La història no és una vorera recta de l’avinguda Nevski

Intervenció a l’acte del partit Comunistes de Catalunya en commemoració del centenari de 

la mort de V.I. Lenin. Cornellà, 27 de gener de 2024

 

"Aquells que fan revolucions s'assemblen al primer navegant, que va ser instruït tan sols per la seva audàcia"

Saint-Just, 3 de març de 1794

 

Les commemoracions rituals, fetitxistes o embalsamadores, solen homenatjar al mort per negar la seva obra en la pràctica. 

Posem un exemple: la figura de Jesús torturat i assassinat pels ocupants imperialistes romans i pels fariseus està present a totes les esglésies. En canvi, les jerarquies de les diverses esglésies cristianes han negat durant mil·lennis el missatge alliberador del sermó de la Muntanya. 

El propi Lenin denunciava aquest fenomen tan habitual quan a la seva obra l’Estat i la Revolució, escrivia tot parlant de com els inventors del marxisme tractaven Marx deia:

"Passa avui amb la doctrina de Marx el que ha solgut ocórrer repetides vegades en la història amb les doctrines dels pensadors revolucionaris i dels caps de les classes oprimides en la seva lluita per l'alliberament. En vida dels grans revolucionaris, les classes opressores els sotmeten a constants persecucions, acullen les seves doctrines amb la ràbia més salvatge, amb l'odi més furiós, amb la campanya més desenfrenada de mentides i calúmnies. Després de la seva mort, s'intenta convertir-los en icones inofensives, canonitzar-los, per dir-ho així, envoltar els seus noms d'una certa aurèola de glòria per "consolar" i enganyar les classes oprimides, castrant el contingut de la seva doctrina revolucionària, esmussant el seu tall revolucionari, envilint-la" (Lenin, 1986, OC, 33, 6).

Nosaltres, els comunistes catalans, avui i aquí no volem fer una commemoració ritual, ni fetitxista ni embalsamadora de Lenin. Encara menys pretenem castrar el contingut de la seva doctrina revolucionària, ni esmussar el seu tall revolucionari, ni envilir-la. Ben al contrari. Allò que volem esbrinar és quant d’actual i vigent hi ha en la vida i en l’obra d’aquell revolucionari i, seguint el seu exemple, quins aspectes ens cal actualitzar. Aquest serà el leit motiv que presidirà el conjunt d’actes i debats que la Fundació Neus Català, el partit Comunistes de Catalunya i la Joventut Comunista farem durant aquest any del centenari.

En la meva modesta contribució d’avui tractaré de fer una breu valoració de l’obra de Lenin en el seu context, tot intentant examinar-la amb una mirada històrica de la llarga durada. Un segle després de la seva mort i dels seus darrers textos de l’hivern de 1922-23, aquesta mirada solament és possible des d’aquesta mirada històrica.

Atenció! No invoco una mirada històrica acadèmica. 

Adverteixo en aquest text utilitzo fragments i resums del llibre sobre Lenin que estic tancant en els darrers mesos i que, espero que veurà la llum en breus setmanes.

 

L’arbre eternament verd de la vida

 

El dia  22 d’agost de 1918 el diari Pravda publicava “Una carta oberta de Lenin als obrers nord-americans”. En aquesta carta, els hi explicava les giragonses, les marrades, els avenços i retrocessos que el desenvolupament històricament concret de la revolució russa obligaven a fer als bolxevics. Recordem la data: agost de 1918. La guerra civil contra la revolució i la intervenció de les 14 potències estrangeres havien començat. La guerra civil duraria tres anys i tindria conseqüències desastroses. Centenars de milers de morts i ferits, la fam, la desorganització de l’aparell productiu. Tot va ser poc per a l’imperialisme i per a la reacció tsarista per tractar d’ofegar en sang el nounat dins del bressol. De nou la data del text agost de 1918: La revolució alemanya no havia començat encara, trigaria tres mesos a treure el cap i cinc a ser ofegada en sang. Des de la presó, Rosa Luxemburg escrivia unes notes injustes sobre la revolució russa que, quan va ser alliberada no  va voler publicar[1]. De tota manera, en aquell text Rosa qualificava a Lenin i els seus companys justament així:

"Els bolxevics són els hereus històrics dels anivelladors anglesos i dels jacobins francesos". (Luxemburg, 1918: 42).

La complexitat de la revolució apareixia amb tota la seva cruesa. Lenin explicava tot això als obrers americans amb exemples concrets de la realitat concreta: la revolució no és un acte puntual, la revolució és un procés. Més enllà dels elements conjunturals, Lenin els parlava de la importància de la política en el desenvolupament històric. Front el determinisme, l’evolucionisme i el fatalisme de la segona internacional oposava la política és a dir, la construcció de la voluntat col·lectiva. Front el moralisme incapacitant que tant agrada als teòrics “a la violeta”, la política, amb totes les giragonses, marrades i empassades de gripaus que comporta. 

Per a fer-ho, Lenin recorria a un revolucionari rus, el seu admirat Nicolai Chernyshevski. En la seva carta als obrers americans afirmava:

"Com deia ... Chernyshevski, l’obra de la història no és una vorera recta de l’avinguda Nevski. Hi ha qui “admet” la revolució proletària solament “a condició” que es desenvolupi sense problemes, que els proletaris de diversos països actuïn totalment d’acord, de que existeixin garanties contra les derrotes,  que el camí de la revolució sigui ample, recte i sense obstacles, de que per a vèncer  no hi hagi necessitat de passar a cops pels més penosos sacrificis,  que no s’hagi de “romandre en una fortalesa assetjada” o d’obrir-se pas pels més tortuosos, estrets i impracticables viaranys muntanyosos. Qui pensa així no és revolucionari ni s’ha desfet de la pedanteria intel·lectual burgesa i, de fet, lliscarà sempre cap a el camp de la burgesia contra-revolucionària, com els passa als nostres menxevics i fins i tot (encara que menys freqüentment) als nostres esseristes d’esquerra” ( Lenin, 1918, OC 37:48-64).

Aquest és el leit-motiv que presidí la vida i la obra de Lenin:  considerar l’allò abstracte com quelcom pobre, estèril. La certesa de la complexitat real i la riquesa de determinacions rau en l’allò concret. L’intent permanent de captar els nus de contradiccions que condensa una determinada conjuntura. Tot plegat al servei de la pràctica revolucionària.

Una any i escaig abans, a les tesis d’abril de 1917 havia escrit: 

"La teoria, amic meu, és grisa, però l'arbre de la vida és eternament verd". (Lenin, abril de 1917, OC 31:141-142).

 

La revolució russa, un esdeveniment que trencà tots els esquemes

 

Per parlar de Lenin, primer ens cal parlar de la revolució russa. Comencem pel principi, doncs.

La revolució russa de 1917 va ser la mare de totes les revolucions del segle XX. Va ser un esdeveniment insòlit i complexíssim que no va respectar cap esquema ni pronòstic. En això es va assemblar a totes les revolucions que en el món han estat. Em refereixo a l’anglesa (s. XVII), a la francesa i la nord-americana ( s. XVIII). També em refereixo al conjunt de les revolucions socialistes o d’alliberament nacional del segle passat. Cap d’elles va respectar cap esquema ni pronòstic.

La revolució russa de 1917 continua presentant-se davant nosaltres com un misteri: com i per què es va produir precisament a Rússia una revolució de tan immenses conseqüències no només per al conglomerat de pobles i nacions oprimits per l'imperi tsarista, sinó també per al conjunt de la humanitat?

La dreta sol etiquetar la gran revolució francesa com a "revolució jacobina". També sol etiquetar la gran revolució russa com a "revolució bolxevic". Molta gent d’esquerres, àdhuc molt comunistes cauen en el parany de la dreta quan adopten aquesta etiqueta. En que consisteix el parany? En reduir la revolució a un cop d’estat realitzar per una minoria és a dir en un acte de blanquisme. És el primer pas per a equiparar-la al feixisme i al nazisme i per tant, per a reduir els dos fenòmens a un de sol que anomenen “totalitarisme”. Es quelcom més que un simple error d'etiquetatge. És una manipulació grollera que per desgràcia sol ser comprada per sectors de l’esquerra. 

A França la revolució no la “van fer" els jacobins. A Rússia la revolució no la “van fer" els bolxevics. Ambdues revolucions van l’obra de milions i milions d’éssers anònims, de les grans masses, del poble. 

Què pensava Lenin sobre la presa del poder per part d’una minoria? Tot argumentant la seva proposta de reivindicar tot el poder per a els soviets, deia:

“Qui vulgui meditar i estudiar comprendrà que el blanquisme[2] significa la conquesta del poder per una minoria, mentre que els Soviets de diputats, etc., constitueixen evidentment una organització directa i immediata de la majoria del poble. El treball consistent en la lluita per la influència dins d'aquests Soviets no pot, senzillament no pot, enfangar-se en el bassal del blanquisme”. (Lenin, abril de 1917, OC 31: 148).

Pel contrari, per a Lenin, les revolucions les fan els milions i milions de persones:

“Tota revolució significa un brusc viratge en la vida de les grans masses populars. Si aquest viratge no ha madurat, és impossible una veritable revolució. I de la mateixa manera que tot viratge en la vida d'un individu li ensenya i li fa conèixer i sentir moltes coses, la revolució brinda al poble sencer, en poc temps, els més profunds i preciosos ensenyaments. 

Durant la revolució, milions i milions d'homes aprenen en una setmana més que en un any de vida rutinària i monòtona. Doncs en un brusc viratge de la vida de tot un poble es veu amb especial claredat quines finalitats persegueixen les diferents classes socials, de quines forces disposen i amb quins mitjans actuen”. (Lenin, 6 de setembre de 1917, OC 34: 58)

Les cites d’aquest estil es poden multiplicar a tot al llarg de l’obra de Lenin. Per aquesta intervenció n’he escollit tan sols dues. Llegim ara la segona:

"Sabem que a una gran revolució l'aixeca la multitud des del més fons del seu si, que per a això es necessiten mesos ... 

Sabem que la revolució és una cosa que s'aprèn amb l'experiència i la pràctica, i que una revolució arriba a ser veritable només quan desenes de milions de persones s'alcen unànimes com un sol home... Aquesta gran lluita, que ens eleva a una nova vida, l'han començat cent quinze milions de persones, per tant, cal fixar-s'hi amb la major seriositat”. ( Lenin, 5 de juliol de 1918, OC 36: 512-513).

No, per a Lenin, la revolució no és qüestió de minories; la revolució no és un cop d’estat ni un acte puntual. Les revolucions les fan les desenes de milions de persones l'aspiració de les quals no era fer la revolució, si no, simplement, sobreviure. 

Mentre la dinàmica del desenvolupament capitalista permeti satisfer d'alguna manera les necessitats radicals de les classes subalternes, el poble treballador romandrà en el marc de la fase econòmicocorporativa, i el seu moviment serà cooptable, re-subalternitzat, subsumit pel bloc en el poder. En aquest cas, l'emergència de demandes i l'exigència de canvis, deixa de ser un problema per al sistema: fins i tot pot transformar-se en el motor d'una nova etapa de l'acumulació de capital. En la immensa majoria dels casos, el motí, la rebel·lió, el moviment social no arriben a produir una revolució. Son condició necessària, però absolutament insuficient de la revolució,.

Només quan les classes dominants d'una determinada formació social no poden satisfer les necessitats radicals del poble treballador; quan aquestes demandes van a contrapeu de la dinàmica i de les necessitats de l'acumulació capitalista; només quan la voluntat col·lectiva construïda i elaborada llargament en base a l'experiència deliberada en òrgans democràtics de contrapoder, assoleix un nivell de radicalitat suficient, llavors i només llavors, el moviment de les classes subalternes pot superar, en paraules de Gramsci la fase econòmicocorporativa i assolir la fase èticopolítica. 

En el cas de la revolució russa del 1917, els milions i milions que van fer la revolució tenien necessitats simples, reformistes: pau, pa i llibertat. Però les circumstàncies van transformar aquelles necessitats en revolucionàries. 

D’altra banda, per a que es produeixi una revolució s’ha d’haver creat prèviament un nou ordre moral i intel·lectual que, de manera molecular ocupi  els intersticis capil·lars del vell ordre. Com digué Antonio Gramsci, abans s’ha d’haver creat una hegemonia:

“Un grup social és dominant dels grups adversaris que tendeix a ‘liquidar’ o a sotmetre, inclús per la força armada; i és dirigent dels grups afins i aliats. Un grup social pot i de fet ha de ser dirigent encara abans de conquerir el poder governamental (aquesta és una de les condicions principals per a la conquesta del poder); després, quan exerceix el poder, i encara que l’aferri amb força, és dominant, però també ha de seguir essent ‘dirigent’”. (Gramsci, 1934, QP 19 § 44, : 106-120).

El que Gramsci anomenarà la fase ètic-política sols pot ser assolida per les classes subalternes després d’una llarga guerra de posicions desenvolupada durant un període històricament llarg per milions de persones i no pas per una minoria ni per cap avant-guarda autoproclamada. Aquesta fase ètic-política és sempre provisional i està sotmesa al setge permanent de les classes dominants. En una visió clarament leninista, tant sols només conquerint el poder de l'estat poden les classes subalternes tractar d'abandonar el seu caràcter provisional i aconseguir una certa continuïtat històrica. Però Antonio Gramsci ens va advertir que: 

“Els grups subalterns sempre estan subjectes a la iniciativa dels grups dominants, inclús quan es rebel·len i organitzen una insurgència; solament la victòria ‘permanent’ trenca la subordinació però no ho fa immediatament. De fet, inclús quan semblen haver triomfat, els grups subalterns només estan en estat d’alarma defensiva”. (Gramsci, 1934, QP 25 § 5 : 726). 

Gramsci, de nou, profètic. Avui, un segle després de la mort de Lenin, 33 anys després de la implosió del “socialisme real”, hem aprés durament que aquesta continuïtat no està mai assegurada. 

Jacobins i bolxevics

 

Tot allò que s'ha dit no pretén treure cap importància al paper dels jacobins en la gran revolució francesa ni al dels bolxevics en la revolució russa de 1917. Acostem-nos amb brevetat allò realment succeït en ambdues revolucions. 

Anem per parts:

La revolució francesa la van fer les set grans insurreccions camperoles (Ado,1996; Castells & Tafalla, 2013: 44-50) que es van succeir entre 1789 i 1794. La van fer les grans lluites de les masses populars urbanes,  els sans culottes (Soboul, 1958; Castells & Tafalla, 2013: 75-84) que van fer avançar la burgesia a base puntades de peu al cul (Gramsci, CC, 19, <24>). El club dels jacobins, les societats de correspondència i la xarxa de clubs que s'estenia a tot al llarg i ample de França, van jugar un paper molt important en l'elaboració de l'experiència col·lectiva de les àmplies masses pageses i urbanes. Els jacobins van ajudar les grans masses a passar del sentit comú de les classes subalternes al bon sentit revolucionari (Tafalla, 2014: 187-194). Aquesta xarxa de societats va permetre fondre l'economia moral de la multitud amb la filosofia del dret natural, oposant a l'economia política tirànica de la fisiocràcia una economia política popular (Gauthier, 1988:111-144). En aquest sentit, les set insurreccions pageses, les grans jornades protagonitzades per les masses populars urbanes, el treball dels intel·lectuals revolucionaris va tractar de frenar la implantació del capitalisme, oposant la llibertat dels antics a la llibertat dels moderns.  Per la seva banda, la revolució russa la van fer els milions i milions de pagesos i d’obrers que volien sobreviure a la immensa carnisseria de la Gran Guerra:

            «I què és el que obliga a fer aquests passos? La fam. El desgavell de l’economia.            La bancarrota amenaçadora. Els horrors de la guerra, de les ferides         causades per la guerra a la humanitat» (Lenin, abril de 1917, OC, 31:151). 

La van fer els pagesos que eren la immensa majoria de la població (Tafalla, 2017: 39-79). La van fer les dones de la fàbrica Putilov travessant el Neva glaçat, quan els cosacs van aixecar els ponts per a que arribessin a l’avinguda Nevski (Benítez, 2018: 239-298). La van fer els pobles de les nacions i pobles oprimits (Lewin, 2017; Tafalla, 2017: 87-132).

En resum, les dues grans revolucions de la contemporaneïtat van ser obra de les grans masses que ja no podien ni volien seguir vivint en el règim social anterior. Van ser obra dels milions de persones que es van posar en moviment cercant solucions a les seves necessitats bàsiques que per mor de les circumstàncies havien esdevingut radicals. Com va assenyalar Albert Mathiez: 

"Jacobins i bolxevics van ser arrossegats per un corrent més forta que ells mateixos. Aquests dictadors obeïen les seves tropes per poder-les comandar" ( Mathiez, 1920:18-19).

Resumeixo aquest apartat: Sovint diem irreflexivament: "la revolució russa la van fer els bolxevics". Fins i tot diem: "la revolució russa la va fer Lenin". La conseqüència d’aquesta visió de les coses podria ser: esperem que aparegui un nou Lenin que vingui a treure'ns les castanyes del foc.  Si entre nosaltres prevalgués aquesta concepció, estaríem davant d’un mite messiànic, nostàlgic, i atentista. És a dir estaríem instal·lats en la espera passiva del “gran esdeveniment”, o en l’espera de l’arribada d’un messies. Tot el contrari del tarannà de Lenin i del capteniment dels bolxevics.

No, aquest no és el tarannà del nostre partit.  

 

Quin va ser el rol de Lenin en la revolució russa

 

Un cop arribats aquí, ja podem acostar-nos breument al rol de Lenin en la revolució russa. 

La revolució es va produir a Orient i no a Occident, com estava previst en els esquemes "marxistes" vigents. A més, i contra el mite construït a posteriori, va ser molt més que una revolució proletària. A més d'una revolució obrera, va ser una revolució pagesa, també una revolució de les dones, i una revolució de les nacions i pobles oprimits per l'imperi tsarista. Aquestes quatre revolucions van coincidir en el moment crític de la crisi de l'autocràcia però els seus objectius i els seus ritmes no sempre eren coincidents i, en ocasions eren francament contradictoris. Els quatre subjectes revolucionaris, a més eren subjectes francament complexos i sovint amb contradiccions en el seu interior. El nuament de contradiccions era formidablement complex.

L’enorme virtut de Lenin va ser:

·      tractar d’analitzar i comprendre la complexitat d’allò concret en cada fase de la revolució, 

·      estar permanentment atent a les novetats que sorgien com a producte d’una complexíssima lluita, 

·      tractar de captar les diverses dinàmiques en presència i els seus desencaixos,

·      ser capaç de desxifrar els nuaments de contradiccions en presencia, 

·      determinar les baules més febles de la cadena per tal de localitzar el punt que permetria trencar-la i centrar l’atac en aquell punt,

·      projectar les polítiques adequades per a cadascun d'aquests fenòmens i per a cadascuna de les fases de la revolució, 

A més d’això Lenin ser un mestre en la concisió i la claredat que era capaç de traduir la política de cada fase a consignes extremadament clares i breus que condensaven la tasca principal de la fase. 

Tot això venia acompanyat pel fet que era l’únic o un dels pocs bolxevics que tenia una concepció pròpia de l’hegemonia. Ja l’any 1911 havia escrit: 

"Des del punt de vista del marxisme, la classe que nega o no comprèn la idea de l'hegemonia no és una classe - o no és encara una classe-, sinó un gremi o una suma de diversos gremis" ( Lenin, 1911, OC 20: 117). 

