Pàgines

diumenge, 21 de maig de 2023

Entrevista que m'han fet els companys de "Voces en Lucha"

El passat 31 de gener de 2023 els amics de l'equip de "Voces en Lucha" em varen fer aquesta entrevista.

Ells, presenten l'entrevista d'aquesta manera:
 
" Entrevista completa al historiador y militante comunista Joan Tafalla. Conversamos sobre la vigencia del marxismo, pensamiento de Gramsci, revolución pasiva, organización popular, procés catalán, papel de los Estados en el capitalismo, relación de los obreros con la patria y otras cuestiones con el pensador marxista catalán". 
 
S'esperen comentaris, crítiques i aportacions.
 

 
Post-data: Es nota que alguns joves veuen que em faig vell i em volen entrevistar abans de que m'entri l'Alzheimer o me'n vagi a l'altre barri 😅.

dissabte, 20 de maig de 2023

Benvolguda i envejosa dreta: fora les mans de Gramsci!

  

Benvolguda i envejosa dreta: fora les mans de Gramsci!

 

 

Gad Lerner, Il fatto quotidiano, 8 d’Abril de 2023

 

En un esforç per semblar més moderna i omnicomprensiva que mai i tot estirant més el braç que la màniga, la dreta italiana està fins i tot disposada a substituir l'anticomunisme per un comunisme “qualunquista”. 

 

Llegeixo que l'intel·lectual més citat a la conferència romana “Pensar l’ imaginari italià. Estats generals de cultura nacional”, celebrada en presència del ministre de Cultura, Gennaro Sangiuliano, no va ser altre que Antonio Gramsci. Sí ell. El secretari del Partit Comunista d'Itàlia i, precisament comunista, condemnat pel Tribunal Especial Feixista a 20 anys, 4 mesos i 5 dies de presó el 4 de juny de 1928. És a dir, deu anys abans de les lleis racials.

 


 

Del gran intel·lectual revolucionari a la dreta li agrada - no és pas cosa recent- la idea que la transformació de la societat requereix,  una "hegemonia cultural" fins i tot abans de la presa del poder polític. Que també exigeix uns intel·lectuals capaços d'establir una relació de sintonia amb les classes subalternes.

Hauríem d'estar satisfets pel renovat interès per l'obra de Gramsci que mostren els hereus impenitents del corrent polític que el va perseguir fins a la seva mort? 

 

Si no fos perquè en el sentit que ells li donen, l'hegemonia cultural es redueix, precisament, a un lloc comú de caràcter conspiratori. Quasi com si es tractés d'una acció subtil dirigida a "la dominació fruit de l'assentiment, la persuasió i la proximitat dels intel·lectuals orgànics al poble-nació". Així ho fa, l'Editoriale Historica quan manipula Gramsci al presentar una antologia dels seus escrits sobre l'hegemonia cultural.

 

Per a entendre aquest afany manipulador potser hauriem d’ utilitzar un concepte psicoanalític freudià de trets misògins. Es podria dir que estem en presència d'un cas típic d'enveja de penis. Els intel·lectuals de dretes haurien de convocar una conferència sobre les culpes històriques del feixisme.

Mentrestant, el pobre Gramsci es regira a la seva tomba.

 

Traducció Joan Tafalla, Sabadell 20 de Maig de 2023. 

 

Font: Cara destra invidiosa, giù le mani da Gramsci

 

 


 


 



L'inverosímil "gramscisme de dreta"

 


Jean-Claude Zancarini

Historiador, professeur emérit d'Estudis italians a l'Ëcole Normale Supériure de Lyon

 

Des de la victòria de l'esquerra l'any 1981, un sector de la dreta va començar a afirmar que la seva venjança política s'havia de traduir abans de tot en una victòria en el pla de les idees. Arribaren a citar un autor que en general no havien llegit: Antonio Gramsci. Des d'aleshores es difon la fal·làcia de que existeix un "gramscisme de dreta". Una fal·làcia basada en mites, simplificacions i altres falsificacions.

 

Antonio Gramsci, de qui només citen algunes fórmules extretes del seu context d'enunciació, sovint es presenta com “l'inventor de l'hegemonia cultural”. Contra els mites, contra les simplificacions, fins i tot les falsificacions, acabem de publicar amb Romain Descendre, L'Œuvre-vie d'Antonio Gramsci [1].

 

Es reclamen de Gramsci uns personatges que son adversaris declarats de les aspiracions d'un home que sempre va lluitar per l'emancipació dels subalterns, pensat en lo nacional en relació amb una concepció internacionalista i desitjat un comunisme sinònim d'igualtat i democràcia. Pretenc donar aquí compte del significat d'aquesta apropiació, perquè s'ha de buscar en el neofeixisme radical del grup Ordine nuovo i el seu principal representant, l'italià Pino Rauti, en estreta relació amb l'inventor francès del " gramcisme de dreta", Alain de Benoist.

 

És imprescindible recordar a grans trets les principals etapes de la difusió francesa del “gramscisme de dreta”. El moment programàtic és el simposi celebrat a Versalles, el 29 de novembre de 1981, per GRECE (Grup d'investigació i estudis per a la civilització europea creat l'any 1968), titulat "Per un "gramscisme de dreta". Les actes d’aquell simposi van ser publicades l'abril de 1982. Es tractava clarament de definir una estratègia de reconquesta després de la victòria de François Mitterrand el maig de 1981. Els textos dels ponents fan al·lusió a Gramsci sense citar-lo ni entrar en cap anàlisi. “Per a nosaltres –afirma Michel Wayoff que obre el col·loqui– ser “gramcians” és reconèixer la importància de la teoria del “poder cultural”: no es tracta de preparar-nos per a l'accés al poder d'un partit polític, sinó de transformar les mentalitats per impulsar un nou sistema de valors, la traducció política del qual no és de cap manera responsabilitat nostra. »

 

Pierre Vial, en una intervenció dedicada als intel·lectuals, no cita Gramsci sinó Alain de Benoist: "fer referència al 'gramscisme' per definir la nostra acció és, abans que res, responsabilitzar-nos de nosaltres mateixos, i intentar encarnar, la definició de Gramsci d’ intel·lectuals orgànics". Amb aquesta expressió – afegeix Vial– Gramsci “assigna un paper precís als intel·lectuals. Els demana que guanyin la guerra cultural”. Alain de Benoist explica: “Citant Gramsci, mai hem deixat de dir que en les societats desenvolupades, la conquesta del poder polític passa per la del poder cultural”.

 

El col·loqui de 1981 es refereix, doncs, exclusivament a l'obra anterior d'Alain de Benoist [2]. De fet, el seu segon text repren el primer in extenso, complementant-lo una mica. L'únic "gramscià de dretes" que ha llegit una mica Gramsci ha escrit en total una mica menys de deu pàgines sobre la seva obra. A més, ho diu ell mateix amb franquesa en l'entrevista que fa a Anthony Crézégut [3]. "No sóc gens un especialista de Gramsci”. Pel que fa als seus amics, informa que la majoria pensaven: "Cal fer 'gramscisme', cal ser gramscians, però per dir la veritat, no havien llegit Gramsci, ni tan sols una línia". Continua amb la mateixa franquesa: “Al Fígaro magazine, vaig intentar desenvolupar aquest tema - va ser en el moment del col·loqui sobre el GRECE- aquest gramscisme de dretes, era per dir a la gent: sou imbècils, no teniu idees, no responeu a l'hegemonia de l'esquerra. Tot això va quedar com a lletra morta. »

 

Però hi ha camins subterranis, si no per a les idees, almenys per ales paraules i les fórmules. Va ser l'any 2007 quan Nicolas Sarkozy i Jean-Marie Le Pen van afirmar ser gramscians, amb pocs dies de diferència. Nicolas Sarkozy va dir a Le Figaro el 17 d'abril de 2007: "Bàsicament, vaig fer meva l'anàlisi de Gramsci: el poder es guanya a través de les idees. Aquesta és la primera vegada que un home de dretes s'enfronta a aquesta batalla”. "Se'm cauen els braços", va dir Alain de Benoist a Anthony Crézégut el 2016, suggerint la influència d'uns quants consellers, i insinua que podria ser Patrick Buisson ( "No sé si ha llegit gaire Gramsci, però en te un coneixement que no és massa superficial.") Jean-Marie Le Pen, durant el seu discurs de l'1 de maig de 2007, també esmentà Gramsci (que ell pronuncia Gramsqui...): "és l'escriptor comunista italià Gramsqui [sic] qui escriu: les victòries ideològiques precedeixen les victòries electorals” [4].

 

Primer la filla, i després la néta de Jean-Marie Le Pen, seguiran en aquesta estela. El gener de 2015, un periodista de Le Point va informar d'una entrevista amb Marine Le Pen en aquests termes: “Vuit mesos després de la seva victòria a les eleccions europees […] el FN somia amb guanyar per K.-O. la batalla de les idees. Marine Le Pen assegura a Point.fr: “[…] La nostra victòria ideològica ha de convertir-se en una victòria política!”. La cap del FN creu que la presa del poder ideològic i cultural precedeix la presa del poder polític. I a principis d'any està convençuda que «l'hegemonia cultural de l'esquerra» s'acaba i que la seva conquesta del poder és a prop» (Ségolène de Larquier, «Marine le Pen fa una crida a la victòria ideològica») [5]. Pel que fa a Marion Maréchal-Le Pen, quan va anunciar la fundació de la seva acadèmia de ciències polítiques, va creure que calia "aplicar les seves lliçons", en particular sobre la seva teoria de la batalla per l'hegemonia cultural com a requisit previ per a la política política. victòria.

 

Acabem aquesta llista no exhaustiva de lectors "habituals" (o no) de Gramsci amb un cas divertit però veraç d'aquest anomenat "Gramscisme de dreta". Philippe Ballard, candidat de l'RN (elegit des de diputat per l'Oise, 19 de juny de 2022) parla a les Grandes gueules, a RMC, 10 de maig de 2021: "ja coneixeu Ramzy, és aquell ... marxista per cert... filòsof italià, del segle XX, que diu “abans de guanyar la batalla política, cal guanyar la batalla cultural”, crec que hem guanyat la batalla cultural...”. El "Gramsqui" de Jean-Marie Le Pen ja era una pista: no havien llegit ni una línia de Gramsci, ni potser ni tan sols d'Alain de Benoist, però sabien que havien de dir (almenys intentar-ho!) aquell nom que serveix per demostrar que estan guanyant la batalla de les idees. Però, com va arribar Alain de Benoist a pensar que Gramsci era un bon client?

 

A l'entrevista de 2016 a Crézégut, de Benoist és força al·lusiu sobre aquest moment de descoberta: " Aviat vaig sentir parlar de Gramsci, en els mesos i anys que van precedir el 68, amb la baralla dels “italians” [al·lusió al grup anomenat "italià" de la Unió d’Estudiants Comunistes, favorable a les tesis del Partit Comunista Italià], vaig conèixer Gramsci, i vaig començar a llegir tots els textos que em van caure a les mans, encara que no d'una manera intensa". Un descobriment purament francès, una mica casual, quan tenia 16-17 anys i era militant d'un grup d'extrema dreta. Tot plegat en un moment en què també s’intentava crear una cultura d'esquerres La memòria a vegades crea aquestes confusions. Afortunadament hi ha historiadors que, llegint textos més antics i actes judicials, ho poden refrescar. En aquest cas, és la tesi que s'ha convertit en un llibre de la historiadora Pauline Picco, Liaisons dangereuses. Les extrêmes droites en France et en Italie (1960-1984) [6], que ens serà especialment útil. Durant un període que va superar clarament l'adolescència de l'home que aleshores s'anomenava Fabrice Laroche, aquest va exercir el paper de contrabandista transnacional entre l'extrema dreta francesa i els neofeixistes italians (de vegades només feixistes).

 

A la dècada de 1960, Alain de Benoist va ser actiu a la Federació d'Estudiants Nacionalistes, fundada a la primavera de 1960, i va actuar com a secretari de la redacció dels Cahiers Universitaires sota el pseudònim de Fabrice Laroche. El 1963, va participar en la creació d'Europa-Acció que va reunir activistes de Jeune Nation, la Federació d'Estudiants Nacionalistes i antics activistes de l'OEA. Va ser llavors quan vam tenir el primer indici dels seus vincles amb Itàlia i els neofeixistes italians. Des de finals de 1963, Fabrice Laroche va publicar a les columnes d'Europa-Acció un llarg article sobre el Moviment Social Italià (MSI), el partit d'extrema dreta que reivindicava obertament el feixisme, en particular el període de la República Social Italiana (República de Salò, setembre de 1943 –abril de 1945).

 

En aquest article, Fabrice Laroche demostra un coneixement profund del partit neofeixista italià [7]. El MSI és, per ell, el partit “el més important de tots els que es consideren hereus d'una política que va ser esclafada el 1945, però també un dels menys coneguts d'Europa. Presenta les dues ànimes ideològiques del neofeixisme, "els doctrinaris més seriosos que va tenir el feixisme", Giovanni Gentile i Julius Evola. Critica la línia de participació en el sistema parlamentari dels dirigents de l'MSI i presenta favorablement el grup Ordine nuovo, que "aglutina, sota l'autoritat de Pino Rauti, tots els líders de la tendència 'evoliana'" i "reclama una filosofia i una ètica política europea" amb "posicions nacionalistes revolucionàries".

 

Després d'aquest primer article en profunditat, Fabrice Laroche col·labora directament amb Ordine nuovo [8]. Des d'abril de 1964, una nota de la intel·ligència italiana informa de la col·laboració activa entre el Moviment Ordine Nuovo de Pino Rauti i els grups neofeixistes francesos al voltant de la revista Europa-Acció. Una altra nota sense data (al voltant de 1964) anuncia que "el cap de la FEN, Fabrice Laroche, d'acord amb els dirigents d'Ordine Nuovo, ha proposat la constitució d'un ‘Bureau d'Estudis Europeus' en el qual participaran els representants dels gruos i de les revistes "més seriosos i qualificats" a nivell europeu” [9].

 

El gener-febrer de 1965, Fabrice Laroche elabora a Ordine nuovo un inventari del nacionalisme a França que inscriu en una llarga "filiació nacional"[10]: "la noció de 'nació en armes', el socialisme no marxista dels patriotes populars de la “Comuna” de París i dels seus teòrics – Georges Sorel, Proudhon, Blanqui–, el patriotisme de Barrès primer i després de Maurras, després el nacionalisme ja més revolucionari dels grans moviments d’entre les dues guerres mundials, inspirat en Robert Brasillach i Pierre Drieu la Rochelle, aleshores després de la purga antifeixista de 1945, el període “activista” vinculat a la pèrdua de l'Imperi: Indoxina i Algèria. Només al final d'aquest cicle ens presentem: hereus i continuadors alhora” [11].

 

Demana als nacionalistes europeus que lluitin per crear junts una Europa revolucionària que sigui "el baluard polític d'Occident". Establits clarament els seus vincles amb Ordine nuovo, veiem què pot hi podia aportar aquest grup a Fabrice Laroche i viceversa. Diguem-ho de seguida: l'aportació és ideològica i prové d'un duet sorprenent, Evola i Gramsci, amb efecte de retorn quan De Benoist (ex Fabrice Laroche) apel·la al "gramscisme de dreta".

 

Nascut el 1926, Pino Rauti, era un veterà de la República Social Italiana. El 1950 va fundar una revista el títol de la qual és tot un programa: Imperium. Animà Julius Evola a escriure un text que pugués donar "orientacions" als "homes dempeus", fidels a l'"esperit legionari" que deambulen per un "món en ruïnes: Orientamenti". En desacord amb la línia parlamentaria i moderada de la direcció del MSI, Pino Rauti va organitzar l'any 1954 un grup "espiritualista", molt lligat al pensament de Julius Evola. A partir d'aleshores el diari del grup, Ordine nuovo. Mensile di politica rivoluzionaria s'ocupa de política i cultura, amb l'objectiu de formació ideològica dels militants més que de possibles resultats electorals. Per descomptat, el nom del diari està inspirat en el "nou ordre europeu" dels nazis i en la idea d'Ordre, ben present en els textos d'Evola. Però també és un intent d’usar Gramsci, donat que adoptaren el nom de la "revista setmanal de cultura socialista", Ordine nuovo, fundada a Torí l'1 de maig de 1919 per Antonio Gramsci i els seus joves companys.

 

És quelcom més que una picada d'ullet en aquesta recuperació d'un títol que per a un italià d'aquells anys es referia a Gramsci i al comunisme. La doble referència a Evola i Gramsci és perenne a les files dels partidaris de Rauti, sobrenomenat el "Gramsci nero", del qual deia estar orgullós. Pino Rauti posa en marxa, del 1977 al 1981, els "Campaments Hobbit", trobades anuals festives i polítiques dels joves del MSI on els dos referents ideològics són precisament Evola i Gramsci. També és possible que aquesta reivindicació oberta del "gramscisme" sigui un efecte de retorn de les teoritzacions d'Alain de Benoist. Aquest últim declara a l'entrevista del 2016 a Crézégut que "el meu interès per Gramsci va sorgir de les meves principals preocupacions a finals dels anys setanta". Però també sembla tenir present a Julius Evola, ja que el 28 de febrer de 2020 a la web Éléments, De Benoist encara cita l'obra i la personalitat del filòsof "tradicionalista".

 

Que la gent de dreta o d'extrema dreta vulgui vestir-se amb la pell del lleó, com l'ase de la rondalla de La Fontaine, no em suposa cap problema. He escrit aquest text per que m'agradaria que els comentaristes que no són de l'extrema dreta s'ho pensin dues vegades a l'hora d'assumir l'existència del "gramscisme de dreta" o dels "gramscians de dreta" com a real. Cada cop que fem això els permetem "adornar-se amb les plomes del paó"...i recordem el poema d'Apollinaire.

 

 

Traduit per Joan Tafalla, Sabadell 20 de maig de 2023.

Font: https://aoc.media/analyse/2023/04/24/limprobable-gramscisme-de-droite/ 

 

 


 

 

NOTES.-  


 [1] Romain Descendre i Jean-Claude Zancarini, L'Œuvre-vie d'Antonio Gramsci, Paris, La Découverte, avril 2023. Sobre l’hegemonia, veure el capítol 22, p. 409-435.

 [2] Alain de Benoist, Vu de droite, Copernic, 1977, p. 456-460 i Les Idées à l’endroit, chapitre «Le pouvoir culturel », Éditions libres-Hallier, 1979, p. 250-259.

 [3] Anthony Crézégut, « Inventer Gramsci au XXe siècle », Institut d’études politiques de Paris – Sciences Po, 2020.

 [4] Discurs de Jean-Marie Le Pen, 1er mai 2007, difós per BFM TV.

 [5] Le Point, 30 janvier 2015.

 [6] Pauline Picco, Liaisons dangereuses. Les extrêmes droites en France et en Italie (1960-1984), PUR, 2016.

