Josep M. Traverso.
Estimat Joan, quan em vas demanar “ajuda” per calibrar les influències estoiques al teu estudiat Coupé vaig pensar que es tractava d’engirgolar quatre frases fetes, coneixements apresos i amanits ...i punt. Però com sols passar a la filosofia, i suposo que també a la història, quan s’obre una porta ja no saps com tancar-la. Potser també a una novel·la o un amor passa el mateix i tot això deu tenir a veure amb el que és humà, ves te’n a saber.
Les Meditacions de l’emperador Marc Aureli semblen situar-se al final de trajecte d’una aventura intel·lectual que havia començat a un racó d’Atenes uns cinc segles abans: l’estoïcisme. Tot allò que he llegit i llegiré (espero) per respondre la teva pregunta posa en qüestió la nostra forma d’apropar-nos a la filosofia grega, nosaltres (jo almenys) un dia llegim un llibre d’ètica d’Aristòtil, un altre llegim una compilació de fragments d’allò que anomenem presocràtic si així successivament i fraudulentament, quan, de fet, l’academicisme platònic, els peripatètics, els cínics, els pitagòrics, els estoics, els epicuris ens parlen d’escoles filosòfiques, de tradicions, de moviments intel·lectuals més o menys amplis que es desplacen al llarg del temps i que com a rius en marxa es troben entre ells, es fusionen, es separen i acaben morint atrapats pel temps o per la història per tornar a renéixer uns quants segles més tard visiblement alterats en el seu cabdal i en la composició de les seves aigües.
El fons de la teva pregunta té a veure amb natura (physis) i aquí sí que la porta oberta sembla donar directament a l’abisme, aquesta categoria recorre i articula tota la filosofia grega, i en l’estoicïsme és central. Crec que allò que caracteritza aquest corrent de pensament és una proposta de relació de l’ésser humà amb el món que l’envolta, una proposta que amb el pas del temps s’anirà decantant cap a l’ètica, cap a la reflexió interior i que s’allunyarà de la tensió especulativa que implica conèixer la physis. Els seus últims representants, Epictet o Marc Aureli, acabaran allunyant l’home de l’exterior, res no pot danyar la teva ànima –se’ns dirà-, i concentrant-se i concentrant la filosofia en una forma de vida d’acord amb els designis de la mare natura.
En resum, les tensions, les paradoxes presents als primers temps de l’estoïcisme donaran lloc, amb el pas del temps, a una formulació que dirà, més o menys, el següent; el món és inalterable en el seu camí, transforma’t per a adaptar-te a aquesta marxa inexorable, si ho fas tot tornarà a estar a les teves mans perquè res del que ens envolta et podrà afectar.
T’he de confessar –estimat amic- que quan sentia parlar Epictet o Marc Aureli sobre natura, de forma immediata, sense poder-ho evitar, se m’apareixien els déus. Natura és bé, natura és tot, la natura és sàvia, en aquest tot tu tens un lloc i una funció encara que no en siguis conscient, per tant això és el fonamental, prendre consciència d’aquest pla i actuar segons natura, segons la nostra natura, allò que som, aquesta mena de déu que tots portem dintre...perquè en el fons res més és important.
Potser quan la polis es trencava i tot era nou, gran i terrible, l’estoïcisme va posar damunt la taula una proposta de vida que anava directament al cor de les coses...la relació entre el món i jo mateix, una proposta, per viure a uns nous temps, que es va anar desplegant, adaptant-se a nous espais, de Grècia a Roma, i a nous temps, des de la polis, passant pels regnes nascuts a la mort d’Alexandre fins a la Roma republicana o imperial. La prova que havien tocat una fibra molt important és el seu renaixement a l’edat moderna i la seva conversió en una mena de sentiment universal, volàtil, atractiu que hi és present també a la nostra època. Em refereixo a la psicologització de les problemàtiques socials de les quals vosaltres heu parlat darrerament, o bé a l’èxit editorial d’infinitat de llibres que intenten ensenyar-nos a viure o programes de ràdio de gran audiència en aquest mateix sentit...tot molt positiu si no fos perquè tots ells tenen un punt d’arrencada que no comparteixo...el món no té arreglo, el que cal és canviar-nos nosaltres primer, fals, i fals també la conseqüència que s’hi deriva, si no té arreglo per què hauríem de perdre temps en conèixer-lo...I així es difuminen els contorns del coneixement i et trobes que aquests llibres, aquests programes de masses un dia comencen a parlar d’astrologia, al següent dels àngels, dels miracles...com deien els mateixos estoics, quan es traspassa la mesura ja no hi ha límits.
