Lleuger d’equipatge.

In memoriam de Jordi Bayó

 

Bona tarda a tothom,

 

Estimada Rosa Bayó, 

 

Aquest matí, quan parlàvem d’en Jordi, m’has dir que per a tu, ell sempre havia estat aquell germà gran que estava a favor de la justícia social i el defensor dels oprimits. Em deies que per a tu en Jordi era com aquell personatge del còmic de la teva infantesa anomenat “Dan Defensor”, és a dir com a un referent moral i com a un mestre vida.

 

Quan m’explicaves tot això, m’has fet venir al cap que la generació d’en Jordi brotà en una època en que la qüestió moral formava part integrant de la política. Tots nosaltres em après en aquella escola de vida que eren els companys de la generació que ens ha precedit.

 

Benvolgudes i estimades companyes Isabel, Rosa i Montse, que vau compartir amb en Jordi capítols importants, decisius, de la vostra vida,

 

Benvolguts fills d’en Jordi, Mireia, Verònica, Jordi, Marta i Ferran, Pere i Xavier que avui acomiadeu un pare que heu estimat i estimareu mentre us quedi un alè de vida.

 

Benvolguts nets d’en Jordi,

 

el vostre avi us estima i allà on sigui us seguirà estimant. Recordeu-lo com el bon avi i l’excel·lent persona humana que sempre va ser.

 

Ahir, quan la Isabel em va demanar que pronunciés unes paraules en aquest comiat potser no s’imaginava la turmenta de records que aquest encàrrec despertaria en mi. Segur que ara mateix... a cadascun de nosaltres us passa pel cap alguna vivència compartida amb el nostre company i amic. Vivències que, més que no son anècdotes, vivències assoleixen el nivell de categoria per que que condensen en un fet tot el sentit d’ una vida.

 

L’encàrrec de la Isabel consisteix en que pronunciï unes paraules sobre un temps llunyà. Un temps que es remunta a més de trenta o quaranta anys enrere, a uns temps en que alguns de vosaltres no havíeu nascut.

 

Així que.. temps era temps...

 

Un temps en el que els vells que ara son els vostres pares, tiets o avis eren joves.

 

Encara que els més joves no ho pugueu creure, en Jordi, la Isabel, la Rosa Maria, la Montse, la Dolores, l’Ignacio, en Sergi, l’Emilio, l’Alfred, en Celes, l’ Artur, en Pepe, la Lidia, la Mercedes tots aquells que heu vingut i també aquells que no heu pogut venir... en aquell temps llunyà, en aquell ... temps era temps... vam ser joves.

 

I com a joves que èrem, crèiem en allò que ens havia deixat dit Henri Barbusse: el comunisme és la joventut del món.

 

Abans que nosaltres, molts havien mort en la resistència antifeixista tant a Espanya com a la resta dels camps de batalla d’Europa, havien mort en els camps nazis de concentració, o davant dels escamots d’execució franquista, o s’havien marcit en les presons del feixisme per que creien en aquesta bella ( amb B alta) idea: “el comunisme es la joventut del món”.

 

Volíem que  la llibertat, que la igualtat i que la fraternitat establissin el seu regne sobre la terra.

 

En conseqüència, en Jordi i tota la seva generació van portar la democràcia al nostre país tot creient en la aquesta idea.

 

També creiem que si ens esforçàvem prou, si militàvem molt, més aviat que tard s’obririen “les grans alberedes per on els homes i les dones lliures passaran per a construir una societat millor”, com ens havia deixat dit l’estimat Salvador Allende.

 

Tot preparant aquestes paraules he rebuscat en el fons de l’arxiu històric dels comunistes de Catalunya. He trobat alguna fotografia on surt en Jordi que he socialitzat per les xarxes. Poques, ja sabeu allò que va dir un personatge de qui nom no em vull recordar: “El que se mueve, no sale en la foto”. I en Jordi es movia, vaja si es movia. No va deixar mai de moure’s. Fins el darrer dels seus dies.

 

Sempre en grup, sempre en col·lectiu. En aquestes fotografies col·lectives hi podem veure un Jordi ben jove, ben guapo (la joventut sempre és bella) al costat dels seus vells companys de camí i de lluita. 

 

 

Alguns d’aquests companys ja no estan físicament entre nosaltres encara que si que resten en les nostres memòries i records, com estarà sempre en Jordi, parlo, per exemple de:

 

... en Saturnino Bernal, l’Ignacio Laguna (pare) en Pablo Lopez, en Miguel Marin, la Victòria Avellaneda, en Tiburcio Ulloa, en José Angulo Leon ( Merino), en Juan Toribio, Juan Navarro... tanta gent que formaven part del paisatge humà i militant d’en Jordi i de la Cerdanyola dels anys 1970’s. Tanta gent, tantes batalles socials, econòmiques, ecològiques i polítiques que han deixat la seva traça en el paisatge urbà de la seva ciutat natal, Cerdanyola.

