Pàgines

dijous, 19 de març del 2009

La independència d’ Haití



Cronologia.

 

Data

França

Haití

Resta del Carib

1635

 

 

Lluís XIII ocupa Guadalupe i la Martinica

1697

 

Espanya abandona la part oest de Santo Domingo, que és ocupada per França. Hi ha 5000 esclaus

 

1685

“Codi Negre” de Colbert

 

 

1715

 

El nombre d’esclaus ascendeix a 15000

 

1789

Estat generals

Cahiers de Doléances

Jurament del Jeu de Paume.

Agost: la Grande Peur.

4 agost abolició del feudalisme.

26 agost Declaració dels Drets de l’Home i del ciutadà

Setembre Cahier de Doléances de la Société des citoyens de Couleur

22 octubre Raimond i Ogé reclamen els drets pels ciutadans de color a l’Assemblea Cosntituent.

28 de novembre. Crida del club Massiac a l’Assemblea pel manteniment de la tracta d’esclaus.

El nombre d’esclaus ascendeix a 450.000. La població lliure era de 70.000 persones.

6 diputats representen els colons blancs de Saint-Domingue als E.G.

Creació d’assemblees colonials reservades als blancs

Novembre- Assassinat de Ferrand de Baudière per ajudar els mulats a redactar la seves reivindicacions.

 

1790

11 de gener. Crida de la Societat dels Amics dels Negres a l’assemblea contra la tracta.

2 de mars. Comissió per a fer un rapport sobre la situació de les colònies.

L’assemblea general de Saint-Domingue, prohibeix els homes de color de sortir de la seva parròquia.

Octubre. Ogé i d’altres mulats organitzen la resistència, exiliats a la part espanyola, son lliurats pels espanyols als francesos.

 

1791

11 a 15 de maig debat en l’assemblea constituent sobre les colònies.

13 de maig constitucionalització de l’esclavatge a les colònies.

15 de maig. Igualtat entre blancs i lliures de color.

21 de juny fuita de Varennes.

Juliol afusellada del camp de Mart.

Barnave fa revisar el decret de 15 de maig.

28 de setembre. L’Assemblea Constituent decreta l’abolició de l’esclavatge en territori de França.

Octubre elecció per sufragi censitari de l’Assemblea Legislativa.

25 febrer. Tortura i mort d’Ogé i dels seus companys a Le Cap Français

 

 

 

14 d’agost. Reunió dels esclaus a Bois Caïman.

22 i 23 d’agost  insurrecció dels esclaus al Nord, dirigida per Boukman.

Diversos exèrcits negres : Biassou, Belair…

La resposta es la repressió

 

1792

4 d’abril decret que reconeix els drets de tots els lliures de color.

25 juliol. Sonthonax i Polverel nomenats comisaris s’embarquen cap a el Cap Francés.

10 agost caiguda de la monarquia

Setembre elecció de la Convenció nacional. Majoria girondina.

 

 

 

 

 

Setembre.- Arriben a el Cap, Sonthonax i Polverel amb l’encàrrec d’ aplicar el decret del 4 d’abril.

 

1793

1 de febrer declaració de guerra a Anglaterra.

7 de mars declaració de guerra a Espanya.

 

1 de juny. Nova revolució. Comença el domini de la Muntanya.

4 de juny la Societat dels ciutadans de color rebuda per la Convenció on demana l’abolició de l’esclavatge.

24 de juny. Nova constitució que prohibeix l’esclavatge.

Els esclavistes negocien una intervenció anglesa per a evitar l’abolició de l’esclavatge.

Maig. Galbaud, nou comissari girondí desembarca a Le Cap e inicia la guerra contra Sonthonax i Polverel.

Els esclaus entren a Le Cap i esclafen Galbaud.

Fugida de 10.000 blancs

24 d’Agost la comuna de Le Cap  vota l’ Abolició de l’esclavatge

29 d’agost. Sonthonax publica la declaració dels drets i l’abolició de l’esclavatge.

23 de setembre elecció d’una diputació per a informar la convenció d’aquest abolició. Diputació tricolor: dos blancs, dos mestissos, dos negres.

El mateix dia la flota anglesa desembarca al Nord i al sud, cridada pels esclavistes. Els espanyols ataquen des de l’Est.

La diputació marxa cap a França

31 d’octubre:- reglament de la terra

 

1794

3 de febrer. La diputació de Saint-Domingue es rebuda i reconeguda per la Convenció. Belley, Dufay, Mills.

4 de febrer / 16 pluviôse an II Abolició de l’esclavatge per la Convenció Nacional no només a Saint Domingue si no a totes les colònies franceses.

12 d’abril. La Convenció envia una expedició per a dur el decret d’abolició a les Illes del Vent i a Guyana

27 juliol/ 9 Thermidor. Caiguda de la Convenció montagnarde. Fi de la política d’aliança entre els pobles.

Primavera. Laveaux nou gobernador. Toussaint-Louverture  abandona els espanyols i es passa al camp republicà. Nomenat general.

Guerra contre britànics i espanyols.

 

6 de maig. Toussaint derrota els espanyols.

Juny Polverel i Sonthonax tornen a França.

El partit esclavista lliura Guadalupe, Santa Lucia i la Martinica als anglesos.

 

 

4 de juny Victor Hugues i Chrétien desembarquen a Gaudalupe i proclamen la llibertat general.

Guadalupe y Guyana s’alliberen en juny i proclamen l’abolició de l’esclavatge.

Formació d’un exercit guadalupà que serà la garantia de la llibertat.

1795

22 agost Constitució de l’any III.

 

Tracta de Bâle que donava la part espanyola de Santo Domingo a França.

 

Juny, insurrectes i snas-culottes aconsegueixen alliberar l’illa i creen una nova economia.

A Granada esclata una insurrecció d’esclaus que junt als sans-culottes arribats de França i al republicans de la illa acaben prenent el control de la illa, excepte la capital, el mes de novembre.

A Saint Vicent, Duvaly cap de la nació galifuna “els caribs negres” es nomenat oficial de l’exercit de la república.

1796

 

Laveaux torna a França. Louverture aconsegueix una independencia gairebé total

Gener. Duvaly venç els anglesos.

Sant-Lucía, Granada i saint Vicent tornen a mans dels anglesos i es torna a proclamar l’esclavatge.

1797

El Directori envia Rochambeau  a Saint Domingue.

 

 

1798

El govern francés tracta de reprendre el control sobre Saint-Domingue. Hedouville

Maig. Toussaint derrota els anglesos.

El govern britànic negocia Louverture la fi de les hostilitats.

Un exèrcit enviat per França, dirigit per Hedouville es rebutjar per la població.

Rigaud en el sud , dirigint un exercit de mestissos esclavistes s’enfronta als negres i per tant a Toussaint.

 

1799

9 de novembre. Cop d’estat de Bonaparte. Anunci de lleis especials per a les colònies

 

 

1800

 

Toussaint guanya la guerra a Rigaud i unifica tota la illa de Saint-Domingue.

 

1801

 

Juliol Constitució d’Haiti.

Toussaint president perpetu. Prohició de l’esclavatge. Intent d’indepedència- associada a França.

Militarització de la societat tot preparant-se per a l’expedició de Napoleo.

 

1802

20 de maig. Napoleó restableix la tracta i l’esclavatge i envia Leclerc a Saint Domingue.

Expedició Leclerc  (35.000 homes) per a reprendre Saint-Domingue com a colònia de França i per a restablir l’esclavisme.

Derrota de Leclerc.

7 de juny. Louverture abdica i es fet presoner.

Leclerc mor de febre groga com el conjunt del seu exèrcit.

El poble obligà els seus generals a reobrir la guerra

Richepanche conquereix Guadalupe en maig

1803

Napoleó envia Rochambeau

Expedió Rochambeau amb d’altres 35.000 soldats.

7 de juny. Mort de Toussaint a Fort de Joux ( França) on restava presoner.

Guerra d’independència iniciada pel poble i menada després per Dessalines.

Novembre. Capitulació de Rochambeau. Una de les mes gran derrotes de Napoleó, no mencionada a la història.

 

1804

 

1 de gener de 1804. Declaració de la independencia de la república d’Haití Patria de tots els africans del nou món i de llurs descendents.

 

1802-1848

 

 

Diverses revoltes d’esclaus a les colònies franceses.

1807

 

 

Prohibició de tracta d’esclaus per part d’Anglaterra.

1815

 

Haiti ajuda Simón Bolivar amb l’esperança que fundaria les independències sobre l’abolició de l’esclavatge.

 

1824

França reconeix l’existència d’haiti a canvi del pagament d’indemnitzacions als antics plantadors esclavistes.

 

 

1838

 

 

Abolició de l’esclavatge a Anglaterra

1848

Febrer. Revolució democràtica a França

27 d’abril. Decret d’abolició de l’esclavatge

 

 

1880-1886

 

 

Abolició de l’ esclavatge a Cuba

1888

 

 

Abolició de l’esclavatge al Brasil.

 

 

 

 

 

La independència d’ Haití.


Bibliografía

 

BENOT, Yves, La révolution française et la fin des colonies, Paris. Éditions La Découverte/textes à l’appui, 1988 i 2004. 272 i 281 planes respectivament.

 CESAIRE, Aimé, Toussaint Louverture. La révolution française et le problème colonial. Paris, Présence Africaine, 1981. 347 planes.

 CESAIRE, Aimé, Discours sur le colonialisme, suivi de Discours sur la Négritude, Paris, Présence Africaine, 2004. Primera edició, 1956, 92 planes.

 DEGACHI, SOUAD, Barnave, rapporteur du Comité des Colonies (1789-1791). Révolution Française.net Editions. Septembre 2007. Descarregable sencer en PDF:

http://revolution-francaise.net/editions/barnave_colonies_degachi2.pdf

 GAUTHIER, Florence,  Triomphe et mort du droit naturel en révolution

 GAUTHIER, Florence, L’aristocratie de l’épiderme. Le combat de la Société de des Citoyens de Couleur. 1789/1791. Préface de Pierre Philippy. Paris, CNRS éditions, 2007.

 JAMES, C.L.R., Los jacobinos negros, Madrid, Ed. Turner/ Fondo de Cultura Económico, 2003. 369 planes. Primera edició en Anglés, 1938.

 Fonts Impreses

(Podeu baixar-les de la Biblioteca nacional francesa: http://gallica.bnf.fr/ )

 

GARRAN, J. Ph., Rapport sur les troubles de Saint-Domingue. Fait au nom de la Commision des Colonies, des Comités de Salut Public, de Législation et de Marine, réunis. À Paris, de l ‘imprimérie nationale, ventôse, an V. 8 tomes.

 LACROIX, Pamphile, Mémoires pour servir à l’histoire de la révolution de Saint-Domingue, à Paris, Chez Pillet ainé, imprimeur-libraire, 1919. 2 tomes.

 MOREAU DE SAINT-MÉRY, M.L.E., Description topographique,physique, civile, politique et historique de la partie française de l’isle de Saint-Domingue. Avec des Observations générales sur sa Population, sur le Caractère & les mœurs de ses divers Habitans ; sur son Climat, sa Culture, ses Productions, son Administration, &c. &c. Acompagnés des détails le splus propres à faire connaître l’état de cette Colonie à l’époque du 18 octobre 1789. Philadelphia, 1789.

 Esclavatge


AAVV, “C’est à ce prix que vous mangez du sucre..”. Les discours sur l’esclavage d’Aristote à Césaire. Paris, Flammarion, 2006. 175 planes.

 GAUVIN, Gilles, Abécédaire de l’esclavage des noirs, Paris, Editions Dapper, 2007. 167 planes.

 PLUCHON, Pierre, Vaudou, sorciers, empoisonneurs: de Saint-Domingue à Haití. Paris, Kartale 1978

 Literatura

 CARPENTIER, Alejo, El reino de este mundo, Barcelona, Seix Barral, 1986, 145 planes.

 CARPENTIER, Alejo, El siglo de las luces, Barcelona, Bruguera, 1979. 345 planes.

 EQUIANO, Ma veridique histoire. Africain, esclave en Amérique, homme libre. Paris, Le temps retrouvé/ Mercure de France, L’Harmattan, 2008. Traduction de l’anglais, présenté et annoté par Régine Mfoumou-Arthur. 374 planes.

 VOLTAIRE, Candide, dins de « Cuentos escogidos », Barcelona, Bruguera, 1971. 134 planes.

 

 

 

 

Toussaint Louverture



Saint-Dominique, vers 1743 - Fort de Joux (doubs), 7 avril 1803

Né vers 1743, Toussaint Louverture fut affranchi en 1776 après avoir été successivement commandeur, cocher et surveillant de la plantation Bréda dans la colonie française de Saint-Domingue. Après le soulèvement d’esclaves d’août 1791, il servit sous les ordres de Biassou, un des chefs de l’insurrection, apparaissant comme son secrétaire, son aide-de-camp puis son second. Il avait appris à lire et à écrire maladroitement. Il choisit ensuite de se battre aux côtés des Français après l’abolition de l’esclavage de février 1794. La Convention l’éleva, le 23 juillet 1795, au grade de général de brigade. Général de division le 17 août 1796, il devint gouverneur de la colonie et promulgua en 1801 une constitution qui lui permit de préciser ses options autonomistes.

Promu gouverneur à vie, à la tête d’une armée de quarante mille hommes environ, entouré de ses lieutenants favoris Dessalines et Christophe, il décida, la même année, d’unifier l’île sous son autorité en occupant la partie espagnole. Afin de rétablir la domination coloniale française et de maintenir le régime de l’esclavage selon la législation antérieure à 1789, Napoléon Bonaparte envoya, en 1801, deux forces expéditionnaires, l’une à Saint-Domingue, l’autre en Guadeloupe.

L’arrivée des troupes à Saint-Domingue, placées sous les ordres du général V.-E. Leclerc, provoqua une guerre totale dans l’île où Toussaint Louverture et ses hommes avaient l’avantage du terrain. On l’arrêta par traîtrise le 7 juin 1802. Il fut envoyé immédiatement en France sur le bâtiment le Héros avec sa femme Suzanne et leurs enfants. Un décret du Premier consul du 23 juillet 1802 stipula de l’enfermer au fort de Joux (Doubs) et de le mettre au secret. Le pouvoir central refusa un procès, laissant Toussaint croupir en prison où il subit un régime pénitentiaire qui l’anéantit.

On le trouva mort le 7 avril 1803 dans sa cellule. Il fut inhumé dans l’enceinte du fort. Après la mort de Leclerc le 2 novembre 1802, son successeur Rochambeau fut vaincu sur le terrain militaire et, le 1 er janvier 1804, Haïti proclamait son indépendance.


Extret dehttp://www.culture.gouv.fr/culture/actualites/celebrations2003/louverture.htm

La primera abolición de la esclavitud en América.


El precio del café y del azúcar.

La insurrección duró 13 años. Para comprender una lucha tan persistente y tan dura, es preciso conocer la realidad de Santo Domingo, antes de 1789.

Francia se hizo cargo de la parte oeste de la isla de Santo Domingo a partir de 1697, cedida por España. La población indígena había desaparecido tras la llegada de los españoles. El rey estimuló durante el siglo XVIII la producción de azúcar de caña y de café. Primero se trató de repoblar la isla con pobres traídos desde Francia, a menudo mediante el secuestro, pero se decía que no resistían el trabajo de plantación y que eran poco sumisos. La consecuencia fue la trata de negros, primada por el rey. La población esclava pasó de 5000 en 1697 a 450.000 en 1789.

Los libres eran 70.000 personas. Los “grandes blancos” propietarios de plantaciones, eran una cantidad ínfima. La mayoría de los libres eran “pequeños blancos”, o bien mestizos y negros libertos. Los libertos eran de dos tipos: los manumisos que poseían documentos notariales, y los llamados “libres de sabana” ( NOTA: ojo, sin acento), cuya libertad era sólo de palabra y precaria, puesto que su amo podía volverlos a esclavizar. Vivían en las plantaciones como asalariados y no podían salir de las mismas por no tener documentación.

Los esclavos estaban divididos en dos grandes grupos. Por un lado, los negros bossales esclavos traídos desde Africa. Trabajaban en la plantación hasta su agotamiento físico y muerte al cabo de diez años de llegar. Por otro lado, los negros créoles, esclavos hijos de esclavos, que ejercían  bien como domésticos, bien como encargados de la mano de obra, bien los oficios calificados de la plantación.

El estatuto jurídico de esta sociedad fue instituido por el edicto de 1685 escrito por Colbert, ministro de Luis XIV. En ese llamado Código Negro, el argumento que justificaba la transformación de un ser humano en esclavo era su condición de extranjero. El edicto dividía la sociedad colonial en dos grandes categorías: libres y esclavos. No hacía diferencia de color: el edicto consideraba a los mestizos legítimos como ingénus (nacidos libres).

Durante todo el siglo XVIII la minoría blanca creó un régimen de segregación racial que clasificaba a la población libre en numerosos grupos, basándose en el color de la piel. No importaba que algunos “libres de color” fueran propietarios de plantaciones esclavistas. La lucha por la igualdad de la epidermis fue otro de los motores rebelión en Santo Domingo.

Voltaire, en Cándido hace que el protagonista viaje a Surinam y conozca a un esclavo mutilado de pierna y brazo por haber huido de su amo. El hombre se explica: “A este precio coméis azúcar en Europa”. Voltaire no ambienta la escena en Santo Domingo. ¿Pudor por tener acciones en empresas esclavistas?

Delcaración de los derechos

La Declaración de los Derechos 1789, creó la expectativa de la abolición de la esclavitud. En una carta de los dirigentes de la rebelión se usa con energía el lenguaje del derecho natural: “Situados en la tierra como vosotros, siendo todos hijos del mismo padre, creados con la misma apariencia, somos vuestros iguales en derecho natural y si la naturaleza se complace en diversificar los colores en la especie humana, no constituye un crimen ser negro, ni una ventaja ser blanco”. Pero el 13 de mayo de 1791 la Asamblea Nacional elevó la esclavitud al rango constitucional.

La rebelión de los esclavos en lo que hoy es Haití, estalló en la noche del 22 al 23 de agosto de 1791 en el norte de la isla. Los dirigentes iniciales de la insurrección negra, se encontraron en la plantación Choissel entre el 14 y el 22 de agosto, aprobaron los planes de la rebelión y, de acuerdo sus tradiciones prestaron juramento de sangre y celebraron ceremonias vudú para sellar la fidelidad mutua entre los conjurados. Aún se trataba de grupos de esclavos poco unificados militar y políticamente hablando.

 Una guerra de todos contra todos.

Durante trece años, libres y esclavos lucharán por imponer su respectivo modelo de sociedad. Pero la lucha será también entre blancos, negros y mestizos. Cada uno de estos grupos, se dividirá a su vez. Existirán efímeras alianzas entre los grupos que se romperán para establecer nuevas alianzas.

Intervendrá la corona española desde el lado este de Santo Domingo, en guerra contra la República Francesa entre 1793 y 1796. Inicialmente, dará apoyo a un ejército de esclavos encabezados por un liberto llamado Toussaint. Ese apoyo será simplemente táctico en su lucha común contra Francia.

La abolición de la esclavitud en todas las colonias francesas, fue aprobada por la Convención Nacional, dominada por la Montaña, el 4 de febrero de 1794. El decreto dice así: «La Convención nacional declara abolida la esclavitud de los Negros en todas las colonias; en consecuencia decreta que todos los hombres, sin distinción de color, domiciliados en las colonias son ciudadanos franceses, y gozarán de todos los derechos asegurados por la Constitución”. Esta noticia indujo a Toussaint, a cambiar de alianzas. El 18 de mayo, se puso a disposición de la Convención y de su representantes en la isla: el general Laveaux y los comisarios civiles Sonthonax y Polverel.

Los colonos esclavistas consideraban las Declaraciones de los Derechos de 1789 y de 1793, como el Terror. Afirmaban que el derecho natural no era aplicable a las colonias. En un llamamiento de ayuda a la corona inglesa, hablaban un lenguaje claro: “Las colonias no han sido establecidas para transformarse en un escenario de las virtudes republicanas, ni para procurar el mayor desarrollo de los conocimientos humanos, sino únicamente para que los colonos realicen los mayores beneficios al mejor precio posible”.

Respondiendo a ese llamamiento, en mayo de 1794, 7.500 soldados ingleses procedentes de Jamaica desembarcan en Haití y toman Port-au-Prince. Los españoles se sumaron a los ingleses, en esta lucha contra los esclavos insurrectos. Sólo tras su derrota a manos de los ejércitos de Toussaint Louverture, los ingleses firmarán un armisticio y se retirarán de la isla en 1798. Entre ese año y 1801, Santo Domingo, será formalmente francesa pero realmente independiente, bajo el gobierno de Toussaint. En enero de 1801 el ejército negro ocupa la parte oriental de la isla que había sido cedida por España a Francia. La Perla de las Antillas pasaba a ser la primera de las “islas del azúcar” gobernada por antiguos esclavos.

 Napoleón restablece la esclavitud... ... y provoca la independencia de Haití.

Toussaint promulgó una Constitución que militarizaba la isla y le proclamaba gobernador perpetuo. Era una respuesta preventiva ante las intenciones de la antigua metrópolis. Napoleón envió una primera expedición militar de 35.000 hombres, bajo el mando de Leclerc, disimulando sus intenciones de restablecer la esclavitud, con la excusa de restablecer la soberanía francesa. Entre febrero y mayo de 1802, Toussaint y sus generales Christophe y Dessalines llevaron adelante una guerra de guerrillas contra el invasor. En mayo, el restablecimiento de la esclavitud en Guadalupe a cargo del general Richepanche mostró las verdaderas intenciones de Napoleón. El restablecimiento oficial de la esclavitud fue votado en París el 19 de mayo. Toussaint dimitió con el fin de unificar a su pueblo y fue capturado, siendo deportado a Francia donde murió encarcelado en Fort de Joux en 1803.

Leclerc murió en noviembre de 1802, víctima de la fiebre amarilla. Su ejército sucumbió ante la misma enfermedad. Rochambeau (hijo del general francés de la guerra de independencia de los USA) recibió otros 35.000 soldados y emprendió una guerra de exterminio. El pueblo negro se levantó, exigió a Dessalines encabezar la lucha. Rochambeau fue derrotado por un ejército de nuevos ciudadanos, y firmó un armisticio el 19 de noviembre de 1803.

Napoleón había perdido dos expediciones con un total de 60.000 hombres para restablecer la esclavitud. Nuestro lector conoce el nombre de Waterloo, pero quizás no haya oído hablar de la humillación de las águilas imperiales en Santo Domingo. Waterloo puede ser leído una derrota heroica. Las derrota a manos de un ejército de ex -esclavos es innombrable en los textos franceses de historia.

La independencia será declarada el 1º de enero de 1804. La nueva república de negros libertos pasará a adoptar el nombre de la isla en la lengua de los indios caribes: Haití. La divisa de la nueva república será: “Patria de los africanos del nuevo mundo y de sus descendientes”.

La vida de la nueva república no será fácil: Francia sólo reconocerá Haití en 1824 y solo a cambio de echar un nuevo dogal al cuello de sus antiguos esclavos: le obligará a pagar una indemnización a los antiguos dueños de las plantaciones. La esclavitud renacía bajo ropajes financieros. El resto de esclavos de las colonias de Francia debieron esperar a la revolución de 1848 para ser libres.

 

Joan Tafalla ( publicado con variaciones editoriales en Historia de National Geographic, nº 59)

dijous, 5 de març del 2009

Le surprenant succès du LKP, objet politique non identifié


"Les Isles de La Guadaloupe de Marie Galante, de La Désirade, et Celles Des Saintes: Colonie Françoise dans les Antilles". Desiné par Rigobert Bonne (1729-1795) pour l'"Atlas de toutes les parties connues du globe terrestre" de Guillaume Thomas Francois Raynal (1713-1796). Publié à 1780 Geneve. http://www.liberation.fr/politiques/0101472560-le-surprenant-succes-du-lkp-objet-politique-non-identifie

Outre-mer. Comment le collectif guadeloupéen est devenu un acteur incoutournable.

ÉRIC FAVEREAU et ANTOINE GUIRAL

 

Trois lettres qui ont changé la Guadeloupe et donné des sueurs froides à Paris depuis six semaines. LKP pour Liyannaj kont pwofitasyon («union contre l’exploitation outrancière») est un collectif qui regroupe 49 partis, syndicats, associations… Il puise sa force dans ce lien (liyannaj) établi entre les milieux culturels, politiques, syndicaux, associatifs (défense de l’environnement, aide aux plus défavorisés…). Nombre de petits chefs d’entreprise ont aussi soutenu ouvertement le LKP. «C’est cela qui a tout changé. Quand on voit les gens du LKP, c’est la Guadeloupe, toute la Guadeloupe. Il y a des professeurs, des gens du bâtiment, des agriculteurs, des employés municipaux, des syndicalistes. On a l’impression de se voir», explique Servais Vilovar, directeur d’un centre de formation à la retraite.

 

Le LKP est-il indépendantiste ?

A aucun moment la thématique de l’indépendance n’a été soulevée par le collectif. Elle ne figure pas dans la plateforme en 120 points rédigée par le LKP et remise au préfet de la Guadeloupe. La question de l’indépendance reste un véritable chiffon rouge pour une majorité de Guadeloupéens favorables au maintien du lien avec la métropole et ses subsides. Il n’était donc pas question de se couper d’une partie de la population en évoquant l’indépendance ou même une autonomie élargie de l’archipel. Le LKP compte pourtant en son sein nombre de formations ouvertement indépendantistes ou autonomistes. A commencer par l’UGTG - le premier syndicat de l’île, indépendantiste et considéré comme «dur et radical» par l’Etat. Son secrétaire général, Elie Domota, est directeur général adjoint de l’ANPE et porte-parole du LKP. Pour Rozan Mounien, ex-secrétaire général de l’UGTG et figure du LKP, «il ne faut pas prendre la place des gens. Le LKP est un mouvement démocratique dont la préoccupation du moment n’est pas l’indépendance. Cette question sera peut-être la prochaine. Le cadre juridique et institutionnel, le peuple sait à quel moment le choisir pour assumer son destin».

 

Le LKP veut-il se transformer en parti politique ?

C’est la grande crainte des responsables politiques locaux de tous bords. Très discrédités dans la population, ils soupçonnent le LKP de vouloir chercher des débouchés politiques dans les urnes à l’occasion des élections régionales de 2010. Une hypothèse exclue, pour l’heure, par Elie Domota : «Moi, je n’ai aucune intention de faire de la politique, je le dis et je le répète, cela ne m’intéresse pas du tout.» Et ne voit pas comment le LKP pourrait être «récupéré puisqu’il y a toutes les représentations politiques en son sein». Mais il reconnaît que «le LKP a vocation à durer» : «Peut-être d’une autre façon, moins visible, avec des groupes de travail, on verra…»

 

Comment fonctionne le LKP ?

«A l’automne, on s’est vus, comme on se voit tous les ans, raconte Elie Domota. Et d’ordinaire, on n’est jamais d’accord. Là, cette fois-là, il y a eu comme un déclic. En trois heures, on est tous tombés d’accord sur la plateforme. C’est que cela devait être le bon matin.» Le visage du LKP est incarné par Elie Domota. Cet homme calme et déterminé a acquis au fil des semaines une aura qui ne lui monte guère à la tête. Le collectif dispose d’un imposant service d’ordre et de militants de choc qui durant six semaines ont contraint les magasins à baisser rideau. Rompus aux conflits longs, les syndicats dominent au sein du LKP. Mais la voix des associatifs est aussi écoutée. Notamment celle de l’ensemble musical Akiyo, très populaire dans l’archipel. Dans les négociations,«Elie Domota a un rôle essentiel, c’est lui qui parle et répond presque tout le temps», assure le préfet. Un des deux médiateurs envoyés par Paris raconte : «En arrivant, on nous disait qu’il fallait contacter des gens qui étaient les conseillers de l’ombre du LKP. C’était bidon. Face à nous, on avait vraiment les vrais négociateurs.»