Sense aquesta concepció de l’hegemonia, la revolució russa no hauria passat més enllà de ser un immens sollevament producte de la crisi del règim produïda per la guerra. Un sollevament que finalment hauria estat derrotat o absorbit per la burgesia russa i, per tant, per l’imperialisme britànic i/o francès. Rússia hauria estat re-integrada a la cadena de poder mundial de l’imperialisme. No en va, Lenin, va ser definit per Gramsci com l'estrateg de l'hegemonia del proletariat. 

Així doncs, Lenin va comprendre el caràcter insòlit i únic de la revolució russa. El va començar a intuir quan analitzant la revolució del 1905, escrivia el 1907 la seva obra Dues tàctiques de la socialdemocràcia en la revolució democràtica (Lenin 1905, OC 11:1-138), on ja va prendre nota que la revolució del 1905 era quelcom més que un aixecament obrer i una revolució liberal. La revolució també havia estat una immensa insurrecció pagesa. I va haver de revisar el programa agrari del partit (Tafalla, 2017: 39-89).

Deu anys més tard i aprofundint en el camí emprès va comprendre el caràcter compost de la revolució d'iniciada a Rússia el febrer de 1917 quan, en les anomenades Tesis d'Abril, proposa un viratge radical de la política del partit. Les Tesis d'Abril són el moment decisiu de la ruptura pràctica de Lenin amb el marxisme ortodox de la Segona Internacional. El treball desenvolupat a Suïssa entre setembre de 1914 i finals de 1916 li va permetre establir les bases teòriques i estratègiques d'aquesta ruptura. 

A Suïssa (setembre 1914-març 1917) Lenin realitzà una revolució teòrica d'immenses conseqüències històriques en cinc camps: la qüestió de la guerra imperialista i la posició del moviment obrer davant aquesta, la qüestió nacional, la qüestió de l'imperialisme, la qüestió de l'estat i la qüestió de la dialèctica. Aquesta ruptura radical amb Kautsky i, en general, amb el marxisme de la segona internacional tingué un caràcter orgànic fundacional. Diguem que va ser la forma com Lenin es va retrobar amb Marx, revolucionant el marxisme imperant fins a la primera guerra mundial. Fou una crítica viva i operant del fatalisme, del determinisme i del positivisme imperants en el marxisme de la segona internacional. Commemorar Lenin avui no es pot fer sense considerar aquesta quíntuple ruptura, a la que cal afegir la reconsideració del rol dels pagesos.

Així doncs, Lenin va arribar a l’estació Finlàndia, amb els deures fets. 

Però hi havia un inconvenient: a principis d'abril de 1917 en el seu partit, Lenin era, una minoria gairebé d'un. He escrit sobre aquest tema al monogràfic de la nostra revista Realitat dedicat a Lenin ( Tafalla, 2024). Amb les anomenades Tesis d'abril va aconseguir convèncer el seu partit sobre el nou rumb a seguir.

En la lectura de les tesis podeu trobar el mètode i l'estil de treball de Lenin a l'hora d'analitzar la nova conjuntura. L'exposició parteix del reconeixement que la seva posició és minoritària entre els seus camarades per a passar després a exposar de manera concisa i pedagògica la seva anàlisi de la fase de la revolució situació i l'exigència de rebutjar alguns dels esquemes usats d'allò que ell anomenava el “vell bolxevisme”. Es tractava, en primer lloc de fugir del dogmatisme:

“El marxisme exigeix de nosaltres l'anàlisi més exacta, objectivament comprovable, de la correlació de classes i peculiaritats concretes de cada moment històric. Nosaltres, els bolxevics, hem procurat sempre ser fidels a aquesta exigència, indiscutiblement obligatòria des del punt de vista de tota fonamentació científica, de la política.

La nostra doctrina no és un dogma, sinó una guia per a l'acció; així deien sempre Marx i Engels, que es burlaven, amb raó, de l'aprenentatge mecànic i de la simple repetició de "fórmules" que, en el millor dels casos, només serveixen per traçar les tasques generals, que canvien necessàriament segons les condicions econòmiques i polítiques concretes de cada fase del procés històric” (Lenin, abril de 1917, OC 31: 139)

La tàctica sorgida de les tesis d'Abril va portar els bolxevics a aconseguir la majoria, primer en els soviets de Petrograd i de Moscou (setembre) i després en el Segon Congrés dels Soviets (octubre), encara que fora a costa d'adoptar el programa agrari de les masses camperoles i del partit socialista revolucionari. He parlat àmpliament d’això en una altra publicació ( Tafalla, 2017: 39-89). 

 

“El geni creador de les masses”

 

El 25 d'octubre ( 7 de novembre) el segon congrés dels soviets va dissoldre el govern provisional i va elegir un Consell de Comissaris del Poble compost per bolxevics i per social-revolucionaris d'esquerres. L'endemà Lenin va presentar a l'aprovació del congrés un decret sobre la terra que incloïa l'abolició sense indemnització de la gran propietat agrària, posant la terra sota el control dels comitès agraris de districte i que tractava d'ordenar la presa de la terra i de protegir els instruments de treball i les instal·lacions. En el decret s'ajornava fins a l'Assemblea Constituent l'elaboració de la nova legislació agrària, alhora que s'adoptava provisionalment el mandat pagès elaborat pels redactors esseristes de dreta del diari Noticies del Soviet de Diputats Pagesos de tota Rússia. Aquest mandat pagès recollia les propostes de 242 mandats d'òrgans pagesos locals i havia estat publicat al número 88 d'aquest diari el dia 19 d'agost. De fet, el decret sobre la terra assumia el mandat pagès i deixava de banda el programa bolxevic. Això va causar sorpresa en propis i estranys pel que, en el debat Lenin va afirmar:

"Es diu que el decret i el mandat han estat redactats pels social-revolucionaris. Sigui així. No importa qui l'hagi redactat; però com a govern democràtic no podem donar de costat a la decisió de les masses populars, fins i tot en el cas que no hi estem d'acord. En el gresol de la vida, en la seva aplicació pràctica, en fer-la realitat a cada lloc, els mateixos pagesos veuran on és la veritat. (...) La vida ens obligarà a acostar-nos al torrent comú de la iniciativa revolucionària, a la concepció de noves formes d'Estat. Hem de marxar al pas amb la vida; hem de concedir plena llibertat al geni creador de les masses populars. (...) els pagesos han après alguna cosa en aquests vuit mesos de la nostra revolució i volen resoldre per si mateixos tots els problemes relatius a la terra. Per això ens pronunciem contra tota esmena a aquest projecte de llei (...) Confiem que els mateixos pagesos sabran, millor que nosaltres, resoldre el problema amb encert, com cal. L'essencial no és que ho facin d'acord amb el nostre programa o amb el dels esseristes. L'essencial és que la pagesia tingui la ferma seguretat que han deixat d'existir els terratinents, que els pagesos resolguin ells mateixos tots els problemes i organitzin la seva pròpia vida”. (Lenin, 25 d’octubre-7de novembre de 1917, OC 35:27-28).

De nou cal que remarqui que Lenin havia entès el veritable caràcter de la revolució quan, davant els partidaris de la frase revolucionària, va defensar la signatura del tractat de Brest-Litovsk.

Va donar una altra mostra genial de la seva comprensió de la veritable naturalesa de la revolució en curs quan, un cop acabada la guerra civil i esgotat el comunisme de guerra, va impulsar la implantació de la NEP. 

No tinc temps per a tractar totes aquestes qüestions en detall ni encara que sigui a base de cites.

 

Els últims combats de Lenin

 

Gramsci va anomenar la revolució russa com “La revolució contra el capital” (Gramsci, 2019: 77-81). Era un joc de paraules que servia per a resumir el caràcter insòlit e imprevist d’aquella revolució. Lenin va decidir que, malgrat tots els inconvenients, calia donar la raó a les masses i fer la revolució 

Però la revolució xocava contra allò que, per resumir, anomenarem les circumstàncies. Aquestes van plantejar enormes dificultats per al projecte de construir el socialisme a Rússia. La presa de consciència d'aquest desafiament per part de Lenin adquireix un to especialment dramàtic en els seus últims escrits i intervencions. Els podem trobar al tom 45 de les Obres Completes: els Set discursos a l'XI congrés del partit;  Hem  pagat massa car; Sobre la formació de l'URSS; Sobre la Lluita contra el xovinisme de gran potència; els seus dos Discursos al IV Congrés de la IC; la seva Carta al congrés; La seva contribució al problema de les nacions o sobre l' "autonomització"; les seves notes sobre l'obra de Sujanov titulades La nostra revolució; Sobre les cooperatives; Més val poc però bo; Com hem de reorganitzar la Inspecció Obrera i pagesa, o les Pàgines del diari. El conjunt de tots aquests textos inclosos en el tom 45 de les OC constitueixen una espècie de testament polític tràgic i alhora expressen l’ enorme nivell de consciència històrica. 

Estic convençut de que no es pot pensar sobre què és una revolució sense haver llegit i reflexionat sobre aquests textos i del seu context. Una part d'aquests escrits va ser ocultada al partit i als ciutadans soviètics fins a 1956. No aparegueren a les Obres Completes fins la seva cinquena edició.

 

Lenin i Stalin

 

Durant dècades va predominar en el conjunt del moviment comunista una visió del procés que va portar de Lenin a Stalin com si fos un fruit ineludible de les circumstàncies. Es tracta d'un determinisme que no supera l'examen i anàlisi d’allò que realment va succeir. La historiografia disponible ens mostra que aquesta no era l'única opció ni l'únic camí possible. Una altra via cap socialisme era possible (Lewin, 2017: 35-63).

En realitat, aquest desenvolupament va ser un conjunt de decisions polítiques que van portar l'URSS del règim de la NEP a la industrialització ràpida i des de dalt, basada en una brutal acumulació primitiva basada en l'expropiació de la pagesia i a l'anomenada "col·lectivització" de les terres. Avui sabem que Lenin no estava d'acord amb aquesta col·lectivització ràpida. Que pensava que per transitar al socialisme calia un llarg període de revolució cultural. Que confiava en l'experiència de la cooperació per modificar la mentalitat pagesa en el sentit del socialisme. Que anomenà aquest llarg procés "revolució cultural". Per suposat, poc a veure amb la revolució cultural de Mao.

Gramsci tampoc estava d'acord en la col·lectivització/estatització de la terra. Pensava que trencaria la necessària aliança-obrer pagesa (Gramsci 1926: 182-188). Sabem que Bujarin es va oposar a aquesta política anti-leniniana, que va perdre la batalla al partit i a l'estat durant els anys 1928-1933 i que, finalment va ser assassinat en un judici vergonyós (Löwy, 1973 i Cohen, 1976). També sabem que, a la llarga, la productivitat de l'agricultura soviètica col·lectivitzada no era suficient per poder alimentar la població soviètica, cosa que durant els anys 70 obligava l'URSS a importar cereals d'Argentina.

L'estalinisme no era l'únic camí possible. Les circumstàncies expliquen moltes de les decisions que van ser preses, però no les justifiquen. L'estalinisme no estava escrit al Què fer? de Lenin, ni a Marx, ni, encara molt menys al Contracte social de Rousseau, com pretenen els qui redueixen la revolució russa a un totalitarisme paral·lel o comparable al nazisme. Una simple comparació entre els textos de Marx i de Lenin sobre l'estat i la revolució i sobre la democràcia amb els textos de Stalin que tracten d'aquests mateixos temes mostra la veracitat del que acabo d'afirmar (Stalin: 1924 i CC del PC(b)US, 1938).

Una economia totalment estatitzada, és a dir no socialitzada, unida al burocratisme i a l'absència de democràcia obrera va perdre la carrera d'armaments imposada per l'imperialisme USA durant la guerra freda. La van perdre doblement. Mentre el capitalisme era capaç de transformar els avenços tècnicomilitars i espacials en una palanca per a la seva acumulació, per al sistema social soviètic la carrera d'armaments es va transformar en un terrible obstacle per satisfer les necessitats de consum a les quals aspirava la seva població. 

Tant sols un pensament dialèctic pot tractat de comprendre  aquesta contradicció: la intensa urbanització, l' alfabetització universal, el creixement exponencial de la cultura producte de la revolució havien creat necessitats socials que aquest mateix règim, apressat pels seus mecanismes de planificació burocràtica, no era capaç satisfer (Noves, 1987; Tafalla, 1991). 

Amb tot i malgrat les llums i ombres, malgrat els errors i els crims comesos, l'URSS va exercir un rol extraordinàriament positiu durant el segle XX. Va ser un mite mobilitzador que va exercir una gran influència en l'opinió pública mundial, que hi veia la plasmació real de les seves ancestrals aspiracions d'igualtat. El rol decisiu del poble soviètic en la victòria sobre el feixisme internacional va reforçar aquest rol innegable. També en el procés de descolonització i d’emancipació dels països de l’anomenat Tercer Món.

Per desgràcia, tots els intents de sortir de l'estalinisme després del 1953 van ser ocasions mancades. Enumerem-ne algunes: el XX^è Congrés del PCUS i Hongria el 1956, Polònia el mateix any, Txecoslovàquia el 1968 van ser testimonis d'aquest fracàs. Va ser Georg Luckács qui va denunciar el fre que va suposar la cultura heretada del període estalinià amb què es va conduir la desestalinització després del 1956 (Lukács, 1989: 152-208). 

