Steven L. Kaplan
Entretiens avec Jean-Philippe de Tonnac
La France et son pain. Histoire d’une passion.
Paris, Albin Michel. Itinéraires du Savoir, 2010. 539 pages.
De Tonnac - No hi ha una mica d’arrogància en el vostre intent de provar que el pa se situava sota l’Antic Règim en el creuament de tots els camins? Encara que om percebi la seva importància en la historia d’un poble que durant molt de temps no s’ha nodrit més que de pa.
Kaplan.- No crec que les meves recerques hagin contribuït a dir gaire cosa més que allò que era i és el pa pels francesos. El pa està en el creuament de tots els camins. Des de un punt de vista psicològic, sociocultural, polític i econòmic, el era una de les “estructures estructurants” que governaven la vida privada i pública de la França de l’Antic Règim. França no era simplement “panívora”, si parlem tot seguint el pintoresc idioma de l’època; el pa l’obsessionava. El pa era el seu principal mitjà de subsistència ( de la mateixa manera que els grans eren la seva font primordial de riqueses i el major regulador de l’ocupació), el vector per excel·lència del sagrat al temps que era la metàfora més reconfortant. Jacques Necker, ministre, filòsof, banquer i, de tant en tant, especulador dels grans, afirmava que la “subsistència dels pobles” és “l’objecte més essencial” del que s’ha d’ocupar l’administració central. Hauria pogut afegir que l’Estat Modern es crea mercès a la seva aptitud per a apropiar-se de l’excedent de grans mitjançant la fiscalitat, únic mitjà d’apoderar-se del monopoli de la violència y de la justícia i d’aconseguir tenir una espècie de burocràcia.
L’aprovisionament és la preocupació major de l’Estat quina estabilitat depèn de la seva capacitat d’evitar o d’atenuar l’impacte de les crisis. Però el pa és altra cosa que la historia política per amunt de l’inventari de la prevenció dels grans accidents. El curs ordinari de les coses, amb les seves rutines i amb els seus fastiguejants solcs traçats, encara és més important si om s’aboca seriosament a l’ofici d’historiador. Encara que les banalitats siguin més difícils, paradoxalment, més difícils de comprendre, les tenim retrobar-les si volem descobrir el sentit de la resta, es a dir, la part privilegiada. Les demandes diàries i incessants de pa defineixen el model de vida quotidiana a Paris de manera més eloqüent i subtil que el protocol elaborat de Versailles regeix la vida social dins la gàbia daurada del palau. Lluny d’expressar una jerarquia escarpada d’estrats rigorosament discrets i isolats, aquest tropisme de les subsistències, aquest habitus col·lectiu forjaren estranys lligams de dependència mútua, al temps que reforçaven els clivatges en el si de l’edifici social. Possessors i desposseïts, governants i governats compartien les mateixes angoixes. Recordant a cadascú allò que la vida en societat - la civilització – podia encara contenir de primitiu, la dependència respecte del pa remarcava la precarietat de les convencions socials, la seva fragilitat; destacava les limitacions del saber i del poder socials. La necessitat de pa portava a l’elaboració de normes i regles que no podien ésser reductibles brutalment a un càlcul de racionalitat econòmica ni mecànicament aplicables en totes les circumstàncies. En definitiva, el sistema de regulació sembla residir menys en els principis confessats pels estatus que en la lògica de la pràctica que s’ha afirmat al fil del temps.
Altrament dit, om construïa l’ordre quotidià. El seu objectiu, difús encara que mobilitzador, era mantenir l’equilibri relatiu de la metròpoli tentacular i acolorida, disminuir els costos de pertorbació i de dis- funcionament. Essent d’una banda, tema de reinvenció o d’improvisació diària, l’ordre quotidià era al propi temps el producte durador d’un consens no expressat, que cristal·litzava en alguns punts nodals - espacials i institucionals- e el conjunt de la ciutat: corporacions, mercats, esglésies i convents, tabernes, veïnats, sense oblidar els hotels molt accessibles del comissaris de policia ( dos o tres per barri) o el hotels una mica més llunyans i no obstant més nombrosos dels rics i poderosos. Si bé no funcionava sense incitacions i sancions importants destinades a afavorir la tranquil·litat col·lectiva, no obstant aquest ordre no era pas un simple aparell de control social. Tampoc no era una postal idíl·lica de col·laboració social. Lluny de ser codificat o formalitzat en el sí d’una gramàtica social, evolucionava sense parar dins de les costums i d’allò vernacle[1]. No excloïa ni els conflictes i el desordres en mants dominis, però feia de l’aprovisionament un assumpte no partidista: om podia, sens dubte discutir sobre els mitjans, però jamai sobre els fins. Segons el parer comú, quan l’ordre quotidià s’ensorrava i Paris no era capaç d’auto- governar-se i els seus mecanismes es bloquejaven, tot el món en patia. Tots els parisencs eren consumidors de pa en graus d’urgència i d’importància divers. I, per mitjà d’aquestes variacions, tots aquests consumidors - com tot els Francesos de les ciutats i de camp – eren productors de pau o de turbulència social.
D’aquesta manera, om troba el pa en el seu camí quan om estudia la història urbana i la història rural, les relacions entre ciutats predadores ( però també re- distribuïdores) y camp espoliat ( però també beneficiari), el poble menut i el mon del treball, els sistemes de comunicació i de transport, la revolta i la repressió, les representacions i les institucions, la cultura popular i la cultura dominant, les especificitats dels rols femenins i masculins, el mercat i el cabaret, allò sagrat i allò profà, l’economia moral i el capitalisme, les altes finances i la mendicitat, les idees i l’acció. Jo he pogut demostrar, per exemple, que les Llums, que son percebudes com una sola família ideològicament unificada, estaven dividides en realitat sobre la problemàtica de la modernitat. És pel prisma de les fams i dels caresties que Diderot va prendre l’opció de desmarcar-se dels fisiòcrates que anticipen el model neoclàssic de la “ma invisible”. És també a través del meu treball sobre el pa que he pogut els parlamentaris, presentats com a unànimes contra la monarquia, no compartien, sols faltaria, les mateixes posicions.
Em defenso de l’acusació d’haver practicat ni un determinisme, ni un reduccionisme panarra. La meva idea no era reduir-ho tot al pa, ni pretendre que jo m’havia emparat del tema més important. Però en els debats, jo estava en condicions de mostrar el pes considerable que exercia sobre una o altra situacions le filera blat- farina- pa. Crec que he demostrat així que dins d’aquesta societat que estava, com diuen els antropòlegs, situada de manera liminar entre un món tradicional y un món prometeic que estava a punt d’alliberar-se de les seves cadenes, el pa era un mediador absolutament crucial. Treballar sobre el pa no significa pas que om estigui lobotomitzat o que om vulgui evitar configuracions històriques extremadament complexes. Jo vaig començar en una època on la història social era hegemònica. Allò social passava per davant de tot, i eren molt pocs els qui tenien l’autoritat de contestar aquests supòsits. Desprès va començar el seu declivi i el seu rebuig per aquells que consideraven la història social com reductiva, marxisant, ingènua, epistemològicament infundada. Així, jo em trobo sovint a la defensiva tractant de justificar la meva opció per una història social, de la que reconec que ha refusat durant massa temps de posar-se en qüestió. Tot militant per una aproximació social més atenta i permeable als camps culturals ( sobretot discursius i simbòlics), jo no puc pas subscriure la idea de que no hi una “realitat” extralingüística et que “tot és text”. Jo m’interesso vivament en l’epistemologia, a la teoria, en els intercanvis interdisciplinaris, i estic molt marcat per algunes corrents de l’antropologia i de la sociologia. Més enllà dels debats universitaris, també intento explicar al gran públic, a través de les meves obres, que el pa és un dels grans protagonistes de la historia i que s’inscriu en el cor del patrimoni cultural de França. I, a més, m’adreço als actors de la filera blat- farina- pa per a recordar-los el rol que ella ha jugat en el passat i que tenen massa tendència a ignorar, o a minorar, per raons sobre les que ja parlarem més endavant” (pp. 14-17).
(Traducció: Joan Tafalla)
Sota el Matagalls, 25 juny 2011
[1] Vernaculaire: vernacle, allò propi del país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada