petita burgesia; més precisament, hauríem pogut contribuir a accentuar les contradiccions inherents a aquest moviment entre les masses petit burgeses. A més no ens vam adonar que la conquesta del poder pels feixistes no podria tenir lloc fins després d'una lluita bastant violenta entre ells i algunes de les velles classes dominants. 

Fins a la vigília del propi esdeveniment i inclús durant la seva realització, negàvem la possibilitat d'un cop d'estat feixista. Com podem veure actualment, això tingué conseqüències bastant importants per a la política.

(...)