 [7] Fabrice Laroche, « Le MSI, des origines à nos jours », Europe-Action, n. 11, novembre 1963.

 [8] Pauline Picco (ob.cit.) es recolza en arxius italians reunits a la Casa della memoria.

 [9] Casa della Memoria, Dossier de procédure pénale n. 91/97 mod. 21.

 [10] Un’intervista con Laroche. Uomini e idee per la Nuova Europa », Ordine Nuovo, XI, 1-2, gener-febrer de 1965, p. 17-25.

 [11] Ibid., p. 17.

 

 

 

dissabte, 6 de maig de 2023

Presentació de "La Samarreta vermella" a Vilanova i la Geltrú, 3 de maig de 2023

Vídeo de la presentació de "La Samarreta vermella" a Vilanova i la Geltrú. 

 


Una nombrosa i fraternal assistència, un magnífic debat posterior. 9 llibres venuts.

 Galeria fotogràfica

 






 

dimarts, 25 d’abril de 2023

"El proletariado podrá alcanzar su liberación solo si lucha unido sin la distinción de sexo" Clara Zetkin (1896)

Eleanor Marx

 

Notas sobre un discurso de Clara Zetkin, por Eleanor Marx.

Con motivo de la publicación de un libro con diversos escritos de Eleanor Marx, en Jacobin lat publican como adelante uno de sus artículos, sobre un discurso de Clara Zetkin.

 Font: https://jacobinlat.com/2022/


Eleanor Marx

Traducción: Angelo Narváez León

Eleanor Marx no se reduce al espectro del padre. Versátil y prolífica, escritora y militante socialista, fue una de las primeras pensadoras del feminismo marxista en pleno apogeo del sufragismo

El siguiente artículo es adelanto del libro ¡Siempre adelante! Escritos y cartas, 1866-1897 (Banda Propia, 2022), una selección de textos de Eleanor Marx hasta ahora inéditos en castellano. Fue publicado originalmente en Justice, el 7 de noviembre, 1896.


 

 

El debate sobre la Frauenagitation (es decir, la propaganda entre las mujeres) referido la semana anterior es interesante por muchas razones. Para comenzar, los aspectos teóricos de esta cuestión tan contenciosa sobre las mujeres, como también sus aspectos puramente prácticos, fueron tratados por Clara Zetkin de manera más acabada y adecuada que en ningún otro congreso socialista nacional o internacional. No hubo estúpidas bromas añejas ni otros absurdos, otra prueba de que cuando los y las trabajadoras discuten sus asuntos no hay cabida para lo que nuestro amigo Sanial llama «malezas de la clase media».

Clara Zetkin fue la encargada sobre este asunto, y el valor de su reporte resulta evidente por el hecho de que el Congreso decidió imprimirlo como panfleto. Si no me equivoco, esta es la primera vez que un Congreso socialdemócrata alemán haya decidido algo de este tipo. Frau Zetkin, que comenzó con una cita de Engels, «en la familia el hombre es el burgués, y la mujer representa al proletariado», continuó mostrando cómo el asunto de la mujer en la acepción actual del término era imposible en los tiempos precapitalistas. En las familias antiguas la actividad productiva, en ningún caso pequeña o degradada, era de las mujeres, y debido a que la mujer era productora, la desigualdad social no pesaba sobre ella, aun cuando las condiciones de su existencia pudieran haber tenido una influencia estrecha: «El periodo del Renacimiento fue un momento de tormenta y tensión en el nacimiento de la personalidad individual en el sentido moderno… y, en esos días de gigantes, encontramos a las mujeres como el anclaje de la vida social, artística y política. Sin embargo, no hay rastros de un movimiento de mujeres. Esto es aún más notable porque mientras se desmantelaba la familia, miles de mujeres debieron encontrar provisiones para ellas mismas por fuera de la vida familiar… pero en ese momento, las mujeres fueron provistas por conventos, monasterios y órdenes religiosas. Entonces la maquinaria, los métodos de producción modernos, minaron la producción doméstica y, más que algunas miles, millones de mujeres se encontraron de frente con el problema de la supervivencia económica, social, mental… debieron buscar fuera del hogar el sustento económico y mental, y así comenzó el movimiento de mujeres. Algunas cifras demuestran cómo las condiciones económicas fomentan este movimiento: en 1882, de los veintitrés millones de mujeres en Alemania, cinco y medio eran trabajadores; es decir que casi un cuarto no podía encontrar soporte dentro de la familia. Desde entonces, solo en el trabajo agrario el porcentaje de mujeres trabajadoras ha crecido un ocho por ciento; mientras que el crecimiento de los hombres fue de un cuatro por ciento. En la industria y la minería, el empleo femenino aumentó un treinta y cinco por ciento; y en el comercio, más de un noventa y cuatro por ciento; en los hombres, un treinta y ocho por ciento. Estas simples figuras hablan más enfáticamente de la necesidad de resolver el asunto de la mujer que cualquier declamación elocuente». [1]

Sobre al asunto de la mujer como tal, Clara Zetkin continuó mostrando que solo podía encontrarse en las clases que son producto de la producción capitalista. «Hay un asunto de la mujer para el proletariado, la clase media y educada, y la clase alta. La mujer del Upper ten puede desarrollar su propia individualidad gracias a su propiedad.[2] Aunque, como esposa, todavía depende del hombre… Lo que el capital ha reunido, la moral sentimental no lo separará. De modo que la moralidad del matrimonio puede invocarse como dos prostituciones equivalentes a una virtud». Luego, después de una brillante descripción de las esposas, madres y mujeres del Upper ten, Frau Zetkin avanzó hasta la mujer pequeña y promedio de la clase media. Aquí está la verdadera lucha contra los hombres. Aquí la mujer educada, doctora, funcionaria o abogada es la antagonista del hombre. Las mujeres de esta clase están enfermas por la subyugación moral e intelectual. Son figuras como Nora, que se rebelan contra las casas de muñecas.[3] Desean vivir sus propias vidas, y en cuanto tal, «económica e intelectualmente, las demandas de las mujeres de clase media están plenamente justificadas».