Semblava que socialisme i democràcia no es podien reconciliar, que no podien reprendre els seus orígens comuns. Vint anys després, va arribar el temps de les conseqüències: la implosió del sistema. 

L'intent de reforma des de dalt, plantejat en el 27 congrés del PCUS (al qual vaig assistir com a director d'Avant, al costat del camarada Armando López Salinas que llavors era el director de Nou Rumbo) va ser una operació realitzada "in extremis". Com diríem en mode irònic: l'operació va ser un èxit, però es va emportar el malalt per davant. Començava una terrible revolució passiva a nivell mundial.

Així doncs, què fer avui amb Lenin? Què fer avui amb la revolució russa de 1917?

 

Arribats a aquest punt, potser podem enfrontar-nos al repte d’intentar respondre a preguntes com aquesta. Intentem-ho. 

L’any 2005 la dirigent comunista italiana Rosana Rosanda va escriure les seves memòries i les va titular així: Una noia del segle passat. Avui, en aquest acte, estem presents un bon grapat d’aquelles noies i nois del segle passat. Molts d’altres ens han deixat fa temps.

Per a nosaltres, les noies i  els nois del segle XX, la gran revolució russa ens va proporcionar el marc interpretatiu des del qual jutjàvem tots els esdeveniments en els que participàvem activament. El seu impuls revolucionari es va prolongar set dècades i es va estendre al conjunt del planeta. Aquell impuls va commoure milions de persones i les va portar a realitzar actes d'entrega absoluta la causa del comunisme. Molts de nosaltres ens vàrem negar a acceptar que aquell impuls s’havia esgotat. Vam resistir amb ungles i dents a aquell plantejament llençat en el seu dia per Enrico Berlinguer. Vista la deriva d’un part considerable de l’instrument del que ens vàrem dotar cal concloure que aquesta batalla tampoc la vam vèncer.

Tres dècades després de la implosió de l'URSS cada cop quedem menys d’aquells noies i nois del segle passat. 

Afortunadament veig a la sala molts joves comunistes. També veig a molts quadres no tant joves però que ja sou “nois i noies del segle actual”, del segle XXI. 

És normal que molts de vosaltres, estimats joves i no tant joves del segle XXI potser sentiu l'experiència del comunisme històricament existent del segle XX com una cosa remota en el temps i allunyada de la vostra experiència quotidiana. Aquells que participareu en les revolucions del present segle a penes coneixeu la revolució russa, ni l’experiència dels antics partits comunistes o dels moviments d'alliberament nacional del segle XX. La ruptura generacional és total. Perdoneu: al menys així la sento jo. 

Em pregunto: les generacions que avui es debaten en el marc del perillosíssim declivi del capitalisme podeu aprendre alguna cosa d'aquella immensa revolució?

Considerant la immensa cesura en la memòria col·lectiva; observant també la ingenuïtat i la impaciència dels reduïts grups que en l'actualitat es plantegen superar el capitalisme em pregunto: és possible començar de nou sense la memòria del que va poder haver estat i no va ser?

L’any 1851 Marx va donar una resposta a una pregunta similar:

"La revolució del segle XIX no pot treure la seva poesia del passat, sinó només de l'esdevenir. No pot començar la seva pròpia tasca abans de despullar-se de tota veneració supersticiosa pel passat. Les anteriors revolucions necessitaven remuntar-se als records de la història universal per aturar-se sobre el seu propi contingut. La revolució del segle XIX ha de deixar que els morts enterrin els seus morts, per cobrar consciència del seu propi contingut". (Marx, desembre 1851-març1852: 410),

Esperar que en el present segle es produeixin revolucions amb continguts similars, amb els mateixos subjectes socials i polítics i seguint els models del segle passat, és tasca vana. 

Cent anys més tard de la mort de Lenin ser fidel al pensament i al seu mètode de treball és tractar d’ assolir una visió de conjunt, de la complexitat i de llarga durada, dels antecedents i de les conseqüències d’allò que va esdevenir fa un segle. I de la seva llarga durada en el segle que Hobsbawm va anomenar el “segle curt” (1914-1989).

Significa això que, en el nostre cas, hem d'enterrar la memòria de la revolució russa? La meva resposta és que no. Les lliçons del passat són útils, necessàries, imprescindibles. Ho són almenys per estar advertits dels molts obstacles amb què les circumstàncies obsequien els projectes revolucionaris. Però quedar-se penjat del passat, fetitxitzar el passat sempre serà una mostra de fatalisme i d’impotència.

Ens cal una reflexió i una comprensió sobre quina cosa és una revolució. En la primera part d’aquesta xerrada he intentat donar unes pinzellades. En cas d'aconseguir una certa comprensió sobre aquesta qüestió potser siguem capaços d'aportar coneixement, consciència i memòria a les noves revolucions que vindran.

Però a aquesta comprensió cal afegir-hi una reflexió sobre el moment que travessa la humanitat. En el marc de l’actual crisi de civilització, la revolució entesa com a locomotora de la història les calderes de la qual són alimentades pel desenvolupament de les forces productives ha estat descartada fa molt de temps. Les forces productives desencadenades fa dècades que s'han convertit en forces destructives (Sacristán,1984: 139-150). La ideologia del progrés infinit provinent de la il·lustració fisiocràtica va contaminar el marxisme de la segona internacional. Va ser heretada per les internacionals que la varen succeir. Aquest fet va tenir un resultat inesperat: va acabar afavorint els mecanismes d'acumulació del capitalisme. Ara aquest, en el seu desenfrenat i caòtic desenvolupament condueix el tren de la humanitat cap al col·lapse ambiental, cap a desastre humanitari, cap a la guerra total, cap a la barbàrie.

"Socialisme o barbàrie" van dir Engels i Rosa Luxemburg. Davant d'aquest panorama distòpic, la revolució apareix avui no només com a desitjable si no absolutament urgent i imprescindible. I, ineluctablement, vindrà. I ens ha de trobar amb els deures fets, com va trobar a Lenin la revolució de febrer. 

Només ens cal tenir en compte que la revolució del segle XXI s'haurà d'atenir més que mai a l'advertència de Walter Benjamin: "Tal vegada les revolucions són el gest d'agafar el fre de seguretat que fa la humanitat que viatja en aquest tren" ( Benjamin, 1939).

Ha arribat l'hora de fer-li cas.

Joan Tafalla

Cornellà de Llobregat, 27 de gener de 2024

 

 

Bibliografia citada o consultada

 

Nota: Les cites de clàssics venen en el text amb la data original de l' escrit en qüestió. Les traduccions de Lenin al català les he fetes a partir del castellà de la de la cinquena edició de les Obres Completes editades a Moscou per Editorial Progreso durant els anys vuitanta. Aquestes traduccions segurament son millorables. En tot cas haurien de ser verificades per algú que sàpiga rus. Les demés referències bibliogràfiques, venen amb la data de l' edició manejada.

 

Karl Marx

 

MARX, Karl (desembre 1851-març1852), El 18 Brumario de Luis Bonaparte, Obras escogidas de Marx y Engels en tres tomos, Moscú, Editorial Progreso, 1973, pp. 404-498).

 

V. I. Lenin

 

LENIN, V. I, (juliol de 1905) Dos tácticas de la socialdemocracia en la revolución democrática, OC 11, pp. 1-138.

- (22 de gener (4 de febrer) de 1911- març de 1912), El marxismo y “Nasha Zaria”, publicat el 22 de abril de 1911 en el número 3 de la revista Sovremennaia Zhizn (Bakú), OC, 20, pp. 115-119.

- (abril de 1917) Las Tareas del proletariado en nuestra revolución (Proyecto de Plataforma del partido proletario), OC 31, pp. 157-198.

- (6 de setembre de 1917) Las enseñanzas de la revolución, OC 34, pp. 54-74.

- (setembre de 1917), El marxismo y la insurrección, OC 34, pp.  250-256.

- (26 d’ octubre (8 de novembre) de 1917), Informe acerca de la tierra, OC 35, p. 23.

- (5 de juliol de 1918), Informe del Consejo de Comisarios del Pueblo al Vº Congrés de tota Rusia de los soviets de diputados obreros, campesinos y soldados, OC 36, pp. 509-534.

- (26 de setembre 1922) Sobre la formación de la URSS. Carta a Kamenev y para los miembros del Buro Político de OC 45, pp. 225-227.

- ( 6 d’octubre) Nota a L-B. Kámenev sobre la lucha contra la contra el chovinismo de gran potencia; OC 45

- (15 de novembre de 1922) Cinco años de la revolución rusa y perspectivas de la revolución mundial. Informe pronunciado en el IV Congreso de la Internacional Comunista, OC 45, pp. 295-310.

- ( 25- 26 de desembre 1922) Carta al congreso, OC 45, pp. 359-364.

- (6 de octubre de 1922). Nota a L.B. Kámenev sobre la lucha contra el chovinismo de gran potencia, OC t. 45, pág. 228,

- (3 de diciembre de 1922). Acerca del problema de las nacionalidades o sobre la “autonomización”.

- (23 y 24 de diciembre de 1922). Carta al congreso, más adicciones de 25 de diciembre, O. C., ob. cit., Tomo 45, pp. 259-364.

- (27 de desembre de 1922) Sobre la concesión de funciones legislativas al Gosplan, O.C. 45, ob. cit., pp. 365-369.

- (29 de desembre de 1922), (Para el apartado relativo al aumento del número de miembros del CC), OC 45, pp. 370-371.

- (30 y 31 de diciembre de 1922), Contribución al problema de las naciones o sobre la “autonomización”. OC 45, pp. 374-375.

- (2-4 de gener de 1923), Páginas del diario, OC 45, ob. cit., p. 383.

- (4 i 6 de gener de1923) Sobre las cooperativas, OC 45, pp. 385-393.

- (17 de gener de 1923). Nuestra revolución (A propósito de los apuntes de N. Sujanov), O.C. tomo 45, ob. cit., pp. 394-398.

- (23 de gener de 1923) Como tenemos que reorganizar la inspección obrera y campesina (Propuesta al XII congreso del partido), O.C. 45, pp. 399-404.

- (2 de març de 1923) Más vale poco pero bueno, O.C. tomo 45, ob. cit., pp. 405-422.

- (5 de març de 1923) Al camarada Stalin, OC 54 pp. 371-372.

- (6 de març de 1923) A los camaradas Mdivani, MaJaradze y otros, OC 54 pp. 372.

 

Antonio Gramsci

 

- (desembre de 1917), La revolució contra El Capital, Manresa, Tigre de paper, 2019, pp. 77-81.

- ( 14 d’octubre de 1926), Carta al CC del PC (bolxevic) de la URSS, ob. cit. 309-316.

- (circa finals de 1934 ) QP, 19 <24> El problema de la direcció política a la formació i desenvolupament de la nació i de l'Estat modern a Itàlia, Cuadernos de la Cárcel, Editorial Akal 2023, volum tercer, pp. 456-477.

- (circa 1934) QP 25 § <5>: Qüestions metodològiques, CC, ob., pp.726-727:

 

Rosa Luxemburg

 

LUXEMBURG, Rosa (1918), La révolution russe, traduit per Bracke, préface nouvelle de Robert Paris, François Maspero, Paris, 1964.

 

Obres d’altres autors citats o consultats

 

AAVV, Bucharin tra rivoluzione e riforme, Roma Editori Riuniti-Istituto Gramsci, 1982.

ADO, Anatoli Paysans en révolution. Terre, pouvoir et jacquerie, 1789-1794, Préface de Michel Vovelle, Paris, Société des Études Robespierristes, 1996. 

BENÍTEZ, Isabel, Las mujeres, la revolución bolchevique y la lucha contra el patriarcado, in: AAVV, La revolución rusa de 1917 y el estado; del consejo de Comisarios del pueblo a la NEP (1917-1921), Vilassar de Dalt, El Viejo Topo, 2018, Joan Tafalla (editor), pp. 239-298

WALTER, Benjamin, (1939). La dialéctica en suspenso. Fragmentos sobre la historia, Santiago de Chile, LOM ediciones, s.f., p. 76. La cita ha estat lleugerament modificada en el seu redactat, per tal de fer-la més clara.

COMITÉ CENTRAL DEL PCUS (1938), Historia del Partido Comunista (bolchevique) de la URSS, Madrid, Emiliano Escolar Editor, 1976. 

STEPHEN, Cohen, (1976), Bujarin y la revolución bolchevique, Madrid, Siglo XXI de España editores.

GAUTHIER, Florence (1988), De Mably à Robespierre. De la critique de l'économique à la critique du politique, in AAVV, Le guerre du blé au XVIIIè Siècle, Paris, Les Éditions de la Passion, 1988, pp. 111-144.

LABICA, Georges (1992), Blanquisme, in Dictionnaire Critique du Marxisme, Paris Quadrige/PUF, p. 101. Primera edició: 1982.

LEWIN, Moshe (1970), El último combate de Lenin, Barcelona, Editorial Lumen, 1970. Primera edició en francès, 1967.

- (2017), Nationalisme de nôtre temps: le cas de Russie in Russie/URSS/Russie, Paris, Syllepse, 2017.

- (2017) Russie/URSS, dans le mouvement de l’histoire, in Russie/URSS/Russie (19171991), ob. cit., pp. 35-63.

(1973) LÖWY, A.G. El comunismo de Bujarin, Barcelona - México, Ediciones Grijalbo, 1973.

LUKÁCS, Georg (1989), El hombre y la democracia, Buenos Aires, Editorial Contrapunto.

MATHIEZ, Albert, Le Bolchévisme et le Jacobinisme, Paris, Librairie du Parti Socialiste et de l'Humanité, 1920. pp. 18-19.

NOVE, Alec (1987), La economía del socialismo factible, Madrid, Siglo XXI editores.

SACRISTÁN, Manuel (1984), Algunos atisbos político-ecológicos de Marx, en: Pacifismo, ecología y política alternativa,

SAINT-JUST, Louis-Antoine de..., Rapport sur les factions de l’étranger, 13 ventôse an II (3 de març de 1794) in Œuvres, Paris, Folio Histoire, Gallimard, 2004, précedé de Lire Saint-Just, par Michel Abensour, p. 695.

Albert Soboul, Les sans-culottes parisiens de l'an II. Mouvement populaire et gouvernement révolutionnaire, 2 juin 1793-9 thermidor an II, Paris, Librairie Clavreuil, 37, 1958. 

ROSANDA, Rosana, (2005), La ragazza del secolo scorso, Torino, Einaudi.

Staline, Les bases du léninisme, Conférences faites à l’Université Sverdlov en abril de 1924 en el libro del mismo título, Paris, Union Générale d’Editions, 1969. 

TAFALLA, Joan, (1990), Por una nueva política económica para la democracia socialista, in AAVV, Les raons del socialisme, Barcelona, La Farga d’Edicions, 1991, descargable en: http://www.elsarbresdefahrenheit.net/es/index.php?view_doc=920. En català: Cal una nova política econòmica per a la democràcia socialista, Realitat, revista teòrica del PCC, número monogràfic doble 22-23, Oct./Nov. 1990, publicat sota el títol: Les raons del socialisme. Descarrega-la a: https://arxiujosepserradell.cat/arxius/realitat-n-22-i-23/

- (02/04/2006) Miras, Joaquín y Tafalla, Joan, Rosa, Vladimir y la democracia, https://omegalfa.es/autores.php?letra=t#

- (2007) Qué hacer hoy con las cenizas de octubre, se puede leer en: https://mundoobrero.es/2007/11/00/la-revolucion-bolchevique-y-el-tiempo-que-vendra/

- (2011) Irene Castells i Joan Tafalla, Atlas Histórico de la Revolución francesa (1789-1799), Madrid, Editorial Síntesis. Capítol 3. La revolución campesina, pp. 44-50 y Capítol 6. El movimiento popular urbano y los sans-culottes, pp. 75-84.

- (2013) Usos y abusos de la historia / ‘La storia falsa’, http://www.gramscimania.info.ve/2013/02/usos-y-abusos-de-la-historia-la-storia.html

- (2014) Sentit Comú, moral popular, dret natural i revolució francesa a Gramsci, a Giaime Pala, Antonio Firenze, Jordi Mir ( editors), Gramsci i la societat intercultural, Vilassar de Dalt, Montesinos, 2014, pp. 187-194.

- (2017) La tierra para quien la trabaja. La larga revolución de los campesinos rusos (1861-1905-1917), in AAVV Crisis y revolución. El movimiento obrero durante la guerra y la revolución rusa (1914-1921), edición a cargo de Alejandro Andreassi, Barcelona, El Viejo Topo, 2017 pp. 39-89

- (2018) Los bolcheviques y la deconstrucción del imperio zarista (Esbozo para un debate), presentado en las Jornadas La revolución rusa de 1917 i el Estado. Del Consejo de Comisarios del Pueblo a la NEP (1917-1922). Les ponències presentades van ser publicades al llibre: La revolución rusa de 1917 y el Estado. Del Consejo de Comisarios del Pueblo a la NEP (1917-1922)”, Joan Tafalla (ed.), El Viejo Topo, Vilassar de Dalt, 2018. Descarregable en:  https://www.academia.edu/72452942/Los_bolcheviques_y_la_deconstrucci6n_del_imperio_zarista

- (30 de junio de 2018) ¿Qué hacer hoy con la revolución rusa de 1917?, intervenció al el seminari Cien años que transformaron el mundo organitzat per l’amic Pablo Montes, desenvolupat a l’ edifici "Pavo Real", Parque San Francisco de Oviedo. Serà imprés properament en el llibre d’actes de les esmentades jornades. 

- (4, 10 i 17 de març de 2022) De-construint el nacionalisme gran-rus. https://www.realitat.cat/2022/03/de-construint-el-nacionalisme-gran-rus-i/

- (18 de gener de 2024) Ha arribat l’hora de treure’s la camisa bruta. Un segle i escaig després de les tesis d’abril , inclòs al monogràfic de la revista Realitat dedicat al centenari de la mort de Lenin, https://www.realitat.cat/2024/01/ha-arribat-lhora-de-treures-la-camisa-bruta-un-segle-i-escaig-despres-de-les-tesis-dabril/

 

 

---

[1] Amb el company Joaquin Miras vàrem escriure una crítica d’aquell llibret tan elogiat i manipulat per euro-comunistes i liberals de tota mena (Miras i Tafalla, 2006).

[2] L’expressió blanquisme, prové de la vida i l’exemple del revolucionari francès Louis-Auguste Blanqui (1805-1881). Segons Georges Labica, Lenin fou un crític radical del blanquisme. El considerava com a: mètode conspiratiu, que predica l’acció de minories actives, que subestima la lluita de classes, cultiva la frase revolucionària, i que representa la visió del mon de la petita burgesia (Labica,1992:101). Un exemple d’aquestes crítiques, el dona Labica citant un text de Lenin de setembre de 1917: “La insurrecció, per poder triomfar, no s'ha de recolzar en una conjura, en un partit, sinó en la classe d'avantguarda. Això, en primer lloc. En segon lloc, s'ha de recolzar en l'entusiasme revolucionari del poble. I, en tercer lloc, s'ha de recolzar en el moment crític de la història de la creixent revolució en què sigui més gran l'activitat de l'avantguarda del poble, en què siguin més grans les vacil·lacions a les files dels enemics i a les files dels amics febles, inconseqüents i indecisos de la revolució. Aquestes tres condicions en plantejar el problema de la insurrecció són precisament les que diferencien el marxisme i el blanquisme” (Lenin, setembre de 1917, OC 34: 250-256).