Amb en el conductor del programa "A les portes de Troia" Sergio Rodríguez.
Castellar del Vallès, 18 de desembre de 2020.
Pots escoltar el pod cast aquí:
dilluns, 21 de desembre del 2020
dissabte, 19 de desembre del 2020
En la mort de Robert Paris (1937-2020)
El passat 24 de setembre de 2020 va morir el gran introductor de l'obra d'Antonio Gramsci a França, Robert Paris. Acabo de coneixer la notícia avui 19 de desembre de 2020.
A Espanya la figura de Robert Paris a dures penes es coneguda pels més vells del gremi dels historiadors pel seu llibre Los orígenes del fascismo, publicada a Barcelona, Ediciones Península, 1969 i re-editada en diverses ocasions. I poca cosa més.
Pero fou un autor que va anar molt més enllà d'això, como ens mostra la nota necrològica publicada a Laboratoire italien, Politique et société:
Un ricordo di Robert Paris (1937-2020)
per Antonio Bechelloni
Hem conegut amb tristesa la notícia de la mort de Robert Paris que va tenir lloc a Arras (Pas-de-Calais) el 24 de setembre passat. Havia ensenyat durant molts anys a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS) de París.
Robert Paris tenia un recorregut de recerca original i atípic, a la cruïlla de diverses disciplines. El seu primer contacte amb la cultura italiana es remunta a una tesi sobre Giambattista Vico realitzada sota la direcció de Georges Canguilhem.
Després van aparèixer els seus interessos pel feixisme, testificats per dos textos dels anys seixanta, l'un i l'altre traduït a l'italià, sobre els orígens del feixisme, així com sobre l'emigració italiana i l'exili polític-intel·lectual, tal com ho testifica la seva Itàlia pionera fora d’Itàlia en la història d’Itàlia, Einaudi dirigida per Corrado Vivanti i Ruggiero Romano.
Curiós i políglota, els seus interessos per la política i la cultura italianes es van creuar amb un interès per la història i la cultura llatinoamericanes. Una de les seves tesis doctorals sobre l’intel·lectual peruà José Carlos Mariátegui, que havia conegut i apreciat tant Antonio Gramsci com Piero Gobetti, va ser l’ocasió d’un pont entre l’univers intel·lectual-polític italià i llatinoamericà. L'any 1972 va editar Set assaigs sobre la realitat peruana i altres assaigs polítics de Mariátegui per a l'Editorial Einaud.
Una obra de gran compromís que va ocupar molts anys de la vida intel·lectual de Robert va ser també la traducció al francès dels Quaderns de la presó de Gramsci, dirigits i editats per ell amb una gran meticulositat i originalitat, com demostra la riquesa de l’aparell crític de notes, la seva àmplia introducció a l’últim dels cinc volums publicats a la prestigiosa Bibliothèque de philosophie de Gallimard.
Finalment, pel que fa a Amèrica Llatina, a més dels escrits relatius a Mariátegui i el seu univers, durant els darrers anys de la seva vida activa va estar treballant en un Dictionnaire biographique du mouvement ouvrier d’Amérique latine.
D’esperit rebel, fort i no sempre fàcil d’abordar, Robert va saber teixir amistats sòlides i duradores i molts, en el context de la investigació històrica i filosòfica a Itàlia, el recorden amb afecte.
Traducció: Joan Tafalla
Sabadell, 19 de desembre de 2020
Notes:
1.- Antonio Bechelloni comet un error tot atribuint a Mariategui haver conegut Antonio Gramsci.
2.- Sobre el Diccionari biogràfic del moviment obrer d'América Llatina, adjunto aquests dos enllaços:
Los diccionarios biográficos de América Latina, entre la historia del movimiento obrero y las izquierdas. Un homenaje a Robert Paris
3.- Una altra necrològica de Robert Paris:
Disparition de Robert Paris, président d’honneur de la Mutualité Française Jura
Fuente: Pacarina del Sur - http://pacarinadelsur.com/home/huellas-y-voces/1492-los-diccionarios-biograficos-de-america-latina-entre-la-historia-del-movimiento-obrero-y-las-izquierdas-un-homenaje-a-robert-paris - Prohibida su reproducción sin citar el origen.
dijous, 10 de desembre del 2020
Quin republicanisme per a l’emancipació ?
Engels entre la república comunal i la república democràtica
Casal Popular de Nou Barris 3 Voltes Rebel, 9 de desembre de 2020.
Joan Tafalla.[1]
El republicanisme democràtic d’Engels (i del seu amic i company de lluita Karl Marx) està ben acreditat. També ho està el fet de que la seva militància prèvia a 1848 es va forjar en el món del post-jacobinisme: Filippo Buonarroti, Auguste Blanqui, La Lliga dels Justos, el cartisme, George Julian Harney, o Bronterre O’Brien entre d’altres molts, formaven part d’aquest magma intel·lectual, moral i polític en el que ambdós es movien, debatien i lluitaven.
