El ratolí i la muntanya

Explotació colonial, propietat de la terra i destrucció ecològica en un conte de Gramsci explicat als seus fills Delio i Giuliano.

 

En memòria d’Antonio Gramsci en el 132 el aniversari del seu naixement.

Antonio Gramsci vinculava els problemes ambientals de Sardenya amb el problema de la propietat de la terra, així com amb l’opressió exercida pel domini colonial sobre l’illa per part del Piemont . 

 

    Aquest tema apareix de manera recurrent al llarg de la seva obra escrita. Particularment en la seva obra Alguns temes de la qüestió meridional. Properament podreu llegir aquesta obra en català, editada por la nova editorial Manifest.

 

Una de les darreres emergències d’aquesta visió la trobem en un conte que Gramsci hauria volgut explicar als seus fills Delio i Giuliano tot seient-los a la seva falda. Però estava reclós a la presó feixista i no podia realitzar aquest dolç somni. Així que va incloure el conte a la carta a seva dona Giulia Schucht escrita l’1 de juny de 1931. El conte diu així:

 

“M'agradaria explicar a Delio una història del meu poble que em sembla interessant. Te la resumiré, i tu la desenvoluparàs tot explicant-li a ell i a Giuliano. Un nen està dormint.

 

Dibuix de Carmine MAffei a: https://digilander.libero.it/sinistrata/raccontastoria/topomontagna.htm

Hi ha una gerra de llet a punt per a quan es desperti. Un ratolí es beu la llet. El nadó, sense llet, crida i la mare crida. El ratolí desesperat es colpeja el cap contra la paret, però s'adona que no serveix de res i corre cap a la cabra a buscar una mica de llet. La cabra li donarà llet si té herba per menjar. El ratolí va al camp a buscar herba i el camp, totalment erm, vol aigua. El ratolí va a la font. La font va quedar arruïnada per la guerra i l'aigua es va dispersant: el mestre paleta la vol restaurar. El ratolí va al mestre paleta: vol pedres. 

 

Dibuix de Carmine MAffei a: https://digilander.libero.it/sinistrata/raccontastoria/topomontagna.htm

El ratolí va cap a la muntanya i llavors es produeix un diàleg sublim entre el ratolí i la muntanya, que ha estat desforestada pels especuladors i mostra els seus ossos sense terra per tot arreu. El ratolí explica tota la història i promet que quan el nen sigui gran replantarà pins, roures, castanyers, etc. Així que la muntanya li dona les pedres, etc. i el nen té tanta llet que fins i tot s’hi pot rentar. El nen es fa gran, planta arbres i tot canvia; els ossos de la muntanya desapareixen sota un humus nou, les precipitacions atmosfèriques tornen a ser regulars perquè els arbres atrapen els vapors i impedeixen que els torrents devastin la plana, etc. En resum, el ratolí concep un autèntic “pla quinquennal”. És una història d'un poble arruïnat per la desforestació. Estimada Giulia, has d'explicar aquesta història als nens i després explicar-me les seves impressions”.

 

Els editors de l’ Albero del riccio, recull dels contes que Gramsci explicava als seus fills a través de les cartes escrites des de la presó, han titulat aquest conte: El ratolí i la muntanya. 

 

El lligam entre qüestió meridional, latifundisme, explotació colonial interior i la devastació i desforestació de les terres és permanent en el pensament del nostre autor.

 

Sabadell, 22 de gener de 2023.

 

 

 

Addenda 

 

Sobre el sardisme persistent de Gramsci: qüestió colonial, qüestió camperola, propietat agrària i ecologia.

(Fragment de la introducció de Joan Tafalla a "La qüestió meridional de propera publicació a l'editorial Manifest)

 

Un recull d’escrits Gramsci sobre Sardenya publicat recentment a Nuoro sota el títol Scritti sulla Sardegna ens permet obtenir una visió global sobre el sardisme juvenil de Gramsci. D’altra banda, aquest recull ens permet comprendre el procés del seu trànsit des de les arrels més profundes en la terra de la seva pàtria petita fins al “món gran i terrible”. També ens permet acostar-nos a la persistència d’aquest sentiment i visió del mon al llarg de tota la vida i obra, fins als seus darrers dies.

Palmiro Togliatti, en el seu discurs Gramsci, Sardenya, Itàlia, pronunciat a Càller el 4 d’abril de 1947,  va explicar al mon un fet fins llavors desconegut o menystingut: abans del Gramsci meridionalista i comunista, existí un Gramsci sard i sardista. Togliatti reblà aquest clau en un article de 1951. El secretari general del PCI, sabia bé de què parlava. Gramsci i Togliatti, ambdós sards, s’havien conegut a Torí on, com a joves amb escassos ingressos i de brillant currículum, estudiaven mercès a sengles beques. Togliatti ens ha deixat una vívida descripció del Gramsci juvenil i de les seves converses amb ell:

“La conversa amb ell era, sens dubte, elaboració d’un pensament socialista, però al centre d’aquest pensament no hi havia tant la discussió de les relacions que en general s’estableixen entre capital i treball i de les lleis que les regulen, sinó una investigació concreta, que partia de Sardenya per arribar a l’anàlisi de la construcció econòmica de la societat italiana i de l’Estat italià, a les precises relacions de domini, d’opressió o de col·laboració que existien, en aquest marc nacional, entre els diversos grups econòmics, socials i regionals. Després vaig comprendre que aquesta és la veritable via que cal transitar si es vol trobar en el socialisme una guia concreta i justa per a l’acció”.

En el mateix article de 1951, Togliatti explica que Gramsci: “Em va encarregar llavors una recerca detallada sobre les dades de la vida social sarda. Em va encarregar que cerqués les estadístiques de la delinqüència i vàrem traçar uns gràfics per a els diversos delictes: contra la persona, contra la propietat, de bandidatge, robatoris de bestiar, etc. Després vàrem establir les dates claus de l’afirmació del capitalisme “continental” a Sardenya, de la subjecció de l’illa a les necessitats i a les lleis d’aquest capitalisme, a les seves tarifes duaneres, al seu mode particular d’utilitzar els recursos humans i naturals. El resultat fou impressionant. Aquells delictes que l’opinió corrent considerava manifestació de retard fatal de les costums, havien augmentat de manera paorosa amb l’augment del desenvolupament capitalista a Sardenya. Així doncs, la forma de desenvolupament més avançada era responsable d’aquest tipus de delicte! La forma com estava organitzada l’explotació capitalista, no precisament en benefici de Sardenya si no d’altres parts, era responsable d’aquell augment. La data de la introducció de les noves tarifes duaneres marcava un punt decisiu”.  

 Qui vulgui tenir un testimoni vívid de la permanència d’aquesta qüestió a Sardenya fins, per lo menys, al segon terç del segle vint pot veure la bellíssima i emocionant pel·lícula de 1961 Banditi a Orgosolo dirigida per Vitorio de Seta. 

Resulta molt interessant la metàfora sobre l’opressió econòmica i social de Sardenya que Togliatti atribueix a Gramsci tant en el seu discurs de 1947 com en el de 1951:

“Recordo una imatge simple, popular com aquelles de les que se servia el nostre gran company per a fer accessibles a tothom els assumptes més complicats. Una imatge en la que cercava traduir en una visió concreta les condicions de l’illa i les causes d’aquestes condicions. Ell ens deia: us heu d’imaginar Sardenya com un camp fèrtil i ubèrrim, quina feracitat és alimentada per una vena d’aigua subterrània que prové d’una muntanya llunyana. De cop, us adoneu que la fertilitat del camp desapareix. Allà on abans hi havia abundoses collites ara només hi ha herba cremada pel sol. Per més que cerqueu la causa d’aquesta dissort, però no la trobareu mai si no sortiu de l’àmbit del vostre petit camp, si no porteu la vostra recerca fins a la muntanya de la que provenia l’aigua, si no arribeu a descobrir que a diversos quilòmetres de distància a quilòmetres de distància, un home malvat o egoista ha tallat la vena d’aigua que alimentava la fertilitat del vostre camp. El problema que va turmentar Gramsci va ser precisament aquest: qui havia tallat la vena que en altres períodes del passat havia fet fecunda i feliç la terra de Sardenya? Qui havia condemnat d'aquesta manera Sardenya a l'endarreriment i a la pobresa?”.

A mi, particularment em sembla que aquesta metàfora que Togliatti atribuía a Gramsci va persistir tota la vida en la ment del nostre sard I que un dels seus darrers ecos és, precisament el conte El ratolí i la muntanya que encapçala aquesta publicació