Intentaré, doncs, fer una mena de resum de les temàtiques més importants que apareixen al llibre de l’emperador Marc Aureli amb cites que et puguin ajudar a reconèixer problemàtiques a monsieur Coupé. El llibre imperial està format originalment d’una sèrie de reflexions personals amb el títol de ta eis heautón, expressió que sembla significar tant “sobre ell mateix” com “a ell mateix”. En català, l’editorial Laia, en els seus texts filosòfics, ho va traduir com Reflexions. Jo he utilitzat l’edició en castellà del 2008 de l’editor José J. de Olañeta de Palma, en traducció de Miquel Dolç i amb el títol de Meditaciones. (El primer número de cada cita marca el llibre, sobre un total de dotze, el segons indica el número de la meditació dins de cada llibre)
“No comprenc com la gent s’esbalaeix davant tantes coses, quan gairebé tot el que passa obeeix unes lleis velles i inexorables.
Però no és que les vides i els esdeveniments ja estiguin escrits, sinó que tot transcorre d’idèntica manera, encara que en anar per separat establixi una ficció de diferències.”
Baltasar Porcel, L’emperador o l’ull del vent.
“Absolutamente, desde el principio al fin encontrarás los mismos sucesos que colman las historias, las antiguas, las medias y las contemporáneas, que colman nuestras ciudades y nuestras familias. Nada es nuevo. Todo es cosa trillada y efímera.”
Marco Aurelio, Meditaciones.
El primer llibre de las Meditaciones consisteix en un llarg llistat d’agraïments a parents i mestres i acaba amb una laudatòria als déus que trobem interessant perquè marca el sentit d’allò que és filosofia per a aquests estoics romans, “debo a los dioses […] haberme representado, claramente y a menudo, el sistema de una vida conforme a la naturaleza […] el no haber caído, cuando empecé a gustar la filosofía, en manos de un sofista, ni haberme dedicado al análisis de autores, o a resolver silogismos o a perder el tiempo en la física celeste.” ( I, 17)
Un dels nuclis que vertebra la filosofia de l’emperador és el convenciment de què res exterior no té perquè afectar-nos; pot afectar el nostre cos però no la nostra ànima si aquesta no és deixa; i això passarà si aquella té clar que allò que ens succeeix no és ni bo ni dolent, senzillament indiferent, indiferent als plans traçats per la naturalesa. I això marca inevitablement un desplaçament de la filosofia cap a la reflexió interior, la necessitat i la prioritat d’ordenar-nos interiorment en funció d’allò que es la nostra natura:
“Le buscan para solaz el campo, la playa, la montaña; cosas que tú mismo acostumbras a desear con el más vivo anhelo. Todo esto denota vulgaridad de espíritu, teniendo uno en su mano, a cualquier hora, el retirarse en sí mismo. En ningún lugar encuentra el hombre refugio más apacible, más tranquilo, que en su propia alma, sobre todo cuando atesora aquellos bienes que, con una sola ojeada, nos devuelven en seguida la libertad del espíritu: y lo que yo llamo libertad de espíritu no es otra cosa que el estado de un alma bien ordenada.” (IV, 3)
Fixem-nos com en aquest estoïcisme tardà, l’ésser humà es separa d’allò sensible, immediat que l’envolta per integrar-se a un nivell diferent en aquest tot anomenat natura. Això tindrà una important conseqüència, la pèrdua de consistència del món exterior, de la diferència, de l’altre:
“Entre las máximas de que debes echar mano, ante las cuales te inclinarás, figuran estas dos: la una, que las cosas mismas no llegan al alma, sino que permanecen en el exterior, inamovibles; las inquietudes provienen únicamente del modo que interiormente tienes de opinar.” (IV, 3)
“Las cosas no tienen por sí mismas contacto alguno con el alma; no tienen acceso al alma; no pueden modificarla ni ponerla en movimiento. Ella sola se modifica y se pone en movimiento por sí misma, y hace sean tales los sucesos que se le ofrezcan cuales fueron los dictámenes que ella estimó dignos de sí misma.”(V, 19)
“Igual que se tiene idea de lo que son las viandas cocidas y otros alimentos semejantes, al decir que esto es un cadáver de pescado, aquello un cadáver de pájaro o de lechón; o también que el falerno no es más que el zumo de un género de uva; la toga pretexta, lana de oveja teñida en sangre de marisco; y por lo respectivo al placer del amor, que no es éste más que un contacto de nervios y excreción de humor, acompañado de una convulsión; igual que estas ideas alcanzan de lleno los mismos objetos y penetran en su interior, de suerte que se ve lo que son en realidad; del mismo modo conviene obrar en todo el discurso de la vida.” (VI, 13)
La submissió que se’ns proposa, l’acoblament, si es vol, al suprem bé, a la natura de la qual formem part com a animals racionals. Aquesta submissió a allò que som naturalment nosaltres mateixos obre paradoxalment la porta al tot depèn de tu. El món no es pot canviar però tot és possible perquè allò important és dins teu. En el fons hi és a les teves mans donar sentit i virtut a la teva vida i a la teva mort.
