Pàgines

divendres, 3 de setembre del 2021

Theodorakis: "Cal passar a l'ofensiva amb una política nacional, contra l'OTAN, les bases i els míssils americans i contra la crisi econòmica i cultural"

Theodorakis a Barcelona l’any 1983.

 

Joan Tafalla

Sabadell, 3 de setembre de 2021

 

 

Ahir 2 de setembre,  els mitjans de comunicació van anunciat la trista notícia la mort de Mikis Theodorakis. I malgrat el dictum escrit l’any 1851 per part d’un jove Marx una mica adanista[1], aquells que venim del segle  passat no podem deixar de venerar i enyorar la poesia i la música d’un dels majors artistes del revolucionari segle XX. I com ho va ser de revolucionari el segle passat!

Ara que els medis de comunicació burgesos s’entesten en recloure el perfil polític d’ aquell gran militant comunista en la cleda corporativa i reductiva de l’activisme; ara que els medis de l’esquerra institucional amaguen el fet que Mikis Therodorakis fou militant comunista durant la part més dura de la seva lluita contra el feixisme, potser convé desvetllar una petita història que mostra un aspecte del gran artista hel·lè ocultat curosament per la santa aliança de la cooptació i del transformisme de l’esquerra institucional. Esquerra institucional, un oxímoron similar “partido revolucionario institucional”.

 

Les vingudes de Theodorakis a Barcelona l’any 1983.

 

Theodorakis va venir a Barcelona diverses vegades. La més coneguda és la interpretació a l’Estadi Olímpic de Barcelona del Cant Olímpic que va composar per a la cerimònia d’inauguració dels jocs Olímpics de 1992[2]. L’ aspecte institucional i esportiu no pot disminuir ni amagar la solemnitat i la grandesa del “Canto Olímpico”.

Però nou anys abans, el 1983 es van produir dues vingudes de Theodorakis a Barcelona d’un caire ben diferent. Amb l’ajut de l’òrgan central del PCC Avant, que llavors jo dirigia, i d’altra premsa de l’ època, així com de la meva memòria miro de reconstruir els fets. Agrairé que altres camarades que els varen viure que m’ajudin, a completar el relat, complementant i corregint aquest text.

A principis de juny de 1983,  Theodorakis havia començat una gira estrenant per les terres d’ Espanya, el seu concert sobre el Canto General de Pablo Neruda, acompanyat de la llegendària Maria Farantouri i d’un cor molt ampli. Havia triomfat el diumenge 5 de juny a Saragossa el IV Festival Internacional de Música Popular, davant de 8.000 persones. [3]

El dilluns 6 de juny El Canto General fou interpretat davant de 3.000 persones al Palau de la música amb enorme èxit de públic, que celebrà amb els seus aplaudiments i el seu entusiasme la qualitat del text de Neruda i de la música de Theodorakis i de la veu de la Farantouri. 

 


El nº 48 de l’Avant, corresponent al 9 de juny de 1983[4] informa en portada i en la plana 8 de la primera vinguda del cèlebre compositor comunista a Barcelona, a principis de juny. Reprodueixo l’article a continuació: 

 

“Dilluns passat al Palau de la Música catalana, Mikis Theodorakis, va oferir un concert amb l'obra de Pablo Neruda "Canto General", musicada per ell. L’ entusiasme despertat entre el públic assistent va ser excepcional. El cèlebre músic y lluitador per la pau es va guanyar de nou al públic de Barcelona, qui malgrat l'escassa propaganda desplegada al voltant de l'acte, esgotà ràpidament les entrades. Ara, el cèlebre músic, Premi Lenin, anuncia la seva pròxima actuació el dia 24 de juny al Camp Nou.

Una delegació del Comitè Executiu, composta per Leopoldo Espuny i Joan Tafalla, va mantenir una entrevista el dia següent amb Theodorakis, en què es va produir un intercanvi d'opinions polítiques al voltant de la situació internacional, i del perill de guerra. Theodorakis va manifestar la seva greu preocupació per aquests temes així com per la situació política general del nostre país. En aquest terreny  manifestà la seva sorpresa perquè el conjunt de concerst havia de realitzar per tota Espanya, comptava en principi amb el suport i el finançament del Ministeri de Cultura i a l'arribar al nostre país, pel contrari, s'han trobat amb un mur d'excuses i de problemes, de manera que el suport promès s'ha convertit en no res. El ministeri de Cultura s’ haurà de plantejar aquest tema amb atenció ja que rebre una personalitat de l'altura internacional de Theodorakis no és una cosa que passi cada dia i el nostre país no està per anar fent desaires d'aquesta manera, per motius que nosaltres pensem que poden ser de caràcter polític.

A l'acabar l'entrevista Theodorakis, va realitzar una declaració exclusiva per a Avant:

"Estem passant un moment molt difícil i perillós. Vivim una època en la qual l’ imperialisme americà està en plena ofensiva. Tenim un davant obert a Amèrica Llatina, a la qual els americans volen transformar en un nou Vietnam. També tenim el capdavant de l'Orient Pròxim on es prepara també una guerra, i sobretot tenim el front d'Europa en què l'imperialisme ens vol transformar en una colònia econòmica i cultural nord-americana. Ara, amb la instal·lació dels míssils a Europa, els americans que volen transformar-la en una enorme base d'ofensiva contra els països socialistes. En els diversos països europeus, governats per partits socialistes - social-demòcrates- es donen greus situacions emmarcades en una crisi profunda. Es presenta en primer lloc un crisi econòmica que es va agreujant, en una crisi general, social, nacional i cultural: total. El paper dels comunistes és continuar de manera clara al costat de les forces dels països socialistes, en primer lloc de la URSS, que en aquest moment ostenta el paper de defensor de la pau mundial. A poc a poc cal passar a l'ofensiva, allà on sigui possible, amb una política nacional, contra l'OTAN, les bases i els míssils americans i contra la crisi econòmica i cultural''.

