"Els drets de l'home principals son el de permetre la conservació de la seva existència i la llibertat".
"Les principaux droits de l'homme sont celui de pourvoir à la conservation de son existence, et la liberté"
Déclaration des droits de l'homme et du citoyen proposée par Maximilien Robespierre, 24 avril 1793
És difícil dir quina de les dues, la república o la monarquia, s'ha deteriorat més en els darrers tres anys. La monarquia -almenys al continent europeu- es va transformant arreu, cada cop més ràpidament, en la seva forma definitiva, el cesarisme. Un constitucionalisme fals amb sufragi universal, un exèrcit proliferant com a suport governamental, la compra devoluntats i la corrupció com a mitjans de govern i l'enriquiment per corrupció i frau com a únic objectiu que el govern,es colen arreu irresistiblement sota totes les belles garanties constitucionals, sota aquest equilibri artificial de poders, que els nostres burgesos somiaven en els temps idíl·lics de Louis-Philippe, quan fins i tot els més corruptes de tots eren encara àngels de la innocència en comparació amb els “grans homes” d'avui.
En la mesura que la burgesia perd dia rere dia el seu caràcter de classe temporalment indispensable en l'organisme social, abandona les funcions socials pròpies, es transforma en pura banda de defraudadors, el seu Estat es transforma en un institut de protecció, no de producció, sinó del pur i simple robatori de productes. Aquest Estat, no content de portar en si la seva pròpia condemna, fins i tot ja ha estat condemnat per la història en la persona de Lluís Napoleó. Però, al mateix temps, és la darrera forma possible de monarquia. Totes les altres formes de monarquia estan gastades i obsoletes. Després d'ell, l'única forma d'estat possible és la república.
Però a la república no li va millor. Del 1789 al 1869, va ser l'ideal d'entusiastes lluitadors per la llibertat, sempre desitjada, aconseguida després d'una lluita dura i sagnant i, amb prou feines aconseguida, de nou fugitiva. Des que un rei de Prússia va aconseguir crear una república francesa, tot ha canviat[2]. Des del 1870 -i aquí hi ha progrés- no són els republicans els que creen repúbliques (precisament perquè ja no hi ha republicans purs), sinó els reialistes que desesperen de la reialesa. Els burgesos d'opinió reialista van consolidar la república a França i la van proclamar a Espanya, per fugir de la guerra civil; aquí, perquè hi ha massa pretendents, allà perquè l'últim rei possible està en vaga[3].
Hi ha un doble progrés en això.
En primer lloc, es destrueix la màgia que envoltava el nom república. Després dels fets de França i Espanya, només Karl Blind encara pot aferrar-se a la superstició dels efectes màgics de la república. La república apareix finalment a Europa també com el que és en la seva essència, el que és realment a Amèrica, com la forma més aconseguida de dominació burgesa. Jo dic: finalment també a Europa, perquè repúbliques com Suïssa, Hamburg, Bremen, Lübeck i l'antiga ciutat lliure de Frankfurt -Déu les tingui al seu si- no en parlarem ara i aquí. La república moderna, de l'única de la qual parlem, és l'organització política d'un gran poble, no l'institut polític parroquial d'una ciutat, d'un cantó o d'un club de cantons que, transmesos històricament des de l'edat mitjana, han pres formes menys o menys democràtiques i, en el millor dels casos, van substituir la dominació patrícia per la dominació camperola que no era pas millor. Suïssa viu meitat de la seva gelosia, meitat de la gràcia dels seus grans veïns,; ha de deixar de banda aquests grans discursos republicans i obeir les instruccions tan bon punt estiguin d'acord entre ells. Aquests països només existeixen mentre no intenten intervenir en el curs de la història; per això els prohibeixen neutralitzant-los.
L'era de les autèntiques repúbliqueseuropees datarà del 4 de setembre[4], o més aviat del dia del Sedan[5], encara que fos possible un breu retorn cesarista, sense importar amb quin pretendent. I és en aquest sentit que podem dir que la república de Thiers és l'assoliment definitiu de la república de 1792; la república dels jacobins, sense les il·lusions que tenien els jacobins. A partir d'ara, la classe obrera ja no pot fer-se cap il·lusió sobre què és la república: la forma d'estat on la dominació de la burgesia pren la seva expressió definitiva, realment aconseguida. A la república moderna, finalment s'estableix la pura igualtat política, igualtat encara subjecta en totes les monarquies a determinades restriccions. I aquesta igualtat política, a cas és altra cosa que declarar que els antagonismes de classe no afecten de cap manera a l'Estat, que els burgesos tenen tant dret a ser burgesos com els treballadors proletaris?
Però els mateixos burgesos només estableixen amb extrema repugnància aquesta forma última i realitzada de dominació burgesa que és la república; és ella qui s'imposa a ells. D'on ve aquesta estranya contradicció? Perquè establir la república vol dir trencar amb tota la tradició política; de que, en una república, qualsevol institució política ha de poder demostrar el seu dret a l’existència; per tant, perquè totes les influències tradicionals que, sota la monarquia, donaven suport al poder existent, s'esfondren.
En altres paraules: si és la forma complerta de dominació de la burgesia, la república moderna és alhora la forma d'Estat on la lluita de classes es desempallega dels seus últims obstacles i on es prepara el seu terreny per a la lluita. La república moderna no és precisament res més que aquest terreny de lluita. I aquí teniu el segon progrés.
