Pàgines

dissabte, 31 de desembre del 2022

CONVERGÈNCIES CULTURALS PREOCUPANTS

Joan Tafalla
 
La convergència cultural entre nacionalistes gran-espanyols i nacionalistes gran-russos va quedant cada cop més palesa per a qualsevol segueixi amb una mica d'atenció el desenvolupament dels esdeveniments. Aquesta afirmació és aplicable tant a nacionalistes de gran nació russos com espanyols, tant de dretes o d'extrema dreta, com a nacionalistes de gran nació que es consideren d'esquerres, inclosos aquells que es consideren comunistes.

Amb la finalitat de tractar d'evitar la censura pro-OTAN dels mitjans de comunicació del Regne de Borbònia, cada dia llegeixo les nombroses entrades que es publiquen a quatre grups de Telegram de caire pro-rus. Ho faig en cerca d'informació i anàlisis alternatius sobre la guerra. Junt a informacions d'interès i a alguns articles d'anàlisi útils, hi llegeixo també molta propaganda de guerra.

Contrastar les dues propagandes de guerra em serveix per a intentar aconseguir una millor informació. És clar que tot plegat costa molt de temps i força mirada crítica i, a ser possible, informada. No sempre puc dedicar a aquestes lectures prou de temps, ni sempre posseeixo informació suficient. Per tant, incorro en el perill d'equivocar-me, de ser enganyat temporalment o de manera definitiva i també d'auto-enganyar-me degut meu biaix cultural-polític. Els acords de Minsk de 2014 és un dels casos en que la propaganda pro-alemanya m'ha enganyat des de setembre de 2014 fins a les recents declaracions d' Angela Merkel:

 
Sembla ser que Putin també va ser enganyat o ho va fer veure.

També hi trobo en aquests grups massa brossa "erudita" de caire roig-negre, sovint d'una qualitat ínfima. Aquest article va d'aquest gènere literari que inunda les xarxes.

Tornem al tema:
 
Deia a l'inici que la convergència cultural entre nacionalistes gran russos i nacionalistes gran-espanyols es fa cada cop més evident. En alguns casos ( veure Vaquero, Armesilla, epígons de Bueno i d'altres variants roig-pardes) la convergència assoleix nivells molt elevats. Realment preocupants.

Diversos articles ( tant de "dretes" com d' "esquerres" en estranya amalgama) publicats en aquest grups de telegram pro-russos, se solen glosar explícitament o implícita les tesis de Duguin, o d'altres teòrics de la "guerra de civilitzacions" del camp nacionalista gran-rus.
 
Els principals arguments que s'hi troben son : 
 
- una confusió recurrent entre la Rússia actual i la URSS. S'obliden les evidents diferències històriques i de classe entre el "socialisme real" i el règim actual de ultra-capitalista. Per a alimentar aquesta confusió recurrent es fan amalgames intolerables des de el punt de vista del rigor històric mínim.
 
- una confusió recurrent entre Stalin i Putin ( ambdós son valorats i amalgamats de manera totalment acrítica). S'obliden les evidents diferències històriques entre ambdós estadistes, s'obliden les funcions desenvolupades en moments històrics diferents, es menysté la natura dels estats que comandaven i a quines classes socials representen ambdós. 
 
- Es repeteixen fins a cansar al lector més pacient (jo, per exemple), la crítica de Putin a Lenin sobre la formació de la URSS. Per a una crítica de les mentides de Putin sobre Lenin mireu l'article que Realitat em va publicar en tres parts:   
 
- En aquests grups hi  trobem sovint articles on s'equiparen l'imperi tsarista i l'imperi anomenat "hispànic", quins enemics comuns seríen i haurien estat els USA. És en aquests exercicis d' "història comparativa" és on es pot localitzar més casos de nostàlgia imperial compartida entre nacionalistes russos i espanyols siguin de dretes o d' "esquerres". Només cal afegir que la majoria d'aquest articles no son pròpiament exercicis seriosos d'història comparada sinó més bé amalgames abusives i maldestres entre fets, personatges i processos  diversos i difícils de comparar.
 
Us poso un exemple d'allò que vull dir. Ahir, 31 de desembre de 2022, vaig trobar i llegir una "joia" com la que us comparteixo a continuació. Llegiu-la, és breu. Cal conèixer l'enemic:
 
 

No m'ha sorprès, en porto llegides unes quantes d'aquestes "joies". Però em semblen paradigmàtiques d'aquesta cultura nostàlgica del nacionalisme imperial espanyol. En aquest cas, és obertament dretana. Però escolteu alguns dels nombrosos videos de Vaquero, dels textos d' Armesilla o de qualsevol dels epígons de Bueno i hi trobareu ressonàncies preocupants.

