Picasso, comunista, per Rosana Rosanda.

 Nota del traductor. Tradueixo aquest article de Rossana Rosanda publicat al diari comunista italià Il Manifesto dos dies després de la mort de Pablo Picasso succeïda el dia 8 d’abril de 1973. He anotat alguns dels seus passos pensant en un hipotètic lector d’avui que no té per què coneixer alguns fets o personatges.

J.T. Sabadell, 8 d’abril de 2023

 

El text Rosana Rossanda ha estat publicat en l’edició de Il Manifesto del 8 d'abril de 2023: https://ilmanifesto.it/picasso-comunista.

 

Picasso, comunista

Rossana Rossanda

 

 

El partit comunista té raó en protestar perquè la ràdio, la televisió i els diaris han passat en silenci la filiació política de Pablo Picasso. Però els fets estan aquí i parlen per si mateixos: Picasso es va incorporar al PCF l'any 1944 i mai no l’ abandonaria fins a la seva mort.

 

Aleshores li va declarar a Pol Gaillard: «Afiliar-me al partit comunista és el resultat lògic de tota la meva vida... Aquests anys de terrible opressió m'han demostrat que cal lluitar no només amb el propi art, sinó amb tot nosaltres mateixos... Sempre he estat un exiliat, ara he deixat de ser-ho.  El Partit Comunista Francès m'obre els braços, fins que Espanya em pugui acollir. Hi he trobat els que més estimo, els més grans científics, els més grans poetes, les belles cares dels parisencs en armes que vaig conèixer els dies d'agost. Som germans".

 

No abandonaria mai aquest compromís. Fins i tot després de la única protesta explícita - el 1956, contra la invasió hongaresa- a un periodista nord-americà que intentava treure'n alguna cosa més li hauria contestat: "Escolteu-me, no sóc un polític. Tècnicament, no en sé de política. Però el comunisme defensa el meu propi ideal i crec que treballa per a fer-lo realitat" (1).

 

Per tant, una gran fidelitat. I tanmateix una fidelitat salvada paradoxalment per un gran distanciament; tan gran, que potser el silenci de la premsa potser no és tan maliciós.

 

Picasso va entrar al PCF amb la gran onada del moment de l'alliberament de París, on havia continuat treballant sota l'ocupació. Era massa famós per a que els nazis gosessin tocar-lo. Juntament amb ell van ingresar Federic Joliot Curie, Paul Langevin, d'altres, com l'Humanité va subratllar amb orgull.

 

«El nostre partit, va escriure Garaudy, aspira a convertir-se en l'animador del Renaixement intel·lectual i moral de França».

 

Al cap i a la fi, l'ingrés al partit va ser la culminació d'una ja llarga associació amb els intel·lectuals comunistes.  Juntament amb ells havia fundat el març de 1934 el Comité de Vigilance des Intellectuels Antifascistes, la primera alineació front-populista. Hi havia aportat un nom ja prestigiós: des de que Vollard  comprés els seus primers quadres l’any 1906, en el tombant de la guerra Picasso havia iniciat un període prodigiós de creativitat i intercanvi intel·lectual.

 

A finals dels anys 20, Picasso figurava entre els grans, i el nou compromís militant dels intel·lectuals no podia deixar d'implicar-lo. Sobretot perquè amb la precipitació de la guerra espanyola va quedar directament implicat i commogut. I en aquesta ocasió, donarà el millor de sí com a artista: la guerra antifeixista i el seu Guernica s'han convertit en una identitat per a la nostra generació.

 

És la trobada més autèntica entre política i cultura; realment, en aquells moments, l’ una  il·lumina l'altra. Al Guernica Picasso expressarà no només l'atrocitat d'un bombardeig, sinó tot l'horror del nostre segle: no retrobarà mai més aquesta identitat, ni tan sols quan sembli encara més compromès políticament amb els grans frescos sobre la massacre de Corea, la pau i la guerra.

 

Guernica, de Pablo Picasso, al Reina Sofia de Madrid

És per això que la relació entre ser pintor i ser antifeixista és completa. Després de l'Alliberament, la relació entre ser pintor i ser militant va ser menys fluïda. A poc a poc va anar apareixent també a França el "realisme socialista", i l'afer Picasso es va complicar.

 

Enrere queden els bons dies en què Garaudy podia sortir-se amb la seva dient: «El primer deure d'un enginyer comunista és ser un bon tècnic, el primer deure d'un artista comunista és ser un gran artista». Tot fent broma, un historiador anglès hauria anomenat aquest: «el segon principi d'utilitat» en la relació entre intel·lectuals i partits comunistes. El primer hauria consistit en el respecte dels intel·lectuals cap a el desenvolupament de la línia política.

 

“Hem de pintar per a les masses i fer-nos entendre per elles”. Picasso es pot permetre el luxe de no ficar-se massa en aquesta molest debat. Quan Fadeiev li pregunta per què utilitza formes que la gent no entén, li replicarà: "Però vas néixer sabent llegir?" "No, això m'ho van ensenyar a l'escola". «Bé, fins que no ensenyin a llegir pintura a l'escola, la gent no ho entendrà». I juntament amb Fernand Léger defensarà la tesi, estimada pel PCF, de la promoció cultural de les masses a través de l'educació.

 

Era un punt de trobada fràgil, però el va protegir de tempestes pitjors.

 

A mesura que prospera el "realisme socialista", la barrera que l'astut Louis Aragon havia intentat crear al voltant de la cultura amb la revista Les Lettres Françaises es fa més fràgil: el PCF construeix el seu propi pintor, el desgraciat Fougeron, i tot aquell que s'atreveixi a atacar-lo és expulsat. No estem de broma, afirmaria Laurent Casanova, després conegut com a liberal, «qui ataca Fougeron, ataca el partit» (2).

Des de l'URSS, l'increïble Gerassimov tronava contra Picasso (era l'època en què Zdanov definia Sartre com a «hiena mecanògrafa») (3). Però només Aragon s'hi implicarà, quan Les Lettres Françaises publiqui un retrat de Picasso després de la mort de Stalin: un Stalin molt jove, una força natural alegre i camperola, un xicot  atrevit que poc té a veure amb el gran mariscal. Picasso reflexa així la seva esperança en Stalin. Els buròcrates  no s’hi reconèixien amb raó, el secretariat del PCF va obligar a Aragon a publicar una declaració ferotge de censura i pluges de cartes que expressaven "horror i fàstic" davant del retrat (4).

 

Va haver de passar un mes de debats tormentosos fins que Maurice Thorez, aleshores malalt a Moscou, es va adonar que s'estaven precipitant, i que corrien el risc de el risc de perdre una glòria nacional. Llavors, el Bureau Polític va fer marxa enrere.

El cas és que Picasso era massa gran i massa útil. Durant la Guerra Freda va recórrer amb fidelitat els Congressos de la Pau: "Estic per la pau contra la guerra, per la vida contra la mort". L'any 1949 donarà al moviment comunista el seu nou símbol, l'anti-Guernica, la coloma blanca de la pau, suau, molt dolça, una mica comestible, que trobarem en plats i bufandes, cartells i tapets de taula.

Darrere de les seves plomes blanques hi ha tot el que era el moviment comunista de la Guerra Freda: una resistència desesperada, si no contra la guerra calenta, si no contra la seva pròpia destrucció a Europa i Àsia. I la repressió a les democràcies populars: fins i tot Slanski i Rajk tenien davant els ulls aquella coloma.

Picasso, potser, no ho sabrà. Fa temps que està tancat al sud de França; hi ha un pacte tàcit de no ingerència entre ell i el partit. Quan, el novembre de 1956, havia de ser el primer en signar una carta demanant un congrés extraordinari per posar remei "al profund malestar provocat per la pobresa infinita d'informació que dona l’Humanité sobre Hongria", "el vel del silenci, la desconcertant ambigüitat, als delictes contra l'honestedat revolucionària”, els altres signants ho passaran malament. No ell, que no tenia el costum d'anar ni de ser anomenat en els informes polítics. Serà deixat en pau.

 

Així, paradoxalment, la condició per romandre “en els braços de la gran família” és no estar-ne gaire implicat.

 

Comunista curiós, doncs. Però - hauria objectat- va ser culpa seva si la historicitat dels partits comunistes fos quelcom diferent al seu ideal, d'aquell comunisme vivificant que persegueix amb les seves mans prodigioses en totes les formes feliços, doloroses, trastornades del nostre món?

 

Picasso troba en si mateix aquesta relació amb la utopia comunista, en el seu ésser, com potser mai cap altre artista, un reconstructor, un destructor, un distorsionador de la natura i de les coses, que estreny la vida i la mort a les seves mans.

 

Tots aquests anys nostres terribles han passat per les seves mans, i s'han convertit en matèria, i amb ells la pobresa, la guerra, tan Henri Martin com Duclos o els rostres dels Rosemberg.

 

Què té Picasso en comú amb altres, fins i tot grans pintors, que ens han traduït el món segons el seu registre sovint fascinant?

 

En Picasso són les coses i els esdeveniments els que trenquen formes i registres, homes i natura i història, rugint d'alegria, ironia, dolor. Visitant fa uns anys la seva gran exposició a París - no una exposició, sinó una vida, un món- «semblava que res s'acostava més a la necessitat que expressaria el 1968, res més semblant a l'omnilateralitat de la producció «comunista» que albirava Marx.

 

I tanmateix, al preu de quina contradicció. Comunista perquè sol, perquè diferent, perquè infinitament ric. Potser el podria preocupar el crit que s'aixecava des del maig, la petició de "negar-se" en la milícia? I què va significar el seu prodigiós món de formes per a la nostra lluita immediata? Tot, perquè hi érem tots, amb la nostra història; res, perquè avui res pot salvar la bretxa entre les masses i aquesta cultura, després de l'escletxa que es va produir el segle passat entre la "visió" del proletariat i l'expressió figurativa, una altra fragmentació i divisió induïda per la civilització del capital.

 

Tampoc una revolució serà suficient per salvar aquest abisme.

 

Picasso va morir sol, pintant, exiliat, multimilionari, comunista. Quan, a l'època del comunisme, algú faci la història del nostre segle, en ell veurà potser el testimoni més extraordinari, sens dubte el més poderós, d'un món, el nostre, que ha perdut tot principi d'unitat.

 

 NOTES

 

(1) L’any 1956 fou un any crucial en el desenvolupament i crisi del moviment comunista a Europa. Mort d’Stalin l’any 1953 havia començat un canvi que va resultar convuls i contradictori. Això va afectar tant a la URSS com a Polònia i Hongria. Entre el 14 i el 26 de febrer d’aquell any es va desenvolupar el XXè Congrés del PCUS on va ser llegit l’informe secret de Khrusxov que contenía una dura crítica de Stalin i de l’estalinisme. El mes de juny esclataren uns amotinaments a Poznan (Polònia) que, després d’una dura repressió i de negociacions, desembocaren en reformes del règim amb l’arribada Władysław Gomułka a la direcció del partit i del govern. Les reformes poloneses estimularen l’aparició d’un moviment similar a Hongria. En aquest cas, la situació va acabar amb la invasió del país per part de les tropes del tractat de Varsòvia. Això va obrir una gran debat als partits comunistes d’occident, especialment a l’italià, al britànnic i al francès. En el cas del PCF un manifest d’intel·lectuals que protestava contra la intervenció soviètica estigué encapçalat per Pablo Picasso. Miguel Orozco ho explica així en un llibre recent: “El 23 d'octubre esclata la insurrecció de Budapest i provoca la invasió d'Hongria pels tancs soviètics el 4 de novembre. Aquesta intervenció sacseja el partit i els seus companys de viatge i amics intel·lectuals. Els primers a reaccionar són un grapat d'intel·lectuals d'esquerra, dels quals els més coneguts són Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Jacques Prévert i els amics de Picasso Claude Roy i Michel Leiris, que el 8 de novembre publiquen un manifest a France Observateur, el predecessor del Nou Observateur actual. Els signants, que declaren la seva simpatia per la Unió Soviètica i el socialisme, expressen no obstant la seva més viva protesta per la invasió 308. L'endemà de la publicació del manifest, Sartre anuncia en una entrevista amb el setmanari L’Express la seva ruptura amb el comunisme, afirmant: “El que ens ensenya el poble hongarès amb la seva sang és el fracàs complet del socialisme com a mercaderia importada de la U.R.S.S.”. Els altres intel·lectuals dubten, i encara que Picasso es podria haver emparat en la seva condició d'estranger i de “pintor de tots”, accedeix a signar, a la iniciativa de la jueva rus-francesa Hélène Parmelin (directora de cultura de L’Humanité i companya sentimental del pintor Edouard Pignon) una carta oberta al Comitè Central del partit, amb còpia a totes les organitzacions regionals, en què exigeixen la celebració d'un congrés extraordinari per debatre la invasió d'Hongria. La carta, publicada al diari Le Monde el 22 de Novembre, deplora que encara que “les setmanes que acaben de transcórrer hagin presentat per als comunistes greus problemes de consciència, ni el Comitè Central ni L’Humanité han ajudat a resoldre'ls”. La resposta del partit és fulminant: els protestataris “poden obstinar-se malgrat els fets, però no tenen el dret de intentar imposar el seu punt de vista al Partit per mitjans il·lícits”, veure: Miguel Orozco, Picasso litógrafo y militante, Málaga, Fundació Pablo Picasso, 2016, pp. 246-247. El llibre de Miguel Orozco, de recomanable lectura reconstrueix detalladament la complexa relació entre Picasso i el partit.

(2) Sobre André Fougeron, veure: https://fr.wikipedia.org/wiki/Andr%C3%A9_Fougeron

 

(3) La Wickipedia atribueix aquesta qualificació de Sartre a Alexander Aleksandrovich Fadeïev, president de l’Unió d’Escriptors Soviètics, que en el congrés Congrés Mundial d'Intel·lectuals per la Pau a Wroclaw, el 1948, hauria qualificat a Jean-Paul Sartre, absent de la cerimònia, com a "xacal proveït d'una ploma" i "hiena mecanògrafa", insults que haurien provocat la sorpresa dels delegats francesos, el disgust de Paul Éluard i la fúria de Pablo Picasso. És en aquest congrés que probablement s’hauria desenvolupat la conversa entre Picasso i Fadeïev que narra Rosana Rosanda. Veure: Miguel Orozco, Picasso litógrafo y militante, ob.cit., p. 166. Fa la impressió que l'aurora escriu l’article recordant velles converses entre amics i camarades que havien assistit a aquell congrés.

(4) Segons publica Rusia Today: “Perquè ens expliqui alguna cosa més sobre aquest curiós fet, ens dirigim a la ciutat natal de Picasso, Màlaga, on resideix el seu biògraf Rafael Inglada. Això és el que ens va explicar sobre l’esmentat quadre. “El Retrat de Stalin que Picasso va fer arran de la mort del dictador soviètic (5 de març de 1953) va ser, crec, una resposta a les exigències de què devia ser l'art per a una potència com Rússia. Va ser el biògraf i amic de Picasso, Pierre Daix, que un dia després li va enviar un telegrama a l'artista malagueny, en nom de Louis Aragon, perquè participés amb un dibuix en el número especial que se li dedicaria al difunt soviet a Les Lletres Françaises. Picasso va executar el dibuix a carbonet el dia 8 a Vallauris, i el 12 va aparèixer a l'esmentada revista, que corresponia al 12-19 de març. Picasso va voler fer un dibuix d'un Stalin jove (a partir d'una fotografia del 1903, que Françoise Gilot, aleshores companya de Picasso, va localitzar en un vell diari). “Sembla que ell i Françoise Gilot van riure tant en acabar el dibuix que a ell li va donar singlot, ja que el retrat tenia una semblança sorprenent amb el pare de Françoise”, escriuen Czernin i Müller. Tot i així, ho van enviar, i va acabar il·lustrant la coberta amb dos articles al costat d'Aragó i Joliot-Curie. Ni les flors que Picasso havia enviat a Moscou van aconseguir aplacar el gran enrenou entre les files del Partit Comunista Francès i els detractors i admiradors de l'artista. De fet, el diari L´Humanité del 18 va publicar a la seva primera pàgina un comunicat desaprovant "categòricament" el dibuix: "Sense qüestionar la integritat del gran artista --deia--, l'adhesió de la qual a la causa de la classe treballadora és coneguda de tots, el Secretari del Partit Comunista Francès lamenta que el camarada Aragon, membre del Comitè Central i director de les Lettres françaises, que per altra banda porta a terme una lluita valerosa per al desenvolupament de l'art realista, n'hagi permès la publicació”. Veure: https://espina-roja.blogspot.com/2017/06/retrato-de-stalin-de-pablo-picasso.html 

(Consulta 8 d’abril 2023).