(Notes autocrítiques esparses, Sabadell, 30- d’agost -09)
Joan Tafalla
La discussió sobre la utilitat o la inutilitat del coneixement científic per a la vida política ciutadana prové de lluny, de molt lluny. Trobem un primer exemple de crítica que el pensament popular formula contra el pensament teoricista en la Faula XL d’Isop, que duu el títol de : L’astrònom:
“Un astrònom tenia per costum de sortir cada vespre a observar els astres. Vet aquí que un dia, mentre passejava pels afores absort en l’estudi del cel, va caure, per distracció, en un pou. Com que es planyia i cridava, un home, tot passant, va sentir els gemecs que feia, s’hi va acostar i, en saber el que havia succeït, li va dir: “Amic, ¿tu que vols veure què hi ha al cel no veus què hi ha a la terra?”
Ens podríem servir d’aquesta faula per a referir-nos a aquelles persones que es glorien de la seva fama i no són capaces d’ocupar-se en feines pròpies del comú dels homes” [1].
Si les faules d’Isop son datades, per diversos autors, entre segles VII o X a.n.e., podrem arribar a la conclusió que aquesta discussió es remunta als segles previs a la formació de les polis gregues. És a dir l’existència de la gent que es retira de les tasques del comú dels homes per a pensar en coses inútils segons el comú, es remunta, en la nostra àrea cultural a entre dos mil cinc-cents i tres mil anys.
Que aquesta discussió mostra una notable continuïtat en el món grec hel·lenístic i romà n’és mostra l’aparició de l’estoïcisme i la pròpia crítica ciceroniana a l’abandó per part dels estoics de l’activitat pública i per mantenir un menyspreu aristocràtic per la política. Fa un parell de dies que he penjat a La Carmagole un text de l’amic Pep Traverso: “Comentario- recensión a: M. T. Cicerón, Del Supremo Bien y del Supremo Mal »[2] . Ho podeu trobar a : http://lacarmagnole.blogspot.com/search/label/Aportacions%20de%20Pep%20Traverso.
En relació a la qüestió de la moral absoluta dels estoics i la seva absència d’intervenció en la polis, potser ve sigui pertinent mencionar la diferència que feia na Florence Gauthier entre llei natural i dret natural en un correu que recentment en va enviar:
“Il me semble essentiel de bien comprendre ce que signifie “droit naturel”: ce terme, d’après Brian Tierney, est apparu pour la première fois dans l’histoire au XII e siècle et n’existait donc pas dans l’antiquité qui connaissait par contre la “loi naturelle”. La différence entre loi et droit est importante, la loi de nature est une réflexion d’ordre éthique, le droit est tout autre chose, une théorie pour l’action, une théorie politique».
Si ens remuntem al Renaixement podem trobar una discussió sobre la relació entre filosofia i sentit comú tema en el capítol Capítol XXV dels Assaigs de Montaigne[3] sota el títol : Sobre els pedants [4].
El capítol, per a ésser entès, ha de ser llegit completament. No descarto una tercera o quarta lectura per part meva, per a arribar a albirar quina era la veritable intenció de Montaigne. Ara, però poso aquí un apressat retall de frases:
“I quant als filòsofs retirats de tota ocupació pública, a vegades també han estat menyspreats per la llibertat dels còmics del seu temps, els quals n’han ridiculitzat les maneres i opinions... És per això que la gent vulgar els menysprea, perquè els considera ignorants de les coses elementals i comunes, presumptuosos i insolents... Es tenia enveja d’aquells per estar per damunt de les formes vulgars, pers menysprear les accions públiques, per portar una vida particular i inimitable, acordada amb certs raonaments altius i poc usuals...
Odi homines ignava opera, philosophia sententia[5]
”Quant a aquells filòsofs, dic jo, el qui eren grans en ciència, encara ho eren més en qualsevol acció... Però alguns, en veure la plaça del govern ocupada per homes incapaços, en fugen, i aquell que preguntà a Crates fins quan caldria filosofar va rebre aquesta resposta. “Fins que no siguen els somererers el qui dirigesquin els nostres exèrcits”... Uns altres, que tenien la imaginació més en enllà de la fortuna i del món, trobaren baixos i vils els seients de la justícia i els mateixos trons dels reis”[6].
Observem que qui interroga Crates, usa filosofia com sinònim de vida retirada de la política. Més endavant Montaigne continua la critica ( que és en el seu cas una jocosa autocrítica) dels seus pedants, que son els “mestres d’escola” protagonistes d’aquest capítol dels Essais:
“Sobre allò que Aristòtil conta d’alguns que a Tales, Anaxàgores i als seu semblants anomenaven savis i no prudents, perquè no tenien cura suficients de las coses més útils, a més que no acabe de copsar bé la diferència entre aquests mots, diré que no serveix d’excusa per a la meua gent ( és a dir els pedants o mestres d’escola, JT); i en vuere la fortuna humil i necessitosa amb que s’acontenten, més aviat tindríem l’oportunitat d’afirmar que són alhora no savis i no prudents”[7]
És a dir, en aquest precisos moments em sento profundament pedant, o sigui: ni savi ni prudent.
* * *
Aquestes notes esparses no deixen de ser una forma lacerant d’autocrítica. O potser una forma d’elaborar un dol. Totes les referències literàries son producte d’un aiguabarreig de lectures estivals no digerides.
Què per què, avui, aquest escrit, aquesta caòtica nota?
Per que encara estic impressionat pel fet que per a poder acabar la meva tesi i per a poder afrontar algunes contingències familiars, he hagut de suspendre temporalment la meva participació al secretariat de l’Associació Sabadell per la Repúblicana.
[1] ISOP Faules, text revisat i introducció de Francecs J. Cuartero, traducció i notes de Montserrat Ros, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1984, vol. 1, p. 102.
[2] M. T. Cicerón, Del Supremo Bien y del Supremo Mal , 2002, 1ª reimpresión, Editorial Gredos, Biblioteca Clásica, Madrid.
[3] Montaigne, Michel de..., Assaigs, Traducció i notes de Vicent Alonso, Barcelona, Proa, 2006, Llibre primer, pp. 225- 243. La modalitat de català emprada pel traductor és el valencià.
[4] Nota del traductor de Montaigne ( Vicent Alonso) : “Sinònim de “preceptor”, “mestres d’escola”. Com diu Coromines es tracta d’una “deformació del cultisme pedagogo, per identificació popular burlesca amb el mot vulgar italià preexistent pedante, “soldat de peu”, “home que va a peu”, pel fet que l’acompanyant de criatures és un pedestre o caminador permanent”. D’altra banda, el pedante era un dels personatges prototípics de la comèdia italiana”. Nota de JT: Sobre el pedante en la Commedia dell’Arte, vegi’s: SFORZA, Nora, “El personaje del pedante como símbolo antitético del Renacimiento”, 226-227-228-229.
[5] Nota del traductor ( Vicent Alonso) « Odie els homes incapaços per a l’acció, filòsofs en les paraules » és un vers de Pacuvi citat per Aulus Gel·li, Les nits àtiques, XIII, 8, i després per Iustus Lipsius : Politicorum sive civilis doctrinae libri, VI, I, 10.
[6] Loc. cit. : pp. 226-227-228-229.
[7] Loc. cit. : pp. 229.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada