20 notes de Joan Tafalla
Campus Raval de la Universitat de Barcelona, 14 de març de 2024
L'aula 209 de la Facultad de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, durant la presentació del text
Aquells que fan revolucions s'assemblen al primer
navegant, que va ser instruït tan sols per la seva audàcia
Saint-Just, 13 ventôse an II (3 de març de 1794)
Proemi. Què fer avui amb les cendres d’Octubre i de Lenin?
Fa cent anys de la mort de Lenin. Fa 107 anys de la revolució russa de 1917. L’impuls revolucionari d’Octubre es va perllongar set dècades, es va estendre al conjunt del planeta i va determinar la història del segle passat. Aquest impuls va commoure milions de persones i les va portar a realitzar actes d'entrega absoluta la causa del comunisme.
Tres dècades després de la implosió de l'URSS a Europa, unes poques brases romanen enceses sota una muntanya de cendres. Avui quedem molt pocs, cada vegada menys, d’aquells xicots del segle passat (Rosana Rosanda). En aquest centenari alguns ens preguntem si aquelles brases enceses poden ajudar a avivar la flama de les necessàries revolucions del segle XXI, o bé si invocar-les és fer un estèril exercici de nostàlgia.
Aquells que fareu les inevitables revolucions del present segle a penes coneixeu la revolució russa, ni l’experiència dels antics grans partits comunistes o dels moviments d'alliberament nacional del segle XX. La ruptura generacional és immensa. A cops sembla insondable.
És normal que molts xicots del segle actual considereu l'experiència del comunisme històricament existent del segle XX com una experiència remota en el temps i allunyada de la vostra experiència quotidiana.
Estic convençut de que en l’etapa de la crisi de civilització originada pel declivi irreversible del capitalisme, enmig dels “fenòmens morbosos” d’una transició que triga a concretar-se, llegir Lenin (i no només Lenin, és clar) ens permet de pensar millor els problemes de la revolució que ha de venir.
Nota 1.- La revolució russa com a enigma
La revolució russa de 1917 va ser la mare de totes les revolucions del segle XX. Va ser un esdeveniment insòlit i complexíssim que no va respectar cap esquema ni pronòstic. En això, la russa es va assemblar a totes les revolucions que al món han estat. Ningú les esperava, però van succeir.
La revolució russa de 1917 continua presentant-se davant nosaltres com un enigma. Com i per què es va produir precisament a Rússia una revolució de tan immenses conseqüències no només per al conglomerat de pobles i nacions incloses per la força en aquella "presó dels pobles" que era l'imperi tsarista, sinó també per al conjunt de la humanitat?
Nota 2.- Les dues grans revolucions de la contemporaneïtat les van fer les grans masses
Una etiqueta pot condensar el significat orgànic d’un esdeveniment però sovint el distorsiona, oculta, redueix i desdibuixa.
És corrent etiquetar la gran Revolució francesa com a "revolució jacobina". És corrent etiquetar la revolució russa de 1917 com a "revolució bolxevic". Es tracta d' un doble error d' etiquetatge. A França la revolució no la van "fer" els jacobins. A Rússia la revolució no la van "fer" els bolxevics.
Les dues grans revolucions de la contemporaneïtat van ser obra de les grans masses que ja no podien ni volien viure en el règim social anterior. Van ser obra de milions de persones que es van posar en moviment tractant d’aconseguir la satisfacció de les seves necessitats radicals. Com va assenyalar Albert Mathiez: "Jacobins i bolxevics van ser arrossegats per un corrent més fort que ells mateixos. Aquests dictadors obeïen les seves tropes per poder-les comandar".
 |
| Durant la presentació del text que ara pots llegir |
Nota 3.- Les quatre revolucions que composaren la revolució russa
La revolució es va produir a Orient i no a Occident, com estava previst en els esquemes "marxistes" vigents en aquella època. A més, i contra el mite construït a posteriori, va ser alguna cosa més que una revolució proletària. Va ser una revolució obrera, va ser una revolució pagesa, també una revolució de les dones, i una revolució de les nacions i pobles oprimits per l'imperi tsarista. Aquestes quatre revolucions van coincidir en el moment crític de la crisi de l'autocràcia tsarista produïda per la guerra mundial. Però els objectius, el mètodes de lluita i els tempos de cadascuna d’aquestes revolucions no sempre eren coincidents i, en ocasions van resultar ser francament contradictoris.
En el cas de la revolució russa de 1917, els milions i milions que van fer la revolució tenien necessitats "reformistes", però radicals: pau, pa i terra. I van trencar el llit de Procust dels esquemes evolucionistes, economicistes i positivistes del “marxisme” de la segona internacional. De la mateixa manera que Monsieur Jourdain de Molière parlava en prosa sense saber-ho, els milions i milions feien la revolució “sense saber-ho”.
Nota 4.- Quina diferència hi havia entre el bolxevisme i la resta de la socialdemocràcia russa?