“Si algo de lo que está fuera de tu libre albedrío lo consideras como un bien o como un mal para ti, es inevitable que si tal mal te sobreviene o semejante bien se te escapa, formules tus reconvenciones a los dioses y odies a los hombres, sea que les reputes responsables, o que sospeches que pueden serlo de este fracaso o de este accidente. […]
Al contrario, si no juzgamos por bienes o males más que lo que depende de nuestro albedrío, no nos resta ninguna otra razón ni de culpar a los dioses ni de mantenernos, contra hombre alguno, en pie de guerra.” (VI, 41)
Es conforma, doncs, una mena d’ontologia amb una única forma substancial: la naturalesa, que s’afirma com un tot, on tot esta relacionat i ordenat cap al bé suprem: también el mundo desea poner en obra lo que debe acontecerle” (X, 21). Tot és u; la natura i els éssers racionals que en formem part:
“Es menester tener siempre presentes estos principios: cuál es la naturaleza del universo y cuál es la mía; qué relación existe entre éste y aquella; qué parte del universo soy yo y quién es él mismo; y que nadie te impida hablar y obrar siempre conforme con la naturaleza, de quien eres parte.”(II, 9)
“Además, cuanto acontece es necesario y contribuye a la utilidad común del universo, del cual tú eres una parte. A más de esto, para cada una de las partes de la naturaleza, el bien es lo que lleva consigo la condición de la naturaleza universal y lo que se ordena a su conservación. Y el mundo se conserva, sea por la transformación de los cuerpos mixtos, sea por la de los elementos. Bástente estos pensamientos, como principios perpetuos.” (II, 3)
“Todas las cosas están encadenadas entre sí, y su conexión es tan sagrada, que ninguna, por así decirlo, es extraña respecto de la otra, pues todas han sido coordinadas y contribuyen de consuno al buen orden del universo. Y es que el mundo es un compuesto de todas estas cosas; uno, el dios derramado en todas ellas; una la sustancia, una la ley, una la razón común a todos los seres intelectivos; una la verdad, pues una es también la perfección de los seres que son de un mismo género y participan de la misma razón.” (VII, 9)
Dins d’aquest tot, l’ésser humà és diferent a tots els altres éssers, la nostra naturalesa és racional i social alhora:
“Reverencia la facultad opinativa. Todo depende de ahí, para que jamás se introduzca en tu recta razón una opinión repugnante con la naturaleza y con la constitución del ser racional.” (III, 9)
“La sola cosa que procura durante toda su vida, es preservar su inteligencia de una deformación contraria a la naturaleza de un ser inteligente y sociable.” (III, 7)
“Tenemos cuerpo, alma, inteligencia. Del cuerpo son las sensaciones: del alma, los instintos; de la inteligencia, los principios. De recibir impresiones por medios de las ideas de los objetos, lo mismos brutos son capaces. De ser impetuosamente agitado, como títeres, por los instintos, también las fieras, los andróginos, los Falarios, los Nerones son capaces. De tomar la inteligencia por guía de lo que parecen deberes, también son capaces los que no veneran a los dioses, los que traicionan a su patria y cometen toda clase de infamias a puertas cerradas. Si, pues, todo esto es común a los seres antedichos, la prerrogativa del hombre virtuoso es acoger con amor y satisfacción lo que sobreviene y se entrelaza con la vida, y no envolver y turbar con un tropel de ideas al genio que ha tomado asiento en su corazón.” (III, 16)
Què significa “intel·ligència”? Principis. I, quins principis? Entendre i acceptar el que som i viure en conseqüència. Col·locar en el centre a aquest geni que s’ha instal·lat al nostre cor: comunió amb la natura; deslligament de l’exterior que inevitablement perd consistència, consciència del que som dins la natura en marxa.