La mujer proletaria es, finalmente, arrojada al vórtice de la producción capitalista porque es barato comprarla. Sin embargo, su posición no es puramente reaccionaria, es también revolucionaria. Comienza esperando traer algo de ayuda para evitar la miseria de la familia; pero se ve forzada a traerle a su familia una miseria mayor. La maquinaría remplaza el músculo y las mujeres se vuelven cooperativas con los hombres…«así la mujer proletaria ha ganado independencia… ¡aunque realmente ha pagado el precio!… si el hombre tiene —me refiero a la ley bávara— el derecho a “castigar ocasionalmente con un golpe a la mujer”, el capitalismo ha desollado a la mujer con escorpiones… Esa es la razón por la que la mujer proletaria no puede ser como la mujer burguesa que tiene que luchar contra el hombre de su misma clase… las objeciones del hombre burgués a los derechos de las mujeres son un asunto exclusivamente de competencia… por el contrario, con la mujer proletaria es una lucha de la mujer con el hombre de su propia clase contra la clase capitalista. No tiene necesidad de luchar contra el hombre de su clase para derribar las barreras que la excluyen de la libre competencia. La avaricia del capital y el desarrollo de la industria moderna la han aliviado de esta lucha… para ella, por el contrario, es necesario construir nuevas barreras contra la explotación de la mujer proletaria y asegurar sus derechos como esposa y madre. Su finalidad y propósito no son la libre competencia con el hombre, sino la obtención del poder político del proletariado. Por supuesto que la mujer trabajadora aprueba las demandas del movimiento de mujeres de la clase media… pero solo como un medio para el fin en que ella puede estar completamente armada para entrar en la lucha de la clase trabajadora junto con el hombre de su clase».

Después de un análisis más que admirable de la posición de la mujer trabajadora, tan ingeniosa como minuciosa, Clara Zetkin concluyó resaltando que la propaganda sistemática entre las mujeres (entre las mujeres trabajadoras) supone una necesidad absoluta del movimiento proletario.[4] Discutió los diversos medios prácticos para la mejor realización de la propaganda, y terminó su brillante discurso —que espero se publique de manera íntegra en Inglaterra— de esta manera:

«Solo una sociedad socialista puede resolver el conflicto provocado hoy por la actividad económica de las mujeres. Cuando la familia como unidad económica desaparezca para que surja como una unidad social, la mujer será igual al hombre produciendo y esforzándose codo a codo con él; será su camarada, ambos vivirán sus vidas como seres humanos; también entonces será liberada para cumplir sus deberes como esposa y madre. En la sociedad del Nuevo Helenismo le será posible dar forma a su vida como un todo armónico, para realizarse artísticamente. Y esta sociedad se expandirá por el mundo; no se fundará sobre la esclavitud de los hombres, porque se levantará sobre la esclavitud del hierro y el acero; tendrá a las fuerzas de la naturaleza en su puesto de control. Claro, los socialdemócratas marchan: pero solo cuando las masas de mujeres estén con ellos les será posible decir ¡el pueblo está con nosotros, la victoria es nuestra!».

El resultado de este discurso se evidencia por el hecho de que el Congreso exigió de manera unánime su publicación como panfleto.


Notas

 

[1] Clara Zetkin pronunció este discurso el 16 de octubre de 1896 en el Congreso del Partido Socialdemócrata de Alemania celebrado en Gotha. El discurso tenía como finalidad generar un programa que se diferenciara explícitamente de la Bund Deutscher Frauenvereine (Federación de Asociaciones de Mujeres Alemanas). En 1894, Zetkin había publicado en Gleichheit (Igualdad) un artículo titulado «Reinliche Scheidung» («Separación tajante»), donde distinguía entre el Arbeiterinnenbewegung (movimiento de mujeres trabajadoras), y las bürgerlichen Frauenrechtelei (sufragistas burguesas) alemanas. Bajo la conducción de Zetkin, Luise Zietz y Ottilie Baader, el Arbeiterinnenbewegung del spd pasó de 4.000 a 174.754 militantes entre 1905 y 1914. Gleichheit, el periódico editado por Zetkin, aumentó su tiraje de 23.000 a 124.000 copias en el mismo periodo.

[2] Upper Ten Thousand es una frase acuñada en 1844 por el poeta estadounidense Nathaniel Parker Willis para referirse a los diez mil habitantes más ricos de Nueva York. El escritor William Thackeray popularizó la frase en Inglaterra con su novela Las aventuras de Philip (1861).

[3] La frase del discurso de Zetkin dice, «es precisamente entre estos estratos donde encontramos a estas trágicas, pero psicológicamente interesantes figuras de Nora, mujeres que están cansadas de vivir como adornos en casas de muñecas y que quieren participar en el desarrollo de la cultura moderna. Los esfuerzos económicos, así como intelectuales y morales de los defensores de los derechos de las mujeres burguesas están completamente justificados».

[4]  Dijo Zetkin, «la propaganda entre las mujeres es difícil y onerosa y requiere una gran devoción y un gran sacrificio, pero estos sacrificios serán recompensados y deben llevarse a cabo. El proletariado podrá alcanzar su liberación solo si lucha junto sin la diferencia de nacionalidad y profesión. De la misma manera, solo puede alcanzar su liberación si permanece unido sin la distinción de sexo».



 



 









divendres, 21 d’abril de 2023

Dreta envejosa: fora les mans de Gramsci!


 

Gad Lerner, 

Il fatto quotidiano, 8 d’Abril de 2023

 

En un esforç per semblar més moderna i omnicomprensiva que mai, i tot estirant més el braç que la màniga, la dreta italiana està fins i tot disposada a substituir l'anticomunisme per un comunisme “qualunquista”(1)

 

Llegeixo que l'intel·lectual més citat a la conferència romana “Pensar l’ imaginari italià. Estats generals de cultura nacional” (2) celebrada en presència del ministre de Cultura, Gennaro Sangiuliano, no va ser altre que Antonio Gramsci. Sí ell. El secretari del Partit Comunista d'Itàlia i condemnat pel Tribunal Especial Feixista a 20 anys, 4 mesos i 5 dies de presó el 4 de juny de 1928, precisament per comunista. És a dir, deu anys abans de les lleis racials (3).

 


Del gran intel·lectual revolucionari a la dreta
li agrada - i no és pas cosa recent- la idea que la transformació de la societat requereix, una "hegemonia cultural" fins i tot abans de la presa del poder polític. Que també exigeix uns intel·lectuals capaços d'establir una relació de sintonia amb les classes subalternes.

 

Hauríem d'estar satisfets pel renovat interès per l'obra de Gramsci que mostren els hereus impenitents del corrent polític que el va perseguir fins a la seva mort? 

