CREMAR BARCELONA? O LA SUPLANTACIÓ DE LA HISTORIA

El catedràtic d'historia de la UAB José Luis Martin Ramos va escriure a L' Avenç: Revista de història i cultura, Nº 412, 2015, pàg. 6-7, el següent comentari sobre la novel·la "Cremeu Barcelona!" que està en l'origen del pamflet TERRA CREMADA que ahir, 5 de febrer de 2020 va emetre TV3. 

Reprodueixo a continuació el text de José Luis Martín Ramos

CREMAR BARCELONA? O LA SUPLANTACIÓ DE LA HISTORIA

Ha tornat la guerra freda? Això pot semblar llegint la novel·la de Guillem Martí i Jordi Solé, Cremeu Barcelona!, publicada en català per Columna i en castellà per Destino, tot sota el segell de Planeta, i amplament avalada pels mitjans de comunicació, des de TV3 fins “El País”. No puc jutjar els seus mèrits literaris, tot i que em sembla que no figurarà en el anals de les obres que mereixen entrar a la història de la literatura. Sí, en canvi, la imatge històrica que es dona i la fonamentació del que s’afirma, des de la faixa i les solapes del llibre, que es basa en un fet real: l’ordre no complida de destruir Barcelona. A la solapa se’ns diu que abans d’escriure aquesta novel·la a quatre mans, Guillem Martí havia fet un treball de recerca sobre la història de Miquel Serra Pàmies, oncle-avi de l’autor. El treball fou publicat a l’Escola Pia de Nostra Senyora i penjat a Internet, a l’adreça http://www.upf.edu/politiques/_pdf/IPremiELluch/treballguanyadorIpremi.pdf, en obtenir el 2006 el Primer Premi Ernest Lluch de Ciències Socials i Polítiques.  

No era un mal treball escolar, però de cap manera es tractava d’un treball d’història prou acabat, per la insuficiència de les bases documentals del que en ell es sostenia i la precipitació en les interpretacions i les conclusions. Malauradament, Guillem Martí ha mantingut fil per randa aquella primera aproximació a la història de Serra Pàmies, l’ha convertir en definitiva veritat històrica i, davant la incapacitat o impossibilitat, de fer d’ella un llibre d’història, ha pretés substituir-lo per un relat novel·lat, que en dir que s’ajusta als fets reals constitueix una estafa intel·lectual. No és el primer, però el risc de la moda de la novel·la històrica fa que alguns pensin que poden inventar-se la història  sota la fórmula, més popular i més rendible de novel·la. Un risc amb conseqüències greus per l’escàs hàbit de lectura històrica al nostre país i el certificat de veritat que sembla donar l’aval dels medis de comunicació, més si son públics.

Anem al gra. Com explica Guillem Martí a la introducció del seu treball escolar, tot arrenca d’una carta que Miquel Serra Pàmies envia al seu germà Josep, el 1949, des del seu exili a Mèxic, en el que es feia al·lusió en poques línies a un episodi del final de la guerra nucli central de la novel·la. Segons escrigué Serra Pàmies, poc abans de la caiguda de Barcelona hauria participat en una reunió conjunta del PCE i del PSUC, amb els responsables de demolició sota les ordres de Líster, en la qual es decidí tota una sèrie de destruccions: algunes “fàbriques, totes les instal·lacions del Port, La Barcelonesa del carrer de Mata i la tèrmica de Sant Adrià i, finalment, volar els túnels del Metro”, comptant, seguia Serra Pàmies, amb milers de tones de trilita i milers de tones de munició, sobre tot d’artilleria, emmagatzemades al Metro. Ell mateix s’havia proposat com a responsable de l’operació, per boicotejar-la, i per aquesta raó no es portà a terme la acció que, sempre segons Miquel Serra Pàmies,  hauria suposat la destrucció d’una quarta part de Barcelona i la mort d’uns dos cent mils ciutadans. Que hi ha de cert en tot això? Que no hi ha cap ni un d’altre document que ratifiqui l’episodi, ni cap rastre en cap de les memòries dels protagonistes de la guerra civil, ni polítics ni militars, ni comunistes ni anticomunistes. L’únic que hi da cert es un record, deu anys després, de Serra Pàmies confessat en privat i en termes tan genèrics que, ja d’entrada, han de posar a l’historiador sobre avís respecte a la fidelitat del record. La interpretació històrica ha de fonamentar-se en el treball crític de la documentació, i cap font pot donar-se per definitiva si no es analitzada i contrastada. Aquesta manca d’anàlisi i contrast es el que feia incomplert el treball escolar de Guillem Martí i converteix el seu intent de novel·la en una poc més que una calumnia, disfressada de literatura. 

És extraordinàriament estrany que una decisió presa en comú i que alguns preparatius hauria de suposar no hagi estat esmentada per ningú, absolutament ningú, ni abans ni després de la carta. Verificar la fidelitat del record de Serra Pàmies es dificulta d’entrada ja que ell mateix no dona cap indicació concreta sobre les característiques de la reunió i els participants a la reunió. Guillem Martí s’inventa els participants, a la novel·la, i diu que hi eren Comorera i Vidiella, sense cap base que ho fonamenti; ni tan sols la carta del seu parent. Es tractava d’una reunió de direccions? O dels secretariats militars d’ambdós partits? Qui l’havia convocada? Hi ha molts interrogants sobre la naturalesa de la reunió, tal com la refereix Serra Pàmies i no és el menor la seva presència en ella. En aquells moments Serra Pàmies no formava part del nucli de direcció del PSUC, havia estat apartat a l’agost del 1938 precisament com a conseqüència de les seves confrontacions amb la direcció del PCE i no gaudia de confiança ni per part del PCE, ni de les autoritats republicanes; de manera que es fa difícil acceptar que formés part en una trobada amb tema tan delicat. Evidentment no podia ser-hi en qualitat de Conseller d’Obres Públiques, precisament pel mateix fet que els autors de la novel·la repeteixen, la Generalitat mai havia estat integrada en la presa de decisions militars. El record, en els termes en que es produeix es difícilment creïble, i més a manca d’altres fonts coincidents. Com ho son alguns detalls: que la destrucció de determinats objectius estratègics haurien destruït la quarta part de Barcelona i causat la mort de 200.000 persones; Guillem Martí deu haver estat conscient de l’exageració i a la novel·la  afegeix pel seu compte, i sense cap mena de reparo, que haurien mort per les conseqüències posteriors de com hauria quedat la ciutat suposadament “cremada”. La inutilització de determinades fàbriques, deurien ser les de producció de guerra, les instal·lacions del port, de les dues tèrmiques i dels túnels del metro – les dues línies de l’època, el Gran Metro i el Metro Transversal – que passaven pel mig de dues artèries amples de la ciutat, excepte en alguns trams,  no suposava de cap manera la destrucció de la quarta part de la ciutat. Parlar de milers de tones i milers de municions de manera genèrica, sense més precisió, tampoc aclareix les formes i l’abast de l’operació. A la novel·la, a més, es falseja –entre moltes altres coses –la cronologia, pretenent que aquella decisió terrible es va prendre el 16 de gener, quan la decisió d’evacuar Barcelona no es prengué fins després de l’informe de Rojo del 21, el 22 de gener; i com recorda Zugazagoitia, del que l’autor sembla que no sap altra cosa que era un “subsecretari” –en realitat era el Secretari General del Ministeri de Defensa Nacional – fins al darrer moment es va pensar en defensar militarment Barcelona. S’abandonà la idea després de comprovar l’esgotament físic i moral de les tropes, que no haurien pogut presentar una resistència adequada; Líster recorda com el seu Cos d’Exèrcit, que tenia 30.000 efectius en començar la batalla de l’Ebre i 22.000 en produir-se la ofensiva final sobre Catalunya, es veié reduït a 8.000 actius, més 3.000 ferits. La decisió de Negrín salvà Barcelona de la destrucció, i es prengué per que la política de resistència no era una decisió a cegues, numantina, sinó raonada i raonable; Moradielos i Ángels Viñas han explicat en els darrers anys tot això i a ells remeto als autors de la novel·la i als lectors. 

Com sol passar en l’estrany record de Serra Pàmies degué haver un fons de veritat: evacuar Barcelona i evitar-li un patiment i una destrucció inútil no significava fer com el PNV amb la caiguda de Bilbao, deixar en mans dels franquistes tot el potencial industrial per millorar la seva condició militar; la guerra continuava i per tant la retirada implicava destruccions tàctiques de ponts, línies de comunicació, centres de producció industrial i energètic. El record  de Serra Pàmies, genèric, imprecís i poc creïble respecte del paper propi representat, no permet establir el què i el com d’aquestes destruccions tàctiques previstes, sembla que a darrer moment, a Barcelona.  I també com passa sovint, la memòria juga males passades i es selectiva en perjudici de la realitat, per això cal contrastar memòries, entre elles i amb la resta de fons documentals; i com es un acte subjectiu la forma del record, el contingut de la selecció, també te a veure amb el temps passat i amb l’interlocutor, quan és un record privat com és el cas, i el cas, amés  més, era que el seu interlocutor es tractava del seu germà, de dretes i molt catòlic, que mai havia compartit els seus ideals.  

Lluny de tota prudència Guillem Martí ha convertir aquell record en una realitat augmentada, inventada. I a més acompanyada de nombroses inexactituds, de les quals fora llarg parlar però que manifesten la seva manca de rigor, de respecte per la historia plenament documentada. En citaré algunes: que el PSUC fou admès com a secció de la Internacional Comunista durant la guerra; que Gerö era el cap de la NKVD a Catalunya; que Zugazagoitia era un “subsecretari”; que Rojo havia perdut la confiança de Negrin abans de la caiguda de Barcelona – és Rojo qui perd la confiança en la política de Negrín, després de la caiguda-....I de quelcom més que inexactituds, de mentides que no deixen de ser-ho per que s’hagin repetit mil vegades i es segueixin repetint. Que el SIM, dirigit segons ell per Gustavo Durán,  estava en mans dels comunistes, quan Durán només va dirigir el SIM de Madrid durant un breu període, i la major part del temps el SIM restà sota el control socialista, fins al punt que a Madrid fou un dels puntals de la conspiració de Casado; només caldria que s’haguessin llegit a Pastor Petit, però sembla que tant sols han sentit parlar de les “memòries”, pagades, d’Orlov.  O que a Catalunya hi havia tres governs, el de la Generalitat, que ja no pintava res, el de la República i el del Partit Comunista, que era el que ho pintava tot; una afirmació tan grollerament falsa, que es fa per que sí, sense cap argumentació. Lamentablement, la novel·la de Guillem Casado i Jordi Soler no te com resultat recuperar, honestament, la figura de Miquel Serra Pàmies, que s’ho mereix, sinó fer un joc de bons i molt dolents i abundar en el cúmul de fal·làcies sobre la guerra civil, abonades per un anticomunisme visceral, que segueix donant rèdits malgrat que sembla que hauria d’haver perdut sentit a les alçades del segle XXI.

Notes sobre el pròleg i l'epíleg a l'edició francesa de 1872-1875 d' El Capital

 Joan Tafalla 

1. Informacions bibliogràfiques.

L’edició francesa de El Capital fou editada per Éditeurs Maurice Lachatre & Cie, 38, boulevard Sebastopol en fascicles entre agost de 1872 i maig de 1875. La traducció feta per Joseph Roy segons diu el llibre fou “entièrement revissée par l’auteur”, questionné que té la seva importància. L’editor afirma haver editat 10.000 exemplars. Maximilien Rubel ens diu: “Sobre els avatars d’aquest edició a partir d’algunes manipulacions del successor de Lachatre, A. Oriol, veure: A.V. Ouroieva, “Historia de la primera edició francesa del Capital de Marx”, a Historia de la formació i del desenvolupament del marxisme, Moscou, 1959, p.379-390 (en rús)”.[1]

Portada de l'edició francesa de 1875, Traducció de J. Roy, "enterament revisada per l'autor"

D’aquesta edició en fascicles, existeix una edició facsímil a les Edicions Sociales de Paris, 1948. 

El mateix any 1875 es va editar en forma de llibre. El PDF d’aquesta primera edició es pot baixar a Gallica.bnf: https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k1232830. Una transcripció a Wikisource: https://fr.wikisource.org/wiki/Le_Capital. 

Maximilien Rubel publicà aquest edició del Capital en les seves Oeuvres, Économie I, Éditions Gallimard. Volume 164 de la "Bibliotèque de la Pléiade", Paris (1963). Però decidí de modificar l'ordre d'algunes parts.

Les darreres edicions d’aquesta primera traducció francesa les ha fet Champs/ Flammarion en dos toms ( Llibre primer Seccions I a IV i Llibre primer, seccions V a VII) amb prefaci de Louis Althusser, Paris, 1989 i 1993. 

2. Qui era l’editor?

Maurice La Châtre  (Issoudun,1814- Paris,1900) a qui escriu Marx la seva lletra de 18 de març de 1972 fou un editor socialista que entre d’altres coses edità els Misteris de Parisd’Eugène Sue, i n’ escrigué el prefaci. 

