Jean-Claude Zancarini
Historiador, professeur emérit d'Estudis italians a l'Ëcole Normale Supériure de Lyon
Des de la victòria de l'esquerra l'any 1981, un sector de la dreta va començar a afirmar que la seva venjança política s'havia de traduir abans de tot en una victòria en el pla de les idees. Arribaren a citar un autor que en general no havien llegit: Antonio Gramsci. Des d'aleshores es difon la fal·làcia de que existeix un "gramscisme de dreta". Una fal·làcia basada en mites, simplificacions i altres falsificacions.
Antonio Gramsci, de qui només citen algunes fórmules extretes del seu context d'enunciació, sovint es presenta com “l'inventor de l'hegemonia cultural”. Contra els mites, contra les simplificacions, fins i tot les falsificacions, acabem de publicar amb Romain Descendre, L'Œuvre-vie d'Antonio Gramsci [1].
Es reclamen de Gramsci uns personatges que son adversaris declarats de les aspiracions d'un home que sempre va lluitar per l'emancipació dels subalterns, pensat en lo nacional en relació amb una concepció internacionalista i desitjat un comunisme sinònim d'igualtat i democràcia. Pretenc donar aquí compte del significat d'aquesta apropiació, perquè s'ha de buscar en el neofeixisme radical del grup Ordine nuovo i el seu principal representant, l'italià Pino Rauti, en estreta relació amb l'inventor francès del " gramcisme de dreta", Alain de Benoist.
És imprescindible recordar a grans trets les principals etapes de la difusió francesa del “gramscisme de dreta”. El moment programàtic és el simposi celebrat a Versalles, el 29 de novembre de 1981, per GRECE (Grup d'investigació i estudis per a la civilització europea creat l'any 1968), titulat "Per un "gramscisme de dreta". Les actes d’aquell simposi van ser publicades l'abril de 1982. Es tractava clarament de definir una estratègia de reconquesta després de la victòria de François Mitterrand el maig de 1981. Els textos dels ponents fan al·lusió a Gramsci sense citar-lo ni entrar en cap anàlisi. “Per a nosaltres –afirma Michel Wayoff que obre el col·loqui– ser “gramcians” és reconèixer la importància de la teoria del “poder cultural”: no es tracta de preparar-nos per a l'accés al poder d'un partit polític, sinó de transformar les mentalitats per impulsar un nou sistema de valors, la traducció política del qual no és de cap manera responsabilitat nostra. »
Pierre Vial, en una intervenció dedicada als intel·lectuals, no cita Gramsci sinó Alain de Benoist: "fer referència al 'gramscisme' per definir la nostra acció és, abans que res, responsabilitzar-nos de nosaltres mateixos, i intentar encarnar, la definició de Gramsci d’ intel·lectuals orgànics". Amb aquesta expressió – afegeix Vial– Gramsci “assigna un paper precís als intel·lectuals. Els demana que guanyin la guerra cultural”. Alain de Benoist explica: “Citant Gramsci, mai hem deixat de dir que en les societats desenvolupades, la conquesta del poder polític passa per la del poder cultural”.
El col·loqui de 1981 es refereix, doncs, exclusivament a l'obra anterior d'Alain de Benoist [2]. De fet, el seu segon text repren el primer in extenso, complementant-lo una mica. L'únic "gramscià de dretes" que ha llegit una mica Gramsci ha escrit en total una mica menys de deu pàgines sobre la seva obra. A més, ho diu ell mateix amb franquesa en l'entrevista que fa a Anthony Crézégut [3]. "No sóc gens un especialista de Gramsci”. Pel que fa als seus amics, informa que la majoria pensaven: "Cal fer 'gramscisme', cal ser gramscians, però per dir la veritat, no havien llegit Gramsci, ni tan sols una línia". Continua amb la mateixa franquesa: “Al Fígaro magazine, vaig intentar desenvolupar aquest tema - va ser en el moment del col·loqui sobre el GRECE- aquest gramscisme de dretes, era per dir a la gent: sou imbècils, no teniu idees, no responeu a l'hegemonia de l'esquerra. Tot això va quedar com a lletra morta. »
Però hi ha camins subterranis, si no per a les idees, almenys per ales paraules i les fórmules. Va ser l'any 2007 quan Nicolas Sarkozy i Jean-Marie Le Pen van afirmar ser gramscians, amb pocs dies de diferència. Nicolas Sarkozy va dir a Le Figaro el 17 d'abril de 2007: "Bàsicament, vaig fer meva l'anàlisi de Gramsci: el poder es guanya a través de les idees. Aquesta és la primera vegada que un home de dretes s'enfronta a aquesta batalla”. "Se'm cauen els braços", va dir Alain de Benoist a Anthony Crézégut el 2016, suggerint la influència d'uns quants consellers, i insinua que podria ser Patrick Buisson ( "No sé si ha llegit gaire Gramsci, però en te un coneixement que no és massa superficial.") Jean-Marie Le Pen, durant el seu discurs de l'1 de maig de 2007, també esmentà Gramsci (que ell pronuncia Gramsqui...): "és l'escriptor comunista italià Gramsqui [sic] qui escriu: les victòries ideològiques precedeixen les victòries electorals” [4].
Primer la filla, i després la néta de Jean-Marie Le Pen, seguiran en aquesta estela. El gener de 2015, un periodista de Le Point va informar d'una entrevista amb Marine Le Pen en aquests termes: “Vuit mesos després de la seva victòria a les eleccions europees […] el FN somia amb guanyar per K.-O. la batalla de les idees. Marine Le Pen assegura a Point.fr: “[…] La nostra victòria ideològica ha de convertir-se en una victòria política!”. La cap del FN creu que la presa del poder ideològic i cultural precedeix la presa del poder polític. I a principis d'any està convençuda que «l'hegemonia cultural de l'esquerra» s'acaba i que la seva conquesta del poder és a prop» (Ségolène de Larquier, «Marine le Pen fa una crida a la victòria ideològica») [5]. Pel que fa a Marion Maréchal-Le Pen, quan va anunciar la fundació de la seva acadèmia de ciències polítiques, va creure que calia "aplicar les seves lliçons", en particular sobre la seva teoria de la batalla per l'hegemonia cultural com a requisit previ per a la política política. victòria.
Acabem aquesta llista no exhaustiva de lectors "habituals" (o no) de Gramsci amb un cas divertit però veraç d'aquest anomenat "Gramscisme de dreta". Philippe Ballard, candidat de l'RN (elegit des de diputat per l'Oise, 19 de juny de 2022) parla a les Grandes gueules, a RMC, 10 de maig de 2021: "ja coneixeu Ramzy, és aquell ... marxista per cert... filòsof italià, del segle XX, que diu “abans de guanyar la batalla política, cal guanyar la batalla cultural”, crec que hem guanyat la batalla cultural...”. El "Gramsqui" de Jean-Marie Le Pen ja era una pista: no havien llegit ni una línia de Gramsci, ni potser ni tan sols d'Alain de Benoist, però sabien que havien de dir (almenys intentar-ho!) aquell nom que serveix per demostrar que estan guanyant la batalla de les idees. Però, com va arribar Alain de Benoist a pensar que Gramsci era un bon client?
A l'entrevista de 2016 a Crézégut, de Benoist és força al·lusiu sobre aquest moment de descoberta: " Aviat vaig sentir parlar de Gramsci, en els mesos i anys que van precedir el 68, amb la baralla dels “italians” [al·lusió al grup anomenat "italià" de la Unió d’Estudiants Comunistes, favorable a les tesis del Partit Comunista Italià], vaig conèixer Gramsci, i vaig començar a llegir tots els textos que em van caure a les mans, encara que no d'una manera intensa". Un descobriment purament francès, una mica casual, quan tenia 16-17 anys i era militant d'un grup d'extrema dreta. Tot plegat en un moment en què també s’intentava crear una cultura d'esquerres La memòria a vegades crea aquestes confusions. Afortunadament hi ha historiadors que, llegint textos més antics i actes judicials, ho poden refrescar. En aquest cas, és la tesi que s'ha convertit en un llibre de la historiadora Pauline Picco, Liaisons dangereuses. Les extrêmes droites en France et en Italie (1960-1984) [6], que ens serà especialment útil. Durant un període que va superar clarament l'adolescència de l'home que aleshores s'anomenava Fabrice Laroche, aquest va exercir el paper de contrabandista transnacional entre l'extrema dreta francesa i els neofeixistes italians (de vegades només feixistes).
A la dècada de 1960, Alain de Benoist va ser actiu a la Federació d'Estudiants Nacionalistes, fundada a la primavera de 1960, i va actuar com a secretari de la redacció dels Cahiers Universitaires sota el pseudònim de Fabrice Laroche. El 1963, va participar en la creació d'Europa-Acció que va reunir activistes de Jeune Nation, la Federació d'Estudiants Nacionalistes i antics activistes de l'OEA. Va ser llavors quan vam tenir el primer indici dels seus vincles amb Itàlia i els neofeixistes italians. Des de finals de 1963, Fabrice Laroche va publicar a les columnes d'Europa-Acció un llarg article sobre el Moviment Social Italià (MSI), el partit d'extrema dreta que reivindicava obertament el feixisme, en particular el període de la República Social Italiana (República de Salò, setembre de 1943 –abril de 1945).
En aquest article, Fabrice Laroche demostra un coneixement profund del partit neofeixista italià [7]. El MSI és, per ell, el partit “el més important de tots els que es consideren hereus d'una política que va ser esclafada el 1945, però també un dels menys coneguts d'Europa. Presenta les dues ànimes ideològiques del neofeixisme, "els doctrinaris més seriosos que va tenir el feixisme", Giovanni Gentile i Julius Evola. Critica la línia de participació en el sistema parlamentari dels dirigents de l'MSI i presenta favorablement el grup Ordine nuovo, que "aglutina, sota l'autoritat de Pino Rauti, tots els líders de la tendència 'evoliana'" i "reclama una filosofia i una ètica política europea" amb "posicions nacionalistes revolucionàries".
Després d'aquest primer article en profunditat, Fabrice Laroche col·labora directament amb Ordine nuovo [8]. Des d'abril de 1964, una nota de la intel·ligència italiana informa de la col·laboració activa entre el Moviment Ordine Nuovo de Pino Rauti i els grups neofeixistes francesos al voltant de la revista Europa-Acció. Una altra nota sense data (al voltant de 1964) anuncia que "el cap de la FEN, Fabrice Laroche, d'acord amb els dirigents d'Ordine Nuovo, ha proposat la constitució d'un ‘Bureau d'Estudis Europeus' en el qual participaran els representants dels gruos i de les revistes "més seriosos i qualificats" a nivell europeu” [9].
El gener-febrer de 1965, Fabrice Laroche elabora a Ordine nuovo un inventari del nacionalisme a França que inscriu en una llarga "filiació nacional"[10]: "la noció de 'nació en armes', el socialisme no marxista dels patriotes populars de la “Comuna” de París i dels seus teòrics – Georges Sorel, Proudhon, Blanqui–, el patriotisme de Barrès primer i després de Maurras, després el nacionalisme ja més revolucionari dels grans moviments d’entre les dues guerres mundials, inspirat en Robert Brasillach i Pierre Drieu la Rochelle, aleshores després de la purga antifeixista de 1945, el període “activista” vinculat a la pèrdua de l'Imperi: Indoxina i Algèria. Només al final d'aquest cicle ens presentem: hereus i continuadors alhora” [11].
Demana als nacionalistes europeus que lluitin per crear junts una Europa revolucionària que sigui "el baluard polític d'Occident". Establits clarament els seus vincles amb Ordine nuovo, veiem què pot hi podia aportar aquest grup a Fabrice Laroche i viceversa. Diguem-ho de seguida: l'aportació és ideològica i prové d'un duet sorprenent, Evola i Gramsci, amb efecte de retorn quan De Benoist (ex Fabrice Laroche) apel·la al "gramscisme de dreta".
Nascut el 1926, Pino Rauti, era un veterà de la República Social Italiana. El 1950 va fundar una revista el títol de la qual és tot un programa: Imperium. Animà Julius Evola a escriure un text que pugués donar "orientacions" als "homes dempeus", fidels a l'"esperit legionari" que deambulen per un "món en ruïnes: Orientamenti". En desacord amb la línia parlamentaria i moderada de la direcció del MSI, Pino Rauti va organitzar l'any 1954 un grup "espiritualista", molt lligat al pensament de Julius Evola. A partir d'aleshores el diari del grup, Ordine nuovo. Mensile di politica rivoluzionaria s'ocupa de política i cultura, amb l'objectiu de formació ideològica dels militants més que de possibles resultats electorals. Per descomptat, el nom del diari està inspirat en el "nou ordre europeu" dels nazis i en la idea d'Ordre, ben present en els textos d'Evola. Però també és un intent d’usar Gramsci, donat que adoptaren el nom de la "revista setmanal de cultura socialista", Ordine nuovo, fundada a Torí l'1 de maig de 1919 per Antonio Gramsci i els seus joves companys.
És quelcom més que una picada d'ullet en aquesta recuperació d'un títol que per a un italià d'aquells anys es referia a Gramsci i al comunisme. La doble referència a Evola i Gramsci és perenne a les files dels partidaris de Rauti, sobrenomenat el "Gramsci nero", del qual deia estar orgullós. Pino Rauti posa en marxa, del 1977 al 1981, els "Campaments Hobbit", trobades anuals festives i polítiques dels joves del MSI on els dos referents ideològics són precisament Evola i Gramsci. També és possible que aquesta reivindicació oberta del "gramscisme" sigui un efecte de retorn de les teoritzacions d'Alain de Benoist. Aquest últim declara a l'entrevista del 2016 a Crézégut que "el meu interès per Gramsci va sorgir de les meves principals preocupacions a finals dels anys setanta". Però també sembla tenir present a Julius Evola, ja que el 28 de febrer de 2020 a la web Éléments, De Benoist encara cita l'obra i la personalitat del filòsof "tradicionalista".
Que la gent de dreta o d'extrema dreta vulgui vestir-se amb la pell del lleó, com l'ase de la rondalla de La Fontaine, no em suposa cap problema. He escrit aquest text per que m'agradaria que els comentaristes que no són de l'extrema dreta s'ho pensin dues vegades a l'hora d'assumir l'existència del "gramscisme de dreta" o dels "gramscians de dreta" com a real. Cada cop que fem això els permetem "adornar-se amb les plomes del paó"...i recordem el poema d'Apollinaire.
Traduit per Joan Tafalla, Sabadell 20 de maig de 2023.
Font: https://aoc.media/analyse/2023/04/24/limprobable-gramscisme-de-droite/
NOTES.-
[8] Pauline Picco (ob.cit.) es recolza en arxius italians reunits a la Casa della memoria.
. 