Fou Engels qui, a la Festa de les Nacions celebrada a Londres el 22 de setembre de 1845 en commemoració del 53 aniversari de la proclamació de la primera república francesa, després d’afirmar que:
“La democràcia d’avui és el comunisme”,
afegí que:
“... la democràcia s’ha transformat en principi proletari. És possible que les masses no tinguin gaire claredat d’això, sobre aquest, l’únic significat correcte de democràcia, però per tots l’obscura sensació de la igualtat dels drets radica en la democràcia...
En una època com aquesta cal recordar Marat i Danton, a Saint Just i Babeuf i l’alegria del triomf de Jemappes i Fleurus”.[2]
En 1845, Engels fa una inequívoca i explícita reivindicació del republicanisme democràtic com a tradició.
Atenció: no es tracta de qualsevol república. La tradició que reivindica és la de la república democràtica per que hi han repúbliques de tot tipus: repúbliques aristocràtiques (Roma), repúbliques esclavistes (les dels estat confederats del sud dels USA, repúbliques de mercaders ( Venècia, Florència, Gènova...), repúbliques de pirates (qualsevol vaixell pirata era una república), també repúbliques d’esclaus fugits a la selva (quilombos)...
Per a l’Engels de 1845 tan sols una república democràtica com la de l’any II de la revolució francesa podria servir a l’emancipació del proletariat.
Altres textos de la mateixa època d’ambdós amics on la qüestió del republicanisme democràtic i l’herència de la revolució francesa son debatuts críticament són: La qüestió jueva ( Marx, 1843); La situació de la classe obrera a Anglaterra (Engels, 1845) on podem conèixer la importància de la tradició jacobina en els inicis del moviment obrer anglès; La Sagrada Família (d’ ambdós amics, 1844-45); La crítica moralitzant i la moral crititzant. Contra Karl Heinzen, (Marx, 1847); Principis del Comunisme ( Engels, 1847); El Manifest del Partit Comunista ( ambdós, 1848); així com els de la Nova Gaseta Renana (1848-49), per posar només alguns exemples.[3]
Aquest és el clima intel·lectual i l’estat de l’elaboració del dispositiu conceptual amb que els dos camarades intervingueren en la revolució europea de 1848-1849.
A partir d’aquesta cultura política i d’aquest ambient intel·lectual reflexionaren sobre les terribles derrotes sofertes en la revolució de 48-49 i escrigueren textos insuperats sobre la complexitat de la lluita de classes i la revolució i la contrarevolució a França i Alemanya durant els anys 1850-51, com:
· Els articles escrits per ambdós a la Nova Gaseta Renana ( òrgan de la democràcia) entre 1848 i 1849.
· La lluita de classes a França entre 1848 a 1850 (Marx, 1850) i quin important i manipulat per Berstein i per l’eurocomunisme pròleg escrit per Engels l’any 1895 no comentaré ara i aquí;[4]
· El 18 de Brumari de Lluis Bonaparte ( Marx, escrit en 1851-52) o
· Revolució i contrarevolució a Alemanya ( escrit per Engels, I signat per Marx entre 1851-52).
En totes aquestes obres tots dos amics i camarades mantingueren el republicanisme democràtic com a eix estratègic de la revolució proletària i socialista.
Però la revolució europea de 1848-1849 fou derrotada. Aquesta derrota i una
nova fase d’estabilització de l’economia obriren un període de retrocés del
moviment obrer, democràtic i republicà.
El republicanisme democràtic d’Engels en el marc de la nova onada del moviment.
A partir dels inicis dels anys 60 del segle XIX s’inicià una nova onada del moviment revolucionari i obrer. L’inicià la insurrecció polonesa de 1863, els esdeveniments a Irlanda i el creixement de l’obrerisme arreu d’Europa portaren a la fundació de la Associació Internacional dels Treballadors el 28 de setembre de 1864, a la que ambos amics i camarades dedicaren un enorme esforç polític i d’elaboració doctrinal que durarà fins la mort d’ambdós l’any 1883 ( Marx) i 1895 (Engels). El moment més alt d’aquest ascens revolucionari fou la Comuna de Paris de 1871 quina experiència pràctica va produir un fort impuls a l’elaboració d’ambos camarades. No en va, Marx va dir que una pas endavant del moviment és més important que mil programes.
És en aquest context que cal col·locar tres obres en que, a demanda del “moviment real que aboleix l’estat actual de les coses”, tots dos amics aprofundiren la seva concepció sobre el republicanisme democràtic. Parlo de: La Guerra Civil a França (Marx, 1871), La Crítica del programa de Gotha (Marx, 1875) i la Crítica del programa d’ Erfurt (Engels, 1891).