Fou condemnat diverses vegades per les seves publicacions. Per exemple, la seva “Histoire des papes, rois, reines, empereurs à travers les siècles (1842-1857)” fou condemnada a la destrucció per una sentència judicial de 27 de gener de 1869.Altres edicions conegudes de Le Châtre: Nouveau dictionnaire universel 1865-1870, Dictionnaire universel, encyclopédie et panthéon littéraire illustré 1854-1856.Altres formes del nom Maurice de La Châtre o Maurice Lachâtre. 

Retrat de Karl Marx publicat a la traducció francesa del Capital de 1875.

3. Què diu Marx el pròleg i en l’epíleg d’aquesta edició francesa?

En la carta que fa les funcions de pròleg, escrita el 18 de març de 1872, Marx dona la seva aprovació a la proposta de l’editor La Châtre de publicar el text en fascicles periòdics per que pensa que això facilitarà la seva difusió entre la classe obrera. Tot i això l’adverteix que el seu mètode d’anàlisi “... fa bastant difícil la lectura del primers capítols...”  i tem que el públic francès “... no es descoratgi per no poder passar endavant des de bo començament”. I aquí afegeix una frase citada molts cops: “Per a la ciència no hi ha camí ral, només tenen probabilitat d’arribar als seus cims lluminosos aquells que no temen de cansar-se enfilant-se pels seu camins més escabrosos”. (p. 45).

Lletra de Marx a La Châtre, de 18 de mar´de 1872, publicada en facsímil en la traducció francesa de El Capital de 1875.

A l’epíleg, escrit tres anys comença felicitant Joseph Roy per la seva traducció però insinua que ha estat una traducció massa escrupolosa cosa que l’obligà a “... modificar la redacció per a fer-la més accessible al lector”. Canvis que va anar fent a mesura que li arribaven les traduccions de Roy i ell les corregia i ampliava per a que s’anessin publicant els fascicles “... han hagut de produir diferències d’estil”. 

En fer aquesta feina a partir de la primera edició alemanya (1867), Marx afirma que havia afegit a la segona edició alemanya (1873) algunes d’aquestes correccions, tal com: “... simplificar alguns desenvolupaments, a completar-ne d’altres, a donar material històric o estadístic complementari, a afegir-hi observacions crítiques, etc. Siguin quines siguin les imperfeccions literàries d’aquesta edició francesa, té un valor científic independent de l’original, i haurà de ser consultada àdhuc per aquells lectors familiaritzats amb la llengua alemanya”.

Finalment Marx anuncia que reprodueix a continuació dels passatges de l’epíleg de la segona edició alemanya que “... tracten del desenvolupament de l’economia política a Alemanya i del mètode que s’ha aplicat en aquesta obra”. (p. 46).

4. La relació entre superestructura ideològica i estructura econòmica de la societat.

Efectivament, a continuació d’aquest epíleg Marx hi adjuntà uns extractes del pròleg de la segona edició que inclouen els paràgrafs en que parla sobre el desenvolupament de l’economia política a Alemanya, comparant-lo amb Anglaterra. Em sembla que aquests paràgrafs són una mostra de la forma en que Marx considerava la relació entre el desenvolupament del capitalisme i el desenvolupament d’aquesta disciplina. D’aquest paràgrafs es podria deduir quina era la forma en que Marx entenia les relacions entre superestructura ideològica i estructura econòmica de la societat? Per exemple:

“Hi mancava la terra fèrtil de l’economia política. S’importà d’Anglaterra i França com a mercaderia acabada, i els professors alemanys no passaren mai de ser-ne aprenents. L’expressió teòrica d’una realitat forastera es convertí, en llurs mans en una col·lecció de dogmes interpretats en el sentit del món petit-burgés que els envoltava, és a dir, mal interpretats...

Del 1848 ençà la producció capitalista s’ha desenvolupat ràpidament a Alemanya i avui ja ha tret la primera brotada de fraus i enganys. Però la sort ha continuat enemiga dels nostres especialistes com abans. Mentre pogueren estudiar economia política sense prejudicis, els faltaren les condicions econòmiques modernes en la realitat alemanya. I quan aquestes condicions nasqueren, això esdevingué en unes circumstàncies que ja no han permès més l’estudi sense prejudicis dins l’àmbit visual burgés”  (pp. 36-37).

O:

“ A Alemanya, doncs, el mode de producció capitalista arribà al punt de maduresa quan el seu caràcter antagònic ja s’havia revelat sorollosament a França i a Anglaterra a través de lluites històriques, quan el proletariat alemany ja posseïa una consciència teòrica de classe molt més decidida que la burgesia alemanya. Així, quan aquí tot just semblava néixer la possibilitat d’una ciència burgesa de l’economia política, ja s’havia fet altre cop impossible...

L’evolució històrica peculiar de la societat alemanya excloïa, aquí també, qualsevol desenvolupament original de l’economia “burgesa”, però no de la seva crítica. En la mesura que aquesta crítica representa una classe, només por representar la classe que té per missió històrica el capgirament del mode de producció capitalista i, finalment, l’abolició de les classes, és a dir, el proletariat”. (pp. 38-39)

Deixant de banda la qüestió de la missió històrica del proletariat, que és tot un altre tema, en resulta una visió de les relacions entre les produccions culturals/ideològiques de la humanitat i la “base” econòmica de la societat, que dona el marxisme determinista. 

5. Sobre el valor científic independent de l’edició de francesa de 1872-1875 respecte a les edicions d'Engels de 1883 i de 1890.

L’afirmació de Marx citada més amunt: “Siguin quines siguin les imperfeccions literàries d’aquesta edició francesa, té un valor científic independent de l’original, i haurà de ser consultada àdhuc per aquells lectors familiaritzats amb la llengua alemanya”, ha fet córrer alguns rius de tinta. Se’m plantegen alguns dubtes. 

1.    Primer de tot, s’ha de tenir en compte que en maig de 1875 les úniques versions del Capital publicades eren les dues versions alemanyes (1867 i 1873), mil ejemplares cadascuna d'elles i l’edició russa traduïda per Danielson (3.000 exemplars, 600 dels quals venuts en sis setmanes; Marx qualificà de magistral la traducció russa) i la propia traducció francesa. Podem deduir que els lectors alemanys de la segona edició o russos es perdien algun descobriment científic inclòs en la versió francesa? No al menys en l'edició alemanya. Sembla demostrat que Marx corregí el manuscrit de la segona edició alemanya, al mateix temps que corregia els fascicles de l'edició francesa. Em queda verificar l'assumpte de la versión russa.

2.    En segon lloc, ens podem demanar si la versió del Capital que llegim habitualment inclou aquests canvis introduïts a la versió francesa de 1872-1875. La cosa podria tenir alguna importància tant a l’hora de conèixer el mètode de Marx o si ens estem perdent alguna cosa important. Determinar les diferències seria tasca d’interès entre ambdues versions. Jo no he pogut fer la comparació entre la versió francesa que he baixat de Gallica.bnf i la que jo llegeixo, és a dir la traducció de Jordi Moners feta a partir de l’edició alemanya de 1951 de Dietz Verlag. Aquesta edició alemanya prové, com diu Moners de: “Les obres completes de Marx i Engels han estat publicades en edició crítica i molt acurada per l’Institut Marx-Engels-Lenin de Moscou i reproduïdes fidelment a la República Democràtica Alemanya a les Marx-Engels Werke (Obres de Mars i Engels) per la Dietz Verlag de Berlin".

Qui si ha donat molta importància a les diferències entre les edicions alemanyes i la francesa és Kevin B. Anderson. En el capítol cinquè de la seva obra Marx a les antípodes, capítol titulat Dels Grundrisse al Capital: alguns temes multilineals [2], assenyala la importància d’aquesta edició francesa i les diferències entre aquesta edició francesa i l’edició de referència que és l’edició d’Engels de 1890. Tot fent un llistat de les edicions del Capital entre 1867 i 1890 Kevin Anderson diu: 

“...

- 1890: quarta edició alemanya, amb algunes modificacions; edició de referència fins els nostres dies; preparada per a la publicació per Engels, qui ha tingut en compte al mateix temps l’edició anglesa (1886) i altres aspectes de l’edició francesa.

La decisió editorial més important d’Engels  fou deixar de banda una gran quantitat de textos de l’edició francesa de 1872-1875, també en l’edició alemanya de 1890 que esdevingué l’edició de referència. I això malgrat que l’edició francesa fou la darrera  que Marx va preparar personalment per a la publicació, i que va revisar i corregir la traducció de Joseph Roy. Aquí om hi pot trobar dissimulades diferències teòriques entre Marx i el seu amic Engels, que va preparar la tercera edició alemanya de 1883 i la quarta de 1890, totes dues aparegudes després de la mort de Marx. Aquestes edicions engelsianes, sobretot la de 1890, han servit de base a totes les edicions en llengua anglesa i en nombroses altres llengües”. 

Mes endavant afegeix: “... Infeliçment l’edició standard d’avui en dia dona problemes, estan com està basada en la quarta edició alemanya de 1890 deguda a Engels. Per exemple, MEGA II/10, el text que s’assembla més a una edició variorumdel llibre I del Capital, comprèn un apèndix titulat: ‘llista de passatges del text de l’edició francesa que no estan inclosos en la tercera i quarta edició alemanyes” (MEGA II/10:732-783). Una gran part d’aquest passatges omesos per Engels de l’edició standard són importants y, com veurem més endavant, alguns concerneixen als temes del present estudi” (p. 265-266). El tema de l’estudi d’Anderson, ho recordo, és la qüestió de la unilinealitat o la multilinealitat del desenvolupament històric en l’obra de Marx.

En nota nº 18 a peu de plana (p. 266) Anderson ens informa que: “ Fins avui (2010). No existeix ninguna comparació entre l’edició francesa i l’edició alemanya que devem a Engels. A part de l’aparell de notes de les edicions MEGA “ mencionada més amunt, els treballs precedents insistint sobre la importància de l’edició francesa comprenen els apèndix de Dona Torr per a una edició del Capitalestablerta abans de la Segona Guerra mundial (Marx 1939), els anàlisis que proposa Dunayesvskaya del canvis que Marx aporta a l’edició francesa a Marxisme i llibertat ([1958], 1971) i a Rosa Luxemburg, Dones, alliberament i la filosofia de la revolució de Marx ([1982], 1991), les notes de Rubel per a el tom 1 de les Œuvres de Marx (1963-1994) i una breu intervenció de Christopher Arthur (1990). Per a més detalls sobre els passatges claus omesos per Engels, veure també els meus dos tractament precedents d’aquesta qüestió ( Anderson,  The “Unknown” Marx’s Capital, vol 1: The French Edition of 1872-1875, 100 Years Later, Review of Radical Political Economics, vol. 15, nº 4, p. 71-80, 1983// On the MEGA and the French Edition of Capital, vol. 1: An Appreciation and a Critique, Beitrage zur Marx-Engels Forschung, Neue Folge, Argument Verlag, Berlin, p. 131-136,1997).

Properament traduiré el paràgrafs de llibre de Kevin Anderson sobre aquesta edició i sobre els problemes que les décisions editorials d'Engels tant l'any 1883 com 1890 susciten.

-->

---

[1]Maximilien Rubel, La première édition du Capital, dins Marx critique du marxisme, Paris, Petite Bibliothèque Payot, 2000. La primera edició del llibre és de 1974, el textLa première édition du Capitalporta com a data : 1968. 

[2]Kevin B. Anderson, Marx aux antipodes. Nations, ethnicité e sociétés non occidentales, Paris, Syllepse 2015, pp. 239-298. En la versió anglesa es pot llegir a les planes 154-195 de Kevin B. Anderson,Marx at the margins, On nationalism, Ethnicity, and Non Western Societies,Chicago & London,The University of Chicago Press, 2010.

Mesurar l'ús de la paraula "feixisme".

Palmiro Togliatti

Nota del traductor.

El petit tros traduït aquí correspon a un extracte d’un article escrit l’any 1928 per Palmiro Togliatti, quan el futur secretari general del PCI era membre del Comitè Executiu de la Internacional Comunista i treballava a Moscou.

L’article sencer està publicat a: Palmiro Togliatti, La politica nel pensiero e nell’azione. Scritti e discorsi, 1917-1964, a cura di Michele Ciliberto i Giuseppe Vacca, Milano, Bompiani/Il pensiero occidentale, novembre 2014, pp. 112-132. 

Fou publicat originariament en rus a: Kommunisticeskij International, a. IX, nº 27, 13 de juliol de 1928; en alemany a: Die Kommunistische Internationale, a. IX, nº 29-30, 25 de juliol de 1928, pp. 1677-1692, i en rus a: L’Internationale Communiste, a. IX, nº 16 agost de 1928, pp. 1124-1140. Fou publicat l’any 1952 en italià a Società, a. VIII, nº 4, 1952, pp. 593-633. 

El text fou escrit en l’època del 6è. Congrés de la IC en la que es va aprovar un gir a esquerranista i es va anular la política leninista de  front únic, passant a la de “classe contra classe” i a la definició de la socialdemocràcia com a enemic en primer pla. Un enemic al que es es definia com a “social-feixista”. El lector pot trobar àmplia informació al respecte d’aquest viratge estratègic i de les seves conseqüències a: Milos Hajek La tàctica de lucha de “clsse contra clase”en el VI congreso, in: VI Congreso de la Internacional Comunista, primera parte, Cuadernos de Presente y Pasado, nº 66, México, 1977, pp. 7-84. 

L’article de Togliatti contrasta obertament amb aquesta orientació. El mencionat recull de textos del que s’ha extret el text que es publica a continuació, mostra l’abundant producció teòrica i política de Togliatti respecte del feixisme. Una elaboració que, tot convergint més endavant amb la de Dimitrov, aconseguí en el VII congrés de la IC (1935) aprovar la política de front popular antifeixista. Pel camí es cometeren nombrosos errors.

Tot mantenint-se dins de la disciplina de la IC, el dirigent comunista italià treballava per a un canvi d’orientació que, si bé arribà una mica tard, finalment obrí tota una fase de lluita front-populista, democràtica i antifeixista que durà fins l’inici de la guerra freda, ésa dir, fins els anys 1946-47. 

Un dels passos claus donats en la direcció de la política del front popular antifeixista foren les Lliçons sobre el feixisme, impartides per Togliatti durant els mesos de gener i febrer de 1935 a l’escola leninista de Moscou. Es poden trobar, amb un important pròleg d’ Enzo Santarelli a: Palmiro Togliatti, Lecciones sobre el fascismo, México, Ediciones de Cultura Popular, 1977. Primera edició en italià de 1970

Com el lector podrà comprovar l’extracte que he traduït és molt breu i correspon tant sols a la part on Togliatti critica els esquematismes i les generalitzacions abusives del terme feixisme que el transformen en un terme tant polisèmic que acaba designant coses molt diverses i per tant acaba no designant res en concret. Aquestes generalitzacions, aquestes fugides de l’anàlisi concret del fenomen concret tenen conseqüències sols acadèmiques o científiques sinó allò que es pitjor: greus conseqüències polítiques. 

En la situació actual a Itàlia i al conjunt d’Europa l’esquerra incorre sovint en aquestes generalitzacions i esquematismes. També l’esquerra espanyola i catalana participen d’aquests simplismes i reduccionismes. Ens manquen anàlisis més acurats i concrets dels fenòmens que tenim davant dels nassos. Ens sobren les generalitzacions i les definicions abusives. Els errors reiterats als que ens porta aquesta manca de formació teòrica i política els poden comprovar quotidianament. La petita traducció que segueix lluny de tractar d’importar a la actualitat una política que correspon a fa noranta anys, intenta aportar un mètode d’anàlisi, una forma d’entendre la política. Amb el desig de que aquesta petita aportació molecular que ens ajudi una mica a anar d’allò general a allò concret.

Joan Tafalla

Sota el Matagalls/ Sabadell, 15 d’agost de 2018

Extracte de l’article: A propòsit del feixisme

Palmiro Togliatti

El feixisme, la seva essència, els seus orígens, el seu desenvolupament, com a objecte d'estudi, semblen interessar cada vegada més al món del treball i als partits que conformen la Internacional Comunista. No obstant això, crec que aquesta necessitat de coneixement no sempre correspon sempre a una concepció exacta del fenomen feixista examinat sota els seus diversos aspectes. Crec que aquest desig de saber no sempre acompanya la ferma intenció d'arribar a un coneixement tot estudiant amb cura el feixisme com es manifesta concretament a Itàlia i en altres països. Al contrari, em sembla que reemplacem l'estudi detallat d'aquest fenomen mitjançant l'exposició de generalitzacions que són completament abstractes que no es corresponen completament amb la realitat.

No obstant això, el defecte que és generalitzar a ultrança no és el pitjor, ja que no és estrany que tot parlant del feixisme es cometin greus errors de judici i d'interpretació política i històrica. No proposo aquí detectar tots aquests errors; Simplement vull insistir en algun aspecte del problema i treure algunes conclusions. Amb a aquesta finalitat utilitzaré  els resultats obtinguts mitjançant l'anàlisi i la investigació realitzada en aquest camp pel nostre propi partit. (...) 

S'ha adoptat el costum d’utilitzar el concepte de feixisme per designar qualsevol forma de reacció. Un company està detingut, una manifestació de treballadors és brutalment dispersada per la policia, un tribunal sentència ferotgement el moviment obrer combatiu, un fracció parlamentària comunista veu violats els seus drets o abrogades, en fi, a cada atac o violació de les anomenades llibertats democràtiques establertes per les constitucions burgeses, se senten crits: "Això és feixisme! Estem en el feixisme!". 

S'ha d'entendre: això no és una simple qüestió senzilla de terminologia. Es considera correcte aplicar la designació de feixisme a qualsevol forma o etapes de la reacció. Però no entenc quin avantatge hi podem trobar, excepte potser per a l'agitació. 

La realitat és una altra. El feixisme és una forma particular de reacció específica; i hem d'entendre bé què consisteix aquesta particularitat. Tampoc hem d'imaginar que aquesta anàlisi només és necessària per arribar a una distinció objectiva i científica. És igualment indispensable per a aconseguir un objectiu polític, per poder definir exactament l'actitud que s'ha de prendre davant del feixisme i sobretot quina és la conducta que s'ha d'adoptar en el futur durant el període de preparació i desenvolupament d'un moviment feixista. 

De fet, podríem realitzar durant aquest període preparatori una acció precisa, destinada a obstaculitzar aquests preparatius, per evitar aquest desenvolupament, però la nostra activitat només pot tenir èxit si sabem com avaluar exactament allò que es teixeix al camp contrari. Al contrari, si prenem com a punt de partida el famós refrany segons el qual "tots els gats són grisos de nit" i deduirem que tots els fenòmens de la reacció són feixistes, mai arribarem a ocupar posicions polítiques i tàctiques sòlides. 

El primer exemple que vull utilitzar per provar la rectitud de la meva afirmació serà pres de la mateixa experiència del nostre partit. En 1921-22, tot i que encara no tenia dos anys d'existència, l'ofensiva feixista havia arribat al seu punt màxim, sense haver aconseguit la victòria completa, és a dir, la conquesta del poder pel feixisme, vam veure triomfar al si del nostre Comitè Central, una doctrina que va penetrar tota la política de la nostra organització i que partia de l'afirmació que el feixisme era, simplement, la reacció capitalista. És evident que aquesta declaració no era totalment equivocada. Al contrari, expressava una veritat, ja que en el transcurs d'aquests anys l'activitat desenvolupada per les esquadres feixistes en contra del moviment obrer i camperol d'Itàlia es va exercir naturalment en benefici del capital industrial i financer. 

Però el feixisme no era només una reacció capitalista. Incloïa al mateix temps molts altres elements. Incloïa un moviment de les masses petites burgeses rurals; també va ser una lluita política dut a terme per certs representants de la petita i mitjana burgesia contra una part de les classes dominants antigues; es tractava d'intentar crear una organització unificada, estenent-se a tot el país, agrupant una fracció de petita burgesia de ciutats encapçalada per elements substancials (ex-oficials, professionals aturats); va ser finalment una organització militar que podria pretendre oposar-se amb èxit a la força armada regular de l'Estat. Comprenent el feixisme tots aquests elements, a més de la reacció capitalista, el seu desenvolupament necessàriament havia de ser complex. Era absolutament ingenu pensar que el capitalisme utilitzaria aquest moviment com un instrument dissenyat per trencar el poder del proletariat, llevat que el continués mantenint el poder retornant a les formes habituals, utilitzant les mateixes institucions, els mateixos polítics, els mateixos mètodes que abans. La complexitat del fenomen feixista va significar que l'evolució del moviment no va ser determinada exclusivament per la fi cap al qual tendeix la burgesia i els agraris, sinó que també va ser influenciat per altres motius, sorgits en el si del propi moviment i que, de vegades fins i tot intentaven dominar-lo. 

El simplisme mostrat pel nostre partit va tenir dues conseqüències que van causar grans danys. En primer lloc no ens vam adonar que hauria estat possible impedir al feixisme, tot guanyant a certs cercles de la petita burgesia; més precisament, hauríem pogut contribuir a accentuar les contradiccions inherents a aquest moviment entre les masses petit burgeses. A més no ens vam adonar que la conquesta del poder pels feixistes no podria tenir lloc fins després d'una lluita bastant violenta entre ells i algunes de les velles classes dominants. 

Fins a la vigília del propi esdeveniment i inclús durant la seva realització, negàvem la possibilitat d'un cop d'estat feixista. Com podem veure actualment, això tingué conseqüències bastant importants per a la política.

(...)