Trobareu a l'article un compendi de l'argumentari de l'extrema dreta que corre per les xarxes. Un argumentari que sol ser recuperat  pels nacionalistes gran-espanyols d'esquerres", encara que ho facin camuflant el seu nacionalisme pro-imperial entre tòpics d'un marxisme grollerament determinista i positivista. Això sí, el determinisme d'aquests individus ha fet un pas endavant: el seu determinisme ja no és barroerament economicista. Han adoptat el dogma de la geo-política com a determinant absolut, contra el que res no es pot fer. Això els dóna un to doctoral i enterat encara més insuportable. La construcció d'una voluntat col·lectiva des de baix ja no és possible, sinó un intent reaccionari i contraproduent. Obliden la teoria de l'imperialisme de Lenin i la seva concepció de la baula feble de la cadena. LA ruptura revolucionaria, el socialisme son somnis utòpics.

Cal refiar-ho tot al desenvolupament de les forces productives a Xina i a Rússia i a la victòria d'Euràsia sobre els USA i els seus vassals de l'UE.  Així doncs, per a combatre l'hegemonia imperial USA cal aliar-se amb els qui varen destruir el socialisme a l'URSS, amb les folles construccions duginistes, amb el fonamentalisme hindu que governa a la Índia de manera para-feixista, amb el feixisme jomeinista, amb Erdogan que massacra els kurds... e via dicendo.

Ja ho diu en Vaquero: la lluita ja no és entre dreta i esquerra, sinó entre sobiranistes ( de grans estats, és clar) i els USA. La lluita dels pobles oprimits per la seva autodeterminació es considera un obstacle sino un factor directament regressiu. El socialisme que vindrà a partir del prodigiós desenvolupament econòmic de Xina, necessita grans espais i no pobles auto governats, sobirans i que construeixin una cooperació internacional entre iguals. Per a Vaquero i els seus sequaços, el pensament crític anti-colonialista, el feminisme, la lliure determinació de la orientació sexual de cadascú, la defensa dels drets humans dels immigrants tot això son pura brossa petit-burgesa. Per a els epígons de Bueno, l'imperi espanyol fou "constructiu" i la "llegenda negra" és íntegrament falsa. Les independències a l'Amèrica Llatina foren un error històric, i així fins el vòmit.

Com deia al principi, convergències culturals preocupants.

- - - - - - - -

Acabo amb un altre exemple, encara més preocupant trobat en un d' aquests grups de Telegram en que conviuen Stalin, Putin, extrema dreta i nacionalismes nostàlgics dels grans imperis ( en aquest cas de Kaiserreich) és aquest:
 
 

Alguns haurien de revisar les seves "amistats perilloses", però no és previsible que ho facin.

Sabadell, 1 de gener de 2023 


dilluns, 26 de desembre del 2022

Antonio Gramsci: la voluntat pot vèncer els esquemes.

El passat 2 de desembre de 2022, vaig anar als estudis de Ràdio Castellar del Vallès, per a xerrar sobre Antonio Gramsci amb en Sergio Rodríguez, director del programa "A les portes de Troia". Va participar activament en el programa l'historiador Albert Abril.

A les Portes de Troia és un interessantíssim programa setmanal sobre temes històrics que s'emet a la Xarxa de Comunicació Local de Catalunya. Son ja 387 boníssims programes, que jo vaig escoltant mentre passejo i que em serveixen aprendre més sobre història. Us els recomano vivament. Properament intervindrà el camarada i amic Alejandro Andreassi.

Podeu escoltar el podcast aquí: 

A les portes de Troia 332 - Antonio Gramsci i l'hegemonia cultural

Espero que us agradi.

Durant el programa en Sergio Rodríguez ha inclós tres cançons revolucionàries italianes emocionants en tant que mostren com les classes subalternes son capaces de crear cultura contra-hegemònica. Alló que l'antropòleg comunista, gramscià i hegelià anomenava un "folklore progressiu", és a dir una cultura popular autònoma de les classes dominants.

En primer lloc us poso l'himne pagès "La Lega". La versió que us poso és la que apareix a la pel·lícula "Novencento".

 


Adjunto la lletra en italià:


La Lega
Sebben che siamo donne
Paura non abbiamo
Per amor dei nostri figli
Per amor dei nostri figli
Sebben che siamo donne
Paura non abbiamo
Per amor dei nostri figli
Socialismo noi vogliamo*
Estribillo :
O li o li o la
E la lega la crescerà
E noialtri socialisti
E noialtri socialisti
O li o li o la
E la lega la crescerà
E noi altri lavoratori
Vogliamo la libertà
E la libertà non viene
Perchè non c'è l'unione
Crumiri col padrone
Crumiri col padrone
E la libertà non viene
Perchè non c'è l'unione
Crumiri col padrone
Son tutti da ammazzar
Estribillo
Sebben che siamo donne
Paura non abbiamo
Abbiamo delle belle buone lingue
Abbiamo delle belle buone lingue
Sebben che siamo donne
Paura non abbiamo
Abbiam delle belle buone lingue
E ben ci difendiamo
Estribillo
E voialtri signoroni
Che ci avete tanto orgoglio
Abbassate la superbia
Abbassate la superbia
E voialtri signoroni
Che ci avete tanto orgoglio
Abbassate la superbia
E aprite il portafoglio
O li o li o la
E la lega la crescerà
E noialtri lavoratori
E noialtri lavoratori
O li o li o la
E la lega la crescerà
E noialtri lavoratori
I vuruma vess pagà
O li o li o la
E la lega la crescerà
E noialtri socialisti
E noialtri socialisti
O li o li o la
E la lega la crescerà
E noialtri socialisti
Vogliamo la libertà