D'una banda, la burgesia sent que va cap al seu final, tan bon punt desapareix sota els seus peus el sòl de la monarquia i, amb ell, tot el poder conservador vinculat a la sobirania principesca en la superstició de les masses populars incultes. , particularment el camp (si aquesta superstició es prostra davant la reialesa per dret diví, com a Prússia, o davant el llegendari emperador camperol, com a França). D'altra banda, el proletariat considera que el rèquiem de la monarquia és alhora el senyal que demana la batalla decisiva contra la burgesia. La república moderna no és altra cosa que el teatre aclarit per a la darrera gran lluita de classes de la història mundial: aquest és precisament el seu formidable abast.
Però perquè aquesta lluita de classes entre la burgesia i el proletariat tingui un resultat decisiu, ambdues classes han d'estar prou desenvolupades al país en qüestió, almenys a les grans ciutats. A Espanya això només és el cas en determinades parts del país. La gran indústria està relativament desenvolupada a Catalunya; a Andalusia i en algunes altres comarques predominen els grans terratinents i el conreu extensiu -propietaris i treballadors; per la major part del territori, petita pagesia al camp, artesania i petit comerç a les ciutats. Les condicions per a una revolució proletària hi són encara relativament poc desenvolupades, i és precisament per això que encara queda molt per fer a Espanya per a una república burgesa. La República té, doncs, sobretot la tasca de netejar el teatre per a la lluita de classes que vindrà.
En primer lloc, amb aquesta finalitat, cal abolir l'exèrcit i instal·lar una milícia popular. Geogràficament, Espanya està tan afortunadament situada que només pot ser atacada seriosament per un únic veí, i fins i tot només a l'estret front dels Pirineus; un front que ni tan sols fa una vuitena part del seu perímetre total. A més, les condicions topogràfiques són tals que presenten tants obstacles a la guerra mòbil dels grans exèrcits com faciliten la guerra popular irregular. Ho vam veure sota Napoleó que de vegades va enviar fins a 300.000 homes a Espanya, que sempre van fracassar davant la tenaç resistència popular; ho hem vist innombrables vegades des d'aleshores i ho tornem a veure avui en la impotència de l'exèrcit espanyol contra les poques bandes de carlins de la muntanya. Un país així no té pretext per a un exèrcit. Paral·lelament, des del 1830, l'exèrcit a Espanya només ha estat la palanca de totes les conspiracions de generals que cada dos o tres anys enderroquen el govern per una revolta militar, per substituir nous lladres als vells. Dissoldre l'exèrcit espanyol significa alliberar Espanya de la guerra civil. Aquesta seria, doncs, la primera demanda que els treballadors espanyols haurien de fer al nou govern.
Un cop suprimit de l'exèrcit també desapareix el principal motiu pel qual els catalans en particular reclamen una organització federal de l'Estat. La Catalunya revolucionària, per dir-ho així la gran conurbació obrera d'Espanya, ha estat, fins ara, sempre oprimida per fortes concentracions de tropes, com Bonaparte i Thiers oprimien París i Lió. Per això els catalans reclamaven la divisió d'Espanya en estats federals amb administració autonòmica. Si l'exèrcit desapareix, desapareix el motiu principal d'aquest requisit; L'autonomia es pot obtenir fonamentalment sense la destrucció reaccionària de la unitat nacional i sense la reproducció d'una Suïssa més gran.
La legislació financera espanyola va en contra del sentit comú de principi a fi, tant pel que fa a la fiscalitat interna com als drets duaners. Aquí, una república burgesa podria fer molt. La mateixa observació pel que fa a la confiscació dels béns de la terra de l'Església, béns sovint confiscats, però sempre reconstituïts, i finalment sobretot pel que fa a les vies de comunicació que en cap altre lloc necessiten més renovació que aquí.
Uns anys de tranquil·la república burgesa prepararien el terreny a Espanya per a una revolució proletària d'una manera que hauria de sorprendre fins i tot als treballadors espanyols més progressistes. En comptes de repetir la sagnant farsa de l'última revolució, en comptes de fer revoltes aïllades, sempre fàcils de reprimir, esperem que els obrers espanyols aprofitin la república per unir-se amb més fermesa i organitzar-se per a la revolució que ve, d'una revolució que ells dominaran. El govern burgès de la nova república només busca un pretext per aixafar el moviment revolucionari i afusellar els obrers, com van fer els republicans Favre i altres a París. Que els treballadors espanyols no els donin aquest pretext!
[1]Text publicat el març de 1873 al setmanari socialista alemany Volkstaat (n°18 de l'1 de març de 1873). Edicions Socials/Messidor, “Marx/Engels et la troisième république”, 1984. Traducció del francès i notes, Joan Tafalla.
[2] Mode ironia per part d’Engels. Al final de la guerra franco-prussiana 19 de juliol de 1870-10 de maig de 1871, amb el tractat entre el recentment creat imperi alemany i la tercera república francesa el rei de Prússia reconeixia la república francesa, després d’haver derrotat Napoleó III.
[3] 11 de febrer de 1873. Abdicació del rei Amadeu I. Proclamació de la República per una assemblea nacional formada pel Congrés i pel Senat. La majoria parlamentaria (258 vots a favor i 32 en contra) que proclamà la república era monàrquica.
[4] El 4 de setembre de 1870, les masses populars de Paris marxaren cap a l’Ajuntament de Paris i varen proclamar la República. Era el prolegomen de la Comuna de Paris
[5] Batalla de Sedan entre les tropes prussianes i franceses, lliurada entre els dies 1 i 2 de setembre de 1870. La derrota de l’emperador Napoleó III, va originar la caiguda de la monarquia cesarista a França i la proclamació de la república.
El
republicanisme democràtic d’Engels (i del seu amic i company de lluita Karl Marx)
està ben acreditat. També ho està el fet de que la seva militància prèvia a
1848 es va forjar en el món del post-jacobinisme: Filippo Buonarroti, Auguste
Blanqui, La Lliga dels Justos, el cartisme, George Julian Harney, o Bronterre
O’Brien entre d’altres molts, formaven part d’aquest magma intel·lectual, moral
i polític en el que ambdós es movien, debatien i lluitaven.
Fou
Engels qui, a la Festa de les Nacions celebrada a Londres el 22 de setembre de
1845 en commemoració del 53 aniversari de la proclamació de la primera
república francesa, després d’afirmar que:
“La democràcia d’avui és el comunisme”,
afegí
que:
“... la democràcia s’ha transformat en principi proletari. És
possible que les masses no tinguin gaire claredat d’això, sobre aquest, l’únic
significat correcte de democràcia, però per tots l’obscura sensació de la
igualtat dels drets radica en la democràcia...
En una època com aquesta cal recordar Marat i Danton, a Saint
Just i Babeuf i l’alegria del triomf de Jemappes i Fleurus”.[2]
En
1845, Engels fa una inequívoca i explícita reivindicació del republicanisme
democràtic com a tradició.
Atenció:
no es tracta de qualsevol república. La tradició que reivindica és la de la república
democràtica per que hi han repúbliques de tot tipus: repúbliques aristocràtiques
(Roma), repúbliques esclavistes(les
dels estat confederats del sud dels USA, repúbliques de mercaders ( Venècia,
Florència, Gènova...), repúbliques de pirates (qualsevol vaixell pirata era una
república), també repúbliques d’esclaus fugits a la selva (quilombos)...
Per a
l’Engels de 1845 tan sols una república democràtica com la de l’any II de la
revolució francesa podria servir a l’emancipació del proletariat.
Altres
textos de la mateixa època d’ambdós amics on la qüestió del republicanisme democràtic
i l’herència de la revolució francesa son debatuts críticament són: La qüestió jueva ( Marx, 1843); La situació de la classe obrera a Anglaterra
(Engels, 1845) on podem conèixer la importància de la tradició jacobina en
els inicis del moviment obrer anglès; La
Sagrada Família (d’ ambdós amics, 1844-45); La crítica moralitzant i la moral crititzant. Contra Karl Heinzen, (Marx,
1847); Principis del Comunisme (
Engels, 1847); ElManifest del Partit Comunista ( ambdós, 1848);
així com els de la Nova Gaseta Renana
(1848-49), per posar només alguns exemples.[3]
Aquest
és el clima intel·lectual i l’estat de l’elaboració del dispositiu conceptual amb
que els dos camarades intervingueren en la revolució europea de 1848-1849.
A
partir d’aquesta cultura política i d’aquest ambient intel·lectual reflexionaren
sobre les terribles derrotes sofertes en la revolució de 48-49 i escrigueren
textos insuperats sobre la complexitat de la lluita de classes i la revolució i
la contrarevolució a França i Alemanya durant els anys 1850-51, com:
·Els articles escrits per
ambdós a la Nova Gaseta Renana (
òrgan de la democràcia) entre 1848 i 1849.
·La lluita de classes a França entre 1848 a 1850 (Marx, 1850) i quin important
i manipulat per Berstein i per l’eurocomunisme pròleg escrit per Engels l’any
1895 no comentaré ara i aquí;[4]
·El 18 de Brumari de Lluis Bonaparte ( Marx,escrit en 1851-52) o
·Revolució i contrarevolució a Alemanya ( escrit per Engels, I signat
per Marx entre 1851-52).
En totes aquestes obres tots dos amics i camarades mantingueren el
republicanisme democràtic com a eix estratègic de la revolució proletària i
socialista.
Però la revolució europea de 1848-1849 fou derrotada. Aquesta derrota i una
nova fase d’estabilització de l’economia obriren un període de retrocés del
moviment obrer, democràtic i republicà.
El republicanisme democràtic d’Engels en el marc de la nova
onada del moviment.
A
partir dels inicis dels anys 60 del segle XIX s’inicià una nova onada del moviment
revolucionari i obrer. L’inicià la insurrecció polonesa de 1863, els
esdeveniments a Irlanda i el creixement de l’obrerisme arreu d’Europa portaren
a la fundació de la Associació Internacional dels Treballadors el 28 de
setembre de 1864, a la que ambos amics i camarades dedicaren un enorme esforç
polític i d’elaboració doctrinal que durarà fins la mort d’ambdós l’any 1883 (
Marx) i 1895 (Engels). El moment més alt d’aquest ascens revolucionari fou la
Comuna de Paris de 1871 quina experiència pràctica va produir un fort impuls a
l’elaboració d’ambos camarades. No en va, Marx va dir que una pas endavant del
moviment és més important que mil programes.
És en
aquest context que cal col·locar tres obres en que, a demanda del “moviment
real que aboleix l’estat actual de les coses”, tots dos amics aprofundiren la
seva concepció sobre el republicanisme democràtic. Parlo de: La Guerra Civil a França (Marx, 1871), La Crítica del programa de Gotha
(Marx, 1875) i la Crítica del programa d’
Erfurt (Engels, 1891).
El pla d’Engels de 1891
Durant l’any de 1891, el
partit socialdemòcrata alemany es disposava a debatre el seu programa en el
congrés d’ Erfurt. Un congrés ple de conseqüències no
solament per a els alemanys sinó també per a tota la Socialdemocràcia
internacional. El programa d’ Erfurt i una obra anterior de Kautsky, “El
programa socialista” configuraran tot allò que serà la socialdemocràcia fins la
guerra de 1914-1918.
Engels
no està d’acord amb el programa. Però és vell, està a Londres l’ SPD no compta
amb ell.
Però Engels té un pla de
batalla del vell Engels per a evitar l’evolució “filistea” ( Engels dixit) i
reformista del PSD. Una batalla que, desgraciadament, va perdre. EL pla de
batalla es composa de tres edicions.
1.- Text.
Engels
va proposar publicar la Crítica al
programa de Gotha escrita pel seu amic l’any 1875. Com es sabut, aquest
text havia estat ocultat als militants del partit “per a evitar problemes” en
el congrés d’unificació de la socialdemocràcia alemanya de 1875.
La proposta de publicació l’any
1891 comptà amb la fèrria oposició de August Bebel i Wilhelm Liebknech, així
com de Kautsky i de Dietz, redactor en cap i editor, respectivament, de la
revista teòrica del PSD Die Neue Zeit
(Els nous temps). Finalment va
prevaldre la pressió feta pel “vell” de Londres i l’obra fou publicada.
En aquest text de maig de 1875,
entre altres qüestions, Marx criticava durament la mancança republicana del programa
de Gotha (Maig de 1875):
“El Partit Obrer Alemany... no hauria d’haver oblidat lo
principal, a saber: que totes aquestes boniques minúcies tenen per base el
reconeixement de l’anomenada sobirania del poble, i que, per tant solament són
possibles en una república democràtica”.[5]
Remarquem:
sobirania del poble = república democràtica. Estem a 1875. El nou partit
alemany fundat a Eisenach havia oblidat lo principal: la república democràtica.
L’any
1891, setze després, Engels segueix pensant el mateix. Per això pensava que era
útil de publicar el paper escrit pel seu company.
2.- Text
Entre
el 18 i 19 de juny de 1891, Engels escriu la seva dura crítica al projecte de programa
que l’SPD va aprovar finalment en el congrés d’ Erfurt ( 14 a 21 d’octubre de
1891).
Per a
ell el programa de 1891 també estava ben escàs d’esperit republicà:
“ Cert es que, des de el punt de vista de les lleis, sembla
que no es permet posar directament en el programa... Però el fet de que, a
Alemanya, no es permet ni tants sols presentar un programa de partit obertament
republicà prova fins a quin punt es profunda la il·lusió de que en aquest país
es pugui instaurar de forma idíl·licament pacífica la república, y no solament
la república, sinó també la societat comunista.
D’altra banda, es pot inclús, en cas extrem, esquivar el
problema de la república. Ara bé, allò que, segons penso, hauria de figurar en
el programa es la reivindicació de la concentració
de tot el poder polític en mans de la representació del poble. I això seria
suficient per ara, donat que no és pot anar més enllà”.[6]
Remarquem,
de nou que aquest text, escrit també fou publicat ex post festum, o dit en català: a misses dites. Els militants
socialistes alemanys ( i de la resta del món) sols el varen poder llegir deu
anys després del congrés i quan el text havia perdut la seva eficàcia política
i s’havia convertit en una peça de museu per a estudiosos.[7]
Quan
els militants lletraferits van poder llegir la Crítica d’Engels, el programa
d’Erfurt, amb gairebé totes les mancances assenyalades pel vell Engels ja s’havia
convertit en un text sagrat per a la militància. L’absència de culturai praxis republicanista que l’impregnaven, també
ho eren.
Tot
corrent el perill del presentisme, faré un parèntesi per a dir una coseta: qualsevol
paregut amb la realitat actual espanyola des de la transacció del 78, no és
pura coincidència.
Una darrera
contra prova d’aquest republicanisme democràtic d’Engels:
Eduard
Berstein un cop morts Marx i Engels, l’any 1899 publicà un llibre on
considerava que els principals errors d’ambdós camarades eren el republicanisme
( que ell anomena blanquisme i terrorisme), junt amb el hegelisme. Es deia Les
premisses del socialisme i les tasques de la socialdemocràcia.[8]
Berstein
era un magnífic coneixedor de l’obra de Marx i Engels i sabia bé de què parlava.
També coneixia molt bé quines parts de l’obra d’Engels i Marx que eren un
impediment per a la consolidació del reformisme de la direcció socialdemòcrata.
3er. text
El 18 de març de 1891, pública El text de Marx, La
Guerra Civil a França, que son els manifestos de l’AIT que va escriure Marx
sobre l’experiència de la Comuna de Paris. Hi escriu un pròleg que comentaré a
continuació
La comuna de Paris: la forma per fi trobada
La cruel
experiència de la massacre de proletaris de Paris el juny de 1848, així com les
massacres de proletaris i demòcrates de Viena, de Praga, de Milan i de
Budapestvaren obligar tant a Marx com a
Engels a pensar en la necessitat que tenia el proletariat de, un cop feta la
revolució i establerta la república democràtica, establir un poder excepcional
i provisional que permetés enderrocar tota l’estructura de poder de les classe
explotadores i opressores i obrir el pas a l’establiment de la veritable
democràcia, és a dir el socialisme.
Anomenaren
aquesta necessitat sota un nom terrible: dictadura del proletariat.
Si
l’amable lector em segueix podrà comprovar, potser amb sorpresa, que ambdós consideraven
que aquest poder de la classe obrera tenia d’adoptar la forma de república
democràtica. Però anem per pams.
