Pàgines

dimarts, 28 de novembre del 2023

La República a Espanya


                                                   Friedrich Engels[1]


És difícil dir quina de les dues, la república o la monarquia, s'ha deteriorat més en els darrers tres anys. La monarquia -almenys al continent europeu- es va transformant arreu, cada cop més ràpidament, en la seva forma definitiva, el cesarisme. Un constitucionalisme fals amb sufragi universal, un exèrcit proliferant com a suport governamental, la compra de  voluntats i la corrupció com a mitjans de govern i l'enriquiment per corrupció i frau com a únic objectiu que el govern,  es colen arreu irresistiblement sota totes les belles garanties constitucionals, sota aquest equilibri artificial de poders, que els nostres burgesos somiaven en els temps idíl·lics de Louis-Philippe, quan fins i tot els més corruptes de tots eren encara àngels de la innocència en comparació amb els “grans homes” d'avui. 

En la mesura que la burgesia perd dia rere dia el seu caràcter de classe temporalment indispensable en l'organisme social, abandona les funcions socials pròpies, es transforma en pura banda de defraudadors, el seu Estat es transforma en un institut de protecció, no de producció, sinó del pur i simple robatori de productes. Aquest Estat, no content de portar en si la seva pròpia condemna, fins i tot ja ha estat condemnat per la història en la persona de Lluís Napoleó. Però, al mateix temps, és la darrera forma possible de monarquia. Totes les altres formes de monarquia estan gastades i obsoletes. Després d'ell, l'única forma d'estat possible és la república.

Però a la república no li va millor. Del 1789 al 1869, va ser l'ideal d'entusiastes lluitadors per la llibertat, sempre desitjada, aconseguida després d'una lluita dura i sagnant i, amb prou feines aconseguida, de nou fugitiva. Des que un rei de Prússia va aconseguir crear una república francesa, tot ha canviat[2]. Des del 1870 -i aquí hi ha progrés- no són els republicans els que creen repúbliques (precisament perquè ja no hi ha republicans purs), sinó els reialistes que desesperen de la reialesa. Els burgesos d'opinió reialista van consolidar la república a França i la van proclamar a Espanya, per fugir de la guerra civil; aquí, perquè hi ha massa pretendents, allà perquè l'últim rei possible està en vaga[3].

Hi ha un doble progrés en això.

En primer lloc, es destrueix la màgia que envoltava el nom república. Després dels fets de França i Espanya, només Karl Blind encara pot aferrar-se a la superstició dels efectes màgics de la república. La república apareix finalment a Europa també com el que és en la seva essència, el que és realment a Amèrica, com la forma més aconseguida de dominació burgesa. Jo dic: finalment també a Europa, perquè repúbliques com Suïssa, Hamburg, Bremen, Lübeck i l'antiga ciutat lliure de Frankfurt -Déu les tingui al seu si- no en parlarem ara i aquí. La república moderna, de l'única de la qual parlem, és l'organització política d'un gran poble, no l'institut polític parroquial d'una ciutat, d'un cantó o d'un club de cantons que, transmesos històricament des de l'edat mitjana, han pres formes menys o menys democràtiques i, en el millor dels casos, van substituir la dominació patrícia per la dominació camperola que no era pas millor. Suïssa viu meitat de la seva gelosia, meitat de la gràcia dels seus grans veïns,; ha de deixar de banda aquests grans discursos republicans i obeir les instruccions tan bon punt estiguin d'acord entre ells. Aquests països només existeixen mentre no intenten intervenir en el curs de la història; per això els prohibeixen neutralitzant-los. 

L'era de les autèntiques repúbliques europees datarà del 4 de setembre[4], o més aviat del dia del Sedan[5], encara que fos possible un breu retorn cesarista, sense importar amb quin pretendent. I és en aquest sentit que podem dir que la república de Thiers és l'assoliment definitiu de la república de 1792; la república dels jacobins, sense les il·lusions que tenien els jacobins. A partir d'ara, la classe obrera ja no pot fer-se cap il·lusió sobre què és la república: la forma d'estat on la dominació de la burgesia pren la seva expressió definitiva, realment aconseguida. A la república moderna, finalment s'estableix la pura igualtat política, igualtat encara subjecta en totes les monarquies a determinades restriccions. I aquesta igualtat política, a cas és altra cosa que declarar que els antagonismes de classe no afecten de cap manera a l'Estat, que els burgesos tenen tant dret a ser burgesos com els treballadors proletaris?

Però els mateixos burgesos només estableixen amb extrema repugnància aquesta forma última i realitzada de dominació burgesa que és la república; és ella qui s'imposa a ells. D'on ve aquesta estranya contradicció? Perquè establir la república vol dir trencar amb tota la tradició política; de que, en una república, qualsevol institució política ha de poder demostrar el seu dret a l’existència; per tant, perquè totes les influències tradicionals que, sota la monarquia, donaven suport al poder existent, s'esfondren. 

En altres paraules: si és la forma complerta de dominació de la burgesia, la república moderna és alhora la forma d'Estat on la lluita de classes es desempallega dels seus últims obstacles i on es prepara el seu terreny per a la lluita. La república moderna no és precisament res més que aquest terreny de lluita. I aquí teniu el segon progrés. 

D'una banda, la burgesia sent que va cap al seu final, tan bon punt desapareix sota els seus peus el sòl de la monarquia i, amb ell, tot el poder conservador vinculat a la sobirania principesca en la superstició de les masses populars incultes. , particularment el camp (si aquesta superstició es prostra davant la reialesa per dret diví, com a Prússia, o davant el llegendari emperador camperol, com a França). D'altra banda, el proletariat considera que el rèquiem de la monarquia és alhora el senyal que demana la batalla decisiva contra la burgesia. La república moderna no és altra cosa que el teatre aclarit per a la darrera gran lluita de classes de la història mundial: aquest és precisament el seu formidable abast.

Però perquè aquesta lluita de classes entre la burgesia i el proletariat tingui un resultat decisiu, ambdues classes han d'estar prou desenvolupades al país en qüestió, almenys a les grans ciutats. A Espanya això només és el cas en determinades parts del país. La gran indústria està relativament desenvolupada a Catalunya; a Andalusia i en algunes altres comarques predominen els grans terratinents i el conreu extensiu -propietaris i treballadors; per la major part del territori, petita pagesia al camp, artesania i petit comerç a les ciutats. Les condicions per a una revolució proletària hi són encara relativament poc desenvolupades, i és precisament per això que encara queda molt per fer a Espanya per a una república burgesa. La República té, doncs, sobretot la tasca de netejar el teatre per a la lluita de classes que vindrà.

En primer lloc, amb aquesta finalitat, cal abolir l'exèrcit i instal·lar una milícia popular. Geogràficament, Espanya està tan afortunadament situada que només pot ser atacada seriosament per un únic veí, i fins i tot només a l'estret front dels Pirineus; un front que ni tan sols fa una vuitena part del seu perímetre total. A més, les condicions topogràfiques són tals que presenten tants obstacles a la guerra mòbil dels grans exèrcits com faciliten la guerra popular irregular. Ho vam veure sota Napoleó que de vegades va enviar fins a 300.000 homes a Espanya, que sempre van fracassar davant la tenaç resistència popular; ho hem vist innombrables vegades des d'aleshores i ho tornem a veure avui en la impotència de l'exèrcit espanyol contra les poques bandes de carlins de la muntanya. Un país així no té pretext per a un exèrcit. Paral·lelament, des del 1830, l'exèrcit a Espanya només ha estat la palanca de totes les conspiracions de generals que cada dos o tres anys enderroquen el govern per una revolta militar, per substituir nous lladres als vells. Dissoldre l'exèrcit espanyol significa alliberar Espanya de la guerra civil. Aquesta seria, doncs, la primera demanda que els treballadors espanyols haurien de fer al nou govern.

Un cop suprimit de l'exèrcit també desapareix el principal motiu pel qual els catalans en particular reclamen una organització federal de l'Estat. La Catalunya revolucionària, per dir-ho així la gran conurbació obrera d'Espanya, ha estat, fins ara, sempre oprimida per fortes concentracions de tropes, com Bonaparte i Thiers oprimien París i Lió. Per això els catalans reclamaven la divisió d'Espanya en estats federals amb administració autonòmica. Si l'exèrcit desapareix, desapareix el motiu principal d'aquest requisit; L'autonomia es pot obtenir fonamentalment sense la destrucció reaccionària de la unitat nacional i sense la reproducció d'una Suïssa més gran.

La legislació financera espanyola va en contra del sentit comú de principi a fi, tant pel que fa a la fiscalitat interna com als drets duaners. Aquí, una república burgesa podria fer molt. La mateixa observació pel que fa a la confiscació dels béns de la terra de l'Església, béns sovint confiscats, però sempre reconstituïts, i finalment sobretot pel que fa a les vies de comunicació que en cap altre lloc necessiten més renovació que aquí.

Uns anys de tranquil·la república burgesa prepararien el terreny a Espanya per a una revolució proletària d'una manera que hauria de sorprendre fins i tot als treballadors espanyols més progressistes. En comptes de repetir la sagnant farsa de l'última revolució, en comptes de fer revoltes aïllades, sempre fàcils de reprimir, esperem que els obrers espanyols aprofitin la república per unir-se amb més fermesa i organitzar-se per a la revolució que ve, d'una revolució que ells dominaran. El govern burgès de la nova república només busca un pretext per aixafar el moviment revolucionari i afusellar els obrers, com van fer els republicans Favre i altres a París. Que els treballadors espanyols no els donin aquest pretext!



[1] Text publicat el març de 1873 al setmanari socialista alemany Volkstaat (n°18 de l'1 de març de 1873). Edicions Socials/Messidor, “Marx/Engels et la troisième république”, 1984. Traducció del francès i notes, Joan Tafalla.

[2] Mode ironia per part d’Engels. Al final de la guerra franco-prussiana 19 de juliol de 1870-10 de maig de 1871, amb el tractat entre el recentment creat imperi alemany i la tercera república francesa el rei de Prússia reconeixia la república francesa, després d’haver derrotat Napoleó III. 

[3] 11 de febrer de 1873. Abdicació del rei Amadeu I. Proclamació de la República per una assemblea nacional formada pel Congrés i pel Senat. La majoria parlamentaria (258 vots a favor i 32 en contra) que proclamà la república era monàrquica.

 

[4] El 4 de setembre de 1870, les masses populars de Paris marxaren cap a l’Ajuntament de Paris i varen proclamar la República. Era el prolegomen de la Comuna de Paris

[5] Batalla de Sedan entre les tropes prussianes i franceses, lliurada entre els dies 1 i 2 de setembre de 1870. La derrota de l’emperador Napoleó III, va originar la caiguda de la monarquia cesarista a França i la proclamació de la república.


dimecres, 22 de novembre del 2023

A benefici d'inventari: homenatge a Julio Anguita, Sabadell 21 de maig de 2020.

El 16 de maig de 2020 va morir Anguita. La notícia va commoure l'esquerra dels pobles d'Espanya i una part de l'esquerra sabadellenca. 

Cinc dies després, 21 de maig de 2020, un nombrós nombre de sabadellencs es van aplegar a la plaça del doctor Robert per retre-li homenatge. 

Estàvem en plena pandèmia. Vàrem prendre totes les mesures sanitàries. L’assistència fou àmplia i diversa com es pot veure al vídeo. La iniciativa va partir de la gent de Comunistes de Catalunya i en general va tenir una bona acollida. Volíem un acte unitari, en Julio era (i segueix sent) de tots. L'acte es va fer i hi va venir gent molt diversa: ia-ioflautes, gent de diversos moviments socials, gent jove de l'Obrera, persones de la Crida, d’ERC, del Casal Cubà de Sabadell. Faltaren alguns companys que no van considerar oportú unir-se a l'homenatge en aquell moment.

L’acte va ser planificat, organitzat, convocat i fet en temps record, i cal ressaltar la resposta emocionant i emocionada d’una ciutadania auto-organitzada, que amb una conducta exemplar i absolutament solidària vam plantar-nos a la plaça Doctor Robert a retre-li homenatge al company Julio Anguita,  un home admirable i respectat per tothom.

Vam pintar a terra marques per respectar les distàncies, dúiem alcohol per a desinfectar-nos les mans, tothom portàvem mascaretes i vam dur protectors d’un sol ús per posar-li al micròfon. 

Els companys Gerard Marin i l' Alicia Valencia van el manifest redactat. També van llegir el darrer artícle de Julio: "Decía Gramsci"Un article publicat només deu dies abans de morir. És l'article dels "interregnes i els monstres". Si  voleu llegir tant el manifest com l'article d'Anguita els trobareu més avall.



La premsa local i les xarxes socials en van deixar testimoni, així com la foto que molta gent va voler fer-se al costat de la imatge ampliada d’en Julio.

Cantar la Internacional i Els Segadors també va ser un moment intens i emotiu. 


En resum: un acte emotiu, combatiu i necessari en uns moments tant difícils com aquells, de pandèmia i d'angoixoses preguntes sobre el present i el futur.

Company Julio Anguita, present!



Manifest llegit a la plaça per Gerard Marin:

Homenatge a Julio Anguita

Bona tarda a tothom,

Ens hem aplegat aqui, sabadellencs de tota la diversitat de les esquerres, del sindicalisme de classe i dels moviments socials, per a retre homenatge urgent a la vida i a l'obra de Julio Anguita.

Alguns de nosaltres hauriem anat a Córdoba a acomiadar-lo. Però no vam poder.

Altres ens hauriem aplegat aqui el mateix dia de la seva mort per a donar compliment al deute que tenim amb ell. Però la pandémia i l'estat d'alarma no ens ho han permes.

Ho fem ara i aqui, tot complint amb tots els requisits d'horari, de distáncia fisica i de condicions de protecció de la salut pública.

Ho fem ara i aqui, des de la diversitat i la riquesa de l'esquerra i dels moviments socials sabadellencs. Perque Julio Anguita fou membre d'un partit, el PCE, i creador d'allo que es volia, un moviment politic i social, Izquierda Unida.

Però Julio Anguita va saber depassar els limits de la seva organització, per a transformar- se en representant d'una esquerra molt més amplia i diversa. En un moment o altre dels darrers trenta anys el company Julio ens va saber interpretar i interpel-lar a tots: comunistes, socialistes, Ilibertaris, ecologistes, feministes, sindicalistes, membres del moviment popular als barris ... varem trobar en el seu missatge, en les seves paraules un alè i una orientació en el transcurs de la lluita.

S'ha parlat molt aquests dies de la seva honestedat, de la seva coherència, de la seva pedagogia politica cimentada en l'exemple. Julio era aixo i era molt més que això: era l'analisi concret de la situació concreta per a proposar una programa de transformacio i per a cridar als treballadors i al conjunt del poble a posar els mitjans per a aconseguir la victòria i la aplicació d'aquell programa. I el mitjans no eren altres que la consciència, la organització social, popular i política i la determinació.

La seva defensa del repartiment del treball, la seva denuncia de la UE a partir del tractat de Maastricht, la seva política de "las dos orillas" , la denuncia de la corrupció, la seva defensa del dret d'autodeterminació, la reivindicació de la tercera república, la seva lluita per la pau i contra l’OTAN, la seva proposta de superar el régim imperant en el regne d'Espanya i d'avançar cap a la tercera república i els seus darrers advertiments contra la crisi de civilització i de supervivència de l'espècie sobre un planeta cada cop més amenaçat de col.lapse, varen fer d'ell un militant politic diferent, que interpel.lava tothom, més enllà de les adscripcions politiques o ideològiques de cadascú.

La Comissio organitzadora d'aquest homenatge ha considerat que una bona manera de retre-li podia ser llegir allô que podriem dir que és el seu testament. Es un text breu i clar que es projecta sobre el present i el futur dels nostres pobles i del conjunt de la humanitat.

Sabadell. 21 de maig de 2020.


El darrer article de Julio Anguita, llegit a la plaça per Alícia Valencia:

DECÍA GRAMSCI
Julio Anguita, 6 de mayo de 2020 Antonio Gramsci (1891 – 1937), filósofo y dirigente del Partido Comunista Italiano decía que: "El viejo mundo se muere. El nuevo tarda en aparecer. Y en ese claroscuro surgen los monstruos". Las crisis de toda índole que la pandemia ha agravado, nos traen al presente las palabras del político sardo y, desde luego, nos obligan a reflexionar. El orden político – económico mundial representado por la civilización industrial en su desarrollo capitalista, nació por la confluencia de dos hechos: la revolución científico – técnica de finales del siglo XVIII y la democracia representativa como desarrollo alicorto de la Revolución Francesa, también de esa fecha. Esa génesis llevaba en sí misma el embrión de una contradicción agravada desde mediados del siglo XX; a saber, la incompatibilidad entre unos derechos predicables para toda la humanidad y la búsqueda de la ganancia personal como motor único del sistema. La agudización de este conflicto tiene dos fechas: 1948, Declaración de Derechos Humanos y 1972 con la publicación de Los límites al crecimiento. En este sentido y desde la experiencia de las últimas décadas puede afirmarse que el viejo mundo, en su versión del neoliberalismo globalizado, se está muriendo. El neoliberalismo globalizado se está muriendo y con él se van nuestros hábitos de consumo Pero hay muertes y muertes. Y desde luego que ningún ingenuo piense que el óbito es sereno cual llamita que se extingue lánguidamente. El conflicto, las tensiones, los horrores incluso, son el cortejo que acompaña al moribundo. Y porque, también con él, se van nuestros hábitos de consumo y de valores con los que la cotidianeidad nos ha impregnado. Solamente la pronta aparición del nuevo mundo (si aparece) podría acortar el sufrimiento. Pero no nos engañemos, el nuevo orden no vendrá cual Nacimiento de Venus del pintor Sandro Botticelli. Será -es- un parto con dolor, con ansiedades, contradicciones y también sufrimiento. Pensemos históricamente cuánto esfuerzo y cuánta lucha han costado el acceder, siquiera medianamente, a las conquistas democráticas y sociales que una parte de la humanidad todavía posee. Tampoco está asegurada la venida del nuevo mundo; entre otras cosas porque no viene si no se le trae. Y desde luego, a fin de no instalarse en una parusía laica, el mundo que se desea nace en el seno de este viejo, y está concretado en proyectos, plazos, programas y renuncias, aunque sean transitorios. La tarea es ardua, aunque tiene la subjetiva recompensa de dar sentido al existir. Se necesitan muchas parteras y muchos comadrones. Y además, una multitud de los viejos topos que describía Karl Marx. Volvamos a Gramsci y a las palabras con las que comienza este artículo. Es posible, y hasta probable, que no se vea o no se quiera ver el fin de una época a pesar de los datos y evidencias de cada día. También es posible y probable que el nuevo orden o la nueva sociedad, sean considerados quimeras, delirios y ensoñaciones aunque la Historia nos demuestre cuántos cambios positivos para el ser humano fueron antes considerados locuras y disparates. Pero lo que es evidente para nuestros ojos y oídos es que, en este claroscuro de España, estamos rodeados de monstruos. Julio Anguita Excoordinador general de IU Decía Gramsci

dimarts, 31 d’octubre del 2023

Fins sempre, amic i company Adrià Miguel Leal


El passat 
30 d’octubre de 2023 es va celebrar 
al Tanatori de Sabadell el comiat col·lectiu a l'amic i camarada Adrià Miquel Leal. Van parlar les companyes de Totes fem Badia  Anna Luque i Nerea García, el company Carles Vallejo President de l'Associació Catalana de Persones Ex-preses del Franquisme i joan Tafalla, militant de Comunistes de Catalunya.


El text que vaig escriure per a la meva intervenció és aquest. A l'hora de parlar i per a evitar repeticions amb les intervenciones anteriors, el vaig retallar. 


Al final, podreu trobar enllaços amb videos on parla el nostre amic Adrià.

 

Estimats Maria del Mar, Claudio i Andrea, estimats veïns de Badia i de Sabadell que vàreu conèixer l’amic i company Adrià, benvolguts familiars, amics, companys i camarades d’altres llocs que heu vingut a acomiadar al nostre amic Adrià.

 

Quan ahir, la Maria del Mar, em va demanar que digués unes paraules en aquest acte em vaig trobar davant d’un repte que no sé si l’emoció em permetrà d’acomplir amb la dignitat necessària. 

 

Aquesta sala plena de gom a gom, explica molt millor que les meves paraules qui era l’Adrià. Cadascú de vosaltres té en la seva memòria i en el seu cor una faceta de qui era el nostre amic i camarada de tantes lluites, de tantes festes majors, de tantes conquestes grans i petites aconseguides sota el seu guiatge. 

 

Jo no podría fer un discurs que resumeixi els seus cent-u anys de vida, d’amor, de lluita col·lectiva i individual. Només una síntesi de tot les experiències, de tot lo que cadascú de nosaltres ha viscut amb ell i que guardem en el nostre cor i en la nostra memòria ho podria fer. En realitat sou vosaltres el millor resum de la seva vida.

 

La trista notícia de desenllaç ens va trobar a nosaltres el ia-io flautes de Sabadell a una manifestació en defensa de la pensions públiques.  



Avui portem l’Armilla que ell tantes vegades es va posar quan venia a Sabadell a lluitar amb nosaltres. 



Però aquesta armilla no pot resumir cent anys d’una vida tant llarga i tant plena. Aquesta armilla expressa una part de la darrera etapa de la vida de l’Adrià. Però l’Adrià va ser molt més que aquesta armilla. 


L’Adrià va ser un emigrat polític quan als seus 9 anys el seu pare i amb ell tota la seva família van ser “deportats” des de Villanueva del Duque (Còrdova) a Les ( Val d’Aran) per la seva empresa, degut a les seves conviccions republicanes. 

 

Un pare que va saber transmetre a l’Adrià els valors republicans de: llibertat, igualtat i fraternitat. Què importants son els pares quan transmeten amb el seu exemple de tota una vida els seus valors morals, la seva concepció del món als seus fills! 

 

L’exemple de dignitat del pare va forjar allò que després va ser la “Alma republicana” de l’Adrià. Aquest és el títol va posar al llibre de la seva autobiografia.



Què importat ha estat l’exemple de l’Adrià en la transmissió d’aquests valors en primer lloc a la seva filla Maria del Mar, a la neta Nerea, al seu gendre Claudio!!!!


Què important ha estat l’exemple de l’Adrià en tots nosaltres!

 

Una ALMA REPUBLICANA que el va dur a haver de fer la retirada a peu, entre Barcelona i França, com explica en les seves memòries. Una ànima republicana que el va dur a la presó en el seu retorn a Espanya, que el va dur a ingressar en el partit dels comunistes de Catalunya que era el Partit Socialista Unificat de Catalunya, PSUC. 


Una ALMA REPUBLICANA que el va portar l’any 1982 a ingressar en el Partit dels Comunistes de Catalunya on va militar fins la dissolució del partit any 2014, i que el va dur a continuar afiliat a la organització hereva del PCC, Comunistes de Catalunya fins el darrer dels seus dies. 

 

El seu comunisme era de sentit comú. Tothom el podia entendre. Ho va explicar en unes declaracions a Ràdio Sabadell: “que el poderoso no se imponga siempre al débil... que la igualdad i la libertad reinen en el mundo”. 

 

Una ALMA REPUBLICANA que el va tornar a ser detingut per segona vegada l’any 1953 en plena jornada de treball a la fàbrica Olivetti. El seu nom de lluita clandestina no era Adrià, és clar. Era Pedro. 

 

Una ALMA REPUBLICANA que el va dur, després de la detenció a ser interrogat en les cel·les de la comissaria de via Laietana de Barcelona pels terribles policies torturadors,  els germans Creix. Uns torturadors que també varen torturat a  moltíssims lluitadors per la democràcia i el socialisme. Entre ells el company i amic Carles Vallejo, que avui ha vingut a acompanyar 

 

Una ALMA REPUBLICANA que el va portar a la presó durant un anys i que, després de sortir de la presó el va obligar a presentar-se cada quinze dies a la comissaria durant vint anys. La dictadura no es refiava d’ell. Ni de tants altres republicans i comunistes com ell. 

 

Una ALMA REPUBLICANA, que quan va venir a viure a Badia del Vallès a integrar-se al PSUC de la nostra ciutat i a començar a treballar per a millorar i a dignificar la  vida de la nostra ciutat: l’Associació de Veïns, la lluita per les escoles, pel Centre d’Atenció Primària, per les guarderies, la lluita pel Casal d’avis, que junt a molts altres companys va aconseguir que es construís i que va presidir durant tant anys.

 

Una ALMA REPUBLICANA, que el va portar a presidir la Coordinadora de Casals i de Centre d’Avis de Sabadell i comarca durant molts anys.

 

Una ALMA REPUBLICANA que el va portar a donar suport a les diverses propostes d’ unitat de l’esquerra que s’han succeït a Badia del Vallès: l’Alternativa d’Esquerres per Badia (AEB) i actualment, Totes fem Badia.


Quin era el caràcter d'Adrià? 

 

Què us explicaré a vosaltres, que el vau conèixer, que vàreu viure tantes coses al seu costat? Cadascú de nosaltres guardem un trosset de la memòria d'Adrián. Si cadascú aportés el seu trosset de memòria i d'experiència de vida amb l'Adrià podríem fer un immens mosaic. Un mosaic tant gran que ens sorprendria i, veient-lo en conjunt ens ajudaria a comprendre una mica millor la figura de l’Adrià. 

 

Un aspecte de l`Adrià que recordem tots és la bonhomia que quedava ben clara en el seu somriure.  A mi, en recorda la cançó que el cantant Raimon va dedicar l’any 1973, en plena clandestinitat a Gregori López Raimundo:

 

(...)

T'he conegut sempre igual com ara, 
els cabells blancs, la bondat a la cara, 
els llavis fins dibuixant un somriure 
d'amic, company, conscient del perill. 

Sense parlar m'has dit "tot va creixent", 
lluita d'avui pel demà viu i lliure, 
que es va forjant aquests dies terribles, 
temps aquests temps de tantes ignoràncies. 

(...)


Adrián era diàleg, era capacitat de treball permanent. L’Adrià era permanència, resistència, resiliència i sobretot persistència. 

 

Adrià ha estat també la seva capacitat per unir gent diversa però que té objectius comuns. Sense aquesta capacitat d´unir la gent no s´aconsegueixen les coses. No s'aconsegueix res. Tenia molt clar allò que digué el poeta Joan Brossa: U no és ningú


L'Adrià ho sabia molt bé: no som ningú sense els altres, no som ningú sense tots.


L'Adrià ha estat sobretot un mestre de vida per a tots nosaltres. Mestre de vida va ser la manera com un altre camarada d'Adrià, Antonio Gramsci va definir el gran revolucionari Lenin.

 

Ha arribat l'hora del comiat. Però no és un comiat per sempre Adrià, és un fins aviat, és un fins sempre.

 

Honor i glòria a un qui fou un gran lluitador. El nostre món seria molt pitjor del que és sinó fos per la lluita de la generació de l’Adrià contra el feixisme, per la democràcia i pels socialisme! 

 

Ara que amb les guerres i el creixement del feixisme el món corre el perill de fer-nos tornar a uns temps terribles que crèiem ja passats, en hem d’esforçar en seguir l’exemple de l’Adrià i tots els camarades de la seva generació: No passaran!

 

Adrià el teu record és immortal, i ens acompanyarà sempre. Fins a la victòria, sempre!


***


Podeu escoltar l'Adrià en el programa "L'alegria de viure" que li va dedicar Ràdio Sabadell tot clicant aquí:


L'alegria de viure: Adrián Miguel, persistència, militància i ànima republicana 



Podeu veure i escoltar l'Adrià presentant el seu libre Alma Republicana en aquests vídeos del meu canal de Youtube:


Intervenció d' Adrià Miguel en la presentació del llibre "Alma Republicana", 11 de juny de 2022


Intervenció de l'Adrià Miquel en la presentació del seu llibre "Alma republicana" al centre Cívic Sant Oleguer de Sabadell , el 9 d'octubre de de 2022




Podeu veure i escoltar la Maria del Mar Miguel en els actes de presentació del libre Alma Republicana en aquests vídeos del meu canal de Youtube:


Paraules de Maria del Mar Miguel en la presentació del llibre "Alma republicana" 11 de juny de 2022



Paraules de María del Mar Miguel en la presentació del llibre Alma Republicana al Centre Cívic Sant Oleguer, 9 d'octubre de 2022



Podeu veure i escoltar les paraules de Carles Vallejo a l'acte de presentació del libre Alma Republicana a Badia del Vallès en aquests vídeos del meu canal de Youtube:


Paraules de Carles Vallejo en la presentació de les memòries de l'Adrià Miguel, "Alma Republicana"


Podeu escoltar les intervencions de Joan Tafalla en els actes de presentació del libre ALMA REPUBLICANA aquí:



Paraules de Joan Tafalla en la presentació del llibre "Alma republicana" 11 de juny de 2022


Apertura de l'acte de presentació de les memòries de l'Adrià Miguel, "Alma Republicana" al Centre Cívic Sant Oleguer de Sabadell, 9 d'octubre de 2022



Intervenció de Joan Tafalla a la presentació del llibre "Alma Republicana" al Centre Cívic Sant Oleguer de Sabadell, 9 d'octubre de 2022 (2)