Allò que va permetre que els bolxevics no fossin un partit més dels que van participar en aquest complexíssim procés, va ser la fortuna de tenir un dirigent que va saber llegir l'enorme complexitat de la revolució que es desenvolupava a Rússia com una totalitat concreta i com a producte d'una enorme crisi orgànica de la monarquia autocràtica. Al propi temps, aquest dirigent no havia baixat del cel per a il·luminar als simples mortals. Era un producte de la societat russa de l’època.
La comprensió dialèctica de la totalitat concreta per part de Lenin, no sempre va ser compartida per la majoria dels membres del Comitè Central del POSDR (bolxevic), ni per molts quadres del partit. Aquesta comprensió del procés revolucionari concret, dels seus continguts de classe, de les seves fases, dels seus “tempos”, de la direcció de marxa que tenia cadascuna d’elles va ser una contribució decisiva al triomf de la revolució. Lenin fou l’únic entre els bolxevics i la resta de la democràcia revolucionària, que va arribar a la revolució “amb els deures fets”.
Nota 5.- Suïssa 1914-1917, Lenin trenca amb el “marxisme” i retorna a Marx
L’any 1883, quan Marx va morir el marxisme encara no havia estat inventat. Com va assenyalar Gramsci, els inventors del marxisme l’havien contaminat greument l’obra de Marx de positivisme, evolucionisme i reformisme. (Veure les obres de Maximilien Rubel, Georges Labica, Montserrat Galzeran, Marcello Musto i Stefano Petrucciani. Tant Kautsky com Berstein amb l’objectiu d’oscar el caràcter revolucionari de obra de Marx havien expulsat el jacobinisme i la dialèctica d’allò que anomenaren materialisme històric.
No és possible entendre el capteniment, el mètode i l’estil de Lenin davant la revolució de febrer sense deturar-se en el seu trencament radical i definitiu amb el positivisme i l’evolucionisme dels creadors del “marxisme”.
En els anys de Berna (5 de setembre de 1914-gener de 1916) i Zuric (gener 1916 i març de 1917), la ruptura de Lenin amb Kautsky va ser no només política i tàctica sinó teòrica, estratègica i filosòfica. Resumint: de concepció del món. Contràriament a allò que defensa Lars T. Lih, va ser definitiva.
Així doncs, a Suïssa Lenin va realitzar una quíntupla revolució teòrica i estratègica:
a.- En la lluita contra la guerra imperialista les seves propostes a les conferències de Zimmerwald (setembre de 1915) i de Kienthal (abril de 1916) van ser les que millor van caracteritzar el caràcter imperialista de la guerra i les tasques que els revolucionaris havien d’acomplir. Els seus textos no es poden deslligar del seu ingent treball sobre la nova etapa de desenvolupament del capitalisme: imperialisme.
b.- L'enorme treball preparatori en la seva elaboració sobre l'imperialisme, consignat als Quaderns de l'imperialisme, que ocupen 794 pàgines al tom 28 de les OC, va treballar en el període 1915-1916; després d'aquest treball, Lenin va redactar el seu fulletó divulgatiu L'imperialisme fase superior del capitalisme. És quelcom més que un fulletó de divulgació.
c.- Vinculat amb aquesta qüestió i amb la qüestió de l'estat, Lenin va continuar en aquest període la reflexió sobre la qüestió nacional que havia començat amb anterioritat a la guerra. És impossible comprendre el pensament de Lenin sobre la qüestió nacional sense vincular-ho al seu estudi sobre l'imperialisme i sobre l’estat.
d.- Lenin emprèn l'estudi de la qüestió de l’estat als seus quaderns de notes sobre Marx i l'Estat, compilades al famós Quadern blau, que van formar la base documental per a la redacció, els mesos d’agost i setembre de 1917 del fulletó L'Estat i la revolució, que va ser publicat a 1918.
e.- Els deu quaderns intitulats per Lenin Quaderns sobre filosofia, escrits els anys 1914-1916, dels quals val la pena ressaltar l'atenció especial que va prestar a l'estudi del llegat filosòfic de Hegel. Amplis resums de Ciència de la lògica, Lliçons d'història de la filosofia i Lliçons sobre la filosofia de la història ocupen un lloc molt important als Quaderns. Cal remarcar fragment de Lenin Sobre el problema de la dialèctica. Es podria resumir dient que, per a Lenin, sense dialèctica, no hi ha revolució.
Nota 6.- Abril de 1917: “Ha arribat el moment de treure’s la camisa bruta de la socialdemocràcia”
Com he dit abans, Lenin va arribar a la revolució amb els deures fets.
El febrer de 1917 va saber comprendre el caràcter compost de la revolució iniciada a Rússia. A les anomenades Cartes des de lluny, i a les Tesis d'Abril, va proposar al seu partit abandonar la política que ell mateix havia proposat durant els anys 1905-1907, per a adequar-la a la nova e imprevista realitat complexa de la crisi orgànica de l’autocràcia i de la irrupció de les masses a l’espai pública que es desenvolupava davant els seus ulls.
L'abril de 1917 Lenin era, en el seu partit, una minoria gairebé d'un. Amb les tesis d'abril va aconseguir convèncer el seu partit sobre el rumb a seguir: a, cap subordinació cap a el govern provisional; b, recolzament incondicional a la rebel·lió dels soldats, del pagesos, dels obrers i de les dones; c, considerar els organismes de contrapoder que les masses en acció havien creat ( els consells) com a embrions d’un estat de nou tipus d’una democràcia obrera i camperola; d, aconseguir la independència política de les classes subalternes respecte del govern provisional; e, comprendre la realitat del doble poder i prendre partit inequívoc pels soviets i, d, no donar per acabada ni frenar una revolució que llavors encara estava en la fase d’ascens.
Nota 7.- La llarga revolució dels pagesos russos
L’any 1905, Lenin havia començat comprendre el caràcter insòlit i únic de la revolució russa. El va començar a intuir quan, analitzant la revolució del 1905, va escriure Dues tàctiques de la socialdemocràcia en la revolució democràtica i tots els textos d’aquesta època. Hi prenia nota de que la revolució del 1905, a més d'un aixecament obrer, i d'una revolució liberal burgesa, havia estat una immensa insurrecció pagesa. També prenia nota de l’aparició massiva i combativa a l’espai públic d’una classe sovint menystinguda pel “marxisme” de la socialdemocràcia: el camperolat. Aquest fet li va fer posar en qüestió alguns dels dogmes de la tradició socialdemòcrata respecte al camperolat.
Durant anys, va maldar durament per a reformar i corregir el programa agrari del partit. Abans de 1917 no havia aconseguit culminar aquesta tasca. En iniciar-se la revolució de febrer i a tot lo llarg d’aquest any, els pagesos no varen esperar a que Lenin acabés la seva feina per a ocupar les terres que treballaven. Però la consciència de Lenin de que els esquemes kautskians no servien per a comprendre la realitat russa li van permetre abandonar els dogmes obsolets i recolzar coherentment la lluita dels pagesos. I aquesta va ser la clau del triomf de la revolució.
Nota 8.- Saber estar en minoria
Lenin sabia estar en minoria. Quan llença la consigna: “Tot el poders als soviets”, el bolxevics eren una minoria en el moviment dels consells. Però per a ell, estar en minoria no significava la subalternitat ni la resignació ni la passivitat. Era saber que la minoria d’avui pot esdevenir la majoria de demà. El saber estar en minoria de Lenin consistia, a partir del reconeixement realista de la correlació de forces, organitzar la lluitar per a canviar-la. Consistia, no en predicar la revolució socialista per avui, sinó en la defensa intransigent les demandes “reformistes” de les grans masses, abandonades i/o traïdes pels reformistes: pau, pa, terra, llibertat. Consistia en saber quina relació dialèctica hi ha entre reforma i revolució.
Consistia en estar disposat a conquerir la majoria a través de la persuasió, de la pedagogia i de la consigna justa i concreta adequada a la conjuntura. Consistia en que la consigna justa només podria ser la condensació en una frase breu o en uns breus paràgrafs d’una anàlisi concreta del nus de contradiccions que actuen en la conjuntura. Consistia en saber que la minoria, no es limita a difondre la consigna justa sinó que la organitza.
Consistia en ser conscient que la millor pedagogia cap a les masses és l’auto-organització del proletariat, l’experiència col·lectiva i la deliberació democràtica.
Nota 9.- L’hegemonia i Lenin
Gramsci considerava Lenin com l'autor de la principal aportació feta al segle XX a la filosofia de la praxi: la teoria de l'hegemonia. No està de més recordar breument que la idea d'hegemonia compareix molt primerencament en l'obra de Lenin: 1911.
Gerratana ens va mostrar ja fa quatre dècades que el Lenin que Gramsci havia conegut (tot i que cap dels textos leninians li va ser accessible a la presó) era el Lenin estadista de la revolució d'Octubre. Menys coneguts li devien ser els precedents escrits de Lenin en defensa de l'hegemonia del proletariat en la revolució democràtic-burgesa. Tanmateix, és interessant trobar en textos de 1911 una definició teòrica que sembla escrita a propòsit per justificar les posteriors tesis gramscianes.
En polèmica amb V. Levitski, que contraposava a la idea de l'hegemonia la idea del 'partit de classe', Lenin afirmava de manera peremptòria: 'Des del punt de vista del marxisme, una classe que negui la idea de l'hegemonia, o que no la comprengui, no és, o no és encara, una classe, sinó una corporació [és a dir, un mer sindicat d'ofici] o una suma de diverses corporacions'. I és, afegia Lenin, 'justament la consciència de la idea de l'hegemonia' la que ha de transformar 'una suma de corporacions en una classe."
Des de el meu punt de vista, El millor “traductor” a Occident de la teoria de l’hegemonia de Lenin fou Gramsci.
Nota 10.- La revolució no és una vorera recta de l’Avinguda Nevski
Com s’ha dit abans, la política sorgida de les tesis d'Abril va portar els bolxevics a aconseguir la majoria, primer en els soviets de Petrograd i de Moscou (setembre) i després, en el Segon Congrés dels Soviets (octubre).
Lenin havia entès el veritable caràcter de la revolució quan adopta un programa agrari que no era el del partit: que era el programa agrari de les masses camperoles.
Lenin havia entès el veritable caràcter de la revolució quan, contra els partidaris de la frase revolucionària, va defensar la signatura del tractat de Brest-Litovsk.
Va donar una altra mostra genial de la seva comprensió de la veritable naturalesa de la revolució en curs quan, un cop acabada la guerra civil i esgotat el comunisme de guerra, es va adonar que calia retrocedir temporalment i impulsar la Nova Política Econòmica.
La revolució no transita plàcidament i progressiva en una línia recta. La revolució a cops avença ràpidament, a cops retrocedeix, fa giragonses, i marrades, transcorre per viaranys insòlits, però no desisteix del seus objectius.
Lenin tenia clar que: “Qui espera una revolució social "pura", no la veurà mai”.
Nota 11.- La revolució i la força de les coses
La “revolució contra el capital” (Gramsci) va xocar amb allò que, per resumir molt, anomenarem aquí, les circumstàncies. No faré aquí un resum d’aquestes “circumstàncies”. Les coneixeu de sobres. O bé, per entendre el Lenin posterior a l’arribava al poder cal conèixer-les.
Cal considerar els enormes obstacles que varen oposar al projecte de construir el socialisme a Rússia. La presa de consciència d'aquest repte històric per part de Lenin adquireix un to especialment dramàtic en els seus últims escrits i intervencions. El conjunt de aquests textos inclosos en el tom 45 de les Obres Completes constitueixen una enorme llegat polític i, alhora, son un exercici d' un enorme nivell de consciència històrica sobre les conquestes de la revolució i de les contradiccions pròpies de l’època que havia hagut de travessar.
Un exemple. No és l’únic. Comparem les propostes sobre l’estat escrites els anys 1916 (Quadern Blau sobre el Marxisme i l’Estat) i 1917 (fulletó sobre L’estat i la revolució) amb allò que havia esdevingut l’estat soviètic a les alçades de 1922. Els textos del tom 45 ens mostren un dirigent que ha madurat extraordinàriament sota la massiva pluja de cops d’una brutal lluita de classes. Un dirigent que, malgrat aquesta maduració, no abandona la perspectiva de l’extinció de l’estat però que s’atén de manera coherent i sense cap tipus de pietat al principi de realitat. Un dirigent que no té cap por a l’autocrítica i a “dir la veritat”. Formulacions com “capitalisme d’estat” o “estat obrer amb deformació burocràtica”, segueixen essent-nos útils per a pensar aquella revolució. També per a pensar sobre d’altres revolucions que avui, encara, estan en el poder.
Una part d'aquests escrits va ser ocultada al partit i als ciutadans soviètics fins a la mort de Stalin. Als comunistes ens cal una reflexió profunda sobre la nostra relació amb la història.
Nota 12. Lenin i la revolució cultural
Avui sabem que a les alçades de 1922 i inicis de 1923, Lenin pensava que per transitar al socialisme calia un llarg període de revolució cultural. Que confiava en l’experiència de la cooperació per modificar la mentalitat camperola en el sentit del socialisme. Que anomenava aquest llarg procés “revolució cultural”. Parlem breument de dos dels seus darrers articles.
- Pàgines del diari, article publicat a Pravda nº 2 de 4 de gener de 1923 (Lenin, O.C. 45:379-384), amb reflexions profundes sobre el procés d'alfabetització de la població pagesa, sobre el rol dels mestres nacionals en el canvi de cultura dels pagesos, sobre les relacions camp-ciutat i sobre la construcció de l'aliança-obrer pagesa. La lluita de les idees necessària per produir un canvi de cultura en les masses pageses obligava a sortir del simplisme obrerista que havia portat a cometre nombrosos errors.
La tràgica experiència del comunisme de guerra activava la seva consciència sobre la lentitud dels canvis culturals i l'angoixa sobre el retard, la falta de consciència en el partit sobre la importància de la revolució cultural i els errors comesos són al centre d'aquest article i en el qual vam comentar a continuació.
Els dies 4 i 6 de gener de 1923 va dictar en dues parts el seu article Sobre les cooperatives (Lenin, O.C. 45:385-393), publicat per primera als números 115 i 116 de Pravda, els dies 26 i el 27 de maig de 1923. En aquest article defensava la importància de les cooperatives en la creació d'una cultura socialista entre els pagesos en el marc de la Nova Política Econòmica. Lenin subratlla la realitat que la revolució política i social a Rússia havia precedit la revolució cultural. Per construir el socialisme era imprescindible una revolució cultural de les més àmplies masses, però calia guanyar temps per ajudar a canviar la mentalitat dels pagesos a través de l'experiència i de la deliberació. Al treball dels mestres de l'escola pública que eren enviats fins a l'última aldea havia de jugar un rol molt important, així com l'apadrinament dels poblets camperols per part dels obrers de les fàbriques de les ciutats s'unien a la nova tasca que havien de cobrir les cooperatives com a instrument privilegiat d'aquest canvi cultural. Només l' experiència positiva de la cooperació podia ajudar a combatre les tendències a l' individualisme presents en els pagesos com a conseqüència de la privatització de l’agricultura endegada per Stolypin després de 1905.
Avui també sabem que qui va millor va recollir aquesta preocupació i la va “traduir” per a la realitat occidental fou Gramsci, quan va formular la necessitat de la “reforma intel·lectual i moral”.
Nota 13.- La revolució no és un cop d’estat
Durant el segle XX, la mitificació de la Revolució russa va confondre un llarg procés iniciat el 1905 (alguns perllonguem aquesta cronologia fins al 1861) amb el moment tècnic-militar de l'assalt al Palau d'Hivern. Convé recordar als blanquistes actuals, que el Palau d'Hivern estava pràcticament buit en el moment de la irrupció dels guàrdies rojos. La immensa revolució social de milions i milions d'éssers humans desfermada per la carnisseria de la primera guerra mundial, ja havia fet col·lapsar l'estructura del poder tant al centre com a la perifèria de l'imperi. La residència d’hivern dels tsars havia esdevingut un símbol vacu i caduc d'un poder ja periclitat.
D'aquest fet n’hem d’extreure una conseqüència: la revolució no consisteix en la presa de la Bastilla o d'un mític Palau d'Hivern. La revolució és una cosa molt més gran, més profunda i complexa.
La mitificació de la revolució com un cop d’estat és compartida tant pels pamfletistes reaccionaris com els revolucionaris impacients. Els primers diuen: la revolució d'Octubre va ser un cop d'Estat fet per una minoria, fou un acte blanquista. Tracten de negar el caràcter profundament democràtic de la revolució russa de 1917. Per a ells la revolució russa és l’inici del totalitarisme del segle XX.
Alguns revolucionaris impacients víctimes són víctimes d'una estranya síndrome d'Estocolm ideològic. Acaben acceptant la tesi de la revolució com a cop d’estat blanquista. Esperen de forma passiva l'arribada del "gran dia" i acaben donant la raó als que prediquen la teoria del cop d'estat. Aquesta mitificació de la revolució és l'opi dels partidaris de la frase revolucionària. Ho sabem des de fa molt de temps: les idees dominants són les idees de la classe dominant.
La teoria de la revolució com a cop d’estat és l’avant-sala de la teoria del totalitarisme. Els treballs polítics i els textos de Lenin refuten aquesta teoria de salt a baix.
Nota 14.- Els temps curts de la revolució
Convé distingir entre els temps curts i els temps llargs de les revolucions.
Els temps curts de la revolució són aquelles conjuntures en què la tempesta perfecta composta pel binomi leninià (els de dalt ja no poden continuar dominant en la manera com ho fan / els de baix ja no poden viure com ho feien) imposa a les forces en presència una confrontació decisiva, imposa la guerra de moviments. Aquestes conjuntures revolucionàries es donen escassament en la història i solen ser particularment breus. Saint Just ens va advertir d'aquest fet molt primerencament i ho va expressar en frases que es van fer cèlebres: "La primavera dels pobles és curta" o "La llibertat va passar com una tempesta".
Però els temps curts de la revolució solen ser menys curts del que molts pensen: deu anys per a la gran revolució francesa: 1789-1799. Molts confonen la Revolució francesa amb les grans jornades del 14 de juliol del 1789, del 10 d'agost del 92 o del 30-31 de maig del 1793. Es tracta d'una versió reductiva i, per tant, falsa de la Revolució francesa. Crec que passa el mateix en relació a la revolució. Per comoditat o per presa intel·lectual se sol compartir una visió reductiva d’un fenomen extraordinàriament complex.
Nota 15.- Els temps llargs previs a la revolució
Aturem-nos ara una mica en els temps llargs previs a la revolució. Es una reflexió necessària en els temps que corren.
Quan parlo dels temps llargs previs a la revolució em refereixo als llargs períodes en què "piano, piano" es reuneixen les condicions subjectives a nivell nano-social, molecular, capil·lar. Petits amotinaments, aparició de rituals o pràctiques religioses antagòniques amb el dogmes de la religió oficial, amotinaments davant una carestia, vagues, boicots, multitud fragmentària i persistent d'actes que no arriben a ser revolucionaris i que, potser no arribin a ser-ho mai desenvolupats a lo llarg i ample del territori i del temps.
Jean Nicolas, tot xxaminant els antecedents de la revolució francesa, els va denominar actes rebel·lionaris. Milers d'accions multiplicats que arriben a produir una nova cultura material de vida, una nova civilització, un nou ordre, una voluntat que pugna amb l'ordre imperant fins a vèncer o diluir-se i ser cooptades pel poder.