L’any
1848 ambdós camarades havien escrit en El Manifest del Partit Comunista:
“Ja em vist anteriorment que el primer pas de la revolució
obrera el constitueix la elevació del proletariat a classe dominant, la
conquesta de la democràcia.
El proletariat usarà la seva hegemonia política per a
despullar paulatinament a la burgesia del seu capital, per a centralitzartots els instruments de producció en mans de
l’estat, és a dir del proletariat organitzat com a classe dominant i per a
incrementar en lo possible la massa de les forces productives.
Com és natural, en primera instància això sols pot passar per
mitjà de intervencions despòtiques en el dret de propietat i en les relacions
burgeses de producció...”[9]
Remarquem
de nou l’equació: elevació del proletariat a classe dominant = conquesta de la
democràcia = despullar la burgesia del capital = centralitzar instruments de
producció en mans de l’estat = el proletariat organitzat com a classe
dominant”. I remarquem l’expressió: “mesures despòtiques”.
Això
ho escrivien a finals de desembre de 1847 i principis de gener de 1848.
El
mes de juny vingué la massacre d’obrers a Paris i successivament les terribles
experiències, les massacres de proletaris comeses per la burgesia i aliada amb
les restes de l’antic règim per tota Europa.
Marx
es veu en la necessitat de concretar què volen dir aquelles “mesures
despòtiques”.
Marx
anomenà per primer de manera explícita com dictadura del proletariata aquesta forma transitòria de poder de classe
fou en privat, en una carta que envià el 5 de març de 1852 al seu amic Joseph
Weydemeyer:
“ ... Pel que a mi es refereix, no em correspon el mèrit d’haver
descobert l’existència de les classes en la societat moderna ni la lluita entre
elles... Allò que jo he aportat de nou ha estat demostrar: 1) que la existència
de les classes només va unida a determinades fases històriquesde desenvolupament de la producció; 2) que la
lluita de classes condueix, necessàriament, a la dictadura del proletariat; 3)
que aquesta mateixa dictadura no és, en si, altra cosa que el trànsit cap a
l’abolició de totes les classes i cap a una societat sense classes...”[10].
A la seva Crítica
al Programa de Gotha, aclareix encara més què volia dir:
"Entre la societat capitalista i la societat comunista
transcorre el període de la transformació revolucionària de la primera a la
segona. Aquest període correspon també un període polític de transició, l'Estat
del qual no pot ser altre que la dictadura de proletariat."[11]
Posem
context a aquest text: fou escrit quatre anys després la nova massacre d’ entre
10 i 20.000 afusellats pels carrers de Paris i, oficialment 43.522 empresonats
durant la Setmana sagnant (21-28 de maig de 1871).[12]
La burgesia triomfant va delmar de nou el proletariat de Paris, després de
derrotar militarment la Comuna. Només havien passat 23 anys de la massacre de
juny de 1848.
Quatre
anys abans de la crítica al programa de Gotha, Marx havia escrit una magistral
valoració de la Comuna on deia:
“Heus aquí el seu secret: la Comuna era, essencialment, un
Govern de la classe obrera, fruit de la lluita de la classe productora contra
la classe expropiadora, la forma política per fi descoberta pera portar a terme
dins d’ella l’emancipació econòmica del proletariat”.[13]
Aquesta “forma política per fi
descoberta” és descrita minuciosament per Marx en l’apartat III de La Guerra civil a França. Per raons d’espai no puc
fer-ne aquí un resum. Invito al lector a llegir-lo sencer si vol comprendre què
era la “dictadura del proletariat” per a Marx i per a el seu company de lluita,
Engels.
Un
any després de la Comuna i de la Guerra Civil a França, en el prefaci a
l’edició alemanya del Manifest Comunista de 1872 ambdós camarades insistiran en
la idea:
“... de la Comuna de Paris, en la que el proletariat posseí
el poder polític, per primer cop, durant dos mesos ... Sobretot la Comuna ha
demostrat que la classe obrera no pot prendre simplement possessió de la
màquina estatal tal com és i posar-la al servei dels seus propis fins”.[14]
L’any 1991, Engels re-edità La guerra civil a França.Era un altre intent d’influir en el
debat del congrés del partit alemany. En l’important prefaci que va escriure d’aquesta
nova edició de La guerra civil a França,
defensà la idea de que la Comuna era la forma política de la dictadura del
proletariat. I que ho era com a producte de l’experiència pràctica de la classe
i no com a fruit d’una elucubració de despatx:
“La Comuna
hagué de reconèixer des de el primer moment que la classe obrera, al arribar al
poder, no podia seguir governant amb la vella màquina de l’Estat, i que per a
no perdre altra vegada la dominació conquerida de bell nou, la classe obrera
tenia, d’una part escombrar tota la vella màquina repressiva usada fins llavors
contra ella, i d’altra part, prevenir-se contra els seus propis diputats i
funcionaris, declarant-los a tots, sense excepcions, revocables en qualsevol
moment...”
“Prevenir-se
contra els seus propis representants”, una vella tradició revolucionària que
ensorra les seves arrels en l’any II de la primera república francesa i en la
Comuna. Una tradició que fou titllada d’antigalla i oblidada per la
Internacional Socialista a finals dels anys 90 del segle XIX. QuanKautsky, Berstein, Turati, Guesde i d’altres
inventaven un “marxisme” poc fidel tant a la lletra com a l’esperit de Marx i
Engels.
I segueix:
“...
Darrerament, les paraules ‘dictadura del proletariat’ han tornat a sumir en
sant horror al filisteu socialdemòcrata. Doncs bé, cavallers, voleu saber quina
faç presenta aquesta dictadura? Mireu la Comuna de Paris: heus aquí la
dictadura del proletariat”[15]
El mateix any 1991, en la seva
crítica del programa d’ Erfurt el mateix Engels reblarà el clau de manera
contundent:
“Està
absolutament fora de tot dubte que el nostre partit i la classe obrera només
poden arribar a la dominació sota la forma de la república democràtica. És més,
la república democràtica és la forma específica de la dictadura del
proletariat, com ja ho ha demostrat la Gran Revolució francesa”.[16]
Cal prestar atenció a la
distinció entre el contingut de classe d’un estat i la seva forma que està
implícit en el text.
Una república democràtica és
una forma d’estat que pot adoptar diversos continguts de classe. Tant pot
consolidar la dominació de classe de la burgesia, com ho va fer la tercera
república francesa, com pot ser la forma que adopta el poder de classe del proletariat
en la república de l’any II o en la Comuna de Paris. Res no està escrit
d’avant-mà.
És sempre la lluita de classes
la que decideix aquesta relació entre forma i contingut.
Sobre la
república única e indivisible i el centralisme
L’article primer de la
Constitució de 1793 proclama: “La república francesa és una e indivisible”.
D’aquesta afirmació s’ha després un malentès explotat de manera desvergonyida
per tota classe de liberals i de nacionalistes sobre el suposat centralisme de la
primera república francesa i, en general del jacobinisme. És una visió basada,
com diu Engels, en un malentès. Un malentès provinent la historiografia liberal
sobre la revolució. En primer lloc per Jules Michelet, però també de Alexis de Tocqueville.[17] Un
malentès que Marx i Engels compartiren més o menys fins l’època de l’AIT i sobretot,
de la Comuna de Paris, en que varen revisar la seva visió de manera radical.
Veiem-ne, breument, la
seqüència del centralisme en Marx i Engels.
En el Manifest Comunista el mot centralització s’usa com sinònim
d’estatització de la propietat burgesa:
“... centralitzar
tots els instruments de producció en mans de l’estat... centralització del
crèdit en mans de l’estat ... centralització dels transports en mans de l’estat
...”.[18]
Recordem que l’estat, en aquest
text, després de la revolució no és quelcom similar a allò que hem conegut
durant els segles XX i XXI, l’estat post-revolucionari en el manifest és:
“... el
proletariat organitzat com a classe dominant”. [19]
Això dona vies per a un altre
debat sobre l’Estat, que Marx i Engels no reduïen a l’aparell repressiu. Però
no seguiré per aquest camí. No disposo del temps i vosaltres tampoc.
Abordem ara un altre significat
del concepte “centralització”. En el primer punt de Les
reivindicacions del partit comunista a Alemanya, document que els
comunistes alemanys portaven a les seves motxilles durant les batalles de la revolució
alemanya de 1848-49 deia així:
“1) Tota Alemanya serà declarada república única e
indivisible”.[20]
Afegim
també que a laMemòria del
consell central de la Lliga dels comunistes, datada el més de març de 1850 i enviada a totes las comunes de
l’organització comunista, amb vistes a la preparació de la pròxima explosió
revolucionària que consideraven encara imminent a principis de l’ any 1850 es
diu:
“De la mateixa
manera que a la França de 1793, la centralització més rigorosa ha de ser avui
la tasca del partit veritablement revolucionari”.
Ambdós documents foren escrits
per Marx i Engels després de 1848. Dos textos que avui son repetits fins
l’avorriment per part d’alguns nacionalistes espanyols d’esquerres.Obliden la revisió posterior feta per Engels.
No sé si ho fan de mala fe o per ignorància.
L’any
1885, Engels, segurament influït per l’ experiència concreta de la Comuna i per
un coneixement més aprofundit de la veritable història de la primera revolució
francesa, Engels va revisar aquesta visió de la república única i indivisible. Ala re-edició de la Memòria de 1850 publicada 35 anys
més tard, deia:
“Cal recordar avui que aquest passatge es basa en un
malentès. En aquell moment s'admetia - gràcies als falsaris bonapartistes i liberals
de la història- que la màquina administrativa centralitzada francesa havia
estat introduïda per la gran Revolució i manejada destacadament per la
Convenció com una arma indispensable i decisiva per vèncer la reacció realista
i federalista i a l'enemic exterior. Però avui se sap que durant tota la
revolució, fins al 18 Brumari [ 9 de novembre de 1799, j.t.], l'administració
total del departament, del districte i dels municipis es componia d'autoritats
elegides pels administrats mateixos els qui, en el marc de les lleis generals
de l'estat, tenien una llibertat completa; que aquesta administració autònoma
provincial i local, de manera semblant a com succeïa a Amèrica, es va convertir
precisament en la palanca més poderosa de la revolució, fins al punt que
Napoleó, immediatament després del seu cop d'estat de l'18 brumari, s'afanya a
reemplaçar-la pel règim prefectorial encara en vigor en els nostres dies i que
va ser per tant, des del principi, un instrument de la reacció. Però, en tant
que l’autonomia local i provincial no s’oposen amb la centralització política
nacional, no es pot confondre amb l’egoisme cantonal i comunal que ens ofereix
Suïssa i que els republicans federals d'Alemanya de sud volien establir com a
regla a Alemanya l’any 1849”.[21]
L’any
1991 en la ja esmentada Crítica al
programa d’Erfurt, Engels reblarà el mateix clau:
“ Així doncs, república unitària. Però no en el sentit de la
present República francesa, que no és altra cosa que l’Imperi sense emperador
fundat l’any 1798. De 1792 a 1798, cada departament francès, cada comuna,
posseïen la seva completa autonomia administrativa, segons el model
nord-americà, i això ho hem de tenir també nosaltres. Nord-Amèrica i la primera
república francesa ens han mostrat i provat com s’ha organitzar aquesta
autonomia”.[22]
La
idea de la república una i indivisible té a veure amb la idea republicana de
que la sobirania nacional o popular[23]
és indivisible. És un principi republicà bàsic. També ho és que la sobirania nacional-popular,
única i indivisible, l’exerceix el poble des de les comunes[24]
i que la única possibilitat de que la forma “república democràtica” pugui tenir
un contingut de classe emancipatori és que estigui despullada de la burocràcia connatural
amb el centralisme. De no fer-se aquesta tasca, en la república democràtica hi
romandria el seu caràcter de classe, dominador, opressor i alienant.
Tard
o d’hora es reproduiria la divisió entre governants i governats. Per a Engels
destrucció de la burocràcia i del centralisme és una condició sine qua non la república democràtica no
podria obrir el camí al socialisme.[25]
La
experiència del socialismes del segle XX mostra l’enorme interès d’aquesta
posició ocultada i negligida pels adoradors de l’estat i la seva pitjor forma:
l’estat centralista.
Entre la constitució comunal i la república democràtica.
Però, com advertí Lenin: “la
república democràtica encara és un estat”.[26] O
sigui, cal anar més enllà.
Nosaltres, després de
l’experiència del segle XX hem de reconèixer la tendència dels estats a
perpetua-se i a centralitzar-se. La via d’usar la república democràtica com a
forma política de l’estat de transició al socialisme podria entrar en
contradicció dialèctica amb la idea de “règim comunal”, present a la Comuna de
Paris i en el text de La guerra Civil a
França.
Aquest problema potser no fou
prou advertit per Engels, que sembla passar imperceptiblement de la forma
república de les comunes a la forma república democràtica. És més, alguns
autors, accentuen aquesta oscil·lació o titubeig entre ambdues formes.[27]
Fem, també un breu recorregut
d’aquesta qüestió en els textos Engels i del seu company de batalles.
L’apartat III de La Guerra Civil a França comença així:
“El poder
centralitzat, amb els seus òrgans omnipresents: l’exèrcit permanent, la
policia, la burocràcia, el clergat i la magistratura – òrgans creats segons un
pla de divisió sistemàtica i jeràrquica del treball- procedeix dels temps de la
monarquia absoluta [ O sigui: no procedeix de la primera república francesa,
j.t.] i va servir a la naixent societat burgesa com una arma poderosa en les seves
lluites contra en feudalisme”.[28]
És a dir, l’any 1875 tant Marx
com Engels compartien la idea de que el centralisme fou creat per la monarquia
absoluta i després del parèntesi de la primera república francesa fou recuperat
pel primer i pel segon Imperi. La república burgesa ( entre de Juny de 1848 i
el 18 de brumari de Lluis Bonaparte (2 de desembre de 1851) i la tercera
república, heretaren aquest caràcter centralista i burocràtic.
Per a Marx la única forma
política alternativa a l’estat centralitzat no era la república burgesa si no
la República comunal:
“L’antítesi
directa de l’Imperi era la Comuna. El crit de ‘república social’ amb que la
revolució de febrer fou anunciada pel proletariat de París, no expressava altra
cosa que una república que no sols acabés amb la forma monàrquica de la
dominació de classe, sinó amb la pròpia dominació de classe. La Comuna era la
forma positiva d’aquesta república”.[29]
I com es pot llegir més
endavant en el mateix text, la república comunal, fou producte d’una revolució intentà
destruir el centralisme i la burocràcia de l’estat:
·Consellers escollits per sufragi universal, responsables i
revocables.
·Abolició de la divisió de poders ( això vol dir única e
indivisible) i es constituí cam a corporació de treball executiva i
legislativa.
·La policia deixa de de ser un òrgan estatal centralitzat i passa a
ser una eina de la comuna, responsable i revocable en tot moment, igual que la
resta de branques de l’administració:
·“En mans de a Comuna es posaren no solament la administració
municipal, sinó tota la iniciativa portada fins llavors per l’Estat”.[30]
·L’exèrcit i la policia permanents foren suprimits,
·S’establí la separació de l’església i de l’estat, etcètera.
La descripció és llarga i de
recomanable lectura. Aquest règim comunal havia de ser establert en tot el
territori de la república. L’antic govern centralitzat havia de donar pas a
l’auto-administració dels productors, la forma de la comuna havia de ser
adoptada per totes les ciutats i pobles, fins els més petit del llogarets.
“No es
tractava de destruir la unitat de la nació, sinó pel contrari, d’organitzar-la
mitjançant un règim comunal, convertint-la en una realitat al destruir el poder
de l’Estat, que pretenia ser l’encarnació d’aquella unitat, independent i
situat per sobre de la pròpia nació, en quin cos no era altra cosa que una
excrescència parasitària!”[31]
No puc anar més enllà en el
comentari d’aquest text oblidat i negligit per la majoria dels defensors de la
via parlamentària al socialisme. El temps obliga. Crec que si el lector acaba
de llegir aquest apartat III en la seva integritat entendrà què vol dir Engels
quan afirma en la seva introducció de 1891:
“En totes les
proclames dirigides al francesos de les províncies, la Comuna les invita a
crear una Federació lliure de les Comunes de França amb París, una organització
nacional que, per primera vegada, hauria estat creada realment per la pròpia
nació. Precisament el poder opressor de l’antic Govern centralitzat –l’exèrcit,
la policia política i la burocràcia – creat per Napoleó l’any 1798 i que, des
de llavors havia estat heretat per tots els nous governs com un instrument
grat, usant-lo contra els seus enemics, precisament aquest havia de ser
esfondrat a tota França, com havia estat esfondrat a Paris”.[32]
O què vol dir quan diu allò de
que la Comuna era la forma política per fi trobada de la dictadura del
proletariat.
Però aquest projecte de
República comunal o de les comunes era producte d’una revolució i aquesta fou
derrotada tràgicament per la burgesia que no dubtà en aliar-se amb els invasors
prussians per a massacrar els proletaris que defensaven la pàtria. Després de
la massacre es constituí la tercera república. Una república que heretà tot el
centralisme burocràtic procedent delsegon i del primer imperis.
Com he dit abans sembla que
entre la introducció a la Guerra civil a França escrita el 18 de març de 1891,
i la Crítica al programa d’ Erfurt escrita tres mesos després hi hauria algun
titubeig o contradicció entre la forma “república comunal” i la forma
“república democràtica” del règim en que la classe obrera hauria de prendre el
poder polític per a iniciar la transició al socialisme.
Per acabar, fem una miqueta de presentisme.
En absència de la revolució
social i mentre aquesta no estigui en l’ordre del dia ni en el sentit comú dels
milions i milions que l’han de protagonitzar, la lluita per la república
democràtica té un caràcter estratègic.
Però com s’ha dit abans, la
república democràtica és una forma que pot adoptar diversos continguts de
classe. Transformar-la en la república del poble treballador sols es podrà fer
tot destruint el centralisme i la burocràcia, és a dir transformar-la en la
república comunal.
Casal Popular de Nou Barris 3
Voltes Rebel, 9 de desembre de 2020.
[1] Joan Tafalla és historiador i president de l’Associació Catalana d’Estudis Gramscians.
Col·labora amb la revista Realitat i
amb l’Arxiu Josep Serradell.
[2] Paga la pena llegir sencer aquest text que es
pot trobar sencer a: La fiesta de las naciones en
Londres,Obras de Marx i Engels/ OME
6, Barcelona/Buenos
Aires/México D.F., Crítica-Grupo editorial Grijalbo, 1978, pp. 562-576. Un
extracte del mateix text es pot trobar a: Un
eco fecundo, Algunos textos de Marx i
Engels sobre la Revolución francesa,revista Realitat, nº doble 59-60, quart trimestre de
1999. Un altre extracte a: https://lacarmagnole.blogspot.com/2019/08/friedrich-engels-la-festa-de-les.html
[3] No em puc deturar a comentar-los per raons
d’espai. El lector interessaten aquest
tema faria bé d’aconseguir i llegir el llibre de Joaquín Miras, Repensar la política, refundar la izquierda,Vilassar de Mar, El Viejo Topo, 2002.
[4] Per l’enorme importància del que s’ha anomenat
com a testament polític d’Engels faré un breu comentari al final
[5] Karl Marx, Glosses
marginals al programa del Partit Obrer Alemany, Obres escollides en tres
toms, Moscou, Editorial Progrés, tom 3er., p. 23.
[6] Friedrich Engels, Contribució a la crítica del projecte de programa socialdemòcrata de
1891, Obres escollides en tres toms, ob.cit. pp. 456-457. Lletra cursiva d’
Engels.
[8]Eduard Berstein, Las premisas del socialismo y las tareas de la
socialdemocracia, Ed Siglo XXI, México 1982, sobretot el capítol II, titulat El marxisme i la dialèctica marxista, pp.
125-141.
[10] Karl Marx, Carta
a Joseph Weydemeyer, Obres escollides en tres toms, ob.cit. p. 542.
[11] Karl Marx, Glosses
marginals al programa del Partit Obrer Alemany, ob.cit., p. 23.
[12]Jacques Rougerie, Paris
libre, 1871, Paris, Seuil/Histoire, 1971, re-edició, 2004, pp. 256-257. Del mateix autor:La Commune et les
Communards; Paris Gallimard, 1978, re-edició: 2018,pp.
88-90.
[13] Karl Marx, La
Guerra civil a França, Obres escollides en tres toms, ob.cit., tom 2, p.
236.
[20]Obras de
Marx i Engels/ OME 9, ob.cit. p. 225.
[21] Marx i Engels, Missatge del Comitè Central a la Lliga dels Comunistes, Obres
escollides en tres toms, Moscou, Editorial Progrés, tom 1er., p.
188.
[22] Friedrich Engels, Contribució a la crítica del projecte de programa socialdemòcrata de
1891, Obres escollides en tres toms, ob.cit., p. 458.
[23] Que l’amable lector triï entre ambdós termes.
Per a mi, poble i nació son la mateixa cosa. M’atenc a la definició política
republicana de nació i no a la definició cultural, ètnica o lingüística, és
clar. Prefereixo la locució gramsciana: nacional-popular. No és el lloc ni el
moment.
[24] Aquest fou un dels debats centrals entre
girondins i montagnards durant el debat constitucional de 1793. Veure, per exemple: Saint Just, La
libertad pasó como una tormenta, edició a càrrec de Carlos Valmaseda, Vilassar de Dalt, El Viejo Topo, 2006.