El pla d’Engels de 1891
Durant l’any de 1891, el partit socialdemòcrata alemany es disposava a debatre el seu programa en el congrés d’ Erfurt. Un congrés ple de conseqüències no solament per a els alemanys sinó també per a tota la Socialdemocràcia internacional. El programa d’ Erfurt i una obra anterior de Kautsky, “El programa socialista” configuraran tot allò que serà la socialdemocràcia fins la guerra de 1914-1918.
Engels no està d’acord amb el programa. Però és vell, està a Londres l’ SPD no compta amb ell.
Però Engels té un pla de batalla del vell Engels per a evitar l’evolució “filistea” ( Engels dixit) i reformista del PSD. Una batalla que, desgraciadament, va perdre. EL pla de batalla es composa de tres edicions.
1.- Text.
Engels va proposar publicar la Crítica al programa de Gotha escrita pel seu amic l’any 1875. Com es sabut, aquest text havia estat ocultat als militants del partit “per a evitar problemes” en el congrés d’unificació de la socialdemocràcia alemanya de 1875.
La proposta de publicació l’any 1891 comptà amb la fèrria oposició de August Bebel i Wilhelm Liebknech, així com de Kautsky i de Dietz, redactor en cap i editor, respectivament, de la revista teòrica del PSD Die Neue Zeit (Els nous temps). Finalment va prevaldre la pressió feta pel “vell” de Londres i l’obra fou publicada.
En aquest text de maig de 1875, entre altres qüestions, Marx criticava durament la mancança republicana del programa de Gotha (Maig de 1875):
“El Partit Obrer Alemany... no hauria d’haver oblidat lo principal, a saber: que totes aquestes boniques minúcies tenen per base el reconeixement de l’anomenada sobirania del poble, i que, per tant solament són possibles en una república democràtica”.[5]
Remarquem: sobirania del poble = república democràtica. Estem a 1875. El nou partit alemany fundat a Eisenach havia oblidat lo principal: la república democràtica.
L’any 1891, setze després, Engels segueix pensant el mateix. Per això pensava que era útil de publicar el paper escrit pel seu company.
2.- Text
Entre el 18 i 19 de juny de 1891, Engels escriu la seva dura crítica al projecte de programa que l’SPD va aprovar finalment en el congrés d’ Erfurt ( 14 a 21 d’octubre de 1891).
Per a ell el programa de 1891 també estava ben escàs d’esperit republicà:
“ Cert es que, des de el punt de vista de les lleis, sembla que no es permet posar directament en el programa... Però el fet de que, a Alemanya, no es permet ni tants sols presentar un programa de partit obertament republicà prova fins a quin punt es profunda la il·lusió de que en aquest país es pugui instaurar de forma idíl·licament pacífica la república, y no solament la república, sinó també la societat comunista.
D’altra banda, es pot inclús, en cas extrem, esquivar el problema de la república. Ara bé, allò que, segons penso, hauria de figurar en el programa es la reivindicació de la concentració de tot el poder polític en mans de la representació del poble. I això seria suficient per ara, donat que no és pot anar més enllà”.[6]
Remarquem, de nou que aquest text, escrit també fou publicat ex post festum, o dit en català: a misses dites. Els militants socialistes alemanys ( i de la resta del món) sols el varen poder llegir deu anys després del congrés i quan el text havia perdut la seva eficàcia política i s’havia convertit en una peça de museu per a estudiosos.[7]
Quan els militants lletraferits van poder llegir la Crítica d’Engels, el programa d’Erfurt, amb gairebé totes les mancances assenyalades pel vell Engels ja s’havia convertit en un text sagrat per a la militància. L’absència de cultura i praxis republicanista que l’impregnaven, també ho eren.
Tot corrent el perill del presentisme, faré un parèntesi per a dir una coseta: qualsevol paregut amb la realitat actual espanyola des de la transacció del 78, no és pura coincidència.
Una darrera contra prova d’aquest republicanisme democràtic d’Engels:
Eduard Berstein un cop morts Marx i Engels, l’any 1899 publicà un llibre on considerava que els principals errors d’ambdós camarades eren el republicanisme ( que ell anomena blanquisme i terrorisme), junt amb el hegelisme. Es deia Les premisses del socialisme i les tasques de la socialdemocràcia. [8]
Berstein era un magnífic coneixedor de l’obra de Marx i Engels i sabia bé de què parlava. També coneixia molt bé quines parts de l’obra d’Engels i Marx que eren un impediment per a la consolidació del reformisme de la direcció socialdemòcrata.
3er. text
El 18 de març de 1891, pública El text de Marx, La Guerra Civil a França, que son els manifestos de l’AIT que va escriure Marx sobre l’experiència de la Comuna de Paris. Hi escriu un pròleg que comentaré a continuació
La comuna de Paris: la forma per fi trobada
La cruel experiència de la massacre de proletaris de Paris el juny de 1848, així com les massacres de proletaris i demòcrates de Viena, de Praga, de Milan i de Budapest varen obligar tant a Marx com a Engels a pensar en la necessitat que tenia el proletariat de, un cop feta la revolució i establerta la república democràtica, establir un poder excepcional i provisional que permetés enderrocar tota l’estructura de poder de les classe explotadores i opressores i obrir el pas a l’establiment de la veritable democràcia, és a dir el socialisme.
Anomenaren aquesta necessitat sota un nom terrible: dictadura del proletariat.
Si l’amable lector em segueix podrà comprovar, potser amb sorpresa, que ambdós consideraven que aquest poder de la classe obrera tenia d’adoptar la forma de república democràtica. Però anem per pams.
L’any 1848 ambdós camarades havien escrit en El Manifest del Partit Comunista:
“Ja em vist anteriorment que el primer pas de la revolució obrera el constitueix la elevació del proletariat a classe dominant, la conquesta de la democràcia.
El proletariat usarà la seva hegemonia política per a despullar paulatinament a la burgesia del seu capital, per a centralitzar tots els instruments de producció en mans de l’estat, és a dir del proletariat organitzat com a classe dominant i per a incrementar en lo possible la massa de les forces productives.
Com és natural, en primera instància això sols pot passar per mitjà de intervencions despòtiques en el dret de propietat i en les relacions burgeses de producció...”[9]
Remarquem de nou l’equació: elevació del proletariat a classe dominant = conquesta de la democràcia = despullar la burgesia del capital = centralitzar instruments de producció en mans de l’estat = el proletariat organitzat com a classe dominant”. I remarquem l’expressió: “mesures despòtiques”.
Això ho escrivien a finals de desembre de 1847 i principis de gener de 1848.
El mes de juny vingué la massacre d’obrers a Paris i successivament les terribles experiències, les massacres de proletaris comeses per la burgesia i aliada amb les restes de l’antic règim per tota Europa.
Marx es veu en la necessitat de concretar què volen dir aquelles “mesures despòtiques”.
Marx anomenà per primer de manera explícita com dictadura del proletariat a aquesta forma transitòria de poder de classe fou en privat, en una carta que envià el 5 de març de 1852 al seu amic Joseph Weydemeyer:
“ ... Pel que a mi es refereix, no em correspon el mèrit d’haver descobert l’existència de les classes en la societat moderna ni la lluita entre elles... Allò que jo he aportat de nou ha estat demostrar: 1) que la existència de les classes només va unida a determinades fases històriques de desenvolupament de la producció; 2) que la lluita de classes condueix, necessàriament, a la dictadura del proletariat; 3) que aquesta mateixa dictadura no és, en si, altra cosa que el trànsit cap a l’abolició de totes les classes i cap a una societat sense classes...”[10].
A la seva Crítica al Programa de Gotha, aclareix encara més què volia dir:
"Entre la societat capitalista i la societat comunista transcorre el període de la transformació revolucionària de la primera a la segona. Aquest període correspon també un període polític de transició, l'Estat del qual no pot ser altre que la dictadura de proletariat."[11]
Posem context a aquest text: fou escrit quatre anys després la nova massacre d’ entre 10 i 20.000 afusellats pels carrers de Paris i, oficialment 43.522 empresonats durant la Setmana sagnant (21-28 de maig de 1871).[12] La burgesia triomfant va delmar de nou el proletariat de Paris, després de derrotar militarment la Comuna. Només havien passat 23 anys de la massacre de juny de 1848.
Quatre anys abans de la crítica al programa de Gotha, Marx havia escrit una magistral valoració de la Comuna on deia:
“Heus aquí el seu secret: la Comuna era, essencialment, un Govern de la classe obrera, fruit de la lluita de la classe productora contra la classe expropiadora, la forma política per fi descoberta pera portar a terme dins d’ella l’emancipació econòmica del proletariat”.[13]
Aquesta “forma política per fi descoberta” és descrita minuciosament per Marx en l’apartat III de La Guerra civil a França. Per raons d’espai no puc fer-ne aquí un resum. Invito al lector a llegir-lo sencer si vol comprendre què era la “dictadura del proletariat” per a Marx i per a el seu company de lluita, Engels.
Un any després de la Comuna i de la Guerra Civil a França, en el prefaci a l’edició alemanya del Manifest Comunista de 1872 ambdós camarades insistiran en la idea:
“... de la Comuna de Paris, en la que el proletariat posseí el poder polític, per primer cop, durant dos mesos ... Sobretot la Comuna ha demostrat que la classe obrera no pot prendre simplement possessió de la màquina estatal tal com és i posar-la al servei dels seus propis fins”.[14]
L’any 1991, Engels re-edità La guerra civil a França. Era un altre intent d’influir en el debat del congrés del partit alemany. En l’important prefaci que va escriure d’aquesta nova edició de La guerra civil a França, defensà la idea de que la Comuna era la forma política de la dictadura del proletariat. I que ho era com a producte de l’experiència pràctica de la classe i no com a fruit d’una elucubració de despatx:
“La Comuna hagué de reconèixer des de el primer moment que la classe obrera, al arribar al poder, no podia seguir governant amb la vella màquina de l’Estat, i que per a no perdre altra vegada la dominació conquerida de bell nou, la classe obrera tenia, d’una part escombrar tota la vella màquina repressiva usada fins llavors contra ella, i d’altra part, prevenir-se contra els seus propis diputats i funcionaris, declarant-los a tots, sense excepcions, revocables en qualsevol moment...”
“Prevenir-se contra els seus propis representants”, una vella tradició revolucionària que ensorra les seves arrels en l’any II de la primera república francesa i en la Comuna. Una tradició que fou titllada d’antigalla i oblidada per la Internacional Socialista a finals dels anys 90 del segle XIX. Quan Kautsky, Berstein, Turati, Guesde i d’altres inventaven un “marxisme” poc fidel tant a la lletra com a l’esperit de Marx i Engels.
I segueix:
“... Darrerament, les paraules ‘dictadura del proletariat’ han tornat a sumir en sant horror al filisteu socialdemòcrata. Doncs bé, cavallers, voleu saber quina faç presenta aquesta dictadura? Mireu la Comuna de Paris: heus aquí la dictadura del proletariat”[15]
El mateix any 1991, en la seva crítica del programa d’ Erfurt el mateix Engels reblarà el clau de manera contundent:
“Està absolutament fora de tot dubte que el nostre partit i la classe obrera només poden arribar a la dominació sota la forma de la república democràtica. És més, la república democràtica és la forma específica de la dictadura del proletariat, com ja ho ha demostrat la Gran Revolució francesa”.[16]
Cal prestar atenció a la distinció entre el contingut de classe d’un estat i la seva forma que està implícit en el text.
Una república democràtica és una forma d’estat que pot adoptar diversos continguts de classe. Tant pot consolidar la dominació de classe de la burgesia, com ho va fer la tercera república francesa, com pot ser la forma que adopta el poder de classe del proletariat en la república de l’any II o en la Comuna de Paris. Res no està escrit d’avant-mà.
És sempre la lluita de classes la que decideix aquesta relació entre forma i contingut.
Sobre la república única e indivisible i el centralisme
L’article primer de la Constitució de 1793 proclama: “La república francesa és una e indivisible”. D’aquesta afirmació s’ha després un malentès explotat de manera desvergonyida per tota classe de liberals i de nacionalistes sobre el suposat centralisme de la primera república francesa i, en general del jacobinisme. És una visió basada, com diu Engels, en un malentès. Un malentès provinent la historiografia liberal sobre la revolució. En primer lloc per Jules Michelet, però també de Alexis de Tocqueville.[17] Un malentès que Marx i Engels compartiren més o menys fins l’època de l’AIT i sobretot, de la Comuna de Paris, en que varen revisar la seva visió de manera radical.
Veiem-ne, breument, la seqüència del centralisme en Marx i Engels.
En el Manifest Comunista el mot centralització s’usa com sinònim d’estatització de la propietat burgesa:
“... centralitzar tots els instruments de producció en mans de l’estat... centralització del crèdit en mans de l’estat ... centralització dels transports en mans de l’estat ...”.[18]
Recordem que l’estat, en aquest text, després de la revolució no és quelcom similar a allò que hem conegut durant els segles XX i XXI, l’estat post-revolucionari en el manifest és:
“... el proletariat organitzat com a classe dominant”. [19]
Això dona vies per a un altre debat sobre l’Estat, que Marx i Engels no reduïen a l’aparell repressiu. Però no seguiré per aquest camí. No disposo del temps i vosaltres tampoc.
Abordem ara un altre significat del concepte “centralització”. En el primer punt de Les reivindicacions del partit comunista a Alemanya, document que els comunistes alemanys portaven a les seves motxilles durant les batalles de la revolució alemanya de 1848-49 deia així:
“1) Tota Alemanya serà declarada república única e indivisible”.[20]
Afegim també que a la Memòria del consell central de la Lliga dels comunistes, datada el més de març de 1850 i enviada a totes las comunes de l’organització comunista, amb vistes a la preparació de la pròxima explosió revolucionària que consideraven encara imminent a principis de l’ any 1850 es diu:
“De la mateixa manera que a la França de 1793, la centralització més rigorosa ha de ser avui la tasca del partit veritablement revolucionari”.
Ambdós documents foren escrits per Marx i Engels després de 1848. Dos textos que avui son repetits fins l’avorriment per part d’alguns nacionalistes espanyols d’esquerres. Obliden la revisió posterior feta per Engels. No sé si ho fan de mala fe o per ignorància.
L’any 1885, Engels, segurament influït per l’ experiència concreta de la Comuna i per un coneixement més aprofundit de la veritable història de la primera revolució francesa, Engels va revisar aquesta visió de la república única i indivisible. A la re-edició de la Memòria de 1850 publicada 35 anys més tard, deia:
“Cal recordar avui que aquest passatge es basa en un malentès. En aquell moment s'admetia - gràcies als falsaris bonapartistes i liberals de la història- que la màquina administrativa centralitzada francesa havia estat introduïda per la gran Revolució i manejada destacadament per la Convenció com una arma indispensable i decisiva per vèncer la reacció realista i federalista i a l'enemic exterior. Però avui se sap que durant tota la revolució, fins al 18 Brumari [ 9 de novembre de 1799, j.t.], l'administració total del departament, del districte i dels municipis es componia d'autoritats elegides pels administrats mateixos els qui, en el marc de les lleis generals de l'estat, tenien una llibertat completa; que aquesta administració autònoma provincial i local, de manera semblant a com succeïa a Amèrica, es va convertir precisament en la palanca més poderosa de la revolució, fins al punt que Napoleó, immediatament després del seu cop d'estat de l'18 brumari, s'afanya a reemplaçar-la pel règim prefectorial encara en vigor en els nostres dies i que va ser per tant, des del principi, un instrument de la reacció. Però, en tant que l’autonomia local i provincial no s’oposen amb la centralització política nacional, no es pot confondre amb l’egoisme cantonal i comunal que ens ofereix Suïssa i que els republicans federals d'Alemanya de sud volien establir com a regla a Alemanya l’any 1849”.[21]
L’any 1991 en la ja esmentada Crítica al programa d’Erfurt, Engels reblarà el mateix clau:
“ Així doncs, república unitària. Però no en el sentit de la present República francesa, que no és altra cosa que l’Imperi sense emperador fundat l’any 1798. De 1792 a 1798, cada departament francès, cada comuna, posseïen la seva completa autonomia administrativa, segons el model nord-americà, i això ho hem de tenir també nosaltres. Nord-Amèrica i la primera república francesa ens han mostrat i provat com s’ha organitzar aquesta autonomia”.[22]
La idea de la república una i indivisible té a veure amb la idea republicana de que la sobirania nacional o popular[23] és indivisible. És un principi republicà bàsic. També ho és que la sobirania nacional-popular, única i indivisible, l’exerceix el poble des de les comunes[24] i que la única possibilitat de que la forma “república democràtica” pugui tenir un contingut de classe emancipatori és que estigui despullada de la burocràcia connatural amb el centralisme. De no fer-se aquesta tasca, en la república democràtica hi romandria el seu caràcter de classe, dominador, opressor i alienant.
Tard o d’hora es reproduiria la divisió entre governants i governats. Per a Engels destrucció de la burocràcia i del centralisme és una condició sine qua non la república democràtica no podria obrir el camí al socialisme.[25]
La experiència del socialismes del segle XX mostra l’enorme interès d’aquesta posició ocultada i negligida pels adoradors de l’estat i la seva pitjor forma: l’estat centralista.
Entre la constitució comunal i la república democràtica.
Però, com advertí Lenin: “la república democràtica encara és un estat”.[26] O sigui, cal anar més enllà.
Nosaltres, després de l’experiència del segle XX hem de reconèixer la tendència dels estats a perpetua-se i a centralitzar-se. La via d’usar la república democràtica com a forma política de l’estat de transició al socialisme podria entrar en contradicció dialèctica amb la idea de “règim comunal”, present a la Comuna de Paris i en el text de La guerra Civil a França.
Aquest problema potser no fou prou advertit per Engels, que sembla passar imperceptiblement de la forma república de les comunes a la forma república democràtica. És més, alguns autors, accentuen aquesta oscil·lació o titubeig entre ambdues formes.[27]
Fem, també un breu recorregut d’aquesta qüestió en els textos Engels i del seu company de batalles.
L’apartat III de La Guerra Civil a França comença així:
“El poder centralitzat, amb els seus òrgans omnipresents: l’exèrcit permanent, la policia, la burocràcia, el clergat i la magistratura – òrgans creats segons un pla de divisió sistemàtica i jeràrquica del treball- procedeix dels temps de la monarquia absoluta [ O sigui: no procedeix de la primera república francesa, j.t.] i va servir a la naixent societat burgesa com una arma poderosa en les seves lluites contra en feudalisme”.[28]
És a dir, l’any 1875 tant Marx com Engels compartien la idea de que el centralisme fou creat per la monarquia absoluta i després del parèntesi de la primera república francesa fou recuperat pel primer i pel segon Imperi. La república burgesa ( entre de Juny de 1848 i el 18 de brumari de Lluis Bonaparte (2 de desembre de 1851) i la tercera república, heretaren aquest caràcter centralista i burocràtic.
Per a Marx la única forma política alternativa a l’estat centralitzat no era la república burgesa si no la República comunal:
“L’antítesi directa de l’Imperi era la Comuna. El crit de ‘república social’ amb que la revolució de febrer fou anunciada pel proletariat de París, no expressava altra cosa que una república que no sols acabés amb la forma monàrquica de la dominació de classe, sinó amb la pròpia dominació de classe. La Comuna era la forma positiva d’aquesta república”.[29]
I com es pot llegir més endavant en el mateix text, la república comunal, fou producte d’una revolució intentà destruir el centralisme i la burocràcia de l’estat:
· Consellers escollits per sufragi universal, responsables i revocables.
· Abolició de la divisió de poders ( això vol dir única e indivisible) i es constituí cam a corporació de treball executiva i legislativa.
· La policia deixa de de ser un òrgan estatal centralitzat i passa a ser una eina de la comuna, responsable i revocable en tot moment, igual que la resta de branques de l’administració:
· “En mans de a Comuna es posaren no solament la administració municipal, sinó tota la iniciativa portada fins llavors per l’Estat”.[30]
· L’exèrcit i la policia permanents foren suprimits,
· S’establí la separació de l’església i de l’estat, etcètera.
La descripció és llarga i de recomanable lectura. Aquest règim comunal havia de ser establert en tot el territori de la república. L’antic govern centralitzat havia de donar pas a l’auto-administració dels productors, la forma de la comuna havia de ser adoptada per totes les ciutats i pobles, fins els més petit del llogarets.
“No es tractava de destruir la unitat de la nació, sinó pel contrari, d’organitzar-la mitjançant un règim comunal, convertint-la en una realitat al destruir el poder de l’Estat, que pretenia ser l’encarnació d’aquella unitat, independent i situat per sobre de la pròpia nació, en quin cos no era altra cosa que una excrescència parasitària!”[31]
No puc anar més enllà en el comentari d’aquest text oblidat i negligit per la majoria dels defensors de la via parlamentària al socialisme. El temps obliga. Crec que si el lector acaba de llegir aquest apartat III en la seva integritat entendrà què vol dir Engels quan afirma en la seva introducció de 1891:
“En totes les proclames dirigides al francesos de les províncies, la Comuna les invita a crear una Federació lliure de les Comunes de França amb París, una organització nacional que, per primera vegada, hauria estat creada realment per la pròpia nació. Precisament el poder opressor de l’antic Govern centralitzat –l’exèrcit, la policia política i la burocràcia – creat per Napoleó l’any 1798 i que, des de llavors havia estat heretat per tots els nous governs com un instrument grat, usant-lo contra els seus enemics, precisament aquest havia de ser esfondrat a tota França, com havia estat esfondrat a Paris”.[32]
O què vol dir quan diu allò de que la Comuna era la forma política per fi trobada de la dictadura del proletariat.
Però aquest projecte de República comunal o de les comunes era producte d’una revolució i aquesta fou derrotada tràgicament per la burgesia que no dubtà en aliar-se amb els invasors prussians per a massacrar els proletaris que defensaven la pàtria. Després de la massacre es constituí la tercera república. Una república que heretà tot el centralisme burocràtic procedent del segon i del primer imperis.
Com he dit abans sembla que entre la introducció a la Guerra civil a França escrita el 18 de març de 1891, i la Crítica al programa d’ Erfurt escrita tres mesos després hi hauria algun titubeig o contradicció entre la forma “república comunal” i la forma “república democràtica” del règim en que la classe obrera hauria de prendre el poder polític per a iniciar la transició al socialisme.
Per acabar, fem una miqueta de presentisme.
En absència de la revolució social i mentre aquesta no estigui en l’ordre del dia ni en el sentit comú dels milions i milions que l’han de protagonitzar, la lluita per la república democràtica té un caràcter estratègic.
Però com s’ha dit abans, la república democràtica és una forma que pot adoptar diversos continguts de classe. Transformar-la en la república del poble treballador sols es podrà fer tot destruint el centralisme i la burocràcia, és a dir transformar-la en la república comunal.
Casal Popular de Nou Barris 3 Voltes Rebel, 9 de desembre de 2020.
[1] Joan Tafalla és historiador i president de l’Associació Catalana d’Estudis Gramscians. Col·labora amb la revista Realitat i amb l’Arxiu Josep Serradell.
