He estat afiliat a un sindicat de classe des de 1976. Primer a CCOO, després a COBAS. Segueixo afiliat fins i tot quan, segons el sentit comú, ja no em feia cap falta: quan em vaig jubilar. Ho seguiré estant fins el darrer alè: “Yo me muero como viví”, diu en Silvio Rodríguez.
Per què? Doncs molt senzill: la vida m’ha convençut que la única manera que tenim els treballadors de millorar les nostres condicions de vida és actuar col·lectivament, usar la força de la organització, sentir-nos part d’un col·lectiu que amb el seu treball crea la riquesa social. Un col·lectiu humà que quan actua i lluita unit, canvia les coses i es transforma en la classe que hauria de dirigir la societat.
Malgrat aquest convenciment, soc ben conscient de que avui, la majoria de la nostra classe no veu les coses d’aquesta manera. Sovint xerro amb gent treballadora que critica els sindicats. Alguns son durament anti-sindicals: “... els sindicats estan venuts, i els sindicalistes son uns vividors!”. Ho diuen mentre veuen com s’empitjora el seu salari i les seves condicions de treball. Sol ser gent que només confia en la seva força individual per a competir amb els seus companys en la llei de la selva en que s’ha convertit allò que els econo-liberals anomenen mercat de treball. Obliden que només uns pocs vencen en aquesta lluita individual. Quan son derrotats en aquesta lluita per l’existència solen caure en formes individuals de rebel·lia i de protesta impotent. Altres fan la seva crítica anti-sindical des de la passivitat i la derrota: “ afiliar-se a un sindicat o fer vaga no em serveix de res; fer vaga és perillós: et poden acomiadar; votar a les eleccions sindicals tampoc em serveix de res; no et pots refiar dels companys de treball, tothom va a la seva”.
Les estadístiques mostren que aquestes converses meves amb persones que pensen així no son el producte de la casualitat. El fet concret i real és que tant sols 14 de cada cent treballadors està afiliat a un sindicat. Entre els menors de 30 anys, la xifra és esfereïdora: només 3 de cada cent formen part d’un sindicat.
Per a respondre a aquest arguments d’aquests meus amics i coneguts els hi solc posar tres exemples viscuts:
1.- Quan l’any 1976 vaig entrar a treballar de mestre de primària, se solia dir: “passa més gana que un mestre d’escola”. Era cert. Una sèrie de llargues vagues van aconseguir que els sous dels mestres pugessin a un nivell correcte. En aquells anys, els mestres interins treballaven igual que els mestres funcionaris però cobraven menys de la meitat del salari. Una sèrie de llargues vagues van aconseguir la reducció dràstica de les diferències. L’acció sindical, l’assemblea de zona, la vaga i la mobilització col·lectiva van millorar notablement les nostres condicions de treball.
2.- Durant la transició, els sindicalisme de classe va aconseguir a Telefònica importants millores salarials i laborals. L’empresa va respondre a la lluita obrera de dues maneres: d’una banda reduint la plantilla i d’altra externalitzant i subcontractant els serveis que l’empresa oferia. Les subcontractes van proliferar, competien les unes amb les altres per a oferir el mateix treball amb salaris més baixos. Crec que a la Barcelona van arribar a ser 600 les mini-empreses on treballadors suposadament autònoms s’auto-explotaven i competien entre ells tot baixant els salaris. Molts deien: “això és que hi ha, no hi ha res a fer!”. Fins que des de COBAS i d’altres sindicats es va llençar la proposta d’unificar les lluites i els treballadors van fer la famosa “vaga de les escales”. Una acció col·lectiva, autogestionada i de classe que va permetre millorar les condicions laborals. Encara que no es van aconseguir tots els objectius, va quedar clar que la lluita de classe segueix essent l’únic instrument que tenim els treballadors.
3.- El cas de NISSAN és una altra prova de la importància de l’acció col·lectiva de classe. Com en els dos casos anteriors, el sindicalisme de classe havia aconseguit unes conquestes salarials i socials importants. Ho va fer a base de lluita: vagues, assemblees, negociació col·lectiva. La empresa va tractar de dividir els treballadors introduint una doble escala salarial: els nous treballadors joves contractats havien de cobrar menys. El comitè d’empresa es va resistir i, de primer, la doble escala salarial no va passar. Llavors l’empresa va finançar un sindicat groc que va convèncer molts treballadors veterans de la necessitat de salvar els propis privilegis, sacrificant els drets dels joves i, trencant la unitat de la plantilla. El sindicat groc va aconseguir guanyar les eleccions. L’egoisme dels treballadors veterans va ser la base d’aquesta victòria. La doble escala salarial es va imposar. Però anys després, quan NISSAN va tancar, els treballadors van anar a buscar els vells sindicalistes per a que organitzessin la resistència. Ells, generosament es van posar mans a l’obra, però les coses ja s’havien torçat.
Cap de les persones a que les que pretenia convèncer de la necessitat del sindicalisme de classe viu, ni es socialitza en el món de la gran empresa o de l’administració. Potser aquest és el motiu de que pensin com pensen. Amb ells, la majoria dels treballadors viuen en una realitat molt diferent.
D’una banda, el 12, 29 està en atur. La proporció de l’atur juvenil i femení és molt més elevada. Des de l’entrada a l’UE els aturats no han baixat del 10 %. Els experts anomenen això “atur estructural”, com si no tingués solució. Lo cert és que en els darrers anys no es registren moviments col·lectius dels aturats. Sense acció col·lectiva, la consciència de classe no forma part de l’experiència del mon de l’atur i de la precarietat. Actualment, ningú no tracta d’organitzar-la. La reivindicació de la renda mínima, bàsica o con se li vulgui dir, en absència d’acció de col·lectiva, és una entelèquia allunyada de l’experiència concreta d’aquesta fracció de la classe obrera.
D’altra banda, el nombre d’empreses petites i mitjanes ( entre 0 i 250 treballadors) és de 2.936.243 contra 5.841 de més de 250 treballadors. És a dir, la immensa majoria dels treballadors treballa en mini-empreses, cara a cara amb l’empresari. L’explotació, l’auto explotació, la competència salvatge entre individus per a conservar el seu lloc de treball és l’experiència col·lectiva quotidiana de la immensa majoria. Les recents e insuficients millores en la contractació no arriben al 80 % dels treballadors, que viuen en aquest món “gran i terrible” que deia Gramsci.
En aquestes condicions materials es difícil que millori la percepció del poble treballador sobre la potència de l’acció col·lectiva. Es difícil que els treballadors s’adonin, des de la vivència i l’experiència de l’immens poder que tenim sobre el conjunt de la societat: som els que produïm la societat, no només els bens i les riqueses, sinó tot allò que produeix la vida en societat. Som la classe que hauria de dirigir la societat. Però no ens adonem d’això per que l’experiència que vivim ens diu lo contrari. Algú hauria de comprendre aquest fet dramàtic, fer enquesta de classe i posar-se la immensa tasca de d’organitzar l’experiència. Sé que el meu sindicat treballa sens treva en aquest front i em felicito de formar-ne part.
En les vespres d’aquest primer de maig de 2024 em sembla que aquest és el repte principal que tenim no sols el nostre sindicat COBAS, sinó el conjunt del sindicalisme de classe, sòcio-polític i democràtic del nostre país.
Joan Tafalla
Mestre de primària jubilat.
Afiliat a COBAS