Alguns menyspreen la formació d'aquesta nova cultura material de vida, i la consideren com un fet superestructural, subjectiu, immaterial. De manera reductiva, l'etiqueten com a "ideologia", com si la ideologia pertanyés a un món immaterial. Però una nova cultura material de vida, quan aconsegueix expressar-se, adquireix la immensa força material que tenen els actes de masses que inspira. Aquests actes, amb l'ajuda d'alguna conjuntura especial (una guerra prolongada més enllà del promès en els discursos patriòtics inicials, una crisi de subsistències prolongada i recurrent, un excés escandalós de l'acumulació de capital i de beneficis, una crisi política, una crisi de règim polític) potser algun dia es converteixin en una força material imparable: la revolució.
Lenin va denominar aquesta tasca prèvia i posterior a la presa de l’estat així: revolució cultural. Traduint de manera brillant aquesta idea Gramsci va denominar a aquesta tasca històrica “reforma intel·lectual i moral”.
Nota 16. De l’esgotament dels impulsos de les revoluciones que obren èpoques històriques
Els temps llargs de la revolució se solen expressar a nivell internacional i de període històric. Els temps llargs post revolucionaris, son els períodes històrics en què es perllonga l' impuls d' una revolució. D'aquelles revolucions que creen èpoques històriques. Gramsci, i després Eric Hobsbawm, entre d'altres, van afirmar que la revolució francesa es va prolongar en diferents onades (1830, 1848 ... fins al seu últim episodi el 1871). Només després de la massacre de 30.000 communards, la burgesia francesa va aconseguir finalment estabilitzar la seva hegemonia creant la Tercera república. Com va dir Gramsci: "En efecte, només el 1870-71 amb la temptativa de la Comuna, s'esgoten històricament tots els gèrmens nascuts el 1789". Per la seva banda, Hobsbawm va afegir que la revolució russa va ser el darrer dels ecos de la Marsellesa.
L'impuls internacional de la revolució francesa va anar molt més enllà de la cronologia curta (1789-1799). L'impuls de la revolució francesa va determinar tot el procés històric francès i, més enllà, tot el procés històric europeu durant vuit dècades malgrat la "congelació" de la revolució, malgrat Termidor, malgrat el bonapartisme i malgrat el Congrés de Viena i de la Santa Aliança. A França es va prolongar en tres irrupcions en l'espai públic de les masses proletàries urbanes (1830, 1848 i 1871) fins que la burgesia va aconseguir estabilitzar el seu règim amb la IIIa República. A la resta d'Europa, el terror que el jacobinisme infonia a les burgesies va determinar el caràcter de revolució passiva que van tenir els processos de formació dels estats moderns. Els casos d'Alemanya i Itàlia són paradigmàtics en aquest sentits. En un altre lloc he examinat el fracàs de la formació de l'estat-nació al Regne Unit d'Espanya, com a producte d'una permanent revolució passiva.
El fet que l’impuls revolucionari de la revolució francesa s’esgotés en el temps i fora finalment cooptat en el marc de la Tercera República, no significa que els principis de llibertat, igualtat i fraternitat hagin deixat de ser motor de les lluites de la humanitat per a un mon millor. Així ho es va poder comprobar en els Fronts Popular Antifeixistes, en la guerra nacional revolucionària dels pobles espanyol i català contra el feixisme, en les resistències armades contra el nazisme i els feixismes a tota Europa i en els primers governs d’unitat antifeixista després de la derrota de l’eix del mal, l'any 1945. Un impuls que solament la guerra freda va poder trencar.
Una cosa semblant podem predicar de la revolució russa. Com hem vist, el seu impuls es va estendre a tot el món i va durar prop de set dècades. La revolució d’octubre va determinar en gran mesura la història del segle XX fins al seu esgotament, a finals dels anys vuitanta del segle XX. Aquest esgotament va ser argumentat pel secretari general del PCI Enrico Berlinguer, per a demostrar que ja no era possible la revolució a Europa occidental. La majoria dels seus seguidors varen aprofitar per a tornar a posar-se la obsoleta camisa bruta de la socialdemocràcia. Posteriorment, vàrem seguir el seu viatge cap a el centre fins a agafar com a referent el partit demòcrata americà. Potser Berlinguer no era conscient d’aquest viatge cap a ninguna part que iniciava amb la seva formulació. Però certament, part del contingut i de la forma de la seva formulació obria pas a aquesta forma de liquidació de la tradició comunista i del llegat de Lenin. Per no mencionar al llavors secretari general del PCE.
Nota 17. L’esgotament de l’impuls de la revolució d’Octubre no significa l’esgotament de la necessitat de la revolució
Parlar de l’esgotament de l’impuls revolucionari d’ Octubre significa el llegat de la revolució russa? La meva resposta és que no. Les lliçons del passat són útils, necessàries, imprescindibles. Per exemple, són útils per a estar advertits dels molts obstacles amb què les circumstàncies obsequien els projectes revolucionaris. Així doncs, aquest estudi de la història és condició necessària.
Esperar que en el present segle es donin revolucions amb continguts similars, amb els mateixos subjectes socials i polítics i amb els models del segle passat, és tasca vana. Encara més estèrils són les commemoracions litúrgiques, i les reivindicacions absurdes sobre la part de raó que li cabia a cadascuna de les fraccions participants en la revolució russa de 1917 i en l'impuls revolucionari internacional, així com en cadascun dels debats.