La segona cançó  que en Sergio Rodríguez ha incorporat al pod cast és la versió original de Bella Ciao, que era un himne de les "mondine" les pageses que treballaven als arrossars. Posteriorment, aquest himne de les dones treballadores va ser adoptat pels partisans antifeixistes que van adaptar les lletra a les condicions de la lluita armada. 

A la primera part el video que comparteixo hi podeu trobar la versió de les mondine. A la segona part la versió dels partisans.

 
 
 


Lletra de les Mondine en italià:


Bella Ciao (Delle Mondine)
Le Mondine

Alla mattina appena alzata
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao ciao
Alla mattina appena alzata
In risaia mi tocca andar

E fra gli insetti e le zanzare
O bella ciao
E fra gli insetti e le zanzare
Duro lavoro mi tocca far

Il capo in piedi col suo bastone
O bella ciao
Il capo in piedi col suo bastone
E noi curve a lavorar

Il capo in piedi col suo bastone
O bella ciao
Il capo in piedi col suo bastone
E noi curve a lavorar

O mamma mia, o che tormento!
O bella ciao
O mamma mia, o che tormento
Io ti invoco ogni doman

E ogni ora che qui passiamo
O bella ciao
E ogni ora che qui passiamo
Noi perdiamo la gioventù

Ma verrà un giorno che tutte quante
O bella ciao
Ma verrà un giorno che tutte quante
Lavoreremo in libertà

Ma verrà un giorno che tutte quante
O bella ciao
Ma verrà un giorno che tutte quante
Lavoreremo in libertà

 -----

Lletra dels partisans: 

Una mattina mi son' svegliato
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
Una mattina mi son' svegliato
E ho trovato l'invasor

O partigiano, portami via
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
O partigiano, portami via
Ché mi sento di morir

E se io muoio da partigiano
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
E se io muoio da partigiano
Tu mi devi seppellir

E seppellire lassù in montagna
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
E seppellire lassù in montagna
Sotto l'ombra di un bel fior

Tutte le genti che passeranno
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
Tutte le genti che passeranno
Mi diranno: Che bel fior

E quest' è il fiore del partigiano
O bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao
E quest'è il fiore del partigiano
Morto per la libertà

E quest'è il fiore del partigiano
Morto per la libertà

----

La darrera cançó que en Sergio Rodríguez ha posat al podcast és Avanti Popolo, que era l'himne nacional del Partit Comunista Italià. Us comparteixo un video commovedor: la darrera que l'himne es va cantar a una Festa de l'Unità. Va ser a Gènova l'Any 1989. A l'estrada si pot veure el secretari general Achille Occhetto i la resta de la nomenclatura dirigent que varen disoldre el PCI, per a format el Partito Democratico della Sinistra. Una traició en tota regla als orígens i als objectius que portaren a crear el PC d'I l'any 1921 al congrés de Livorno. 

Les imatges son terribles. Un poble comunista cantant al davant d'una nomenclatura anti-comunista que es disposava a dissoldre el partit, en la darrera Festa de L'Unità. Podria haver triat un altre video però he pensat que aquest permet fer una reflexió de com les organitzacions que neixen per a fer la revolució, poden se anul·lades i destruides per la burocràcia. Si no posen els mitjans per a evitar-ho.


 

 


dijous, 15 de desembre del 2022

 Com sorgeix un ordre nou a les entranyes del vell ordre?

Quan pensem en el conjunt de fenòmens socials que s'inclouen al polisèmic concepte de revolució sorgeixen nombroses preguntes:

1. Com sorgeix de manera lenta i molecular, des dels racons més intricats i capil·lars de les entreteles de la vella societat un moviment social que, en circumstàncies molt determinades podria acabar superant-la?
2. Els milions de dones i homes que, tot i no haver-ho projectat ni imaginat, es veuen abocats a participar en una revolució, com acumulen i socialitzen les seves experiències fins arribar a la conclusió de la necessitat ineludible d'un canvi radical?
3. Com es creen noves cultures materials de vida o de quina manera es recreen o es reinterpreten les velles tradicions per tal de donar respostes a les qüestions urgents de l'actualitat?
4. En quines maneres les classes subalternes assagen de manera gairebé imperceptible nous usos i costums en els intersticis del teixit social de la vella societat i com aquesta acumulació va creant un nou ordre social a l'interior de l'antic règim?
5. Com es produeix aquesta mena de paradoxa gramsciana que perquè una classe subalterna s'elevi a la condició de classe nacional o dirigent ha d'haver conquerit prèviament l'hegemonia a la societat?