Theodorakis a Barcelona l’any 1983.
Joan Tafalla
Sabadell, 3 de setembre de 2021
Ahir 2 de setembre, els mitjans de comunicació van anunciat la
trista notícia la mort de Mikis Theodorakis. I malgrat el dictum escrit l’any 1851 per part d’un jove Marx una mica adanista,
aquells que venim del segle passat no
podem deixar de venerar i enyorar la
poesia i la música d’un dels majors artistes del revolucionari segle XX. I com
ho va ser de revolucionari el segle passat!
Ara que els medis de comunicació burgesos
s’entesten en recloure el perfil polític d’ aquell gran militant comunista en
la cleda corporativa i reductiva de l’activisme; ara que els medis de
l’esquerra institucional amaguen el fet que Mikis Therodorakis fou militant
comunista durant la part més dura de la seva lluita contra el feixisme, potser
convé desvetllar una petita història que mostra un aspecte del gran artista
hel·lè ocultat curosament per la santa aliança de la cooptació i del
transformisme de l’esquerra institucional. Esquerra institucional, un oxímoron
similar “partido revolucionario institucional”.
Les vingudes de Theodorakis a Barcelona l’any
1983.
Theodorakis va venir a Barcelona diverses
vegades. La més coneguda és la interpretació a l’Estadi Olímpic de Barcelona
del Cant Olímpic que va composar per
a la cerimònia d’inauguració dels jocs Olímpics de 1992.
L’ aspecte institucional i esportiu no pot disminuir ni amagar la solemnitat i
la grandesa del “Canto Olímpico”.
Però nou anys abans, el 1983 es van
produir dues vingudes de Theodorakis a Barcelona d’un caire ben diferent. Amb
l’ajut de l’òrgan central del PCC Avant, que llavors jo dirigia, i d’altra
premsa de l’ època, així com de la meva memòria miro de reconstruir els fets.
Agrairé que altres camarades que els varen viure que m’ajudin, a completar el
relat, complementant i corregint aquest text.
A principis de juny de 1983, Theodorakis havia començat una gira estrenant
per les terres d’ Espanya, el seu concert sobre el Canto General de Pablo
Neruda, acompanyat de la llegendària Maria Farantouri i d’un cor molt ampli.
Havia triomfat el diumenge 5 de juny a Saragossa el IV Festival Internacional
de Música Popular, davant de 8.000 persones.
El dilluns 6 de juny El Canto General fou
interpretat davant de 3.000 persones al Palau de la música amb enorme èxit de
públic, que celebrà amb els seus aplaudiments i el seu entusiasme la qualitat
del text de Neruda i de la música de Theodorakis i de la veu de la Farantouri.
El
nº 48 de l’Avant, corresponent al 9 de juny de 1983
informa en portada i en la plana 8 de la primera vinguda del cèlebre compositor
comunista a Barcelona, a principis de juny. Reprodueixo l’article a continuació:
“Dilluns passat al Palau de la Música
catalana, Mikis Theodorakis, va oferir un concert amb l'obra de Pablo Neruda
"Canto General", musicada per ell. L’ entusiasme despertat entre el
públic assistent va ser excepcional. El cèlebre músic y lluitador per la pau es
va guanyar de nou al públic de Barcelona, qui malgrat l'escassa propaganda desplegada
al voltant de l'acte, esgotà ràpidament les entrades. Ara, el cèlebre músic,
Premi Lenin, anuncia la seva pròxima actuació el dia 24 de juny al Camp Nou.
Una delegació del Comitè Executiu,
composta per Leopoldo Espuny i Joan Tafalla, va mantenir una entrevista el dia
següent amb Theodorakis, en què es va produir un intercanvi d'opinions polítiques
al voltant de la situació internacional, i del perill de guerra. Theodorakis va
manifestar la seva greu preocupació per aquests temes així com per la situació
política general del nostre país. En aquest terreny manifestà la seva sorpresa perquè el conjunt de
concerst havia de realitzar per tota Espanya, comptava en principi amb el
suport i el finançament del Ministeri de Cultura i a l'arribar al nostre país,
pel contrari, s'han trobat amb un mur d'excuses i de problemes, de manera que
el suport promès s'ha convertit en no res. El ministeri de Cultura s’ haurà de
plantejar aquest tema amb atenció ja que rebre una personalitat de l'altura
internacional de Theodorakis no és una cosa que passi cada dia i el nostre país
no està per anar fent desaires d'aquesta manera, per motius que nosaltres
pensem que poden ser de caràcter polític.
A l'acabar l'entrevista Theodorakis, va
realitzar una declaració exclusiva per a Avant:
"Estem passant un moment molt difícil
i perillós. Vivim una època en la qual l’ imperialisme americà està en plena
ofensiva. Tenim un davant obert a Amèrica Llatina, a la qual els americans
volen transformar en un nou Vietnam. També tenim el capdavant de l'Orient Pròxim
on es prepara també una guerra, i sobretot tenim el front d'Europa en què l'imperialisme
ens vol transformar en una colònia econòmica i cultural nord-americana. Ara,
amb la instal·lació dels míssils a Europa, els americans que volen
transformar-la en una enorme base d'ofensiva contra els països socialistes. En
els diversos països europeus, governats per partits socialistes -
social-demòcrates- es donen greus situacions emmarcades en una crisi profunda.