 

Si no fos perquè en el sentit que ells li donen, l'hegemonia cultural es redueix, precisament, a un lloc comú de caràcter conspiratori. Quasi com si es tractés d'una acció subtil dirigida a "la dominació fruit de l'assentiment, la persuasió i la proximitat dels intel·lectuals orgànics al poble-nació". Així ho fa, l'Editoriale Historica quan manipula Gramsci al presentar una antologia dels seus escrits sobre l'hegemonia cultural (4).

 

Per a entendre aquest afany manipulador potser hauriem d’ utilitzar un concepte psicoanalític freudià de trets misògins. Es podria dir que estem en presència d'un cas típic d'enveja de penis. Els intel·lectuals de dretes haurien de convocar una conferència sobre les culpes històriques del feixisme. 

 

Mentrestant, el pobre Gramsci es regira a la seva tomba.

 

Font:   Cara destra invidiosa, giù le mani da Gramsci di Gad Lerner, Il fatto quotidiano


NOTES

 

(1) Gad Ledner posa: "... la destra nostrana è perfino disposta a sostituire l’anticomunismo con il luogocomunismo". No savent com traduir "luogocomunismo", l'he traduit com "comunisme qualunquista". No sé si he encertat. Per a lectors joves, afegeixo la definició de Qualunquismo: que dona el propi traductor de Google: "Moviment polític fundat l'any 1944 per G. Giannini i orientat pel diari "L'Uomo Qualunque", que, a partir del descontentament de les classes mitjanes, s'oposava a l'estructura polític-institucional sorgida de la Resistència i propugnava una visió purament administrativa de la gestió estatal, reduint-se així a una crítica devaluadora dels valors de la democràcia parlamentària; va ser molt efímera, esgotant en només dos anys".

(2) Veure el programa d'aquest congrés a: “Pensare l’Immaginario Italiano. Stati Generali della Cultura di Destra”: il programma

(3) Les lleis racials del feixisme italià van ser un conjunt de lleis promulgades pel règim feixista entre el 1938 i el 1943 per aplicar la discriminació racial a Itàlia, principalment dirigides contra els jueus italians i contra els habitants natius de les colònies imperials.  

(4) Antonio Gramsci, L'hegemonia culturale


Traducció i notes: Joan Tafalla, 

Sabadell, 21 d'abril de 2023 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


dissabte, 8 d’abril de 2023

Picasso, comunista, per Rosana Rosanda.

 Nota del traductor. Tradueixo aquest article de Rossana Rosanda publicat al diari comunista italià Il Manifesto dos dies després de la mort de Pablo Picasso succeïda el dia 8 d’abril de 1973. He anotat alguns dels seus passos pensant en un hipotètic lector d’avui que no té per què coneixer alguns fets o personatges.

J.T. Sabadell, 8 d’abril de 2023

 

El text Rosana Rossanda ha estat publicat en l’edició de Il Manifesto del 8 d'abril de 2023: https://ilmanifesto.it/picasso-comunista.

 

Picasso, comunista

Rossana Rossanda

 
El partit comunista té raó en protestar perquè la ràdio, la televisió i els diaris han passat en silenci la filiació política de Pablo Picasso. Però els fets estan aquí i parlen per si mateixos: Picasso es va incorporar al PCF l'any 1944 i mai no l’ abandonaria fins a la seva mort.

 

Aleshores li va declarar a Pol Gaillard: «Afiliar-me al partit comunista és el resultat lògic de tota la meva vida... Aquests anys de terrible opressió m'han demostrat que cal lluitar no només amb el propi art, sinó amb tot nosaltres mateixos... Sempre he estat un exiliat, ara he deixat de ser-ho.  El Partit Comunista Francès m'obre els braços, fins que Espanya em pugui acollir. Hi he trobat els que més estimo, els més grans científics, els més grans poetes, les belles cares dels parisencs en armes que vaig conèixer els dies d'agost. Som germans".

 

No abandonaria mai aquest compromís. Fins i tot després de la única protesta explícita - el 1956, contra la invasió hongaresa- a un periodista nord-americà que intentava treure'n alguna cosa més li hauria contestat: "Escolteu-me, no sóc un polític. Tècnicament, no en sé de política. Però el comunisme defensa el meu propi ideal i crec que treballa per a fer-lo realitat" (1).

 

Per tant, una gran fidelitat. I tanmateix una fidelitat salvada paradoxalment per un gran distanciament; tan gran, que potser el silenci de la premsa potser no és tan maliciós.

 

Picasso va entrar al PCF amb la gran onada del moment de l'alliberament de París, on havia continuat treballant sota l'ocupació. Era massa famós per a que els nazis gosessin tocar-lo. Juntament amb ell van ingresar Federic Joliot Curie, Paul Langevin, d'altres, com l'Humanité va subratllar amb orgull.

 

«El nostre partit, va escriure Garaudy, aspira a convertir-se en l'animador del Renaixement intel·lectual i moral de França».

 

Al cap i a la fi, l'ingrés al partit va ser la culminació d'una ja llarga associació amb els intel·lectuals comunistes.  Juntament amb ells havia fundat el març de 1934 el Comité de Vigilance des Intellectuels Antifascistes, la primera alineació front-populista. Hi havia aportat un nom ja prestigiós: des de que Vollard  comprés els seus primers quadres l’any 1906, en el tombant de la guerra Picasso havia iniciat un període prodigiós de creativitat i intercanvi intel·lectual.

 

A finals dels anys 20, Picasso figurava entre els grans, i el nou compromís militant dels intel·lectuals no podia deixar d'implicar-lo. Sobretot perquè amb la precipitació de la guerra espanyola va quedar directament implicat i commogut. I en aquesta ocasió, donarà el millor de sí com a artista: la guerra antifeixista i el seu Guernica s'han convertit en una identitat per a la nostra generació.

 

És la trobada més autèntica entre política i cultura; realment, en aquells moments, l’ una  il·lumina l'altra. Al Guernica Picasso expressarà no només l'atrocitat d'un bombardeig, sinó tot l'horror del nostre segle: no retrobarà mai més aquesta identitat, ni tan sols quan sembli encara més compromès políticament amb els grans frescos sobre la massacre de Corea, la pau i la guerra.

 

Guernica, de Pablo Picasso, al Reina Sofia de Madrid

És per això que la relació entre ser pintor i ser antifeixista és completa. Després de l'Alliberament, la relació entre ser pintor i ser militant va ser menys fluïda. A poc a poc va anar apareixent també a França el "realisme socialista", i l'afer Picasso es va complicar.

 

Enrere queden els bons dies en què Garaudy podia sortir-se amb la seva dient: «El primer deure d'un enginyer comunista és ser un bon tècnic, el primer deure d'un artista comunista és ser un gran artista». Tot fent broma, un historiador anglès hauria anomenat aquest: «el segon principi d'utilitat» en la relació entre intel·lectuals i partits comunistes. El primer hauria consistit en el respecte dels intel·lectuals cap a el desenvolupament de la línia política.

 

“Hem de pintar per a les masses i fer-nos entendre per elles”. Picasso es pot permetre el luxe de no ficar-se massa en aquesta molest debat. Quan Fadeiev li pregunta per què utilitza formes que la gent no entén, li replicarà: "Però vas néixer sabent llegir?" "No, això m'ho van ensenyar a l'escola". «Bé, fins que no ensenyin a llegir pintura a l'escola, la gent no ho entendrà». I juntament amb Fernand Léger defensarà la tesi, estimada pel PCF, de la promoció cultural de les masses a través de l'educació.

 

Era un punt de trobada fràgil, però el va protegir de tempestes pitjors.

 

A mesura que prospera el "realisme socialista", la barrera que l'astut Louis Aragon havia intentat crear al voltant de la cultura amb la revista Les Lettres Françaises es fa més fràgil: el PCF construeix el seu propi pintor, el desgraciat Fougeron, i tot aquell que s'atreveixi a atacar-lo és expulsat. No estem de broma, afirmaria Laurent Casanova, després conegut com a liberal, «qui ataca Fougeron, ataca el partit» (2).


Des de l'URSS, l'increïble Gerassimov tronava contra Picasso (era l'època en què Zdanov definia Sartre com a «hiena mecanògrafa») (3). Però només Aragon s'hi implicarà, quan Les Lettres Françaises publiqui un retrat de Picasso després de la mort de Stalin: un Stalin molt jove, una força natural alegre i camperola, un xicot  atrevit que poc té a veure amb el gran mariscal. Picasso reflexa així la seva esperança en Stalin. Els buròcrates  no s’hi reconèixien amb raó, el secretariat del PCF va obligar a Aragon a publicar una declaració ferotge de censura i pluges de cartes que expressaven "horror i fàstic" davant del retrat (4).

 

Va haver de passar un mes de debats tormentosos fins que Maurice Thorez, aleshores malalt a Moscou, es va adonar que s'estaven precipitant, i que corrien el risc de el risc de perdre una glòria nacional. Llavors, el Bureau Polític va fer marxa enrere.



El cas és que Picasso era massa gran i massa útil. Durant la Guerra Freda va recórrer amb fidelitat els Congressos de la Pau: "Estic per la pau contra la guerra, per la vida contra la mort". L'any 1949 donarà al moviment comunista el seu nou símbol, l'anti-Guernica, la coloma blanca de la pau, suau, molt dolça, una mica comestible, que trobarem en plats i bufandes, cartells i tapets de taula.



Darrere de les seves plomes blanques hi ha tot el que era el moviment comunista de la Guerra Freda: una resistència desesperada, si no contra la guerra calenta, si no contra la seva pròpia destrucció a Europa i Àsia. I la repressió a les democràcies populars: fins i tot Slanski i Rajk tenien davant els ulls aquella coloma.

Picasso, potser, no ho sabrà. Fa temps que està tancat al sud de França; hi ha un pacte tàcit de no ingerència entre ell i el partit. Quan, el novembre de 1956, havia de ser el primer en signar una carta demanant un congrés extraordinari per posar remei "al profund malestar provocat per la pobresa infinita d'informació que dona l’Humanité sobre Hongria", "el vel del silenci, la desconcertant ambigüitat, als delictes contra l'honestedat revolucionària”, els altres signants ho passaran malament. No ell, que no tenia el costum d'anar ni de ser anomenat en els informes polítics. Serà deixat en pau.

 

Així, paradoxalment, la condició per romandre “en els braços de la gran família” és no estar-ne gaire implicat.

 

Comunista curiós, doncs. Però - hauria objectat- va ser culpa seva si la historicitat dels partits comunistes fos quelcom diferent al seu ideal, d'aquell comunisme vivificant que persegueix amb les seves mans prodigioses en totes les formes feliços, doloroses, trastornades del nostre món?

 

Picasso troba en si mateix aquesta relació amb la utopia comunista, en el seu ésser, com potser mai cap altre artista, un reconstructor, un destructor, un distorsionador de la natura i de les coses, que estreny la vida i la mort a les seves mans.

 

Tots aquests anys nostres terribles han passat per les seves mans, i s'han convertit en matèria, i amb ells la pobresa, la guerra, tan Henri Martin com Duclos o els rostres dels Rosemberg.

 

Què té Picasso en comú amb altres, fins i tot grans pintors, que ens han traduït el món segons el seu registre sovint fascinant?

 

En Picasso són les coses i els esdeveniments els que trenquen formes i registres, homes i natura i història, rugint d'alegria, ironia, dolor. Visitant fa uns anys la seva gran exposició a París - no una exposició, sinó una vida, un món- «semblava que res s'acostava més a la necessitat que expressaria el 1968, res més semblant a l'omnilateralitat de la producció «comunista» que albirava Marx.

 

I tanmateix, al preu de quina contradicció. Comunista perquè sol, perquè diferent, perquè infinitament ric. Potser el podria preocupar el crit que s'aixecava des del maig, la petició de "negar-se" en la milícia? I què va significar el seu prodigiós món de formes per a la nostra lluita immediata? Tot, perquè hi érem tots, amb la nostra història; res, perquè avui res pot salvar la bretxa entre les masses i aquesta cultura, després de l'escletxa que es va produir el segle passat entre la "visió" del proletariat i l'expressió figurativa, una altra fragmentació i divisió induïda per la civilització del capital.

 

Tampoc una revolució serà suficient per salvar aquest abisme.

 

Picasso va morir sol, pintant, exiliat, multimilionari, comunista. Quan, a l'època del comunisme, algú faci la història del nostre segle, en ell veurà potser el testimoni més extraordinari, sens dubte el més poderós, d'un món, el nostre, que ha perdut tot principi d'unitat.


