ELS ESCRITS REVOLUCIONARIS DE GYÖRGY LUKÁCS

Sobre un volum que recull alguns textos (1919-1921) del filòsof marxista, editat per Antonino Infranca. 

per GUIDO LIGUORI 

Il Manifesto, 16 d’abril de 2025

 

György Lukács encara és molt conegut mundialment com a filòsof marxista, estudiós de l'estètica, historiador i teòric de la literatura. Però també va ser un polític actiu, un revolucionari, almenys en dos moments fonamentals de la seva vida: sempre va ser un militant convençut, obligat per l' estalinisme a ocultar prudentment les seves opinions.

 

Els dos moments en què Lukács va exercir directament un paper polític de lideratge són els relacionats amb la seva participació en dos governs comunistes separats a Hongria: el 1919, quan es va convertir en comissari d'Educació (ministre) de la República dels Consells d'Hongria dirigida per Béla Kun, que va durar només entre març i finals de juliol d'aquell any. I el 1956, amb el govern de Nagy, de nou com a ministre d'Educació. Ambdues experiències van acabar molt malament. La República dels Consells de 1919 va fracassar i va ser envaïda per l'exèrcit contrarevolucionari romanès. El 1956 van ser els països del Pacte de Varsòvia els que van posar fi al primer experiment de socialisme democràtic liderat per Nagy.

 

Després del govern revolucionari de 1919, Lukács s'havia refugiat a Àustria, com exiliat polític. Un llibre publicat recentment (György Lukacs, Scritti rivoluzionari 1919-1921, a cura di Antonino Infranca, Edizioni Punto Rosso, pp. 176, euro 20) té el mèrit de proposar per primera vegada en italià els nombrosos escrits que van aparèixer als diaris hongaresos en els tres anys indicats en el títol, que són també aquells en què es van escriure la majoria dels assaigs que desembocaran a Història i consciència de classe,  editat l’any 1923.

 

Aquest llibre testimonia com l'adhesió de Lukács al marxisme, durant la Primera Guerra Mundial, va tenir lloc sota la influència de Sorel primer i després de Luxemburg. En els escrits en qüestió, per tant, observem el lloc de Lukács en el context del "comunisme d'esquerres", així com la seva peculiar manera de tractar alguns temes teòrics i culturals que romandran en la seva carrera posterior. Pel que fa a aquest últim, Lukács afirma –com assenyala Infranca a la introducció– la necessitat que el proletariat s'apoderi de "la cultura en general, fins i tot la cultura burgesa". Des del punt de vista teòric, emergeixen les categories de totalitat i consciència de classe, que seran centrals en el llibre de 1923.

 

Pel que fa al primer aspecte, però, Lukács es va adherir al consellisme que caracteritzava el comunisme en aquells anys, i que va declinar ràpidament també a causa de la pèrdua de poder dels soviets i la seva substitució pel partit bolxevic a Rússia, després de la situació causada per la guerra civil. Lukács cita Pannekoek (el consellista holandès que es separaria de la Komintern l’any 1921) com a exemple positiu, de la mateixa manera que critica a  Paul Levi, que havia deixat (o expulsat) per la "dreta" el Partit Comunista Alemany. La posició de Lukács és (a diferència de la de Gramsci i del mateix Lenin) decididament antiparlamentària: la seva crítica a la democràcia representativa es mantindrà fins al final dels seus dies (i s'hauria de revisar). El paper del partit adquireix cada vegada més importància, també un signe de la seva adhesió cada vegada més convençuda a les posicions de Lenin.

 

Un llarg assaig d'aquesta col·lecció –de setembre de 1920– està dedicat a Itàlia i a l'ocupació de fàbriques. Molts altres estan dedicats a Alemanya, o Anglaterra, així com a Hongria). Com la resta de la Komintern, el marxista hongarès creia que el nostre país estava madur per a una revolució, que només li faltava un partit revolucionari. El dramàtic error d'avaluació - del qual Bordiga va ser el principal culpable a Itàlia, que també va ser seguit per Gramsci- que està en la base del naixement del PCI com a partit minoritari i poc influent.

 

En definitiva, un llibre que, sens dubte, és útil per conèixer millor Lukács, fins i tot amb el difícil treball necessari per extreure els motius essencials més rellevants, depurant-los dels elements de la polèmica quotidiana.

Traducció de l'italià al català de Joan Tafalla

Fonts:

1. LUKÁCS. UNA MIA RECENSIONE SUL MANIFESTO DI OGG

2.  GYÖRGY LUKÁCS SCRITTI RIVOLUZIONARI

(1919-1921) A CURA DI ANTONINO INFRANCA

GAGARIN I NOSALTRES, ELS DEL SEGLE PASSAT.

Joan Tafalla

L'any 1961, jo tenia vuit anys. En aquells anys, el meu pare, un comunista de base, un derrotat de la guerra civil, netejava clavegueres a la ciutat de Barcelona.