Cent anys més tard de 1917 es tracta d'extreure les lliçons, deixant de banda els fetitxismes identitaris, tractant d'assolir una visió de conjunt, de la complexitat i de llarga durada dels antecedents i de les conseqüències de l'esdevingut abans i després de 1917. En definitiva, es tracta que l'examen d’allò esdevingut el 1917 ens ajudi a comprendre, en definitiva, quina cosa és una revolució. En cas d'aconseguir aquesta comprensió global dels processos revolucionaris, potser siguem capaços d'aportar coneixement, consciència i memòria a les noves revolucions que vindran.
Nota 18.- Reforma i revolució
Mentre la dinàmica del desenvolupament capitalista permeti satisfer d' alguna manera les necessitats radicals de les classes subalternes, el poble treballador romandrà en el marc de la fase econòmic corporativa de la seva formació com a classe. El seu moviment serà cooptable, re-subalternitzat, subsumit pel bloc en el poder.
Mentre la classe obrera estigui en aquesta fase de la seva formació, l'emergència de demandes i l'exigència de canvis, deixa de ser un problema per al sistema: fins i tot pot transformar-se en el motor d'una nova etapa de l'acumulació de capital. En la immensa majoria dels casos, ni l’amotinament, la rebel·lió ni el moviment social no arriben a produir una revolució.
Només quan les classes dominants d' una determinada formació social no poden satisfer les necessitats del poble treballador; quan aquestes demandes van a contrapeu de la dinàmica i de les necessitats de l'acumulació capitalista; quan la voluntat col·lectiva construïda en base a l'experiència deliberada en òrgans democràtics de contrapoder, assoleix un nivell de radicalitat suficient, llavors i només llavors, el moviment de les classes subalternes pot arribar a l'estadi de voluntat col·lectiva i adquirir un tint subversiu. És a dir, es pot arribar a proposar la superació de l' ordre social existent i la seva substitució per un altre nou ordre. En el cas de coincidir amb una crisi orgànica del règim, aquesta voluntat col·lectiva pot esdevenir revolucionària.
La reunió d'aquest excepcional i extraordinari cúmul de circumstàncies constitueix la condició de possibilitat de la revolució i, per tant, d’un nou ordre social. Però una condició de possibilitat, no és suficient perquè es produeixi una revolució. Prèviament a la revolució ha d’haver sorgit un nou ordre de manera molecular en els intersticis capil·lars del vell ordre. Com va comprendre Antonio Gramsci, s’ha d’ haver creat una hegemonia abans de prendre el poder, o seguint a Raymond Williams, una contra-hegemonia.
La fase de voluntat general assolida després d' enormes esforços reiterats durant un període històricament llarg és, però, sempre provisional i és i serà combatuda i fins i tot anul·lada per la voluntat de les classes dirigents i dominants. Només conquerint el poder de l'estat pot aquesta voluntat col·lectiva tractar d'abandonar el seu caràcter provisional i aconseguir una certa continuïtat històrica. Després de la burocratització del socialisme realment existent del segle vint i de la seva implosió sabem que aquesta continuïtat històrica del proletariat constituït en classe no està assegurada. Podem doncs, certificar la perspicàcia del pronòstic gramscià.
Nota 19.- La revolució i el progrés
La majoria de les cultures revolucionàries dels segles XIX i XX van estar tenyides d' una concepció teleològica del progrés. Es declaraven hereves de la ideologia del progrés sostingut pel corrent de la pitjor de les dues Il·lustracions: la fisiocràtica de Quesnay, Turgot i Condorcet.
La Il·lustració no és un concepte unívoc: van existir diverses il·lustracions. Contra la il·lustració fisiòcrata escrivien i lluitaven Rousseau, Mably, el cavaller de Jaucourt o Didérot. De les fonts d’aquesta Il·lustració, republicana, igualitària, democràtica, anti-colonial, van beure Robespierre, Saint-Just, Babeuf i Buonarroti. Al seu torn, Bronterre O'Brien i els primers cartistes anglesos, també la Lliga dels Justos i, amb ells, Marx i Engels, van ser hereus d’aquest ric llegat revolucionari.
Tot i que és innegable que en el primer Marx i sobretot en el primer Engels la contaminació progressista és ben visible, però tant Kevin Anderson, Theodor Shanin, Maximilien Rubel i més recentment Marcello Musto, han mostrat de manera suficient l'evolució radical del Marx impregnat de progressisme a principis dels anys 1850's fins a les seves posicions madures sobre la comuna rural russa o índia, o sobre la pagesia, sobre contra el colonialisme, sobre la qüestió nacional o, en general, sobre les societats no euro-occidentals.
