La República Catalana de 1793, la Revolució Francesa i la novel·la La conspiració (Editorial Antinea)

Extret del bloc de Miquel López Crespí: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/209756

anselm | dilluns, 28 de novembre de 2011 | 20:49h

La República Catalana de 1793, la Revolució Francesa i la novel·la La conspiració (Editorial Antinea)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Pens que fóra absurd fer una relació exhaustiva dels llibres d´història o de les obres de poesia, novel·la o teatre que hem llegit per a atrevir-nos a bastir La conspiració o qualsevol altra novel·la històrica. Escriptors admirables com William Faulkner, Maria Aurèlia Capmany, Günter Grass. Issaak Bàbel, Alejo Carpentier, Thomas Mann, Alberto Moravia, Jaume Vidal Alcover, Lev Tolstoi, Maksim Gorki o el mateix Gabriel García Márquez, entre molts d’altres, ham parlat de la necessitat de la informació i la formació per a provar d´enllestir una novel·la història. En el cas que ens ocupa, comentar els orígens de La conspiració, aquesta tasca inicial de formació i informació no va ser excessivament complicada perquè el tema, la Il·lustració, la Revolució Francesa, l’obra de Jean-Jacques Rousseau, Marat, Robespierre, la França de finals del segle XVIII i començaments del XIX, el coneixement de l’obra de Jean-Jacques Rousseau, ens són prou coneguts des de l’adolescència. Les lectures que dels socialistes utòpics anam fent d’ençà mitjans dels anys seixanta, aquella recerca d´obres de Babeuf, Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Robert Owen, Étienne Cabet o la mateixa George Sand, filla predilecta de tots els utopistes esmentats, ja ens anaven fornint les dades que més endavant necessitàrem per a plantejar moltes de les novel·les històriques que hem escrit en aquests darrers anys.

Pens ara mateix en dues novel·les, El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa, Barcelona, 2004) i Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004). Però també era necessària aquesta investigació històrica per a bastir les novel·les d´un món ben diferent del de l'il·lustrat Miquel de Sureda i Montaner de La conspiració. Podria parlar igualment d´unes altres novel·les, les que s’endinsen en la Mallorca de finals del segle XIX i començaments del XX, l’autobiografia imaginària de Miquel Costa i Llobera, el gran escriptor novel·lat en Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Pollença, 2005) i Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors, Lleida, 2006). ¿Podríem copsar com pertoca la lluita de Miquel Costa i Llobera, del clergat d’aquella època, contra les idees de la Revolució Francesa, contra el naixent moviment obrer i el socialisme i l’anarquisme, sense aprofundir altra volta en la Il·lustració, en la Constitució jacobina de 1793, en la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà? Siguin o no conscients d’aquesta influència, i jo pens que ho eren ben bé, els intel·lectuals conservadors com Miquel Costa i Llobera o Mossèn Antoni M. Alcover, el ressò de la pressa de la Bastilla, l’enlairament de la bandera roja dalt les barricades de la Comuna en el París de 1871, l´obra i la influència de Marx i Engels, de Proudhon i Kropotkin, és l’alè, per a nosaltres alliberador, i per al clergat vaticanista diabòlic, que mou totes les seves accions polítiques i culturals.

[Continuar]

L’Església Catòlica esdevé la ferrenya murada que vol aturar l’onada alliberadora que han encès els revolucionaris francesos de 1793 i de 1871. Quan Miquel Costa i Llobera se sent angoixat pels esdeveniments de la Setmana Tràgica de 1909 i crítica els revolucionaris catalans que no volen anar morir a Àfrica en defensa de terratinents, militars i clergat... no expressa la por a la Revolució, a la revolta popular, que senten tots els sectors conservadors del moment? I aprofundint una mica més i pensant en el combat noucentista per bastir un “ordre” en la literatura i la política, per establir els cànons de la bellesa perfecta... no és una lluita contra el “desordre” modernista, tan influït de les idees modernes, pel contagi anarquista i socialista que es vol combatre en tots els camps de la vida?

En la lluita contra l´herència de la Revolució Francesa, en el combat del clergat i de la parasitària aristocràcia espanyola o mallorquina, tot serveix. La Guàrdia Civil i l’exercit per a reprimir les manifestacions populars contra les guerres imperialistes espanyoles, en petició d’augments de sou o de pa i escoles per als fills; les trones de totes les esglésies de l’Estat són la tribuna adient per a provar de foragitar de la societat les noves idees que es congrien a les cases del poble, en els primers ateneus populars que neixen sota l’advocació de les idees de Marx o Bakunin; la premsa cultural, els professors universitaris i escriptors conservadors retornant a l’herència clàssica de Roma i Grècia, als límits imposats per la rima i la mètrica ortodoxa per a barrar el pas a l’”anarquia” que, diuen, vol imposar Joan Maragall amb la seva teoria de “la paraula viva”. I quan no basten els sermons des de les trones de les esglésies, les pallisses de la Guàrdia Civil als obrers en vaga, les receptes culturals dels noucentistes contra l’”anarquia”, surten els soldats de l’exèrcit de la monarquia per a matar indiscriminadament el poble treballador, o com a Barcelona, després de la Setmana Tràgica, per a afusellar els “culpables del desordre” que seran condemnats pels seus tribunals especials. Vegeu al respecte l´imprescindible llibre de Josep Benet Maragall davant la Setmana Tràgica (Edicions 62, Barcelona, 1964). Qui no recorda l’afusellament del capdavanter de l’Escola Moderna a Catalunya, el professor Francesc Ferrer i Guàrdia? Ningú, cap polític conservador, cap escriptor partidari del “cànon, la preceptiva i l´ordre literari” no demana l´indult per als que seran executats, ni molt manco per a Ferrer i Guàrdia.

Vet aquí, en la lluita contra l’herència de la Revolució Francesa, el que significa “ordre i bellesa” per a aquests sectors conservadors. A Mallorca, l´execució de Ferrer i Guàrdia, que va comptar amb la fervorosa protesta de Gabriel Alomar, va ser celebrada amb gran alegria pel sector del clergat proper a Miquel Costa i Llobera i Mossèn Antoni Maria Alcover. Basta llegir els articles a favor de l’execució del gran pedagog que escriu un amic d’ambdós sacerdots, el vicari de sa Pobla mossèn Joan Parera Sansó (1865-1928) en la revista Sa Marjal.

En el pròleg a la meva antologia poètica, el llibre Antologia (1972-2002) (Col·lecció El Turó, Ciutat de Mallorca, 2003) hem parlat del que hi havia rere aquesta “recerca de la bellesa perfecta”: “Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de ‘l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síllabes i tons’. Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: ‘versificació’, ‘retòrica’ i ‘artificiositat’.

‘Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de ‘etèria lluita cultural’ quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la ‘bohèmia anarcoide’ del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric”.

El poderós món al qual pertanyen els conservadors del segle XIX i XX és el món que volien impedir que es consolidàs els protagonistes de La conspiració. Amb Miquel Sureda de Montaner i els seus companys de lluita contra la monarquia borbònica i per la instauració de la República Catalana ens trobam amb tota una altra herència històrica que no té res a veure amb la tradició inquisitorial i imperialista del catolicisme vaticanista espanyol. Una herència revolucionària i antiautoritària que, segons explica l´imaginari informe de la Inquisició, i que el lector de la novel·la pot trobar al primer capítol del llibre... arriba fins a Brutus, enemic de la dictadura de Cèsar, o Espàrtac, el cabdill dels esclaus que aconseguí vèncer en moltes batalles l’exèrcit de la Roma imperial opressora. Els inquisidors espanyols del segle XVIII són ben conscients del perill que, per a les classes dominats espanyoles de l´època, representen les idees subversives dels conspiradors. Diu l´inquisidor general, parlant del protagonista de la nostra novel·la i dels seus companys de conspiració: “Resta provat que els acusats, després del fracàs en la tasca de bastir una República catalana a imitació de la francesa, decidiren consolidar les forces de la conspiració traslladant-se a Madrid. A la capital del regne es reunien en diversos hostals, tavernes i cases particulars -en farem la relació al final de l'informe- on discutien i traduïen les obres de Montesquieu, Voltaire, Rousseau i altres pensadors igualment equivocats i anticatòlics. Per a preparar la conspiració jacobina a Madrid havien començat a estudiar totes les revolucions de les quals hi havia constància en els llibres d'història. Defensors d'una pretesa república romana, eren enemics, com hem indicat al començament d'aquest informe, del gran Cèsar conqueridor de les Gàl·lies i es declaraven partidaris de Brutus, l'assassí, que amb altres conjurats del Senat romà finí amb la vida del gran dictador. En les seves reunions secretes ressuscitaven la memòria d'Espàrtac, posant com a exemple d'honor i de valentia, no pas la vida dels emperadors sinó la dels esclaus, la xurma que cremava temples, calava foc a les viles senyorials, assassinava els seus amos naturals: patricis i generals. Igualment discutiren la revolta de Cromwell a Anglaterra l'any 1668 en contra d'aquell magnífic sobirà que fou -fins a la seva execució per part d'un exèrcit de fanàtics- Carles I. Tot servia, doncs, a llurs sinistres propòsits. La revolta dels comuners castellans contra l'Emperador Carles V; la guerra de les Germanies a València i les Mallorques. Cal llegir, per a creure-ho, les mentides i falsedats que explicaven sobre la sàvia política de Felip V en relació amb una infidel Catalunya que, sense sentit patriòtic, s'havia venut als austríacs posant en perill la unitat d'Espanya i de retop la fortalesa del nostre Imperi arreu del món”.

L’herència cultural i política de què provenen Miquel Sureda i Montaner i els seus companys maçons, protagonistes de La conspiració, és el Renaixement. Homes i dones que en el segle XVI haurien pogut estar al costat dels protestants luterans quan aquests lluitaven contra la corrupció vaticanista, o ben a prop d´intel·lectuals com Francis Bacon, quan aquest començà a qüestionar el domini aristotèlic damunt el pensament universal i propugnà que l´única font de coneixement fiable era l´observació directa de la Naturalesa. La Il·lustració, la gran revolució cultural que té lloc a França durant tot el segle XVIII i que prepara l’adveniment de la República i la Constitució republicana de 1793, comença a bastir-se amb el pensament d´homes com Bacon, però també amb els descobriments científics d´Isaac Newton i el descobriment de la Llei de la gravetat. No cal repetir el que ja hem indicat més amunt. Però són generacions i generacions d’investigadors de tots els aspectes de la ciència els que van preparant, tant l’adveniment del Segle de les Llums, com l’aparició de persones com els protagonistes de La conspiració. Recordem, per acabar, alguns dels trets essencials d’aquest lent avanç cap a la comprensió científica dels fets socials i de la Natura. Als Països Baixos la ciència política surt amb força del fang de la tenebror de l’Edat Mitjana, i Grotius defineix molts dels actuals conceptes del dret natural, aportació que liquida la bruixeria conceptual, que tant afavoria els interessos de les classes dominants de totes les èpoques en recolzar les lleis en els decrets bíblics. René Descartes, enfonsava igualment tota la metafísica de la teologia escolàstica en afirmar que l´home adquiria els coneixements mitjançant els sentits. Spinoza, en considerar diví l´Univers que ens envolta impulsa un panteisme allunyat del dogma escolàstic catòlic i contribueix igualment a dinamitar el món de creences que sostenia tot l’entramat ideològic, és a dir, polític, religiós i cultural, en què recolzava l’Antic Règim.

Els protagonistes de La conspiració, evidentment, són fills de la Revolució Francesa, i propaguen les idees de Marat i Robespierre, tradueixen la Constitució de 1793 i la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, però són també els hereus, el resultat final de les aportacions de Spinoza, Grotius, Descartes, Locke, Newton i Jean-Jacques Rousseau al deslliurament intel·lectual, polític i econòmic de la humanitat.