 


A la plana 8 del mateix número, l’Avant publica un article de Francesc Font, on s’emetia una crítica artística molt positiva del Canto General de Neruda-Theodorakis. Veiem algun extracte:

“La crítica que ha aparegut als diaris burgesos, des d’un aparent progressisme ha tingut una del tot admirable unanimitat: ha passat de llarg, amb un prudent silenci, el compromís polític i ideològic de Tehodorakis. I parlo del compromís actual, viu combatent. Theodorakis, és cert, va combatre els nazis (això si ho han dit), però després va seguir combatent  contra el feixisme, i aquest encara no ha desaparegut de la societat grega, com tampoc no ho ha fet de la nostra i això s’ha palesat prou en el fet que els cartells de la seva a actuació eren arrencats dels carrers de la nostra ciutat. Però Theodorakis també té una clara postura combatent davant les postures oportunistes, davant del partit euro-comunista”.

Els antecedents de la rebuda al compositor universal per part de sectors anti-comunistes de Barcelona era ja un primer antecedent d’allò que passaria uns dies després.

 

Els fets de la Monumental

 

El 24 de juny de 1983 Mikis Theodorakis va tornar a Barcelona a actuar a la plaça de braus de la Monumental en el Festival de les Nacions convocat per la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes[5].

A la l’hemeroteca del web de l’Arxiu Josep Serradell es poden descarregar i/o consultar els avant d’aquell juny de 1983.[6] Faig un breu repàs dels articles que feien referència a aquells fets.

L’Avant nº 49, publicat el dia 16 de juny de 1983[7] publica a la seva plana 4 el  Manifest de La Crida com a convocatòria al Festival de les Nacions que s’havia de celebrar el dia 24 de juny a la Monumental. En el manifest s’afirma: “Enguany la "Crida a la Solidaritat" torna a convocar el poble català per reafirmar la nostra identitat nacional enmig de circumstàncies que no han canviat gaire les situacions denunciades fa dos anys. Però ara aquesta reafirmació s'emmarca en el lema "amb la llibertat, la pau". Amb aquella llibertat sense adjectius, tan sols realitzable si existeix el respecte al dret a l'alliberament de tots els pobles; amb aquella pau que només pot ser fruit del respecte al dret inalienable de cada nació a auto-determinar-se”.

El festival i el conjunt de la gira per Espanya del compositor grec havien acabat en un gran dèficit econòmic degut a la defecció del Ministeri de Cultura del govern socialista. En el cas del concert de la Monumental de  Barcelona Theodorakis atribuïa aquest fracàs a una mala organització contrets per part de la Crida i a l’incompliment dels compromisos econòmics.

 


L’Avant nº 51, publicat el dia 30 de juny de 1983 publica a la seva plana 8 un article signat per Francesc Font on s’explica la realitat d’allò que va succeir. Llegim:

“Els fets del passat divendres a la Monumental, trista culminació del que, mercès a un calamitós plantejament del que hauria pogut estar un esdeveniment cultural a nivell de tots els pobles d'Espanya, les actuacions de Mikis Theodorakis i el Cor Saint Jakob ha tingut un final escandalós i fins tot prou greu com per avergonyir-nos a nosaltres, els catalans, per la imatge nostre que haurem pogut donar parant compte de qui eren, o al menys el nom que duen, els organitzadors de l'acte i promotors de la vinguda d'aquests artistes, penso que necessiten unes poques reflexions”.

Els antecedents de l’acte no podien haver estat pitjor. El Ministeri de Cultura va anul·lar la subvenció ja concedida adduint que Theodorakis acabava de rebre el premi Lenin. Molt propi de l’anticomunisme del govern de PSOE que després gestionaria l’entrada d’Espanya a l’OTAN. Per la seva banda, el Barça va anular el seu compromís de cedir el Camp Nou a la Crida per a realitzar l’acte. Lluís Llach inicialment anunciat la seva participació també va declinar en el darrer moment, sense que la Crida donés cap explicació. L’afluència de públic va ser escassa: segons Francesc Font entre 7.000 i 10.000 persones, que afegeix que “aquests nombres no han quedat clars”. Com plegat, com a preludi del fracàs no estava gens malament.

L’article segueix informant que “ ... Els membres de la coral no tenen diners ni per a menjar. Theodorakis planteja als representants de la Crida que han de complir amb els seus compromisos i aquests ajornen aquest compromís per a la mitja part. En el moment de pagar els de la Crida deriven la responsabilitat a la empresa promotora, que afirma que no pot pagar. Llavors: “... Theodorakis, portaveu i defensor dels drets d’unes persones  que no tenen ni diners per a menjar, i molt menys per a tornar a Suècia, té que plantejar que en aquelles condicions ( i sense mencionar l’ambient exaltadament nacionalista petit-burgés i amb una total indiferència al fet artístic que es produïa) no podia obligar a que la coral seguís actuant”.

Llavors un representant de la Crida es va adreçar al públic tot afirmant que l’artista feia “xantatge” creant amb aquesta a actitud les condicions per a un escàndol monumental. L’escàndol va créixer malgrat que Theodorakis s’oferí a interpretar personalment la segona part. Quan començava a fer-ho, els de la Crida varen tallar la megafonia. I l’escàndol va tornar a créixer.

Afegeix llavors l’articulista: “ aquest son els fets. Cal però plantejar algunes qüestions. La primera és que per part dels responsables de l’acte s’ha vist la típica postura de veure l’artista, no com un treballador amb el que es contrau unes obligacions que cal acomplir, sinó simplement com un esquer per atraure gent, utilitzar-lo en el benefici dels convocadors, mals empresaris generalment, i si hi ha beneficis, se’l paga sinó n’hi ha s’espera que treballo gratis en benefici dels hipotètics ideals dels convocant, i si reclama l’acompliment del contracte és un xantatgista.”

Davant tot plegat calgué defensar Theodorakis dels independentistes, i defensar-lo físicament, després de les paraules de Colom. Afirma Font: “ I aquí gent del PCC i dels CJC, junt amb d’altres, sí jugaren el paper que calia”. L’article de Font venia acompanyat a la mateixa plana amb una declaració del Comitè Executiu del PCC que publico a continuació.

 

Només la intervenció del secretari general del PCC Joan Ramos, que va fer de mitjancer entre el compositor i la Crida va poder resoldre l’aspecte polític de l’ afer. Llegim allò que informava el diari El País:

El compositor grec Mikis Theodorakis es va mostrar ahir disposat, poc abans de tornar a Grècia, a protagonitzar un recital de desgreuge a Barcelona, ​​com a compensació pels incidents registrats abans d'ahir amb la Crida a la Solidaritat, durant l'acte nacionalista de la plaça Monumental. Aquest compromís va sorgir en l'entrevista que el músic grec -que és també diputat de Parlament del seu país pel partit comunista prosoviètic [sic]-, va mantenir amb Joan Ramos, secretari general de Partit dels Comunistes de Catalunya (els anomenats prosoviètics [sic]). L'enfrontament entre Theodorakis i la Crida pel finançament de la seva gira espanyola va acabar en la matinada de dissabte amb una conciliació només política. L'últim recital de Theodorakis, previst ahir a Perpinyà, a l'àrea geogràfica de l'anomenada Catalunya francesa o Catalunya Nord, va ser suspès, el que ha elevat més encara les pèrdues registrades per la Crida a l'organització de tota la gira espanyola del compositor grec”[8].

L’assumpte no solament va comportar un conflicte entre Theodorakis i la Crida, sinó que va provocar una crisi a la pròpia organització. 12 entitats pro-convergents van aprofitar la crisis per a justificar el seu abandonament de la Crida. D’altra banda, estranyament el cantant Lluís Llach que havia de cantar al concert se’n va desdir al darrer moment.

Algú es pot estranyar del rol desenvolupat pel nostre partit en l’afer. Llavors jo formava part del secretariat del Comitè Central i recordo algunes coses. El PCC cercava espais de col·laboració amb el CIEMEN i amb la Crida. Es tractava de teixir  en allò en que estàvem d’acord: la reivindicació del dret d’autodeterminació de Catalunya. Això era natural donat que un dels motius de la nostra ruptura amb l’eurocomunisme era l’abandonament per part del PSUC de la reivindicació del dret d’autodeterminació. Nosaltres no érem ( en la nostra immensa majoria) independentistes però estàvem convençuts que la única solució política a la qüestió nacional era i és l’exercici del dret d’autodeterminació. Aquesta política era coherent amb la reivindicació del leninisme i constava als documents del sisè congrés celebrat l’abril de l’any 1982 i la practicàvem activament., com pot comprovar qualsevol que fullegi les planes de l’Avant.

Avui 38 anys després, encara ho estic convençut de que l’autodeterminació és la única solució al conflicte  polític. El partit on actualment milito avui, Comunistes de Catalunya, ha inscrit aquest dret en la seva política i enmig de nombroses dificultats ho posa en pràctica. Per això,  hi milito.

Amic i company, si has arribat fins aquí i recordes algun fet que pugui complementar la informació d’aquells fets, t’agrairé que et posis en contacte i m’ajudis a millorar aquesta narració.

 

 

 

 

 



[1] “La revolució social de al segle XIX no pot treure la seva poesia del passat, sinó només de l'esdevenidor. No pot començar la seva pròpia tasca abans de despullar-se de tota veneració supersticiosa pel passat”, Karl Marx, El divuit de Brumari de Lluís Bonaparte: https://www.marxists.org/espanol/m-e/1850s/brumaire/brum1.htm

[2] Mikis Theodorakis, Canto Olímpico, es pot veure i escoltar en el lapsus temporal que va de les  2h. 25 minuts a les 2 hores 29 minuts d’aquest video: https://www.youtube.com/watch?v=IzGCXdX6gig

[3] El País: Mikis Theodorakis inicia una gira con su versión de 'El canto general', de Pablo Neruda

 https://elpais.com/diario/1983/06/07/cultura/423784809_850215.html

[4] Descarregable des de l’ hemeroteca del Arxiu Josep Serradell:  https://arxiujosepserradell.cat/arxius/avant-n-48/

[5] Per a una narració periodística sobre la Crida i parcialment  dels fets de la Monumental, veure: https://www.elcritic.cat/reportatges/la-crida-grandeses-i-febleses-96949

[8] El País, 26 de juny de 1983: Theodorakis se compromete a actuar en Barcelona como desagravio a la Crida , veure: https://elpais.com/diario/1983/06/26/espana/425426413_850215.html . Consulta: 2 setembre 2021.

 

dilluns, 30 d’agost del 2021

L'obra de Lenin

 Antonio Gramsci, 

 

Article publicat amb motiu de l'atemptat sofert per Lenin el 30 d'agost de 1918,  a Il Grido del Popolo, 14 de setembre de 1918, núm. 738. No firmat [1]

 

Atemptat contra Lenin de l'artista Mijaíl Sokolov

La premsa burgesa de tots els països, i especialment la francesa (la distinció especial depèn de raons intuïtives), no ha amagat la seva immensa alegria per l'atemptat contra Lenin.[2] Els sinistres enterradors de l'antisocialisme han exultat obscenament sobre el presumpte cadàver ensangonat (Oh, destí cruel, quants piadosos desitjos, quants dolços ideals has infringit!), han exaltat la gloriosa homicida, han reverdit la tàctica, exquisidament burgesa, del terrorisme i del delicte polític.

Els enterradors han quedat defraudats: Lenin viu i nosaltres desitgem, pel bé i la fortuna del proletariat, que recobri aviat el vigor físic i reprengui el seu lloc de militant del socialisme internacional.

La bacanal periodística haurà tingut, fins i tot, la seva eficàcia històrica: els proletaris han captat el seu significat social. Lenin és l'home més odiat del món, tal com un dia ho va ser Karl Marx.

[Dotze línies censurades]

Lenin ha consagrat tota la seva vida a la causa del proletariat: la contribució que ha donat al desenvolupament de l'organització i difusió de les idees socialistes a Rússia és immensa. Home de pensament i d'acció, troba la seva força en el caràcter moral; la popularitat de què gaudeix entre les masses obreres és un espontani homenatge a la seva rígida intransigència contra el règim capitalista: ell mai s'ha deixat encegar per les aparences superficials de la societat moderna, que uns altres han pres per la realitat, caient així d'error en error.

Lenin, aplicant el mètode forjat per Marx, troba que la realitat és el profund i insalvable abisme que el capitalisme ha excavat entre el proletariat i la burgesia, i el cada vegada més creixent antagonisme de les dues classes. En explicar els fenòmens socials i polítics i en fixar al partit la línia a seguir en tots els moments de la seva vida, no perd mai de vista el ressort més potent de tota l'activitat econòmica i política: la lluita de classes. Ell pertany a la fila dels més fervents i convençuts defensors de l'internacionalisme del moviment obrer. Cada acció proletària ha d'estar subordinada o coordinada a l'internacionalisme, ha de poder tenir caràcter internacionalista. Qualsevol iniciativa, en qualsevol moment, fins i tot transitòriament, que estigui en conflicte amb aquest ideal suprem, ha de ser combatuda inexorablement: perquè qualsevol desviació, per petita que és, del camí que condueix directament al triomf del socialisme internacional és contraria als interessos del proletariat, siguin interessos llunyans o immediats, i només serveix per exacerbar la lluita i allargar la dominació de la classe burgesa.

Ell, el fanàtic, l’utòpic, basa el seu pensament i la seva acció, i la del partit, només sobre aquesta profunda i incoercible realitat de la vida moderna, no sobre els fenòmens superficialment vistosos, que mouen sempre els socialistes que es deixen encegar per il·lusions i errors que posen en perill al conjunt del moviment.

Per això Lenin ha vist triomfar sempre les seves tesis, mentre que aquells que li van retreure la seva utopia i exaltaven el seu propi realisme van ser miserablement atropellats pels grans esdeveniments històrics.

Immediatament després de l'esclat de la revolució i abans de partir cap a Rússia, Lenin havia enviat als companys l'advertiment: «Desconfieu de Kérenski».[3] Els esdeveniments produïts a continuació li han donat plena raó. En l'entusiasme de primera hora per la caiguda del tsarisme, la majoria de la classe obrera i molts dels seus dirigents s'havien deixat convèncer per la fraseologia d'aquest home, que, amb la seva mentalitat petitburgesa, amb la falta de qualsevol programa i de tota visió socialista de la societat, podia conduir la revolució a la ruïna i arrossegar el proletariat rus sobre una via perillosa per al futur del nostre moviment.

[Tres línies censurades]

 

Atemptat contra Lenin de Piotr Belousov

Arribat a Rússia, Lenin es va posar de seguida a desenvolupar la seva acció essencialment socialista, que podria sintetitzar-se en el lema de Lassalle: «Dir el que hi ha».[4] Una crítica urgent i implacable de l'imperialisme dels kadets (partit constitucional democràtic, el major partit liberal de Rússia), de la fraseologia de Kérenski i del col·laboracionisme dels menxevics.[5]

Basant-se en l'estudi crític profund de les condicions econòmiques i polítiques de Rússia, del caràcter de la burgesia russa i de la missió històrica del proletariat rus, Lenin, des de 1905, havia arribat a la conclusió que, per l'alt grau de consciència de classe del proletariat i tenint en compte el desenvolupament de la lluita de classes, tota lluita política a Rússia es transformaria necessàriament en lluita social contra l'ordre burgès. Aquesta posició especial en la qual es trobava la societat russa també va quedar demostrada per la incapacitat de la classe capitalista de conduir una lluita seriosa contra el tsarisme, per substituir el seu domini polític.

Després de la revolució del 1905, on es va demostrar experimentalment l'enorme força del proletariat, la burgesia va tenir por de tot moviment polític en què el proletariat participés, i per necessitat històrica de conservació es va tornar substancialment contrarevolucionària. L'expressió fidel d'aquest estat d'ànim va ser donada pel mateix Miliukov[6] en un dels seus discursos a la Duma: Miliukov va afirmar preferir la derrota militar a la revolució.

La caiguda de l'autocràcia no va canviar gens els sentiments i les directrius de la burgesia russa, més aviat va anar augmentant la seva substància reaccionària a mesura que s’anava concretant la força i la consciència del proletariat. La tesi històrica de Lenin es va acomplir: el proletariat es transformà en gegantesc protagonista de la història; però era un gegant ingenu, entusiasta, ple de fe en si mateix i en els altres. La lluita de classes, exercida en un entorn de despotisme feudal, li havia donat consciència de la seva unitat social, de la seva potència històrica, però no l’havia educat en el mètode fred i realista, no l’havia format una voluntat concreta. La burgesia es va acovardir astutament, va amagar els seus caràcters essencials amb frases altisonants: per a la seva obra il·lusionista es va valer de Kérenski, l'home més popular entre les masses al principi de la revolució; els menxevics i els socialistes-revolucionaris (no marxistes, hereus del partit terrorista, intel·lectuals petitburgesos)[7] van ajudar inconscientment, amb el seu col·laboracionisme, a amagar les seves intencions reaccionàries i imperialistes.

Contra aquest engany es va alçar vigorosament el partit bolxevic, amb Lenin al capdavant, desemmascarant implacablement les veritables intencions de la burgesia russa, combatent la tàctica nefasta dels menxevics, que lliurava al proletariat lligat de peus i mans a la burgesia. Els bolxevics van reivindicar tot el poder per als soviets, perquè només això podia constituir una garantia contra els manejos reaccionaris de les classes acomodades.[8]

Al principi, els mateixos soviets, sota la influència dels menxevics i dels socialistes-revolucionaris, s'oposaven a aquesta solució, i preferien compartir el poder amb els diversos elements de la burgesia liberal; fins i tot la massa, exceptuant una minoria més avançada, deixava fer, sense veure clara la realitat de les coses, mistificades per Kérenski i pels menxevics del govern.

[Disset línies censurades]

Els esdeveniments es van desenvolupar de manera que van donar tota la raó a la crítica completa i urgent de Lenin i els bolxevics, que havien sostingut que la burgesia no tenia ni el desig ni la capacitat de donar una solució democràtica als objectius de la revolució, sinó que ella, ajudada inconscientment pels socialistes col·laboracionistes, hauria conduït el país a la dictadura militar, instrument polític necessari per a la consecució de les finalitats imperialistes i reaccionaries. Les masses obreres i camperoles, a través de la propaganda dels bolxevics, van començar a adonar-se de tot el que succeïa, van adquirir una capacitat i una sensibilitat política cada vegada més grans: la seva exasperació va desbordar per primera vegada al juliol, amb la revolta de Petrograd, fàcilment reprimida per Kérenski. Aquesta revolta, fins i tot estant justificada per la funesta política de Kérenski, no tenia l'adhesió dels bolxevics i de Lenin, perquè els soviets encara seguien reticents a assumir tot el poder a les seves mans, i, en conseqüència, tota revolta es dirigia virtualment contra els soviets, que, bé o malament, representaven la classe.

Era necessari, per tant, continuar encara la propaganda classista i persuadir els obrers a enviar als soviets delegats convençuts de la necessitat que els soviets assumissin tot el poder del país. D'aquí també sembla evident el caràcter essencialment democràtic de l'acció bolxevic, dirigida a donar capacitat i consciència política a les masses, perquè la dictadura del proletariat s'instaurés de manera orgànica[9] i resultés forma madura de règim social econòmico-polític.

A accelerar els esdeveniments va contribuir, més que l'actitud cada vegada més provocadora de la burgesia, la temptativa militar, feta per Kornílov,[10] de marxar sobre Petrograd per prendre el poder, i més tard Kérenski amb els seus gestos napoleònics, amb la formació d'un gabinet compost de coneguts reaccionaris, amb el seu preparlament no triat per sufragi universal, i, finalment, amb la prohibició del congrés panrús dels soviets, veritable cop d'estat contra el poble, inici de la traïció burgesa contra la revolució.

Les tesis de Lenin i dels bolxevics, defensades, reblades, propagades amb treball perseverant i tenaç des de l'inici de la revolució, tenien una comprovació absoluta en la realitat: el proletariat, tot el proletariat de les ciutats i dels camps, es va alinear resoludament entorn dels bolxevics, va derrocar la dictadura personal de Kérenski, lliurant el poder al congrés dels soviets de tot Rússia.

Com era natural, el congrés panrús dels soviets, convocat malgrat la prohibició de Kérenski, va donar, entre l'entusiasme general, el càrrec de president del Consell de Comissaris del Poble a Lenin, que havia demostrat tanta abnegació per la causa del proletariat i tanta clarividència a jutjar els fets i a traçar el programa d'acció de la classe obrera.

[Trenta-cinc línies censurades]

La premsa burgesa de tots els països sempre ha representat Lenin com un dictador que s'ha imposat amb violència a un poble immens i l'oprimeix feroçment. Els burgesos no aconsegueixen concebre la societat més que enquadrada en els seus esquemes doctrinaris: la dictadura per a ells és Napoleó, o fins i tot Clemenceau, és el despotisme centralitzador de tot el poder polític en mans d'un, solament, i exercitat a través d'una jerarquia de serfs armats d'escopetes o d’escribes amb pràctiques burocràtiques. Així, la burgesia ha exultat davant la notícia de l'atemptat contra el nostre camarada, i ha decretat la seva mort: desaparegut l'insubstituïble dictador, tot el nou règim, segons la seva concepció, hauria d'esfondrar-se miserablement.

[Seixanta-tres línies censurades]

 


Victor Kovalenko

Ell ha estat agredit mentre sortia d'una fàbrica, on havia mantingut un debat amb els obrers: el ferotge dictador segueix, doncs, la seva missió de propagandista; està sempre en contacte amb els proletaris, als quals porta la paraula de la fe socialista, l'estímul a l'obra tenaç de resistència revolucionària, per construir, per millorar, per progressar per mitjà del treball, del desinterès, del sacrifici. Va ser colpit pel revòlver d'una dona, d'una socialista-revolucionària, d'una vella militant de la subversió terrorista. En l'episodi hi ha tot el drama de la Revolució Russa. Lenin és el fred estudiós de la realitat històrica, que tendeix orgànicament a construir una societat nova sobre bases sòlides i permanents, segons els dictàmens de la concepció marxista: és el revolucionari que construeix sense fer-se il·lusions frenètiques, obeint la raó i la saviesa. Dora Kaplan era una humanista, una utòpica, una filla espiritual del jacobinisme francès, que no aconsegueix comprendre la funció històrica de l'organització i de la lluita de classes, que creu que socialisme significa pau immediata entre els homes, paradís idíl·lic de goig i amor. Que no comprèn com de complexa és la societat i com de difícil és la tasca dels revolucionaris, amb prou feines convertits en gestors de la responsabilitat social. Sens dubte, ella actuà de bona fe i creia poder donar la felicitat a la humanitat russa, alliberant-la del monstre. No actuen de bona fe els seus glorificadors burgesos, fastigosos enterradors de la premsa capitalista. Ells han exaltat al socialista-revolucionari Txaikovski,[11] que a Arkhànguelsk va acceptar posar-se al capdavant del moviment antibolxevic i que havia derrocat allí el poder dels soviets: ara que ha acomplert la seva missió antisocialista i ha estat manat a l'exili pels burgesos russos capitanejats pel coronel Chaplin, riuen del vell boig, del somiador.

La justícia revolucionària ha castigat Dora Kaplan; el vell Txaikovski expia en una illa de gel el seu delicte d'haver-se fet instrument de la burgesia, i són els burgesos els qui l'han castigat i riuen d'ell.

 

 L'atemptat contra Lenin, obra de Vladimir Pchelin

 Una selecció d'articles de Gramsci sobre la revolució russa a:

Antonio Gramsci, Qui vol els fins, vol els mitjans. Jacobinisme i bolxevisme (1917-1926), selecció, edició i presentació de Joan Tafalla, Manresa, Editorial Tigre de paper, 2019.

 



[1] Il Grido del Popolo, 14 de setembre de 1918, núm. 738. No firmat.

[2] El 30 d'agost de 1918, en sortir de la fàbrica Mijelson, on havia tingut una assemblea, Lenin va ser ferit per la terrorista socialista revolucionària de dretes Fania Kaplan, també coneguda com a Dora Kaplan, com escriu Gramsci. El mateix dia un altre terrorista socialista revolucionari de dretes, l'estudiant Kenneguisser, assassinava al cap de la txeca de Petrograd, Uritski. Setanta-un dies abans d'aquest atemptat, el 20 de juny, un altre terrorista socialista revolucionari de dreta havia assassinat a Moisei Volodarsky. Les ferides d'aquest atemptat van ocasionar la mort de Lenin el 21 de gener de 1924.

[3] Vegeu les tres «Cartas des de lejos» de V. I. Lenin, Entre dos revoluciones, Moscou, Editorial Progreso, 1974. N’hi ha edició espanyola, Madrid, Siglo XXI, 2017, p. 5-41.

[4] Sens dubte es tracta del precedent inspirador la famosa dita gramsciana: «La veritat és la tàctica de la revolució proletària».

[5] Menxevic (minoritari, en rus): seguidors de Gueorgui Plekhànov, de Iuli Màrtov, o de Pàvel Akxelrod. Al II congrés (1903) del POSDR, van quedar en minoria enfront de les posicions dels partidaris de Lenin, que van passar a denominar-se bolxevics (majoritaris). En 1912 van passar de ser corrent en el POSDR a ser partit separat. Durant la revolució de 1917 consideraven que la Revolució Russa havia d'aturar-se en la seva fase de revolució burgesa.

[6] Pàvel Miliukov (1859-1943), fundador del Partit Democràtic Constitucional, ministre d'Exteriors al primer govern provisional de març de 1917. Va tractar de reactivar l'esforç de guerra contra Alemanya, va retardar la convocatòria de l’assemblea constituent i va ser contrari a les propostes de reforma agrària. Després del descobriment d'uns papers secrets en els quals reivindicava l'annexió a Rússia dels estrets i es comprometia amb els aliats a seguir la guerra, va ser obligat a dimitir després de la crisi d'abril. Va ser partidari del cop d'estat de Kornílov. Va morir en l'exili a Aix-les-Bains.

[7] Partit Socialista revolucionari, informalment SR o eserites, era un partit que es proclamava hereu del populisme rus del segle xix (res a veure amb l'actual significat del terme populisme), era el partit majoritari en el camp, amb gran incidència entre els intel·lectuals. Alguns grups en el seu interior seguien fascinats pels actes terroristes de les generacions anteriors. En el transcurs de la revolució de 1917 el PSR es dividirà i la fracció dels eserites d'esquerres formaran part de primer govern soviètic al costat dels bolxevics.

[8] Vegeu V. I. Lenin, «Les tasques del proletariat en la present revolució», publicat el dia 7/20 d’abril de 1917 a Pravda, més conegudes com a tesi d'abril, a Entre dues revolucions, op. cit., p. 51-56. També «Les tasques del proletariat en la nostra revolució. Projecte de plataforma del partit proletari», presentat per Lenin en la conferència nacional del partit bolxevic, celebrada els dies 24-29 d'abril/7-12 de maig a op. cit., p. 75-98.

[9] El concepte d’organicitat o d’orgànic, segons Giuseppe Prestipino (al Dizionario Gramsciano, 2009, p. 598-599) «designa un complex unitari i vital amb una metàfora extreta del món de la vida, potser sota la influència d'un vitalisme d'extracció bergsoniano-soreliana». Aquest concepte és corrent en els escrits juvenils de Gramsci però també en els Quaderns de la presó. Usos del concepte orgànic en diversos contextos: QP 4, 38; QP 7, 24 o, QP 13, 18. També en les Cartes de la presó, almenys en dues  dirigides a Tania: de 7 de setembre de 1931 i de 6 de juny de 1932.

[10] Lev Kornílov (1870-1918) general tsarista durant la Gran Guerra. Comandant en cap de l'exèrcit durant el govern provisional de febrer. Va intentar realitzar un cop d'estat a principis de setembre que va fracassar a causa de la resistència obrera i a l'acció dels bolxevics, i va ser destituït i arrestat. Alliberat de forma il·legal per un dels seus còmplices després de la revolució d'octubre, va marxar cap al territori cosac del Don a principis de 1918. Va formar l'anomenat Exèrcit de Voluntaris al costat dels generals Aleksèiev i Kornílov, que va iniciar la guerra civil. Va ser nomenat comandant d'aquest exèrcit, però va morir en acció de guerra prop d’Ekaterinodar, l'abril d'aquest mateix any.

[11] Nikolai TxaikovskI (1850-1926), comandant de l'exèrcit i cap  del govern  antibolxevic  de Arkhànguelsk, després de la invasió d’aquella zona per les tropes de l'Entesa l’any 1919.

dijous, 12 d’agost del 2021

Lleuger d’equipatge.


In memoriam de Jordi Bayó

 

Bona tarda a tothom,

 

Estimada Rosa Bayó, 

 

Aquest matí, quan parlàvem d’en Jordi, m’has dir que per a tu, ell sempre havia estat aquell germà gran que estava a favor de la justícia social i el defensor dels oprimits. Em deies que per a tu en Jordi era com aquell personatge del còmic de la teva infantesa anomenat “Dan Defensor”, és a dir com a un referent moral i com a un mestre vida.

 

Quan m’explicaves tot això, m’has fet venir al cap que la generació d’en Jordi brotà en una època en que la qüestió moral formava part integrant de la política. Tots nosaltres em après en aquella escola de vida que eren els companys de la generació que ens ha precedit.

 

Benvolgudes i estimades companyes Isabel, Rosa i Montse, que vau compartir amb en Jordi capítols importants, decisius, de la vostra vida,

 

Benvolguts fills d’en Jordi, Mireia, Verònica, Jordi, Marta i Ferran, Pere i Xavier que avui acomiadeu un pare que heu estimat i estimareu mentre us quedi un alè de vida.

 

Benvolguts nets d’en Jordi,

 

el vostre avi us estima i allà on sigui us seguirà estimant. Recordeu-lo com el bon avi i l’excel·lent persona humana que sempre va ser.

 

Ahir, quan la Isabel em va demanar que pronunciés unes paraules en aquest comiat potser no s’imaginava la turmenta de records que aquest encàrrec despertaria en mi. Segur que ara mateix... a cadascun de nosaltres us passa pel cap alguna vivència compartida amb el nostre company i amic. Vivències que, més que no son anècdotes, vivències assoleixen el nivell de categoria per que que condensen en un fet tot el sentit d’ una vida.

 

L’encàrrec de la Isabel consisteix en que pronunciï unes paraules sobre un temps llunyà. Un temps que es remunta a més de trenta o quaranta anys enrere, a uns temps en que alguns de vosaltres no havíeu nascut.

 

Així que.. temps era temps...

 

Un temps en el que els vells que ara son els vostres pares, tiets o avis eren joves.

 

Encara que els més joves no ho pugueu creure, en Jordi, la Isabel, la Rosa Maria, la Montse, la Dolores, l’Ignacio, en Sergi, l’Emilio, l’Alfred, en Celes, l’ Artur, en Pepe, la Lidia, la Mercedes tots aquells que heu vingut i també aquells que no heu pogut venir... en aquell temps llunyà, en aquell ... temps era temps... vam ser joves.

 

I com a joves que èrem, crèiem en allò que ens havia deixat dit Henri Barbusse: el comunisme és la joventut del món.

 

Abans que nosaltres, molts havien mort en la resistència antifeixista tant a Espanya com a la resta dels camps de batalla d’Europa, havien mort en els camps nazis de concentració, o davant dels escamots d’execució franquista, o s’havien marcit en les presons del feixisme per que creien en aquesta bella ( amb B alta) idea: “el comunisme es la joventut del món”.

 

Volíem que  la llibertat, que la igualtat i que la fraternitat establissin el seu regne sobre la terra.

 

En conseqüència, en Jordi i tota la seva generació van portar la democràcia al nostre país tot creient en la aquesta idea.

 

També creiem que si ens esforçàvem prou, si militàvem molt, més aviat que tard s’obririen “les grans alberedes per on els homes i les dones lliures passaran per a construir una societat millor”, com ens havia deixat dit l’estimat Salvador Allende.

 

Tot preparant aquestes paraules he rebuscat en el fons de l’arxiu històric dels comunistes de Catalunya. He trobat alguna fotografia on surt en Jordi que he socialitzat per les xarxes. Poques, ja sabeu allò que va dir un personatge de qui nom no em vull recordar: “El que se mueve, no sale en la foto”. I en Jordi es movia, vaja si es movia. No va deixar mai de moure’s. Fins el darrer dels seus dies.

 

Sempre en grup, sempre en col·lectiu. En aquestes fotografies col·lectives hi podem veure un Jordi ben jove, ben guapo (la joventut sempre és bella) al costat dels seus vells companys de camí i de lluita. 

 


 

Alguns d’aquests companys ja no estan físicament entre nosaltres encara que si que resten en les nostres memòries i records, com estarà sempre en Jordi, parlo, per exemple de:

 

... en Saturnino Bernal, l’Ignacio Laguna (pare) en Pablo Lopez, en Miguel Marin, la Victòria Avellaneda, en Tiburcio Ulloa, en José Angulo Leon ( Merino), en Juan Toribio, Juan Navarro... tanta gent que formaven part del paisatge humà i militant d’en Jordi i de la Cerdanyola dels anys 1970’s. Tanta gent, tantes batalles socials, econòmiques, ecològiques i polítiques que han deixat la seva traça en el paisatge urbà de la seva ciutat natal, Cerdanyola.

 

Algunes d’aquestes persones ens haurien pogut explicar moltes coses de la vida militant d’en Jordi. Per desgràcia ja no son entre nosaltres. Entre totes les persones que he consultat aquest matí no he aconseguit esbrinar quan i per què en Jordi començà la seva militància comunista, al PSUC. Ho esbrinarem, segur. Cal fer-ho.

 

Tothom pensa que fou en el tardo-franquisme, quan encara calia estar, com deia Victor Jara: “allà donde las papas queman”.

 

 

En aquell PSUC del tardo-franquisme i dels primers temps de la llibertat, en aquell partit sorgit de les entranyes d’un moviment obrer en alça, d’un moviment que feia vagues generals com la de 1973 ... en Jordi era d’una espècie de militant no gaire abundant: era un català de soca-arrel, nadiu de Cerdanyola, petit comerciant, mentre els seus camarades eren en la seva majoria obrers de les grans fàbriques ( Aiscondel, Uralita, Riviere... ) o de la construcció o d’altres sectors.

 

Què unia aquelles persones tan diverses en un mateix projecte?

 

Els unia la fraternitat, l’internacionalisme, el projecte de reconstrucció nacional de la Catalunya devastada pel franquisme. Aquell PSUC que es definia com a partit nacional i de classe era capaç d’encabir en el seu marc tota la diversitat social i nacional d’aquells temps i d’articular un projecte de “un catalanisme popular”.

 

Arriben les primeres eleccions municipals en 1979 i en Jordi va ser regidor en el primer ajuntament. Aquell ajuntament com la resta de nous ajuntaments de Catalunya i de la resta d’Espanya va haver de fer de tot: asfaltar carrers, posar llums, deturar projectes especulatius...

 

En Jordi va ser encarregat de construir la nova política de Salut Pública. Com a regidor de Salut i es va trobar, igual que els demés regidors de les altres àrees una situació desoladora. Una realitat que calia transformar. A més, calia fer-ho, tot lidiant amb la legislació heretada del franquisme i amb uns pressupostos realment minsos. Les dificultats per a fer avançar el canvi eren immenses.

 

En Jordi d’acord amb la seva forma de ser i de pensar sabia que l’assumpte no tenia solució si no era amb l’impuls col·lectius i dels moviments populars que lluitaven per una salut pública i de qualitat. Sabia que els canvis no podien avançar si no era amb l’esforç de tots i totes.

 

Junts i juntes un gran col·lectiu de persones crearen el Consell de Salut, un organisme que impulsà: la llavors anomenada “planificació familiar”, la millora dels menjadors escolar, la salut mental... Coses i serveis que avui semblen normals, naturals, però que, en aquells temps vàrem costar molta lluita, molts esforços, i sobretot molta capacitat d’acord i de compromís col·lectius. En Jordi unia a la seva combativitat una enorme capacitat de diàleg.

 

Alguns que el coneixien bé, recorden que malgrat tos els esforços esmerçats i malgrat totes les noves realitats aconseguides, en Jordi no estava del tot satisfet: les limitacions legals del treball institucional, li deixaren una certa sensació de frustració.

 

És per això que, un cop fora de la institució en Jordi no es retirà a la còmoda vida privada. Va seguir va lluitant per la seva ciutat, i pel seu poble. Va prosseguir per vies extra-institucionals la lluita per la emancipació social i nacional de Catalunya.

 

Un cop consolidada la transició en Jordi tampoc podia restar content amb la renúncia de l’objectiu de la república i de l’ autodeterminació plasmada en la constitució de 1978. És així que quan com a fruit de la derrota del projecte de ruptura democràtica sostingut pel PSUC, aquell gran partit es va trencar, en Jordi amb la majoria d’aquells que veieu a les fotografies dels cartells passà el PCC, aquell partit que seguia creient i lluitant per la pau, pel  treball , per l’autodeterminació i per la República. Amb aquells companys, dins i fora de l’ajuntament en Jordi va seguir lluitant, en els moviments populars contra la especulació urbanística, per la defensa del territori, contra el camp de golf i tant d’altres.

 

 

Arribo  al final d’aquest relat i d’aquests records d’aquell “temps era temps”.

 

Anys després, la vida del nostre estimat Jordi s’obri a noves experiències, el relat de la seva vida conegué nous capítols. Renovà la recerca de la seva Ítaca desitjada i albirada.

 

Els companys que em succeiran en l’ús de la paraula coneixen millor que jo els darrers capítols de la vida del nostre estimat company.

 

Jordi,

 

parafrasejant el gran poeta republicà Antonio Machado ens has deixat lleuger d’equipatge. També en això has estat un exemple, un mestre de vida. Es podria dir que el teu lema era: “tpt per a tots ... res per a mi”.

 

Ens has deixat ... però la petjada del teu amor cap a els teus amors, cap a els teus fills, cap a els teus nets, cap a al teva classe i cap a el teu poble...

 

.... la petjada dels teus dies, treballs i lluites romandrà sobre aquesta terra i en els nostres pensaments mentre els que estem avui aquí siguem presents.

 

 

Joan Tafalla

Granollers, 10 d’agost de 2021.