[2] Paga la pena llegir sencer aquest text que es pot trobar sencer a: La fiesta de las naciones en Londres, Obras de Marx i Engels/ OME 6, Barcelona/Buenos Aires/México D.F., Crítica-Grupo editorial Grijalbo, 1978, pp. 562-576. Un extracte del mateix text es pot trobar a: Un eco fecundo, Algunos textos de Marx i Engels sobre la Revolución francesa, revista Realitat, nº doble 59-60, quart trimestre de 1999. Un altre extracte a: https://lacarmagnole.blogspot.com/2019/08/friedrich-engels-la-festa-de-les.html
[3] No em puc deturar a comentar-los per raons d’espai. El lector interessat en aquest tema faria bé d’aconseguir i llegir el llibre de Joaquín Miras, Repensar la política, refundar la izquierda, Vilassar de Mar, El Viejo Topo, 2002.
[4] Per l’enorme importància del que s’ha anomenat com a testament polític d’Engels faré un breu comentari al final
[5] Karl Marx, Glosses marginals al programa del Partit Obrer Alemany, Obres escollides en tres toms, Moscou, Editorial Progrés, tom 3er., p. 23.
[6] Friedrich Engels, Contribució a la crítica del projecte de programa socialdemòcrata de 1891, Obres escollides en tres toms, ob.cit. pp. 456-457. Lletra cursiva d’ Engels.
[7] En el Nº 1 de Die Neue Zeit de 1901-1902
[8] Eduard Berstein, Las premisas del socialismo y las tareas de la socialdemocracia, Ed Siglo XXI, México 1982, sobretot el capítol II, titulat El marxisme i la dialèctica marxista, pp. 125-141.
[9] Manifest..., ob. cit., p. 156.
[10] Karl Marx, Carta a Joseph Weydemeyer, Obres escollides en tres toms, ob.cit. p. 542.
[11] Karl Marx, Glosses marginals al programa del Partit Obrer Alemany, ob.cit., p. 23.
[12] Jacques Rougerie, Paris libre, 1871, Paris, Seuil/Histoire, 1971, re-edició, 2004, pp. 256-257. Del mateix autor: La Commune et les Communards; Paris Gallimard, 1978, re-edició: 2018, pp. 88-90.
[13] Karl Marx, La Guerra civil a França, Obres escollides en tres toms, ob.cit., tom 2, p. 236.
[14] Obras de Marx i Engels/ OME 9, ob.cit. p. 372.
[15] Friedrich Engels, Prefaci a La Guerra civil a França, Obres escollides en tres toms, ob.cit., tom 2, pp. 198 i 200.
[16] Friedrich Engels, Contribució a la crítica del projecte de programa socialdemòcrata de 1891, Obres escollides en tres toms, ob.cit., p. 456.
[17] Malentès compartit, malauradament per aquella part de l’esquerra que prefereix Tocqueville a Marx.
[18] Manifest Comunista, ob. cit., p 156-157,
[19] Loc. cit.
[20] Obras de Marx i Engels/ OME 9, ob.cit. p. 225.
[21] Marx i Engels, Missatge del Comitè Central a la Lliga dels Comunistes, Obres escollides en tres toms, Moscou, Editorial Progrés, tom 1er., p. 188.
[22] Friedrich Engels, Contribució a la crítica del projecte de programa socialdemòcrata de 1891, Obres escollides en tres toms, ob.cit., p. 458.
[23] Que l’amable lector triï entre ambdós termes. Per a mi, poble i nació son la mateixa cosa. M’atenc a la definició política republicana de nació i no a la definició cultural, ètnica o lingüística, és clar. Prefereixo la locució gramsciana: nacional-popular. No és el lloc ni el moment.
[24] Aquest fou un dels debats centrals entre girondins i montagnards durant el debat constitucional de 1793. Veure, per exemple: Saint Just, La libertad pasó como una tormenta, edició a càrrec de Carlos Valmaseda, Vilassar de Dalt, El Viejo Topo, 2006.
[25] Veure Jacques Texier, Las innovaciones de Engels: 1885, 1891, 1895 a: http://lacarmagnole.blogspot.com/2020/11/las-innovaciones-de-engels-18851891-1895.html . Visita: 16 de novembre de 2020.
[26] V.I. Lenin, L’Estat i la Revolució, Obras escogidas en tres tomos, Moscú, Editorial Progreso, 1981, tomo 2, p. 369.
[27] Jacques Texier, loc. cit.
[28] Karl Marx, La Guerra civil a França, loc. cit., p. 230.
[29] Karl Marx, La Guerra civil a França, loc. cit., p. 233.
[30] Ibid.
[31] Karl Marx, La Guerra civil a França, loc. cit., p. 234.
[32] Friedrich Engels, Prefaci a La Guerra civil a França, ob.cit., tom 2, pp. 198.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)