Quan Kautsky i Berstein inventaven el marxisme el van contaminar amb una teleologia del progrés, vinculada a la mundialització, al colonialisme, al desenvolupament del capitalisme com si aquest fos, en si mateix un progrés. Ens van ocultar o, en el millor dels casos, ignoraven parts substancials de l'obra de Marx, sobretot del Marx més madur. En base a aquesta contaminació del marxisme amb el progressisme, amb el positivisme i amb l'evolucionisme burgès es van considerar com a progressistes les terribles conseqüències de la privatització dels béns comuns en l'agricultura, de la destrucció dels usos i costums de la comunitat agrària, de la creació d'un mercat de les subsistències primer nacional i després mundial. No es va comprendre el dany immens causat per la colonització i l'imperialisme. Es va justificar l'existència d'una aristocràcia obrera que es beneficiava de les migdiades del colonialisme i que es constituïa en la guàrdia obrera de l'ordre burgès. Tant Lenin com Rosa Luxemburg van analitzar i descriure aquesta aristocràcia obrera a la qual veien com el principal obstacle per a la revolució. Marx ja havia descrit les conseqüències d'aquesta ideologia entre la classe obrera en relació a la independència d'Irlanda. Però els seus escrits van ser oblidats, fins i tot negats.
Afortunadament el moviment comunista del segle XX no es va reduir a les seves expressions euro-occidentals. El moviment comunista va comptar entre les seves rengleres amb l’aportació d’ Antonio Gramsci (sobre el rol del camperolat i/o de la qüestió meridional en la revolució); de José Carlos Mariategui (sobre les qüestions territorial, camperola i indígena); o d’ Ho Chi Minh per a la lluita d’alliberament nacional dels pobles o de Harry Haywood o d’Àngela Davis (i de molts altres en la lluita contra el racisme i l’opressió nacional de la població afro-descendent dels USA). Per raons d’espai només dono uns pocs exemples d’una nòmina molt més gran.
Cent anys més tard de la revolució d'Octubre i en l’estela dels exemples posats, és urgent que revisem el nostre concepte de progrés, tenyit d'eurocentrisme, d'evolucionisme, de positivisme i de desenvolupamentisme a la Walt Rostow.
Nota 20.- La revolució com a fre de seguretat
D’ acord amb el que s' ha dit sobre la qüestió del progrés, la revolució entesa com a locomotora de la història les calderes de la qual són alimentades pel desenvolupament de les forces productives ha estat descartada fa molt de temps. Les forces productives desencadenades fa dècades que s'han convertit en forces destructives. Al nostre país, Manuel Sacristán ens va advertir ja fa cinc dècades d’aquesta qüestió. La ideologia del progrés infinit provinent de la il·lustració fisiocràtica va contaminar el marxisme inventat per la segona internacional, i que va ser heretada per les successives internacionals, ha tingut com a resultat inesperat afavorir els mecanismes d'acumulació del capitalisme. Però el sistema, en el seu desenfrenat i caòtic desenvolupament condueix el tren de la humanitat cap al col·lapse ambiental, cap al desastre humanitari, cap a la guerra, cap a la barbàrie.
"Socialisme o barbàrie" van dir Engels i Rosa Luxemburg. Davant d'aquest panorama distòpic, la revolució apareix avui no només com a desitjable si no com a absolutament urgent i imprescindible.
Però, avui més que mai el sentit de la revolució del segle XXI s'ha d'atenir a l'advertència de Walter Benjamin: "Tal vegada les revolucions són el gest d'agafar el fre de seguretat que fa la humanitat que viatja en aquest tren".
Ha arribat l'hora de fer-li cas també al camarada Benjamin.
Bibliografia
Les vint notes que antecedeixen comenten o bé citen implícitament, entre d’altres, set breus textos de Lenin dels que poso aquí els enllaços per a que puguis descarregar-los i llegir-los. Advertència: els links s’adrecen als toms de les Obres Completes (OC) respectius.
1.- Juliol 1905, Dos tácticas de la socialdemocracia en la revolución democrática. OC 11:1-139
2.- Gener de 1917, Informe sobre la revolución de 1905. OC 30: 9-137
3.- 10 (23) de abril de 1917, Tesis de Abril. OC 31:157-198
4.- 13 de novembre de 1922, Cinco años de la revolución rusa y perspectivas de la revolución mundial, OC 45: 295-310
5.- 2 de gener de 1923, Páginas del diario, article publicat a Pravda nº 2 de 4 de gener de 1923, O.C. 45:379-384
6.- 4 i 6 de gener de 1923 va dictar en dues parts el seu article Sobre las cooperatives, OC 45: 385-393
7.- 17 de gener de 1923, Nuestra revolución (A propósito de los apuntes de N. Sujanov). OC 45, 394-398
Textos de Joan Tafalla
Les vint notes precedents condensen una part del meu modest treball de lectura i recerca sobre Lenin i la revolució en els darrers anys. El conjunt d’aquest treball apareixerà en un llibre que aquests dies estic acabant d’editar. Pots ampliar alguns aspectes d’aquestes notes en el llistat d’articles o capítols de llibre on argumento tot plegat una mica més àmpliament. En els casos que el text està a internet pots clicar sobre el títol per a descarregar el text:
