Pàgines

dilluns, 19 de febrer del 2024

Lenin, l’estat i la revolució ( 1908-1923)

Escola Lina Odena, Joventut Comunista de Catalunya

Espai Jove Ca la Panarra, Barcelona 9 de feebler de 2024 

Joan Tafalla

 

El text que segueix és l'esquema provisional de la xerrada. Com es pot veure en els dos vídeos la xerrada va andar per altres camins. Son el "incidents del recorregut", que diríen els italians.


Temari

1.- La memòria de la Comuna i la seva tergiversació per part de la segona internacional.

2.- Lenin i la Comuna (1908 i 1911)

3.- Les cinc revolucions teòriques de Lenin. Entre Suïssa i Petrograd ( setembre de 1914- Novembre de 1917).

4.- El Quadern Blau sobre ”El marxisme i l’estat llibre l’Estat i la Revolució.

5.- Els últims combats de Lenin. Capitalisme d’estat i/o estat obrer amb desviació burocràtica (1921-1923).

6.- Els comunistes i l’estat avui.

 

Basat en tres textos de Joan Tafalla: 

Quin republicanisme per a l’emancipació? Engels entre la república comunal i la república democràtica

https://engels.cat/quin-republicanisme-per-a-lemancipacio-engels-entre-la-republica-comunal-i-la-republica-democratica/

Ha arribat l’hora de treure’s la camisa bruta. Un segle i escaig després de les tesis d’abril

https://www.realitat.cat/2024/01/ha-arribat-lhora-de-treures-la-camisa-bruta-un-segle-i-escaig-despres-de-les-tesis-dabril/

Capítulo 7. Els darrers combats de Lenin (Inèdit)

 

 

1.- La memòria de la Comuna i la seva tergiversació per part de la segona internacional.

 

La cruel experiència de la massacre de proletaris de París el juny de 1848, així com les massacres de proletaris i demòcrates de Viena, de Praga, de Milan i de Budapest  varen obligar tant a Marx com a Engels a pensar en la necessitat que tenia el proletariat de, un cop feta la revolució, establir un poder excepcional i provisional que permetés enderrocar tota l’estructura de poder de les classes explotadores i opressores i obrir el pas a l’establiment de la veritable democràcia, és a dir el socialisme. Anomenaren aquesta necessitat sota un nom que avui sona molt terrible: dictadura del proletariat. Ambdós consideraven que aquest poder de la classe obrera havia d’adoptar la forma de república democràtica. Però anem per pams.

L’any 1848 ambdós camarades havien escrit en El Manifest del Partit Comunista: 

“Ja hem vist anteriorment que el primer pas de la revolució obrera el constitueix l’elevació del proletariat a classe dominant, la conquesta de la democràcia. 

El proletariat usarà la seva hegemonia política per a despullar progressivament a la burgesia del seu capital, per a centralitzar  tots els instruments de producció en mans de l’estat, és a dir del proletariat organitzat com a classe dominant i per a incrementar en el possible la massa de les forces productives.

Com és natural, en primera instància això sols pot passar per mitjà d’intervencions despòtiques en el dret de propietat i en les relacions burgeses de producció…” 

Remarquem de nou l’equació: elevació del proletariat a classe dominant = conquesta de la democràcia = despullar la burgesia del capital = centralitzar instruments de producció en mans de l’estat = el proletariat organitzat com a classe dominant”. I remarquem l’expressió: “mesures despòtiques”.

Marx anomenà de manera explícita com dictadura del proletariat  a aquesta forma transitòria de poder de classe en privat, en una carta que envià el 5 de març de 1852 al seu amic Joseph Weydemeyer: 

“… Pel que a mi es refereix, no em correspon el mèrit d’haver descobert l’existència de les classes en la societat moderna ni la lluita entre elles… Allò que jo he aportat de nou ha estat demostrar: 1) que l’existència de les classes només va unida a determinades fases històriques  de desenvolupament de la producció; 2) que la lluita de classes condueix, necessàriament, a la dictadura del proletariat; 3) que aquesta mateixa dictadura no és, en si, altra cosa que el trànsit cap a l’abolició de totes les classes i cap a una societat sense classes…”.

A la seva Crítica al Programa de Gotha, aclareix encara més què volia dir: 

“Entre la societat capitalista i la societat comunista transcorre el període de la transformació revolucionària de la primera a la segona. Aquest període correspon també un període polític de transició, l’Estat del qual no pot ser altre que la dictadura de proletariat.”

Posem context a aquest text: fou escrit quatre anys després la nova massacre d’entre 10 i 20.000 afusellats pels carrers de París i, oficialment 43.522 empresonats durant la Setmana sagnant (21-28 de maig de 1871). La burgesia triomfant va delmar el proletariat de París, després de derrotar militarment la Comuna. 

Quatre anys abans de la crítica al programa de Gotha, Marx havia escrit una magistral valoració de la Comuna on deia: 

“Heus aquí el seu secret: la Comuna era, essencialment, un Govern de la classe obrera, fruit de la lluita de la classe productora contra la classe expropiadora, la forma política per fi descoberta per a portar a terme dins d’ella l’emancipació econòmica del proletariat”. 

Aquesta “forma política per fi descoberta” és descrita minuciosament per Marx en l’apartat III de La Guerra civil a França. Per raons d’espai no puc fer-ne aquí un resum. Cal llegir-lo sencer si vol comprendre què era la “dictadura del proletariat” per a Marx i per al seu company de lluita, Engels. Un any després de la Comuna i de publicació de La Guerra Civil a França, en el prefaci a l’edició alemanya del Manifest Comunista de 1872 ambdós camarades insistiran en la idea: 

“… de la Comuna de París, en la que el proletariat posseí el poder polític, per primer cop, durant dos mesos … Sobretot la Comuna ha demostrat que la classe obrera no pot prendre simplement possessió de la màquina estatal tal com és i posar-la al servei dels seus propis fins”. 

L’any 1991, Engels reedità La guerra civil a França. Era un altre intent d’influir en el debat del congrés del partit alemany. En l’important prefaci que va escriure d’aquesta nova edició de La guerra civil a França, defensà la idea que la Comuna era la forma política de la dictadura del proletariat. I que ho era com a producte de l’experiència pràctica de la classe i no com a fruit d’una elucubració de despatx:

 “La Comuna hagué de reconèixer des del primer moment que la classe obrera, a l’arribar al poder, no podia seguir governant amb la vella màquina de l’Estat, i que per a no perdre altra vegada la dominació conquerida de bell nou, la classe obrera tenia, d’una part escombrar tota la vella màquina repressiva usada fins llavors contra ella, i d’altra part, prevenir-se contra els seus propis diputats i funcionaris, declarant-los a tots, sense excepcions, revocables en qualsevol moment… Darrerament, les paraules ‘dictadura del proletariat’ han tornat a sumir en sant horror al filisteu socialdemòcrata. Doncs bé, cavallers, voleu saber quina faç presenta aquesta dictadura? Mireu la Comuna de París: heus aquí la dictadura del proletariat.”

El mateix any 1891, en la seva crítica del programa d’Erfurt el mateix Engels reblarà el clau de manera contundent: 

“Està absolutament fora de tot dubte que el nostre partit i la classe obrera només poden arribar a la dominació sota la forma de la república democràtica. És més, la república democràtica és la forma específica de la dictadura del proletariat, com ja ho ha demostrat la Gran Revolució francesa”. 

Cal prestar atenció a la distinció entre el contingut de classe d’un estat i la seva forma que està implícit en el text. Una lectura del text complet ajudaria l’amable lector a captar millor aquest matís que no pot ser negligit si es vol comprendre el seu sentit. Una república democràtica és una forma d’estat que pot adoptar diversos continguts de classe. Tant pot consolidar la dominació de classe de la burgesia, com la tercera república francesa, com ser la forma que adopta el poder de classe del proletariat com la república de l’any II o la Comuna de París. Res no està escrit d’avant-mà. És sempre la lluita de classes la que decideix.

L’apartat III de La Guerra Civil a França comença així: 

“El poder centralitzat, amb els seus òrgans omnipresents: l’exèrcit permanent, la policia, la burocràcia, el clergat i la magistratura – òrgans creats segons un pla de divisió sistemàtica i jeràrquica del treball- procedeix dels temps de la monarquia absoluta [O sigui: no procedeix de la primera república francesa, j.t.] i va servir a la naixent societat burgesa com una arma poderosa en les seves lluites contra en feudalisme”. 

Per a Marx l’única forma política alternativa a l’estat centralitzat no era la república burgesa sinó la República comunal: 

“L’antítesi directa de l’Imperi era la Comuna. El crit de ‘república social’ amb què la revolució de febrer fou anunciada pel proletariat de París, no expressava altra cosa que una república que no sols acabés amb la forma monàrquica de la dominació de classe, sinó amb la mateixa dominació de classe. La Comuna era la forma positiva d’aquesta república”.

I com es pot llegir més endavant en el mateix text, la república comunal, fou producte d’una revolució que intentà destruir el centralisme i la burocràcia de l’estat:

·                Consellers escollits per sufragi universal, responsables i revocables. 

·                Abolició de la divisió de poders (això vol dir única i indivisible) i es constituí cam a corporació de treball executiva i legislativa. 

·                La policia deixa de ser un òrgan estatal centralitzat i passa a ser una eina de la comuna, responsable i revocable en tot moment, igual que la resta de branques de l’administració:

·                “En mans de la Comuna es posaren no solament l’administració municipal, sinó tota la iniciativa portada fins llavors per l’Estat”. [35]

·                L’exèrcit i la policia permanents foren suprimits, 

·                S’establí la separació de l’església i de l’estat, etcètera. 

La descripció és llarga i de recomanable lectura. Aquest règim comunal havia de ser establert en tot el territori de la república. L’antic govern centralitzat havia de donar pas a l’auto-administració dels productors, la forma de la comuna havia de ser adoptada per totes les ciutats i pobles, fins al més petit del llogarets. 

“No es tractava de destruir la unitat de la nació, sinó pel contrari, d’organitzar-la mitjançant un règim comunal, convertint-la en una realitat al destruir el poder de l’Estat, que pretenia ser l’encarnació d’aquella unitat, independent i situat per sobre de la mateixa nació, en quin cos no era altra cosa que una excrescència parasitària!” [36]

No puc anar més enllà en el comentari d’aquest text oblidat i negligit per la majoria dels defensors de la via parlamentària al socialisme. L’espai obliga. Crec que si el lector acaba de llegir aquest apartat III en la seva integritat, entendrà què vol dir Engels quan afirma en la seva introducció de 1891: 

“En totes les proclames dirigides als francesos de les províncies, la Comuna les invita a crear una Federació lliure de les Comunes de França amb París, una organització nacional que, per primera vegada, hauria estat creada realment per la mateixa nació. Precisament el poder opressor de l’antic Govern centralitzat –l’exèrcit, la policia política i la burocràcia – creat per Napoleó l’any 1798 i que, des de llavors havia estat heretat per tots els nous governs com un instrument grat, usant-lo contra els seus enemics, precisament aquest havia de ser esfondrat a tota França, com havia estat esfondrat a París” [37].

Entendrà també què vol dir quan diu allò que la Comuna era la forma política de la dictadura del proletariat. Cal advertir que el projecte de República comunal o de les comunes era producte d’una revolució i aquesta fou derrotada tràgicament per la burgesia que no dubtà en aliar-se amb els invasors prussians per a massacrar els proletaris que defensaven la pàtria. Després de la massacre, la burgesia per fi va poder consolidar el seu règim de classe després de 77 anys de crisi orgànica.  La tercera república fou la forma política que per fi va trobar per a consolidar la seva hegemonia. Una república que, com digué Engels heretà tot el centralisme burocràtic procedent de la monarquia absoluta i del primer i segon imperi.

 

https://engels.cat/quin-republicanisme-per-a-lemancipacio-engels-entre-la-republica-comunal-i-la-republica-democratica/

 

2.- Lenin i la comuna (1908 i 1911)

 

Quan els “marxistes” creaven el marxisme, oblidaren o enterraren completament aquestes idees de Marx i Engels.

 

Els ensenyaments de la Comuna Aquest article es va publicar a Zagraníchnaia Gazeta [Diari de l'ex- tràngol], diari que va aparèixer de març a abril de 1908 editat per un grup d'emigrats russos a Ginebra. La redacció va agregar al tra- sota la següent nota aclaridora: «El 18 de març es va realitzar a Ginebra un míting internacional per commemorar tres aniversaris proletaris: els 25 anys de la mort de Marx, els 60 anys de la revolució de març de 1848 i l'aniversari de la Comuna de París. El llit- rada Lenin va intervenir en la reunió en representació En memòria de la Comuna Rabóchaia Gazeta 4-5, 15 (28) d'abril de 1911.

 

3.- Les cinc revolucions teòriques de Lenin. Entre Suïssa i Petrograd ( 1914-1917).

 

Sostinc que en els anys de Berna (5 de setembre de 1914-gener de 1916) i Zúrich (gener 1916 i març de 1917), la ruptura de Lenin amb Kautsky no va ser no només polític-tàctica sinó teòrica, estratègica i filosòfica. En aquells anys, Lenin va realitzar una quíntupla revolució teòrica i de revolució teòrica. Dins d'aquestes cinc revolucions teòriques cal citar breument la ruptura radical amb Kautsky pel que fa a la qüestió de l'estat.

Començo dient que Lenin havia començat a trencar amb el positivisme, l'evolucionisme i el determinisme imperants en la segona internacional abans del 4 d'agost de 1914. La catastròfica crisi civilitzatòria oberta amb l'esclat de la guerra i l'error criminal de la socialdemocràcia en votar els crèdits de guerra i en participar en els governs d’ Unió Sagrada el van obligar a trencar no només políticament sinó estratègicament i ideològicament amb ella. Aquesta ruptura el va portar, a les Tesis d'abril de 1917 a proposar la fundació de la tercera internacional i a recuperar el nom de comunista per als partits que treballaven per la revolució socialista. 