 

Algunes d’aquestes persones ens haurien pogut explicar moltes coses de la vida militant d’en Jordi. Per desgràcia ja no son entre nosaltres. Entre totes les persones que he consultat aquest matí no he aconseguit esbrinar quan i per què en Jordi començà la seva militància comunista, al PSUC. Ho esbrinarem, segur. Cal fer-ho.

 

Tothom pensa que fou en el tardo-franquisme, quan encara calia estar, com deia Victor Jara: “allà donde las papas queman”.

 

 

En aquell PSUC del tardo-franquisme i dels primers temps de la llibertat, en aquell partit sorgit de les entranyes d’un moviment obrer en alça, d’un moviment que feia vagues generals com la de 1973 ... en Jordi era d’una espècie de militant no gaire abundant: era un català de soca-arrel, nadiu de Cerdanyola, petit comerciant, mentre els seus camarades eren en la seva majoria obrers de les grans fàbriques ( Aiscondel, Uralita, Riviere... ) o de la construcció o d’altres sectors.

 

Què unia aquelles persones tan diverses en un mateix projecte?

 

Els unia la fraternitat, l’internacionalisme, el projecte de reconstrucció nacional de la Catalunya devastada pel franquisme. Aquell PSUC que es definia com a partit nacional i de classe era capaç d’encabir en el seu marc tota la diversitat social i nacional d’aquells temps i d’articular un projecte de “un catalanisme popular”.

 

Arriben les primeres eleccions municipals en 1979 i en Jordi va ser regidor en el primer ajuntament. Aquell ajuntament com la resta de nous ajuntaments de Catalunya i de la resta d’Espanya va haver de fer de tot: asfaltar carrers, posar llums, deturar projectes especulatius...

 

En Jordi va ser encarregat de construir la nova política de Salut Pública. Com a regidor de Salut i es va trobar, igual que els demés regidors de les altres àrees una situació desoladora. Una realitat que calia transformar. A més, calia fer-ho, tot lidiant amb la legislació heretada del franquisme i amb uns pressupostos realment minsos. Les dificultats per a fer avançar el canvi eren immenses.

 

En Jordi d’acord amb la seva forma de ser i de pensar sabia que l’assumpte no tenia solució si no era amb l’impuls col·lectius i dels moviments populars que lluitaven per una salut pública i de qualitat. Sabia que els canvis no podien avançar si no era amb l’esforç de tots i totes.

 

Junts i juntes un gran col·lectiu de persones crearen el Consell de Salut, un organisme que impulsà: la llavors anomenada “planificació familiar”, la millora dels menjadors escolar, la salut mental... Coses i serveis que avui semblen normals, naturals, però que, en aquells temps vàrem costar molta lluita, molts esforços, i sobretot molta capacitat d’acord i de compromís col·lectius. En Jordi unia a la seva combativitat una enorme capacitat de diàleg.

 

Alguns que el coneixien bé, recorden que malgrat tos els esforços esmerçats i malgrat totes les noves realitats aconseguides, en Jordi no estava del tot satisfet: les limitacions legals del treball institucional, li deixaren una certa sensació de frustració.

 

És per això que, un cop fora de la institució en Jordi no es retirà a la còmoda vida privada. Va seguir va lluitant per la seva ciutat, i pel seu poble. Va prosseguir per vies extra-institucionals la lluita per la emancipació social i nacional de Catalunya.

 

Un cop consolidada la transició en Jordi tampoc podia restar content amb la renúncia de l’objectiu de la república i de l’ autodeterminació plasmada en la constitució de 1978. És així que quan com a fruit de la derrota del projecte de ruptura democràtica sostingut pel PSUC, aquell gran partit es va trencar, en Jordi amb la majoria d’aquells que veieu a les fotografies dels cartells passà el PCC, aquell partit que seguia creient i lluitant per la pau, pel  treball , per l’autodeterminació i per la República. Amb aquells companys, dins i fora de l’ajuntament en Jordi va seguir lluitant, en els moviments populars contra la especulació urbanística, per la defensa del territori, contra el camp de golf i tant d’altres.

 

 

Arribo  al final d’aquest relat i d’aquests records d’aquell “temps era temps”.

 

Anys després, la vida del nostre estimat Jordi s’obri a noves experiències, el relat de la seva vida conegué nous capítols. Renovà la recerca de la seva Ítaca desitjada i albirada.

 

Els companys que em succeiran en l’ús de la paraula coneixen millor que jo els darrers capítols de la vida del nostre estimat company.

 

Jordi,

 

parafrasejant el gran poeta republicà Antonio Machado ens has deixat lleuger d’equipatge. També en això has estat un exemple, un mestre de vida. Es podria dir que el teu lema era: “tpt per a tots ... res per a mi”.

 

Ens has deixat ... però la petjada del teu amor cap a els teus amors, cap a els teus fills, cap a els teus nets, cap a al teva classe i cap a el teu poble...

 

.... la petjada dels teus dies, treballs i lluites romandrà sobre aquesta terra i en els nostres pensaments mentre els que estem avui aquí siguem presents.

 

 

Joan Tafalla

Granollers, 10 d’agost de 2021.