La felicitat i l'esperança que la gesta de Gagarin va produir en ell restaran per sempre en la meva memòria.

- "Els esclafarem! 'Ells' van a la saga dels 'nostres'! Els guanyarem! Ho tenim a tocar..."- deia mentre el els seus ulls hi lluïa la llum de l'esperança.

Lo de l'Sputnik ( 1957) i lo de Iuri Gagarin (1961) varen proporcionar, una immensa alenada d'esperança en milions i milions de persones com el meu pare, en explotats i oprimits de tot el món.  

Allò de que "sempre hi han hagut i hi hauran rics i pobres" no era cert! Hi havia un país on "els de baix" tenien el poder i "els de dalt", tenien de treballar per a "guanyar-se les garrofes". Així ho veia el meu pare. Així ho veien masses ingents de gents de tot el mon. Així m'ho va transmetre a mi. No es poden comprendre les grans victòries i les grans lluites d'aquells anys menystenint aquest que la realitat de la URSS trencava el sentit comú conservador en les grans masses.

64 anys després hem après, dolorament, que les coses son molt més complexes. Que no era or tot el que lluïa... i que les victòries es poden transformar en derrotes.

No obstant, sovint sento una certa nostalgia d'aquells temps en que les coses semblaven simples i clares.

El nostre repte principal és fer visible la força col·lectiva que tenim els treballadors

He estat afiliat a un sindicat de classe des de 1976. Primer a CCOO, després a COBAS. Segueixo afiliat fins i tot quan, segons el sentit comú, ja no em feia cap falta: quan em vaig jubilar. Ho seguiré estant fins el darrer alè: “Yo me muero como viví”, diu en Silvio Rodríguez.

Per què? Doncs molt senzill: la vida m’ha convençut que la única manera que tenim els treballadors de millorar les nostres condicions de vida és actuar col·lectivament, usar la força de la organització, sentir-nos part d’un col·lectiu que amb el seu treball crea la riquesa social. Un col·lectiu humà que quan actua i lluita unit, canvia les coses i es transforma en la classe que hauria de dirigir la societat. 

Malgrat aquest convenciment, soc ben conscient de que avui, la majoria de la nostra classe no veu les coses d’aquesta manera. Sovint xerro amb gent treballadora que critica els sindicats. Alguns son durament anti-sindicals: “... els sindicats estan venuts, i els sindicalistes son uns vividors!”. Ho diuen mentre veuen com s’empitjora el seu salari i les seves condicions de treball. Sol ser gent que només confia en la seva força individual per a competir amb els seus companys en la llei de la selva en que s’ha convertit allò que els econo-liberals anomenen mercat de treball. Obliden que només uns pocs vencen en aquesta lluita individual. Quan son derrotats en aquesta lluita per l’existència solen caure en formes individuals de rebel·lia i de protesta impotent. Altres fan la seva crítica anti-sindical des de la passivitat i la derrota: “ afiliar-se a un sindicat o fer vaga no em serveix de res; fer vaga és perillós: et poden acomiadar; votar a les eleccions sindicals tampoc em serveix de res; no et pots refiar dels companys de treball, tothom va a la seva”. 

Les estadístiques mostren que aquestes converses meves amb persones que pensen així no son el producte de la casualitat. El fet concret i real és que tant sols 14 de cada cent treballadors està afiliat a un sindicat. Entre els menors de 30 anys, la xifra és esfereïdora: només 3 de cada cent formen part d’un sindicat. 

Per a respondre a aquest arguments d’aquests meus amics i coneguts els hi solc posar tres exemples viscuts:

1.- Quan l’any 1976 vaig entrar a treballar de mestre de primària, se solia dir: “passa més gana que un mestre d’escola”. Era cert. Una sèrie de llargues vagues van aconseguir que els sous dels mestres pugessin a un nivell correcte. En aquells anys, els mestres interins treballaven igual que els mestres funcionaris però cobraven menys de la meitat del salari. Una sèrie de llargues vagues van aconseguir la reducció dràstica de les diferències. L’acció sindical, l’assemblea de zona, la vaga i la mobilització col·lectiva van millorar notablement les nostres condicions de treball.

2.- Durant la transició, els sindicalisme de classe va aconseguir a Telefònica importants  millores salarials i laborals. L’empresa va respondre a la lluita obrera de dues maneres: d’una banda reduint la plantilla i d’altra externalitzant i subcontractant els serveis que l’empresa oferia. Les subcontractes van proliferar, competien les unes amb les altres per a oferir el mateix treball amb salaris més baixos. Crec que a la Barcelona van arribar a ser 600 les mini-empreses on treballadors suposadament autònoms s’auto-explotaven i competien entre ells tot baixant els salaris. Molts deien: “això és que hi ha, no hi ha res a fer!”. Fins que des de COBAS i d’altres sindicats es va llençar la proposta d’unificar les lluites i els treballadors van fer la famosa “vaga de les escales”. Una acció col·lectiva, autogestionada i de classe que va permetre millorar les condicions laborals. Encara que no es van aconseguir tots els objectius, va quedar clar que la lluita de classe segueix essent l’únic instrument que tenim els treballadors.

3.- El cas de NISSAN és una altra prova de la importància de l’acció col·lectiva de classe. Com en els dos casos anteriors, el sindicalisme de classe havia aconseguit unes conquestes salarials i socials importants. Ho va fer a base de lluita: vagues, assemblees, negociació col·lectiva. La empresa va tractar de dividir els treballadors introduint una doble escala salarial: els nous treballadors joves contractats havien de cobrar menys. El comitè d’empresa es va resistir i, de primer, la doble escala salarial no va passar. Llavors l’empresa va finançar un sindicat groc que va convèncer molts treballadors veterans de la necessitat de salvar els propis privilegis, sacrificant els drets dels joves i, trencant la unitat de la plantilla. El sindicat groc va aconseguir guanyar les eleccions. L’egoisme dels treballadors veterans va ser la base d’aquesta victòria. La doble escala salarial es va imposar. Però anys després, quan NISSAN va tancar, els treballadors van anar a buscar els vells sindicalistes per a que organitzessin la resistència. Ells, generosament es van posar mans a l’obra, però les coses ja s’havien torçat.

Quant explico aquests tres exemples, els meus amics i coneguts a-sindicals acaben callant, aclaparats pel pes dels fets. Però noto que no he aconseguit convèncer-los. Crec saber quina és la raó: els tres casos que els hi poso com exemple han passat a grans empreses. A les grans empreses la quantitat de treballadors que s’hi concentra permet una acció sindical més compacta i permet aconseguir millors resultats. A les grans empreses és més senzill sentir-se part d’un col·lectiu i experimentar la força del grup. A les grans empreses, malgrat els retrocessos permanents, encara existeixen alguns drets col·lectius producte de les conquestes del gran cicle de lluites obreres dels anys seixanta i setanta del segle passat. Crec que allò que queda de sindicalisme està concentrat en aquest món de la gran empresa. Potser m’equivoco.

Cap de les persones a que les que pretenia convèncer de la necessitat del sindicalisme de classe viu, ni es socialitza en el món de la gran empresa o de l’administració. Potser aquest és el motiu de que pensin com pensen. Amb ells, la majoria dels treballadors viuen en una  realitat molt diferent. 

D’una banda, el 12, 29 està en atur. La proporció de l’atur juvenil i femení és molt més elevada. Des de l’entrada a l’UE els aturats no han baixat del 10 %. Els experts anomenen això “atur estructural”, com si no tingués solució. Lo cert és que en els darrers anys no es registren moviments col·lectius dels aturats. Sense acció col·lectiva, la consciència de classe no forma part de l’experiència del mon de l’atur i de la precarietat. Actualment, ningú no tracta d’organitzar-la. La reivindicació de la renda mínima, bàsica o con se li vulgui dir, en absència d’acció de col·lectiva, és una entelèquia allunyada de l’experiència concreta d’aquesta fracció de la classe obrera.

D’altra banda, el nombre d’empreses petites i mitjanes ( entre 0 i 250 treballadors) és de 2.936.243  contra 5.841 de més de 250 treballadors. És a dir, la immensa majoria dels treballadors treballa en mini-empreses, cara a cara amb l’empresari. L’explotació, l’auto explotació, la competència salvatge entre individus per a conservar el seu lloc de treball és l’experiència col·lectiva quotidiana de la immensa majoria. Les recents  e insuficients millores en la contractació no arriben al 80 % dels treballadors, que viuen en aquest món “gran i terrible” que deia Gramsci.

En aquestes condicions materials es difícil que millori la percepció del poble treballador sobre la potència de l’acció col·lectiva. Es difícil que els treballadors s’adonin, des de la vivència i l’experiència de l’immens poder que tenim sobre el conjunt de la societat: som els que produïm la societat, no només els bens i les riqueses, sinó tot allò que produeix la vida en societat. Som la classe que hauria de dirigir la societat. Però no ens adonem d’això per que l’experiència que vivim ens diu lo contrari. Algú hauria de comprendre aquest fet dramàtic, fer enquesta de classe i posar-se la immensa tasca de d’organitzar l’experiència. Sé que el meu sindicat treballa sens treva en aquest front i em felicito de formar-ne part.          

                               

En les vespres d’aquest primer de maig de 2024 em sembla que aquest és el repte principal que tenim no sols el nostre sindicat COBAS, sinó el conjunt del sindicalisme de classe, sòcio-polític i democràtic del nostre país. 

 

 

Joan Tafalla

Mestre de primària jubilat.

Afiliat a COBAS