 

 NOTES

 

(1) L’any 1956 fou un any crucial en el desenvolupament i crisi del moviment comunista a Europa. Mort d’Stalin l’any 1953 havia començat un canvi que va resultar convuls i contradictori. Això va afectar tant a la URSS com a Polònia i Hongria. Entre el 14 i el 26 de febrer d’aquell any es va desenvolupar el XXè Congrés del PCUS on va ser llegit l’informe secret de Khrusxov que contenía una dura crítica de Stalin i de l’estalinisme. El mes de juny esclataren uns amotinaments a Poznan (Polònia) que, després d’una dura repressió i de negociacions, desembocaren en reformes del règim amb l’arribada Władysław Gomułka a la direcció del partit i del govern. Les reformes poloneses estimularen l’aparició d’un moviment similar a Hongria. En aquest cas, la situació va acabar amb la invasió del país per part de les tropes del tractat de Varsòvia. Això va obrir una gran debat als partits comunistes d’occident, especialment a l’italià, al britànnic i al francès. En el cas del PCF un manifest d’intel·lectuals que protestava contra la intervenció soviètica estigué encapçalat per Pablo Picasso. Miguel Orozco ho explica així en un llibre recent: “El 23 d'octubre esclata la insurrecció de Budapest i provoca la invasió d'Hongria pels tancs soviètics el 4 de novembre. Aquesta intervenció sacseja el partit i els seus companys de viatge i amics intel·lectuals. Els primers a reaccionar són un grapat d'intel·lectuals d'esquerra, dels quals els més coneguts són Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Jacques Prévert i els amics de Picasso Claude Roy i Michel Leiris, que el 8 de novembre publiquen un manifest a France Observateur, el predecessor del Nou Observateur actual. Els signants, que declaren la seva simpatia per la Unió Soviètica i el socialisme, expressen no obstant la seva més viva protesta per la invasió 308. L'endemà de la publicació del manifest, Sartre anuncia en una entrevista amb el setmanari L’Express la seva ruptura amb el comunisme, afirmant: “El que ens ensenya el poble hongarès amb la seva sang és el fracàs complet del socialisme com a mercaderia importada de la U.R.S.S.”. Els altres intel·lectuals dubten, i encara que Picasso es podria haver emparat en la seva condició d'estranger i de “pintor de tots”, accedeix a signar, a la iniciativa de la jueva rus-francesa Hélène Parmelin (directora de cultura de L’Humanité i companya sentimental del pintor Edouard Pignon) una carta oberta al Comitè Central del partit, amb còpia a totes les organitzacions regionals, en què exigeixen la celebració d'un congrés extraordinari per debatre la invasió d'Hongria. La carta, publicada al diari Le Monde el 22 de Novembre, deplora que encara que “les setmanes que acaben de transcórrer hagin presentat per als comunistes greus problemes de consciència, ni el Comitè Central ni L’Humanité han ajudat a resoldre'ls”. La resposta del partit és fulminant: els protestataris “poden obstinar-se malgrat els fets, però no tenen el dret de intentar imposar el seu punt de vista al Partit per mitjans il·lícits”, veure: Miguel Orozco, Picasso litógrafo y militante, Málaga, Fundació Pablo Picasso, 2016, pp. 246-247. El llibre de Miguel Orozco, de recomanable lectura reconstrueix detalladament la complexa relació entre Picasso i el partit.

(2) Sobre André Fougeron, veure: https://fr.wikipedia.org/wiki/Andr%C3%A9_Fougeron

 

(3) La Wickipedia atribueix aquesta qualificació de Sartre a Alexander Aleksandrovich Fadeïev, president de l’Unió d’Escriptors Soviètics, que en el congrés Congrés Mundial d'Intel·lectuals per la Pau a Wroclaw, el 1948, hauria qualificat a Jean-Paul Sartre, absent de la cerimònia, com a "xacal proveït d'una ploma" i "hiena mecanògrafa", insults que haurien provocat la sorpresa dels delegats francesos, el disgust de Paul Éluard i la fúria de Pablo Picasso. És en aquest congrés que probablement s’hauria desenvolupat la conversa entre Picasso i Fadeïev que narra Rosana Rosanda. Veure: Miguel Orozco, Picasso litógrafo y militante, ob.cit., p. 166. Fa la impressió que l'aurora escriu l’article recordant velles converses entre amics i camarades que havien assistit a aquell congrés.

(4) Segons publica Rusia Today: “Perquè ens expliqui alguna cosa més sobre aquest curiós fet, ens dirigim a la ciutat natal de Picasso, Màlaga, on resideix el seu biògraf Rafael Inglada. Això és el que ens va explicar sobre l’esmentat quadre. “El Retrat de Stalin que Picasso va fer arran de la mort del dictador soviètic (5 de març de 1953) va ser, crec, una resposta a les exigències de què devia ser l'art per a una potència com Rússia. Va ser el biògraf i amic de Picasso, Pierre Daix, que un dia després li va enviar un telegrama a l'artista malagueny, en nom de Louis Aragon, perquè participés amb un dibuix en el número especial que se li dedicaria al difunt soviet a Les Lletres Françaises. Picasso va executar el dibuix a carbonet el dia 8 a Vallauris, i el 12 va aparèixer a l'esmentada revista, que corresponia al 12-19 de març. Picasso va voler fer un dibuix d'un Stalin jove (a partir d'una fotografia del 1903, que Françoise Gilot, aleshores companya de Picasso, va localitzar en un vell diari). “Sembla que ell i Françoise Gilot van riure tant en acabar el dibuix que a ell li va donar singlot, ja que el retrat tenia una semblança sorprenent amb el pare de Françoise”, escriuen Czernin i Müller. Tot i així, ho van enviar, i va acabar il·lustrant la coberta amb dos articles al costat d'Aragó i Joliot-Curie. Ni les flors que Picasso havia enviat a Moscou van aconseguir aplacar el gran enrenou entre les files del Partit Comunista Francès i els detractors i admiradors de l'artista. De fet, el diari L´Humanité del 18 va publicar a la seva primera pàgina un comunicat desaprovant "categòricament" el dibuix: "Sense qüestionar la integritat del gran artista --deia--, l'adhesió de la qual a la causa de la classe treballadora és coneguda de tots, el Secretari del Partit Comunista Francès lamenta que el camarada Aragon, membre del Comitè Central i director de les Lettres françaises, que per altra banda porta a terme una lluita valerosa per al desenvolupament de l'art realista, n'hagi permès la publicació”. Veure: https://espina-roja.blogspot.com/2017/06/retrato-de-stalin-de-pablo-picasso.html 

(Consulta 8 d’abril 2023).