Acceptar formar part d’aquest U, és acceptar la necessitat de reincorporar-nos al món per a que aquest segueixi el seu camí eternament; a més, no hi ha res fora d’aquest món, es tracta d’una única forma substancial amb finalitat declarada:
“De todo cuanto muere nada sale fuera del mundo. Si permanece aquí, es que se trasmuta y se disuelve en sus propios elementos, que son los del mundo y los tuyos. Y estos elementos padecen su mutación sin murmurar.”(VIII, 18)
“Estoy compuesto de causa formal y materia. Ninguno de estos elementos será reducido a la nada, del mismo modo que tampoco han salido de la nada. Pues cada parte de mi ser tendrá asignado otro lugar, mediante la transformación en otra parte del mundo; y de nuevo ésta se transformará en otra parte del universo, y así continuará la sucesión hasta la eternidad. Por esta vía de transformación tuve yo un principio, y lo mismo mis padres, y por su orden otros, hasta remontarnos así al infinito.”(V, 13)
En aquest univers tot es mou eternament, tot flueix, tot canvia però com si fos la repetició eterna de l’instant; perquè en el fons res no hi ha de nou sota el cel, cap novetat no ens espera en aquest camí que la naturalesa empeny implacablement i eternament.
“La misión de la naturaleza universal se reduce a trasladar allí lo que estaba ahí, a transformarlo, a quitarlo de acá y llevarlo allá. Todo es mutación, pero también todo es cosa sabida.” (VIII, 6)
“Conviene tener siempre en la mente estas dos cosas: la una, que todo, desde una eternidad, se presenta con un mismo semblante y gira en la misma órbita, de modo que poco importa contemplar el mismo espectáculo cien o doscientos años, o un tiempo ilimitado; la otra, que el anciano y el que muere prematuramente experimentan la misma pérdida, puesto que sólo se nos priva del presente, que es lo único que poseemos, visto que no se puede perder lo que no se posee.” (II, 14)
“Quien ha visto el presente, lo ha visto todo: todo lo que sucedió desde la eternidad y lo que sucederá por toda la eternidad; pues todas las cosas tienen la misma naturaleza y la misma fisonomía.” (VI, 37)
La vida sembla instal·lar-se en la inestabilitat de l’instant, difícil tasca viure sense passat i sense futur. I res no ens salva d’això, ni tan sols la fama o la gloria eterna. Paraula d’emperador!!
“Y acuérdate que cada uno no vive más que el presente, indeciblemente pequeño. El resto de la vida, o ya se acabó de vivir, o es incierto. Brevísimo es, pues, el instante que cada uno vive, brevísimo el espacio donde habita, brevísima la fama de la posteridad.” (III, 10)
I la solució? Hi ha consol per a aquesta insignificança vital?
“El tiempo de la vida humana es un punto: la sustancia, fluente; la sensación, oscurecida; toda la constitución del cuerpo, corruptible; el alma, inquieta; el destino, enigmático; la fama, indefinible; en resumen, todas las cosas propias del cuerpo son a manera de un río; las del alma, sueño y vaho; la vida, una lucha, un destierra; la fama de la posteridad, olvido. ¿Qué hay, pues, que nos pueda llevar a salvamento? Una sola y única cosa: la filosofía. Y ésta consiste en conservar el dios interior sin ultraje ni daño, para que triunfe de placeres y dolores, para que no obre al acaso, y se mantenga lejos de toda falsedad y disimulo […]” (II, 17)
En aquest estoïcisme tardà, el desplaçament filosòfic cap a la conducta i la reflexió moral és un efecte e l’allunyament proposat enfront dels avatars de la quotidianitat; si jo vull, res no ens pot afectar, tot és a les nostres mans, per això, la filosofia es conforma com a tasca pràctica e interiorista. Marc Aureli es congratula de no haver perdut el temps en la física celeste i Epictet no vol que el confonguin amb un gramàtic perquè no és funció dels filòsofs la interpretació de texts sinó la consecució de la vida bona.