Resumim alguns passos d'aquesta ruptura.

a.- En la lluita contra la guerra imperialista tenim les propostes que va defensar en la conferència socialista internacional de Zimmerwald (setembre de 1915) i en la de Kienthal (abril de 1916)[1]. Però no es poden, de cap manera, deslligar les posicions adoptades en ambdues conferències i en el conjunt del seu treball cap al partit de l'enorme treball d'elaboració teòrica sobre l'imperialisme.

b.- L'enorme treball preparatori en la seva elaboració sobre l'imperialisme, consignat als Quaderns  de l'imperialisme, que ocupen 794 pàgines al tom 28 de les OC, va treballar en el període 1915-1916; després d'aquest treball, Lenin va redactar el seu fullet divulgatiu L'imperialisme fase superior del capitalisme[2]. Durant la primavera de 1916, el va enviar a Petrograd, però a causa de desacords amb Màxim Gorki que era l'editor, només el va poder veure publicat íntegrament a mitjans de 1917, després de la seva arribada a Petrograd.

c.- Vinculat amb aquesta qüestió i amb la qüestió de l'estat, Lenin va continuar en aquest període la reflexió sobre la qüestió nacional que havia començat amb anterioritat a la guerra.

d.- Els seus quaderns de notes sobre Marx i l'Estat, escrites al famós Quadern blau, que van formar la base usada pel per a la redacció el setembre de 1917 del fullet, L'Estat i la revolució, que va ser publicat el 1918 en ple procés de formació del nou estat soviètic.  Ampliaré aquest aspecte al final d'aquest mateix capítol.

e.- Els deu quaderns intitulats per Lenin Quaderns sobre filosofia, escrits els anys 1914-1916, dels quals mereix la pena ressaltar l' atenció especial que va prestar a l' estudi del llegat filosòfic de Hegel. Amplis resums de Ciència de la lògica, Lliçons d'història de la filosofia i Lliçons sobre la filosofia de la història ocupen un lloc tan important als Quaderns, cal remarcar fragment de Lenin Sobre el problema de la dialèctica. Em sembla important remarcar que aquesta reflexió filosòfica produeix el seu rebuig total del marxisme positivista i evolucionista de la segona internacional. 

D'altra banda, Balibar ens mostra que mentre llegia Hegel també llegeix l'obra de Clausewitz De la guerra. (Balibar, 1988), cosa que tindrà enormes conseqüències en el seu pensament estratègic.

Afegim a aquestes cinc revolucions teòriques, la reelaboració permanent del programa agrari del partit emprès des de la revolució de 1905. La revolució en un país de majoria pagesa serà una variant que obligarà Lenin entre 1917 i 1921 a repensar molts aspectes de la transició al socialisme

Els cinc aspectes d'aquest treball de recerca estan estretament interrelacionats i expliquen de manera bastant clara la revolució teòrica, política i estratègica que Lenin proposarà al seu partit en arribar a Rússia, amb les Cartes des de lluny i amb les Tesis d'Abril[3]. Sense aquesta feina m'atreveixo a dir que la revolució russa hauria seguit camins molt diferents dels que efectivament va seguir. Per suposat, no defenso un rol absolut dels individus en la història. Lenin sempre va partir del fet de les revolucions les fan les grans masses. No obstant això, si aquestes masses, en el seu procés de constitució com a subjecte històric no haguessin donat a llum una avantguarda de combat com van ser els bolxevics i si en el seu si no hagués actuat un dirigent com Lenin, i la revolució russa no hagués durat més dels 72 dies que va durar la Comuna de Paris.

 

La seva recerca sobre la qüestió de l’estat i la seva reflexió sobre la Comuna escrita a les planes del Quadern Blau, El marxisme i l’Estat (Lenin, 1917, OC 33: 127-311) van apareixent aquestes cinc revolucions teòriques en els textos de les Cartes des de lluny, de les Cartes sobre tàctica i en el propi text de les Tesis d'Abril

Veure les tesis 5, 6, 11 i 12 Tesis d'Abril. Com se sap, desenvoluparà aquest tema des de l'exili finlandès de setembre en el seu fulletó L'Estat i la Revolució, (Lenin, 1917, OC 33: 1-124) que només va poder ser imprès l’any 1918 .

Alguns l’acusaven de voler implantar directament el socialisme Davant d'això Lenin recordava que a les seves tesis havia cridat l'atenció contra la temptació d'implantar el socialisme com a tasca immediata. El motiu d'aquesta oposició era clar:

“A Rússia és fins i tot impossible implantar "immediatament" l'Estat-Comuna (és a dir, l'Estat organitzat segons el tipus de la Comuna de París), ja que per això cal que la majoria dels diputats en tots els Soviets (o majoritàriament) comprengui clarament fins a quin extrem són errònies i nocives la tàctica i la política dels eseristes, Chjeídze, Tsereteli, Steklov i altres. Però jo he declarat amb tota precisió que en aquest terreny solament "confio " en l'aclariment ''pacient" (fa falta, potser, tenir paciència per aconseguir un canvi que es pot realitzar "immediatament"?)!" (Lenin, abril de 1917, OC 31: 150).

Per a Lenin, allò que els “vells bolxevics” no comprenien era que els consells d'obrers, de soldats i de pagesos eren l'embrió d'un nou tipus d’ estat. Un estat que encara no havia de proposar la implantació del socialisme sinó realitzar les tasques de la revolució burgesa: pa, treball, pau i la terra per al qual la treballa.

El text inclou 19 tesis repartides en onze apartats. Algunes de les tesis son molt sintètiques i concretes. D'altres venen acompanyades d'àmplies argumentacions i anàlisis.

 

L’original dualitat de poders i la seva significació de classe (tesis 5 i 6)

 

Les tesis 5 i 6 estan dedicades a analitzar la dualitat del poder creada per la revolució que, des de baix havia enderrocat el règim i obligat les classes dominants a destituir el tsar i a constituir un govern provisional la finalitat del qual era frenar els avenços de la revolució, recuperar la monarquia amb un altre cap coronat o, si això no era possible, establir una república burgesa. Lenin afirma que aquesta és una situació transitòria que no pot durar:

“En un Estat no hi pot haver dos poders. Un d'ells s'ha de reduir al no-res, i tota la burgesia de Rússia ja labora amb totes les seves forces, per tot arreu i per tots els mitjans, per eliminar, debilitar i reduir al no-res els soviets de diputats obrers i soldats, per crear el poder únic de la burgesia.

La dualitat de poders no expressa més que un moment transitori en el curs de la revolució, el moment en què aquesta ha depassat ja les vies de la revolució democràtica burgesa corrent, però no ha arribat encara al tipus "pur" de dictadura del proletariat i dels camperols”. (Lenin, 10 d'abril (23) d'abril, OC 31:160).

Però el Soviet de diputats soldats i obrers de Petrograd, havia fet entrega voluntària del poder d'Estat a la burgesia i al seu govern provisional. Una mostra de l'estil de treball de Lenin és que quan fa la crítica d'aquest fet que denuncia com un greu error no es llança senzillament a la denúncia dels partits i dels líders que han decidit fer aquesta entrega. 

 

El nou tipus d'estat que brolla a la nostra revolució (tesis 11 i 12)

 

En aquestes dues tesis, Lenin aprofita la seva elaboració estratègica a Zuric sobre la qüestió de l'Estat, per plantejar les tasques tàctiques de la conjuntura. La revolució, segons la burgesia que acabava de prendre el poder i segons aquells socialistes que defensaven que la revolució era burgesa i que calia permetre a la burgesia consolidar el seu propi estat només tenia una via: consolidar una república democràtica parlamentària.

En aquestes dues tesis Lenin afirma diverses coses sobre la república democràtica parlamentària:

a.- “El tipus més perfecte, més avançat d'Estat burgès és la república democràtica parlamentària. El poder pertany al Parlament; la màquina de l'Estat, l'aparell i els òrgans de govern són els usuals: exèrcit permanent, policia i burocràcia pràcticament inamovible, privilegiada i situada per sobre del poble”.

b.- “De la república burgesa parlamentària és fàcil tornar a la monarquia (la història ho demostra), ja que queda intacta tota la màquina d'opressió: l'exèrcit, la policia i la burocràcia. La Comuna i els Soviets de diputats obrers, soldats i camperols, etc., destrueixen i eliminen aquesta màquina”.

c.- “La república burgesa parlamentària dificulta i ofega la vida política independent de les masses, la seva participació directa a l'edificació democràtica de tot l'Estat, de baix a dalt. Els Soviets de diputats obrers i soldats fan lo contrari”. (Lenin, 10 d'abril (23) d'abril, de 1917, OC 31: 170-171).

 

Com el nom del partit ha d’ajudar a aclarir la consciència del proletariat?

 

Gairebé quatre pàgines dedicades al canvi de denominació del partit. Una demostració de la importància que atorgava Lenin a aquesta qüestió. Es tractava d'alguna cosa més que un canvi de nom: era la proposta de fer del partit bolxevic un partit de nou tipus, era la proposta d'una nova internacional.

Va basar la proposta en quatre arguments. El primer era que el nom de “socialdemocràcia” era inexacte “científicament” per definir els objectius finals del partit, que no eren altre que el comunisme. Com a argument d'autoritat va fer servir el títol del Manifest Comunista de 1848, els arguments defensats per Marx a la Crítica del Programa de Gotha i al text de la  introducció d'Engels de 1894.

El segon argument parteix que el nom, “democràcia” era per a ell encara més inexacta com a objectiu final del partit:

“La democràcia és una de les formes de l'Estat, i nosaltres, els marxistes, som enemics de tot Estat… El marxisme es distingeix de l'anarquisme en què reconeix la necessitat de l'Estat per al pas al socialisme, però… no d'un Estat a la manera de república democràtica burgesa parlamentari corrent, sinó d'un Estat del tipus de la Comuna de París de 1871, com els Soviets de diputats obrers de 1905 i 1917”. (Lenin, 10 d'abril (23) d'abril, de 1917, OC 31: 190-191).

El tercer argument era que la revolució russa en curs ja havia creat l'embrió d'aquest nou estat:

“…que no és un estat en el sentit estricte de la paraula. Això ja és un problema pràctic de les masses i no només una teoria dels líders. L'Estat, en el sentit estricte de la paraula, és un poder de comandament sobre les masses exercit per destacaments d'homes armats desvinculats del poble”. (Lenin, 10 d'abril (23) d'abril, de 1917, OC 31: 191).

El quart argument usat per Lenin per justificar el canvi del nom del partit era que tant Marx com Engels havien acceptat la denominació socialdemòcrata després de la derrota de la Comuna de París (1971) quan van comprendre que “la història havia posat a l'ordre del dia una feina lenta organització i educació”. 

 

 

4.- El Quadern Blau sobre ”El marxisme i l’estat llibre l’Estat i la Revolució.

 

Pròleg a la primera edició

Capítol 1 - La societat de classes i l'estat

Capítol 2 - L'experiència dels anys 1848-1851

Capítol 2 - L'experiència de la Comuna de Paris de 1871. L'anàlisi de marx

Capítol 4 - Aclarariments complementaris d’Engels

Capítol 5 - Les bases econòmiques de l'extinció de l'estat

Capítol 6 - L'enviliment del marxisme pels oportunistes

Capítol 7- L 'experiència de les revolucions russes de 1905 i 1917

Paraules finals a la primera edició

 

 

5.- Els últims combats de Lenin. Capitalisme d’estat i estat obrer degenerat (1921-1923)

 

Es tracta dels combats que el Lenin terriblement malalt dels anys 1922 i 1923 va parlar contra les tendències negatives que observava en el desenvolupament del jove estat soviètic. Es tracta del mal anomenat "testament de Lenin", però sobretot del conjunt de textos i cartes escrits entre març de 1922 i març de 1923. És un dossier que encara resta obert, que continua vigent i que conté nombrosos interrogants que aquells que, cent anys més tard dels fets, seguim en la lluita pel comunisme no podem ni hem d'ignorar.

El lector podrà trobar el conjunt de textos que esmentaré en aquest capítol al tom 45 de les Obres Completes de Lenin. "La importància dels últims articles i cartes de Lenin és inapreciable.Vinculats orgànicament, constitueixen, en realitat un treball únic". 

El tom 45 de les OC és un autèntic catàleg de les angoixes i preocupacions de l' últim Lenin. En el període que mitjana entri, almenys, el mes de març de 1922 i les últimes cartes que escriu a Trotsky i a Stalin el dia 5 de març de 1923 i a Mdivani Majaradze i altres el dia 6 de març del mateix any, escriurà de manera abundant sobre els temes que l' angoixaven. 

Em centraré en els textos que fan referència a la qüestió de l’estat, un cop el proletariat a pres del poder.

En el seu discurs en la reunió del grup comunista de metal·lúrgics de tota Rússia de 6 de març de 1922, editat sota el títol La situació internacional i interior de la República soviètica, referint-se a l'adopció de la NEP afirma va ser deguda al seu que malgrat la victòria en la guerra civil, havia estat necessari retrocedir:  Com era el seu costum Lenin, va parlar davant els metal·lúrgics sense pèls a la llengua. D'una banda va exposar de manera transparent la contradicció existent entre la necessitat de recórrer als tècnics i experts que tenia el jove estat per gestionar eficaçment l'aparell econòmic i consolidar d'aquesta manera les conquestes realitzades i de l'altra els perills de la naixent burocràcia. la naixent burocràcia. La revolució estava enre l'Escila i el Caribdis de la necessitat i de la virtut: 

"Ahir, per casualitat, vaig llegir a Izvestia un poema de Mayakovski[4] sobre un tema polític. No soc admirador del seu talent poètic, tot i que reconec que no soc versat en la matèria. Però feia molt de temps que no experimentava tant plaer en llegir alguna cosa sobre política i administració. En el seu poema, Mayakovski es burla a no poder més de les reunions i dels comunistes per les seves interminables discussions. No sé quin valor té com a poesia, però pel que fa a política, afirmo que és perfectament just. Estem veritablement en la posició, i hem de dir que aquesta posició és molt tonta, de persones que sessionen, formen comissions, elaboren plans, i així fins a l'infinit. Oblómov va ser un personatge típic de la vida russa. Enxampat sempre al llit forjava plans. Des d'aleshores ha passat molt de temps. Rússia ha passat per tres revolucions, però els Oblòmov continuen existint, perquè no només n'hi va haver entre els terratinents, sinó també entre els pagesos; i no només entre els pagesos, sinó també entre els intel·lectuals; i no només entre els intel·lectuals, sinó també entre els obrers i els comunistes. "[5].

D'altra banda, mostrava la seva preocupació per la manca d'experts i tècnics que sabessin comerciar i gestionar eficaçment en l'administració de l'estat:

"Hem de construir en tal forma la nostra organització, que al capdavant de les nostres empreses comercials no hi hagi persones inexpertes en aquest terreny. Entre nosaltres és comú que al capdavant d'un organisme hi hagi un comunista, una persona honesta, sense cap mena de dubte, provada en la lluita pel comunisme, que va conèixer la presó, però aquesta persona no sap comerciar, i tanmateix se la col·loca al capdavant d'un trust de l'Estat. Els mèrits que posseeix com a comunista són indiscutibles; però qualsevol comerciant l'enganyarà, i farà molt bé. És un error col·locar un comunista molt digne, excel·lent, de la fidelitat del qual ningú dubtaria, en un lloc que hauria d'ocupar un dependent de comerç amb experiència, hàbil, escrupolós en la seva feina, que compliria amb la seva feina moltíssim millor que el comunista més abnegat"[6].

Era extremadament urgent que el pa arribés cada dia a totes les fleques del país, és a dir que l'economia funcionés. Si no s'aconseguia aquest objectiu, la revolució podia ser derrotada. Per aconseguir-ho calia col·locar experts i tècnics en llocs decisius de l'estat. Avui sabem que aquesta necessitat, transformada en virtut, acabaria consolidant una nova classe gerencial, constituïda en la seva major part per gent d'origen burgès o petit burgès que acabaria passant de mandataris del poble, comissariats per executar una determinada tasca a formar una casta burocràtica, amb interessos separats respecte del poble. 

En aquests anys, una part d'aquesta nova classe de dirigents van Ingressar el partit no atrets per l'objectiu del comunisme sinó com a mitjà d'ascens professional o social. La consolidació d'un model polític de partit únic i la dràstica reducció de la democràcia obrera (la democràcia soviètica) comportava aquest perill. 

En aquest discurs i en el conjunt de textos d’aquesta època, Lenin lidiava amb aquest formidable procés social desplegat a partir del desenvolupament de la lluita de classes després de la conquesta del poder. D'una banda, acusat per la necessitat de fer funcionar l'economia, estimulava la incorporació d'aquestes capes socials a llocs decisoris i decisius de l'estat, inclòs l'exèrcit. D'un altre alertava davant els fenòmens de creixent burocratització:

" El nostre pitjor enemic intern és el buròcrata, el comunista instal·lat en un lloc responsable (o no responsable) dels Soviets que gaudeix d'estimació general per la seva honestedat. La seva veu falseja un tant, però és un sant. No ha après a combatre el paperot; no és capaç de combatre'l, el protegeix. Ens hem d'alliberar d'aquest enemic, i ho aconseguirem amb l'ajuda de tots els obrers i pagesos amb consciència de classe"[7]

Tanmateix, les mesures que propugnava no van trobar gaire ressò entre els que havien d'haver-les aplicat. Per la seva banda, d'una banda arribaven tard i d'altra banda estaven lluny de resoldre el problema.

 

Reflexions sobre l'oportunitat d'haver fet la revolució a Rússia

 

Estant ja greument malalt, el 13 de novembre de 1922, va pronunciar un informe davant el IV Congrés de la Internacional Comunista titulat Cinc anys de la revolució russa i perspectives de la revolució mundial

El que aquí m'interessa ressaltar és la seva aguda i franca reflexió sobre l'aplicació de la NEP com un replegament necessari, sobre la caracterització de l'estat socialista en la fase de desenvolupament de la lluita de classes a l'URSS i sobre els problemes de la construcció concreta d'aquest estat. En aquestes reflexions de principis de novembre de 1922, podem trobar el nucli dels darrers articles de Lenin els mesos de gener i febrer de 1923.

L'objectiu principal de la intervenció era raonar sobre el moment de l'aplicació de la NEP davant els delegats dels partits comunistes. En primer lloc, va recordar un text seu de 1918:

"En una breu polèmica a començaments de 1918 em refereixo precisament a l'actitud que havíem d'adoptar davant el capitalisme d'Estat. Llavors escric: "El capitalisme d'Estat seria un pas al davant en comparació amb la situació existent avui a la nostra República Soviètica. Si dins d'uns sis mesos s'establís al nostre país el capitalisme d'Estat, això seria un immens èxit i la més ferma garantia que, al cap d'un any, el socialisme s'afermaria definitivament i es faria invencible.[8]

L'assumpte pot semblar sorprenent, ja que a principis de 1918 el IIÈ Congrés dels Soviets acabava de proclamar el caràcter socialista de la revolució d'octubre. Però sempre fidel a l'anàlisi concreta de la realitat concreta, Lenin era conscient que entre aquesta proclamació i la instauració del socialisme hi havia un abisme, perquè en la formació social russa del moment convivien/ competien/combatien diversos modes de producció: 

""1) la forma patriarcal d'agricultura, és a dir, la més primitiva; 2) la petita producció mercantil (s'hi inclou la majoria dels pagesos que venen cereals); 3) el capitalisme privat; 4) el capitalisme d'Estat, i 5) el socialisme"[9].

En aquestes condicions Lenin considerava que, després de la presa del poder, una fase de desenvolupament del capitalisme d'estat era, necessàriament, un avenç cap al socialisme. I en aquesta realitat complexa trobava la justificació del necessari replegament que va ser acordat el 1921. La crua realitat era que:

"La salvació de Rússia no està només en una bona collita al camp -això no n'hi ha prou-; tampoc està només en el bon estat de la indústria lleugera, que abasteix els pagesos d'articles de consum -això tampoc n'hi ha prou-; necessitem, a més, una indústria pesada. Però, per posar-la en bones condicions, es precisaran diversos anys de feina. 

La indústria pesant necessita subsidis de l'Estat. Si no els trobem, perem com a Estat civilitzat, sense dir ja que també com a Estat socialista"[10]

En aquestes circumstàncies quin tipus d'estat s'havia construït a l'URSS després de cinc anys de revolució? El nostre autor esbossa una aproximació:

"Per això, el més important per a nosaltres era preparar en l'aspecte econòmic, l'economia socialista. No vam poder preparar-la directament i ens vam veure forçats a fer-ho de manera indirecta. El capitalisme d'Estat, tal com l'hem implantat al nostre país, és un capitalisme d'Estat peculiar. No es correspon al concepte habitual del capitalisme d' Estat. Tenim a les nostres mans tots els llocs de comandament, tenim a les nostres mans la terra, que pertany a l'Estat. Això és molt important, encara que els nostres enemics presenten la cosa com si no significara res. No és cert. El fet que la terra pertanyi a l' Estat té extraordinària importància i, a més, gran sentit pràctic en l' aspecte econòmic. Això ho hem aconseguit, i haig de manifestar que tota la nostra activitat ulterior s'ha de desenvolupar només dins d'aquest marc. Hem aconseguit ja que els nostres pagesos estiguin satisfets i que la indústria i el comerç es reanimen. He dit abans que el nostre capitalisme d'Estat es diferencia del capitalisme d'Estat, comprès literalment, en què l'Estat proletari té a les seves mans no només la terra, sinó també les branques més importants de la indústria. Davant de tot, hem entregat en orenament només certa part de la indústria petita i mitjana; tota la resta queda a les nostres mans. Pel que fa al comerç, vull destacar encara que tractem de crear, i estem creant ja, societats mixtes, és a dir, societats en les quals una part del capital pertany a capitalistes privats -per cert, estrangers i l'altra part ens pertany a nosaltres. Primer, d'aquesta manera aprenem a comerciar, cosa que ens fa molta falta i, segon, tenim sempre la possibilitat de tancar aquestes societats, si així ho creiem necessari. De manera que, per dir-ho així, no arrisquem res. En canvi, aprenem del capitalista privat i observem com podem elevar-nos i quins errors cometem"[11]

Tanmateix, a l' hora de construir el nou estat sorgit de la revolució en concret, les dificultats havien estat formidables:

"Hem heretat la vella administració pública, i aquesta ha estat la nostra desgràcia. És molt freqüent que aquesta administració treballi contra nosaltres. Va ocórrer que, el 1917, després que prendre'ns el poder, els funcionaris públics van començar a sabotejar-nos. Llavors ens ensumarem molt i els rogar-nos: "Per favor, tornin als seus llocs". Tots van tornar, i aquesta ha estat la nostra desgràcia. Avui posseïm una immensitat de funcionaris, però no disposem d'elements amb prou instrucció per poder dirigir-los de veritat. A la pràctica succeeix amb farta freqüència que aquí, a dalt, on tenim concentrat el poder estatal, l'administració funciona més o menys; però en els llocs inferiors disposen ells com volen, de manera que molt sovint contraresten les nostres mesures. Homes dels nostres, en les altes esferes, tenim no sé exactament quants, però crec que, en tot cas, només diversos milers, com a molt unes desenes de milers. Però en els llocs inferiors es compten per centenars de milers els antics funcionaris que hem heretat del règim zarista i de la societat burgesa i que treballen contra nosaltres, unes vegades de manera conscient, i altres inconscient. És indubtable que en aquest terreny no s'aconseguirà res a curt termini. Haurem de treballar molts anys per perfeccionar l'administració, renovar-la i atraure noves forces”[12]

Sens dubte, les reflexions contingudes en els textos d' inicis de 1923 que vam esmentar i resumir a continuació estan immersos en aquesta realitat concreta i formen part de la reflexió leniniana sobre els problemes que travessava la revolució. Com que el lector pot anar comprovant, els problemes eren molt més greus i complicats que la simple qüestió de la successió en el lideratge del partit, tot i que aquesta qüestió formava part del complex de problemes sobre els quals estava compartint la seva reflexió el "vell" camarada. 

Sobre la concessió de funcions legislatives al Gosplan[13], 27 de desembre. Es tracta d'un intent d'aliar-se amb les tesis de Trotski al respecte, a canvi que Trotsky es comprometés a defensar l'assumpte de Geòrgia al Comitè Central.

Pàgines del diari, article publicat a Pravda nº 2 de 4 de gener de 1923 amb reflexions profundes sobre el procés d'alfabetització de la població pagesa, sobre el rol dels mestres nacionals en el canvi de cultura dels pagesos, sobre les relacions camp-ciutat i sobre la construcció de l'aliança-obrer pagesa. La lluita de les idees necessària per produir un canvi de cultura en les masses pageses obligava a sortir del simplisme obrerista que havia portat a cometre nombrosos errors. El paràgraf essencial

"La qüestió política fonamental que aquí es planteja és l'actitud de la ciutat davant el camp, qüestió d'importació decisiva per a tota la nostra revolució. Mentre l'Estat burgès orienta regularment tots els seus esforços a embrutar els obrers de les ciutats, emmotllant a aquest fi totes les publicacions fetes a compte de l'Estat, dels partits zaristes i burgesos, nosaltres podem i hem d'emprar el nostre poder a convertir realment l'obrer de la ciutat en el vehicle de les idees comunistes entre el proletariat agrícola. 

He dit "comunistes" i m'apresso a fer algunes salvetats per temor que això doni origen a alguna confusió o s'entengui d'una manera massa simplista. De cap manera s'ha d'interpretar això com si haguéssim de portar immediatament al camp les idees pura i exclusivament comunistes. Mentre no disposem en el camp d'una base material per al comunisme, això resultaria, podem afirmar-ho, perjudicial i fins i tot funest per al comunisme. 

No cal començar per aquí. Cal començar per establir relacions entre la ciutat i el camp, sense proposar-nos, en absolut, l'objectiu premeditat d'implantar el comunisme al camp. Aquest objectiu no es pot assolir avui, seria extemporani. El proposar-nos-ho ocasionaria dany en lloc de benefici" [14]

La tràgica experiència del comunisme de guerra activava la seva consciència sobre la lentitud dels canvis culturals i l'angoixa sobre el retard, la falta de consciència en el partit sobre la importància de la revolució cultural i els errors comesos són al centre d'aquest article i en el qual vam comentar a continuació. 

Els dies 4 i 6 de gener de 1923 va dictar en dues parts Sobre les cooperatives[15], publicat per primera als números 115 i 116, els dies 26 i el 27 de maig de 1923 a Pravda. En aquest article que defensava la importància de les cooperatives en la creació d' una cultura socialista entre els pagesos en el marc de la Nova Política Econòmica. Lenin subratlla la realitat que a revolució política i social a Rússia havia precedit la revolució cultural. Per construir el socialisme era imprescindible una revolució cultural de les més àmplies masses, però calia guanyar temps fer-la i per ajudar a canviar la mentalitat dels pagesos a través de l'experiència i de la deliberació. Al treball dels mestres de l'escola pública que eren enviats fins a l'última aldea havien de jugar un rol molt important l'apadrinament dels aldees amb els obrers de les fàbriques de les ciutats s'unia la nova tasca que havien de cobrir les cooperatives com a instrument privilegiat d'aquest canvi cultural. Només l'experiència positiva de la cooperació podia ajudar a combatre les tendències a l'individualisme:

"Ara tenim dret a afirmar que, per a nosaltres, el simple desenvolupament de les cooperatives és idèntic (tret de la "petita" excepció assenyalada a dalt) al creixement del socialisme i, alhora, ens veiem obligats a reconèixer el canvi radical que s'ha operat en tot el nostre punt de vista sobre el socialisme. Aquest canvi radical consisteix que abans posàvem i havíem de posar el centre de gravetat en la lluita política, en la revolució, en la conquesta del poder, etc. Ara el centre de gravetat es desplaça cap a la tasca pacífica d'organització "cultural". Estic disposat a afirmar que el centre de gravetat es traslladaria al nostre país cap a l'obra de la cultura, de no ser per les relacions internacionals, si no és perquè hem de pugnar per les nostres posicions a escala internacional. Però si deixem això a un costat i ens limitem a les nostres relacions econòmiques interiors, el centre de gravetat del treball es redueix avui en realitat a l'obra cultural (...)  i l'objectiu econòmic d'aquesta tasca cultural entre els campionats és precisament organitzar-los en cooperatives. Si poguéssim organitzar en cooperatives tota la població, trepitjaríem ja amb tots dos peus terreny socialista. Però aquesta condició, la d'organitzar tota la població en cooperatives, implica tal grau de cultura dels pagesos (precisament dels pagesos, ja que són una massa immensa), que és impossible sense fer tota una revolució cultural”[16]

Un breu paràgraf, al final de la segona part uneix aquest article amb l' article que escriu els dies 16 i 17 de gener de 1923, La nostra revolució:

"Els nostres adversaris ens han dit moltes vegades que emprenem una obra descabellada, en implantar el socialisme en un país d'insuficient cultura. Però es van equivocar en dir que nosaltres no començar-nos en l'ordre que indicava la teoria (de tot gènere de pedants), i la revolució política i social al nostre país va precedir la revolució cultural, aquesta revolució cultural davant la qual ens trobem ara, malgrat tot"[17]

Com venen a la meva ment les reflexions de Gramsci sobre la necessitat de conquerir l'hegemonia en la societat abans de conquerir el poder de l'estat i sobre la necessitat de la reforma intel·lectual i moral de masses!

Els dies 15 i 17 de gener Lenin va dictar en dues parts l'article La nostra revolució[18] que va ser publicat al número 117 del diari Pravda de 30 de maig de 1923. L'article en clara continuïtat amb els dos articles precedents i amb la resta de les reflexions anteriors, defensa la validesa d'haver realitzat la revolució a Rússia malgrat l'absència de cultura suficient per a la construcció del socialisme. Ho fa a partir de rellegir les notes del menchevique internacionalista Nicolai Sujanov sobre la revolució russa. De fet, Sujanov havia escrit una monumental història de la revolució en sis toms, sota el títol Notes sobre la revolució. Lenin afirma a l'inici de l'article haver "fullejat" els toms tercer i quart, en els primers dies de gener. La lectura que fa del llibre és crítica amb el marxisme evolucionista i reformista de Sujanov que assimila al de la segona internacional i, en concret, al de Kautsky. Per a Lenin, aquests "marxistes":

"No han comprès en absolut el decisiu del marxisme, a saber: la seva dialèctica revolucionària[19]. No han comprès en absolut ni fins i tot les indicacions directes de Marx que en els moments de revolució cal mostrar la màxima flexibilitat[20] i ni tan sols s'han fixat, per exemple, en les indicacions que va fer Marx en la seva correspondència, que, si mal no recordo, data de l'any 1856, en la qual expressava la seva esperança que la guerra pagesa d'Alemanya[21],  que podia crear una situació revolucionària, es fongués amb el moviment obrer"[22]

La ruptura amb el kautskisme realitzada el 1914 amb la lectura de la Lògica de Hegel[23] sembla clara. Per a Lenin, el marxisme positivista prescindeix de la dialèctica a l'hora de pensar els processos històrics. No comprenen que una catàstrofe com la primera guerra mundial pogués propiciar un salt revolucionari com el donat l'octubre de 1917:

"Però ¿i si el peculiar de la situació va portar Rússia a la guerra imperialista mundial, en la qual van intervenir tots els països més o menys importants d'Europa Occidental, i va posar el seu desenvolupament a la vora de les revolucions d'Orient que estaven començant i en part havien començat ja, en unes condicions que ens permetien posar en pràctica precisament aquesta aliança de la "guerra camperola" amb el moviment obrer,  de la qual va escriure com d'una perspectiva probable el 1856 un "marxista" com Marx, referint-se a Prússia? 

I si una situació absolutament sense sortida que, per tant, decuplicava les forces dels obrers i els pagesos, ens brindava la possibilitat de passar de manera diferent a l'ocorregut a tots els altres països de l'occident d'Europa a la creació de les premisses fonamentals de la civilització?"[24]

Tornant a la qüestió de la cultura, Lenin tanca aquesta primera part de l'article amb la següent afirmació:

"Si per crear el socialisme s'exigeix un determinat nivell cultural (tot i que ningú pot dir quin és aquest determinat "nivell cultural", ja que és diferent en cadascun dels països d'Europa Occidental), per què, doncs, no podem començar primer per la conquesta revolucionària de les premisses per a aquest determinat nivell, i llançar-nos després, recolzats amb el poder obrer i pagès i amb el règim soviètic,  a assolir altres pobles?"[25].

És a dir, a causa de la situació excepcional que va portar a la realització de la revolució russa, els bolxevics van considerar que es podia aprofitar la situació per crear les condicions materials i culturals per avançar cap al socialisme. Així doncs, li pregunta a Sujanov:

"En quins llibres ha llegit que semblants alteracions de l'ordre històric habitual siguin inadmissibles o impossibles?

Recordo que Napoleó va escriure: "On s'engage et puis... voit", el que, traduït lliurement, vol dir: "Primer s'entaula el combat seriós, i ja es veurà el que passa". Doncs bé, nosaltres entaulem primer, l'octubre de 1917, el combat seriós i després vam veure ja els detalls del decurs (des del punt de vista de la història universal, són, sens dubte, detalls) com la Pau de Brest o la nova política econòmica, etc. I avui no hi ha ja dubte que, en el funda mental, hem triomfat"[26]

Totes les meves lectures de Shanin, Lewin i Gramsci desfilen atropelladament pel meu cap llegint aquest magnífic article que constitueix la millor justificació de la conducta de Lenin davant el desenvolupament revolucionari rus de 1917. També la reafirmació de la ruptura total de Lenin amb Kautsky:

"Ni que dir ha d'un manual escrit segons les idees de Kautsky era una cosa molt útil en el seu temps. Però ja va sent hora de canviar de pensament que aquest manual preveu totes les formes de desenvolupament de la història universal. Seria oportú declarar simples ments als qui així ho creuen"[27]

El 23 de gener va dictar l'article Com hem de reorganitzar la Inspecció Obrera i pagesa[28], que va ser publicat al número 16 de Pravda, de 25 de gener de 1923.  En ell, Lenin proposa un conjunt de mesures amb les quals pretenia controlar i reduir la burocratització creixent que tant el preocupava. De fet, s'hi poden trobar nombroses referències al fet que l'administració soviètica no havia trencat del tot amb la vella administració que s'havia vist obligada a rebre com a herència de l'antic règim. 

El 2 de març va dictar l' article Mas val poc però bo[29], que desenvolupa l' anterior i va ser publicat al número 49 de 4 de març de 1923. En ell, torna sobre la lluita contra el burocratisme i sobre el paper de la Inspecció Obrera i Camperola. L'objectiu buscat era clar:

"Hem d'esforçar-nos per organitzar un Estat en el qual els obrers conservin la direcció sobre els pagesos, no perdin la confiança d'aquests i eliminin de les seves relacions socials fins al menor indici de despeses excessives, observant el més sever règim d'economies. 

Hem d'abaratir al màxim la nostra administració publica. N'hem de suprimir tots els indicis de despeses excessives que hem heretat en tanta abundància de la Rússia zarista, de la seva burocràcia capitalista. 

No serà això el regne de la sobrietat pagesa? No. Si conservem la direcció de la classe obrera sobre els pagesos, podrem, portant al nostre Estat un règim de màximes economies, aconseguir que tot estalvi, per ínfim que sigui, es conservi per al desenvolupament de la nostra gran indústria mecanitzada, per al desenvolupament de l' electrificació, de l' extracció hidràulica de la turba, per acabar de construir la central hidroelèctrica del Vóljov,  etc. 

En això, i només en això, hi ha la nostra esperança. Només llavors estarem en condicions, parlant en sentit figurat, d'agafar-nos d'un cavall per muntar en un altre, és a dir, d'agaar-nos del misser cavall pagès, del cavall del règim d'economies calculat per a un país pagès arruïnat, per muntar en un cavall que el proletariat busca i no pot deixar de buscar per a si: el cavall de la gran indústria mecanitzada,  de l'electrificació, de la central hidroelèctrica del Vòljov, etc."[30].

 

Es pot dir que aquest article va ser l'últim servei prestat per Lenin a la revolució.

Recordem els dies 4 i 5 de març van ser dictades les cartes a Trotsky, a Stalin i els comunistes georgians i que el dia 10 de març va patir l'atac definitiu que li va paralitzar la part dreta del cos i el va deixar sense parla. 

 

La més radical de les revolucions del segle XX, no va trigar gaire a experimentar el pes d'una cultura acumulada de segles. El pes de la longue durée. Vistes les reflexions de l'últim Lenin que hem repassat en aquest capítol, potser no hauria de sorprendre'ns la velocitat amb què aquest ressorgiment de les continuïtats culturals es va produir.

 

 

 

 

6.- Els comunistes i l’estat avui.

 

a.- L’hegemonia, Lenin i Gramsci.

b.- Les nocions gramscianes de l’estat integral i de la “reforma intel·lectual i moral”.

c.- La veritable natura de l’estat capitalista.

c.- L’ús de les institucions per part dels comunistes.

 

 

 

 



[1] Vegeu el capítol 4 d'aquest llibre.

[2] Vegeu el capítol 5 d'aquest llibre.

[3] Vegeu el capítol 5 d'aquest llibre.

[4] Es tracta del poema de Vladimir Mayakovski, En reunió.

[5] Ibid., p. 13.

[6] Ibid., p. 14. Lletra cursiva de Lenin. Nota dels editors de les Obres Completes: "Oblomovisme: el terme es deu al nom d'Oblómov, protagonista de la novel·la homònima de l'escriptor rus I. A. Goncharov. El nom d'Oblómov va passar a ser sinònim de rutina, estancament i extrema passivitat". En definitiva, burocràcia.

[7] Ibid., p. 15. Lletra cursiva de Lenin.

[8] V. I. Lenin, Cinco años de la revolución rusa y perspectivas de la revolución mundial, ob. cit., p. 296.

[9] Loc. cit.

[10] V. I. Lenin, Cinc anys de la revolució russa i perspectives de la revolució mundial, ob. cit., p. 304.

[11] V. I. Lenin, Cinco años de la revolución rusa y perspectivas de la revolución mundial, ob. cit., p. 306.

[12] V. I. Lenin, Cinco años de la revolución rusa y perspectivas de la revolución mundial, ob. cit., pp. 206-307.

[13] V. I. Lenin, Sobre la concessió de funcions legislatives al Gosplan, O.C. tom 45, ob. cit., pp. 365-369.

[14] V. I. Lenin, Páginas del diario, O.C. tomo 45, ob. cit., p. 383.

[15] V. I. Lenin, Sobre les cooperatives, O.C. tom 45, ob. cit., pp. 385-393.

[16] V. I. Lenin, Sobre las cooperativas, ob. cit., pp- 391-392.

[17] Loc. cit.

[18] V. I. Lenin, La nostra revolució (A propòsit dels apunts de N. Sujanov), O.C. tom 45, ob. cit., pp. 394-398.

[19] Cursiva meva, J.T.

[20] Segons els editors del tom 45 de les OC, es tracta del paràgraf de la Guerra Civil a França, on Marx va caracteritzar la Comuna de Paris com la "forma política flexible en el més alt grau" i a l'alta apreciació de la "flexibilitat dels parisencs" que Marx va plantejar en la seva carta a Kugelmann de 12 d'abril de 1971.

[21] Carta de Marx a Engels de 16 d'abril de 1856: "A Alemanya tot dependrà de la possibilitat de donar suport a la revolució proletària amb alguna segona edició de la guerra camperola. Llavors tot sortirà a demanar de boca". Citada pels editors del tom 45 de les OC.

[22] V. I. Lenin, Nuestra revolución, ob. cit., p. 394.

[23] Vegeu el capítol 1 del present llibre.

[24] V. I. Lenin, Nuestra revolución, ob. cit., p. 394.

[25] V. I. Lenin, Nuestra revolución, op. cit., p. 397.

[26] Loc. cit. 

[27] V. I. Lenin, Nuestra revolución, op. cit., p. 398.

[28] V. I. Lenin, Com hem de reorganitzar la inspecció obrera i pagesa (Proposta al XII congrés del partit), O.C. tom 45, ob. cit., pp. 399-404.

[29] V. I. Lenin, Más vale poco pero bueno,  O.C. tomo 45, ob. cit., pp. 405-422.

[30] V. I. Lenin, Más vale poco pero bueno, op. cit., p. 421.