Es presenta en primer lloc un crisi econòmica que es va agreujant, en una crisi
general, social, nacional i cultural: total. El paper dels comunistes és
continuar de manera clara al costat de les forces dels països socialistes, en
primer lloc de la URSS, que en aquest moment ostenta el paper de defensor de la
pau mundial. A poc a poc cal passar a l'ofensiva, allà on sigui possible, amb
una política nacional, contra l'OTAN, les bases i els míssils americans i
contra la crisi econòmica i cultural''.
A la plana 8 del mateix número, l’Avant
publica un article de Francesc Font, on s’emetia una crítica artística molt
positiva del Canto General de Neruda-Theodorakis. Veiem algun extracte:
“La crítica que ha aparegut als diaris
burgesos, des d’un aparent progressisme ha tingut una del tot admirable
unanimitat: ha passat de llarg, amb un prudent silenci, el compromís polític i
ideològic de Tehodorakis. I parlo del compromís actual, viu combatent.
Theodorakis, és cert, va combatre els nazis (això si ho han dit), però després
va seguir combatent contra el feixisme,
i aquest encara no ha desaparegut de la societat grega, com tampoc no ho ha fet
de la nostra i això s’ha palesat prou en el fet que els cartells de la seva a
actuació eren arrencats dels carrers de la nostra ciutat. Però Theodorakis també
té una clara postura combatent davant les postures oportunistes, davant del
partit euro-comunista”.
Els antecedents de la rebuda al compositor
universal per part de sectors anti-comunistes de Barcelona era ja un primer
antecedent d’allò que passaria uns dies després.
Els fets de la Monumental
El 24 de juny de 1983 Mikis Theodorakis va
tornar a Barcelona a actuar a la plaça de braus de la Monumental en el Festival
de les Nacions convocat per la Crida a la Solidaritat en Defensa de la
Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes.
A la l’hemeroteca del web de l’Arxiu Josep Serradell es poden descarregar
i/o consultar els avant d’aquell juny de 1983. Faig un
breu repàs dels articles que feien referència a aquells fets.
L’Avant nº 49, publicat el dia 16 de juny de 1983 publica
a la seva plana 4 el Manifest de La
Crida com a convocatòria al Festival de les Nacions que s’havia de celebrar el dia
24 de juny a la Monumental. En el manifest s’afirma: “Enguany la "Crida a
la Solidaritat" torna a convocar el poble català per reafirmar la nostra
identitat nacional enmig de circumstàncies que no han canviat gaire les
situacions denunciades fa dos anys. Però ara aquesta reafirmació s'emmarca en
el lema "amb la llibertat, la pau". Amb aquella llibertat sense
adjectius, tan sols realitzable si existeix el respecte al dret a
l'alliberament de tots els pobles; amb aquella pau que només pot ser fruit del
respecte al dret inalienable de cada nació a auto-determinar-se”.
El festival i el
conjunt de la gira per Espanya del compositor grec havien acabat en un gran
dèficit econòmic degut a la defecció del Ministeri de Cultura del govern
socialista. En el cas del concert de la Monumental de Barcelona Theodorakis atribuïa aquest fracàs
a una mala organització contrets per part de la Crida i a l’incompliment dels
compromisos econòmics.
L’Avant nº 51, publicat el dia 30 de juny de 1983 publica a la seva plana 8
un article signat per Francesc Font on s’explica la realitat d’allò que va
succeir. Llegim:
“Els fets del passat divendres a la Monumental, trista culminació
del que, mercès a un calamitós plantejament del que hauria pogut estar un
esdeveniment cultural a nivell de tots els pobles d'Espanya, les actuacions de
Mikis Theodorakis i el Cor Saint Jakob ha tingut un final escandalós i fins tot
prou greu com per avergonyir-nos a nosaltres, els catalans, per la imatge
nostre que haurem pogut donar parant compte de qui eren, o al menys el nom que
duen, els organitzadors de l'acte i promotors de la vinguda d'aquests artistes,
penso que necessiten unes poques reflexions”.
Els antecedents de l’acte no podien haver estat pitjor.
El Ministeri de Cultura va anul·lar la subvenció ja concedida adduint que
Theodorakis acabava de rebre el premi Lenin. Molt propi de l’anticomunisme del
govern de PSOE que després gestionaria l’entrada d’Espanya a l’OTAN. Per la
seva banda, el Barça va anular el seu compromís de cedir el Camp Nou a la Crida
per a realitzar l’acte. Lluís Llach inicialment anunciat la seva participació també
va declinar en el darrer moment, sense que la Crida donés cap explicació.
L’afluència de públic va ser escassa: segons Francesc Font entre 7.000 i 10.000
persones, que afegeix que “aquests nombres no han quedat clars”. Com plegat,
com a preludi del fracàs no estava gens malament.
L’article segueix informant que “ ... Els membres de la
coral no tenen diners ni per a menjar. Theodorakis planteja als representants
de la Crida que han de complir amb els seus compromisos i aquests ajornen
aquest compromís per a la mitja part. En el moment de pagar els de la Crida
deriven la responsabilitat a la empresa promotora, que afirma que no pot pagar.
Llavors: “... Theodorakis, portaveu i defensor dels drets d’unes persones que no tenen ni diners per a menjar, i molt
menys per a tornar a Suècia, té que plantejar que en aquelles condicions ( i
sense mencionar l’ambient exaltadament nacionalista petit-burgés i amb una
total indiferència al fet artístic que es produïa) no podia obligar a que la
coral seguís actuant”.
Llavors un representant de la Crida es va adreçar al
públic tot afirmant que l’artista feia “xantatge” creant amb aquesta a actitud
les condicions per a un escàndol monumental. L’escàndol va créixer malgrat que Theodorakis
s’oferí a interpretar personalment la segona part. Quan començava a fer-ho, els
de la Crida varen tallar la megafonia. I l’escàndol va tornar a créixer.
Afegeix llavors l’articulista: “ aquest son els fets. Cal
però plantejar algunes qüestions. La primera és que per part dels responsables
de l’acte s’ha vist la típica postura de veure l’artista, no com un treballador
amb el que es contrau unes obligacions que cal acomplir, sinó simplement com un
esquer per atraure gent, utilitzar-lo en el benefici dels convocadors, mals
empresaris generalment, i si hi ha beneficis, se’l paga sinó n’hi ha s’espera
que treballo gratis en benefici dels hipotètics ideals dels convocant, i si
reclama l’acompliment del contracte és un xantatgista.”
Davant tot plegat calgué defensar Theodorakis dels
independentistes, i defensar-lo físicament, després de les paraules de Colom.
Afirma Font: “ I aquí gent del PCC i dels CJC, junt amb d’altres, sí jugaren el
paper que calia”. L’article de Font venia acompanyat a la mateixa plana amb una
declaració del Comitè Executiu del PCC que publico a continuació.
Només la
intervenció del secretari general del PCC Joan Ramos, que va fer de mitjancer
entre el compositor i la Crida va poder resoldre l’aspecte polític de l’ afer.
Llegim allò que informava el diari El País:
“El compositor grec Mikis Theodorakis es va mostrar ahir disposat, poc abans
de tornar a Grècia, a protagonitzar un recital de desgreuge a Barcelona, com
a compensació pels incidents registrats abans d'ahir amb la Crida a la
Solidaritat, durant l'acte nacionalista de la plaça Monumental. Aquest
compromís va sorgir en l'entrevista que el músic grec -que és també diputat de
Parlament del seu país pel partit comunista prosoviètic [sic]-, va mantenir amb
Joan Ramos, secretari general de Partit dels Comunistes de Catalunya (els
anomenats prosoviètics [sic]). L'enfrontament entre Theodorakis i la Crida pel
finançament de la seva gira espanyola va acabar en la matinada de dissabte amb una
conciliació només política. L'últim recital de Theodorakis, previst ahir a
Perpinyà, a l'àrea geogràfica de l'anomenada Catalunya francesa o Catalunya
Nord, va ser suspès, el que ha elevat més encara les pèrdues registrades per la
Crida a l'organització de tota la gira espanyola del compositor grec”.
L’assumpte no solament va comportar un conflicte entre Theodorakis i la
Crida, sinó que va provocar una crisi a la pròpia organització. 12 entitats
pro-convergents van aprofitar la crisis per a justificar el seu abandonament de
la Crida. D’altra banda, estranyament el cantant Lluís Llach que havia de
cantar al concert se’n va desdir al darrer moment.
Algú es pot estranyar del rol desenvolupat pel nostre partit en l’afer.
Llavors jo formava part del secretariat del Comitè Central i recordo algunes
coses. El PCC cercava espais de col·laboració amb el CIEMEN i amb la Crida. Es
tractava de teixir en allò en que
estàvem d’acord: la reivindicació del dret d’autodeterminació de Catalunya. Això
era natural donat que un dels motius de la nostra ruptura amb l’eurocomunisme
era l’abandonament per part del PSUC de la reivindicació del dret
d’autodeterminació. Nosaltres no érem ( en la nostra immensa majoria)
independentistes però estàvem convençuts que la única solució política a la
qüestió nacional era i és l’exercici del dret d’autodeterminació. Aquesta
política era coherent amb la reivindicació del leninisme i constava als
documents del sisè congrés celebrat l’abril de l’any 1982 i la practicàvem
activament., com pot comprovar qualsevol que fullegi les planes de l’Avant.
Avui 38 anys després, encara ho estic convençut de que l’autodeterminació
és la única solució al conflicte polític.
El partit on actualment milito avui, Comunistes de Catalunya, ha inscrit aquest
dret en la seva política i enmig de nombroses dificultats ho posa en pràctica.
Per això, hi milito.
Amic i company, si has arribat fins aquí i recordes algun fet que pugui
complementar la informació d’aquells fets, t’agrairé que et posis en contacte i
m’ajudis a millorar aquesta narració.