La tensió especulativa d’un Aristòtil davant la physis ha desaparegut i guanya terreny l’acceptació d’una mena d’indefinició sobre els primers principis de l’univers, sobre les primeres causes i elements:
“Por lo que se refiere a la muerte, o es dispersión, si hay átomos, o si el mundo forma un todo, es extinción o transmutación.” (VII, 32)
“O domina una fatalidad de destino y un orden inviolable, o una providencia aplacable, o un caos entregado al azar, sin dirección alguna. Ahora bien: si reina una fatalidad inflexible, ¿a qué intentas resistirla? Si reina una providencia capaz de dejarse aplacar, hazte digno del socorro divino. Si reina un caos sin ninguna dirección, conténtate de poseer en ti mismo, en medio de ese torbellino, una inteligencia capaz de guiarte. Y si el torbellino te arrollare, que se lleve tras sí tu cuerpo, tu aliento y todas las otras cosas externas: no te arrebatará la inteligencia.” (XII, 14)
“Y el mundo se conserva, sea por la transformación de los cuerpos mixtos, sea por la de los elementos.” (II, 3)
Crec que alguns temes d’aquest estoicïsme tardà el col·loquen ben a prop d’altres moviments « espirituals » de l’època ; la indefinició del destí de l’ànima és un d’ells i podem veure com Marc Aureli necessita marcar diferències i distàncies amb el cristianisme:
“Qué hermosa es el alma que se halla pronta, si fuere menester al instante, a deshacerse del cuerpo, bien sea para extinguirse, bien para dispersarse, o bien para sobrevivir! Pero esta prontitud debe ser tal, que provenga del propio juicio, no de una mera obstinación, como se ve en los cristianos: sea, antes bien, razonada, grave, de modo que pueda persuadir lo mismo a otro, pero sin ostentación.” (XI, 3)
Amplíssim i molt interessant l’estudi d’aquestes relacions entre l’estoïcisme i el cristianisme; es devien produir aproximacions de pes però especialment diferències importantíssimes, n’hi ha prou amb llegir les fortes crítiques del pensadors cristians a la filosofia estoica:
Només un exemple, una crítica a Zenó de Citio, el fundador de la secta, per part del seu paisà Epifani:
Epifanio, Contra las herejías.
Zenón sítiense, el estoico, sostenía que no se deben erigir templos a los dioses, sino conservar lo divino sólo en la inteligencia; más aún, cree que la inteligencia es lo divino…[ella], en efecto, es inmortal.( Los Estoicos Antiguos I, Editorial Gredos)
Un parell de cites sobre la proposta moral i de vida estoica; la podríem sintetitzar, amb les seves pròpies paraules, en dos principis: “... realizar rectamente lo que tuviere entre manos, y abrazar cariñosamente lo que le cupiere en suerte” (X, 11)
No deixar-se endur per les passions, replegar-se sobre allò que som realment, sentir-nos part d’un tot, eliminar la imaginació:
“Consiste la felicidad en un buen numen interior y una buena facultad rectora.”(VII, 17)
“La acción no importa en absoluto; importa sólo la manera de obrar.”(VII, 58)
“Si alguna cosa exterior te contrista, no es ella la que te conturba, sino el juicio que te formas acerca de la misma; pero en tu mano tienes el abolir este juicio al instante.” (VIII, 47)
“Pues, quienquiera no se mostrare de por sí indiferente acerca del dolor y el placer, la muerte y la vida, la gloria y la oscuridad, de las cuales no hace distinción la naturaleza universal, es evidentemente reo de impiedad.” (IX, 1)
Per acabar, què hi ha de l’acusació rebuda pels estoics de no participar en els assumptes públics? Ja els primer estoics van rebre crítiques en aquest sentit; no sé si un eximent podria haver estat la seva condició d’estrangers a Atenes. I a Roma? Quina va ser aquí la relació entre estoïcisme i poder? Només quatre dades històriques referides a l’època més pròxima a Marc Aureli (121-180); en temps de Neró, la mort de Sèneca i l’exili de Musoni, filòsof estoic. L’emperador Vespasià expulsa cínics i estoics de Roma l’any 71. Domicià torna a la càrrega contra els filòsofs l’any 89 i el 93, i aquest mateix any és desterrat Epictet a Nicòpolis de l’Epir on va morir quaranta anys més tard. A part d’això, desconec absolutament el tema.
Sí és veritat que a Marc Aureli trobem la reivindicació d’una dimensió còsmica de l’ésser humà i d’una identitat d’interessos entre la comunitat i l’individu però també és cert que aquesta vessant política i comunitària apareix esmorteïda com fa palès la darrera cita que conclou aquesta recopilació:
“Mi ciudad y mi patria en cuanto Antonino, es Roma; pero en cuanto hombre, el mundo. Consiguientemente, los intereses de estas ciudades son mis únicos bienes.” (VI, 44)
“Visto que cuanto yo hiciere, por mí mismo o con el favor de otro, debe encaminarse únicamente a la utilidad y armonía con la comunidad.” (VII, 5)
“Lo que no es nocivo a la ciudad, no perjudica tampoco al ciudadano. Cuantas veces te viniere la sospecha de que te han perjudicado, sírvate de regla esta verdad: si esto no perjudica la ciudad, tampoco yo he sido perjudicado.” (V, 22)
“Pero tú bien ves ahora qué fastidio produce el desequilibrio de la vida llevada en común, de suerte que uno se ve precisado a exclamar: ¡Ven cuanto antes, oh muerte, no sea que al fin también yo llegue a olvidarme de mí mismo!” (IX, 3).
